1 de maig de 2007

Organyà: "Els Ganxos"

Organyà és conegut sobretot per les seves Homilies, des de fa molt de temps considerat el primet text que conté paraules en català. Però molta gent de la comarca, l’Alt Urgell, també coneix una llegenda que va donar nom al motiu d’Els Ganxos per conèixer d’una manera més simpàtica a la gent d’Organyà. L’any 1977 els germans Josep i Francesc Espar i Tressens van escriure el llibre Coses d’Organyà d’ahir i d’avui, publicat per l’editorial Artís, i allà relaten la llegenda de l’origen dels Ganxos. Val a dir que es tracta d’una llegenda amb noms i cognoms i que és tant antiga com les mateixes Homilies. Els germans Espar expliquen que “El Bisbe Ermengol, després posat en el catàleg dels Sants, era fill de Bernat, vescomte del Conflent i de Guisla, filla de Seniofred de Lluçà. El Bisbe de la Seu d’Urgell, Sal·la, era oncle seu. L’any 1001 era Ardiaca de la Catedral d’Urgell. El dia 6 de novembre de l’any 1010 ja pontificava. Va prendre part a la reconquesta de Guissona. Va fundar la Canonja de la Seu. Era un Bisbe de talla europea.” I tot seguit van explicant les seves devocions per construir ponts per així poder-se moure dins el seu bisbat. Va ser precisament quan anava a veure les “obres del Pont de Bar, quan tingué la desgràcia de caure d’una bastida al riu Segre que anava molt gros”.
I a partir d’aquí comença pròpiament la llegenda. Un cop ja es va saber que el bisbe havia caigut al riu, i per tant se’l donava per mort, el Capítol de la Seu va fer una crida perquè la gent anés a buscar-ne el seu cos. En aquest punt del relat, Josep i Francesc Espar matisen que la història, la verdadera, diu que sí que varen trobar el cadàver. En canvi, la llegenda discorre per uns altres camins: “un parell de joves urgellencs van arribar a Organyà i van donar la trista nova al Prior de Santa Maria i aquest féu saber amb veu de trompa la trista nova i van congregar el poble per tal que sortís a cercar el cadàver del Bisbe en el cas que les aigües tèrboles del Segre el portessin.
Llavors Organyà en aquells temps ja hi havia establert el comerç de fusta i una colla de raiers, barrejats amb el poble, van sortir amb les seves arpes que servien per conduir les fuestes per l’aigua. No cal dir que es va formar una vella professó, i que tot el poble, podríem dir que en aquella nit fosca es va traslladar al riu.” I tot seguit va arribar el moment clau per a la història llegendària d’Organyà: “Es van col·locar els més ardits dins del Segre en un rasper, i un dels raiers a la fosca va cridar: JA EL TINC! JA EL TINC! LA EL TINC! Van córrer alguns companys a ajudar-lo i quan la gent emocionada esperava veure eixir de l’aigua, al clar de la lluna, el cos del Bisbe Ermengol, van veure estorats que eixia una gran albarda.”
“I vet aquí, perquè la gent de fora, ara, als d’Organyà els van batejar amb el nom de ‘ganxos’”. Com que aquesta història està escrita en un llibre dirigit principalment a la gent d’Organyà, és molt interessant veure com els germans Espar es dirigiexen, al final del capítol dedicat a l’origen de Ganxos, als seus conciutadans per tal que no s’ofenguin quan els criden pel sobrenom. Josep i Francesc escrivien l’any 77: “Tu, però, organyanenc que em llegeixes, has de recordar això. Com que la ironia popular no té fi ni compte, has de saber que un avantpassat teu, fill com tu d’aquest poble nostre tan estimat, quan el foraster a qui contava la llegenda, naturalment, innocentment o no, li va preguntar què van fer d’aquella albarda que van trobar, el teu veí ja mort i que era molt simpàtic li va dir: “La guardem a la Casa de la Vila per a col·locar-la al ximple que es creu la llegenda.”
“Ara, la llegenda sigui creguda o no, ja no ens fa cap efecte. Més aviat ha perdut el sentit primitiu i s’ha derivat envers una interpretació gens menys valoradora de nosaltres.” I acaben firmant el que ells anomenen com article de la següent manera: “Per això no em sabria gens de greu de firmar aquest article així: UN GANXO.” Sens dubte un bon exemple d’adaptació al que havia estat en el seu origen un vertader malnom.

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

ets en Joan Amades del nostre temps

Orgània ha dit...

Certament un apel·latiu que volia ser un "insult", és afortunadament avui en dia, motiu de satisfacció. Per això ens autonomenem ganxos.

Un ganxo