Apunts de campanya

Bloquejats

Una campanya més els periodistes dels mitjans públics es neguen a firmar les seves cròniques. No cal que n'expliquem els motius perquè ens ho recorden cada dia. I de tant que ens ho recorden ja comença a cansar, fins i tot diria que s'ho podrien estalviar. No només perquè emprenya tanta redundància, sinó perquè ja fa unes quantes eleccions que dura la mateixa cantarella. I de què ha servit? De res! Tot continua igual. El que no s'entén és que aquesta reivindicació només es faci durant aquests quinze dies. Si realment els importa que els imposin aquests blocs perquè no ho denuncien durant tot l'any? O és que ja els va bé que aquestes mateixes quotes es mantinguin sempre? No heu vist com davant cada informació política sempre s'acaben aplicant les mateixes quotes partidistes? D'acord, no es fan sota cronòmetre, però hi ha molts estudis que demostren que al llarg de l'any es mantenen els mateixos percentatges que representa cada partit al Parlament. Per què no es denuncia, també, la comunicació política que es practica en què el periodista es converteix en un lloro de repetició? És per tot plegat que penso que abans que reclamar la fi dels blocs electorals s'haurien de canviar moltes coses. Mentre això no passi, prefereixo els blocs polítics cronometrats que, almenys, evidencien allò que durant quatre anys ens intenten dissimular: que el Periodisme, massa sovint, no és res més que un canal de transmissió de propaganda política.

Canviem el canvi

Quin és el canvi que reclama Xavier Trias? Se suposo que el que vol dir aquest eslògan és que després de més de dues dècades de govern socialista ja toca canviar-lo per un de convergent. És curiós com durant la campanya del 2003 a les catalanes Convergència critiqués durament el PSC per reclamar el canvi quan ells deien que Artur Mas ja significava un canvi, una renovació. En canvi ara els sembla perfectament lògic seguir la mateixa estratègia dels socialistes. I, com no, els socialistes podrien fer servir els mateixos arguments que utilitzava CiU fa quatre anys. Per exemple, no és un canvi que Jordi Hereu sigui la seva primera elecció com a cap de llista mentre que Trias repeteix? I posats a parlar d'edats, no és un canvi que Hereu sigui 19 anys més jove que un Trias que aviat farà 20 anys que va ser elegit conseller per primera vegada? Potser si els polítics canviessin "el canvi" que utilitzen a la primera de canvi per un nou eslògan que canviï una mica la monotonia propagandística no donaria tant la sensació que, en el fons, res canvia.

Hereus

Des del 13 d’abril es representa al Villarroel Teatre de Barcelona l’obra “Els Hereus”. És curiós trobar-se un cartell publicitari d’aquesta obra al costat d’un altre de l’actual alcalde de Barcelona i candidat a la reelecció (podem dir reelecció perquè als alcaldes els vota un consistori i no el poble directament i a ell el van votar els regidors del tripartit municipal). Però és que, a més, la paraula “hereus” és perfecta per definir el PSC ja que és un partit d’herències. Maragall, Clos i Hereu han accedit a l’alcaldia abans d’acabar el mandat gràcies a la donació de l’alcaldia en herència del seu predecessor. Una pràctica habitual en altres poblacions, com les capitals Girona i Lleida, per exemple. Aquestes herències, aparentment plàcides ja que els hereus tenen per costum seguir guanyant eleccions, no amaguen una realitat molt habitual quan “mor” la persona que deixa l’herència. En un fragment de la sinopsi de l’obra de teatre, que curiosament està en castellà en un web on tota la resta és en català, diu: “però aviat la realitat surt a la llum, les màscares desapareixen i el dol es converteix en avarícia”.

"40%, o sigui, 4 de cada 6"

La matinada de dijous passat, en què començava la campanya electoral, estava conduint amb la ràdio encesa. A mitjanit, a Catalunya Ràdio, va començar un especial eleccions en què bàsicament es tractava d’anar fent rodes de connexions a tots els actes organitzats pels partits per donar el tret de sortida a la campanya. Encara no entenc com és que no vaig passar-me a ICATfm, però la veritat és que em vaig quedar enganxat, més que res perquè m’atreia escoltar com se’n sortirien els periodistes per quadrar els timings previstos. En una de les connexions van entrevistar a Artur Mas, no us diré qui va fer l’entrevista no perquè no vulgui sinó perquè us recordo que els periodistes de la pública es neguen a firmar les cròniques. I Mas, preguntat per les “llistes fantasmes” dels partits del tripartit va dir: “un 40%, o sigui, 4 de cada 6” de les llistes d’aquests partits estaven amagades sota altres noms. En què quedem? Són un 40% o 4 de cada 6? O sigui, 4 de cada 10 o un 66,6%? Hi ha una diferència del 26,6 punts, o dit d’una altra manera, hi ha una quarta part de la dada imprecisa. Qui sap, potser inconscientment Artur Mas ens va donar la dada que molts desitjaríem saber: quin és el tan per cent de mentides que ens diuen els polítics?

Cartells al museu

Com podeu comprovar en aquesta fotografia d’aquí al costat de Torelló, en menys de 50 metres tenim tots els cartells dels caps de llista amb representació al nostre consistori. En primer pla en Jordi d’ERC, que curiosament viu molt a prop del lloc de la foto, i al fons en Miquel del PSC, candidat a la reelecció, la Montse i la Griselda d’ICV-Ciutadans del Ges i en Lluís de CiU que tot i presentar-se per primera vegada com a cap de llista ja havia estat alcalde accidental. El que passa a Torelló ho podem veure en qualsevol poble del nostre país: no només estem saturats de cartells sinó que en molts casos s’acumulen uns sobre els altres les diferents candidatures. Si a això hi afegim que abans d’acabar la primera setmana de campanya moltes de la banderoles ja estan destrossades, la imatge és bastant decadent. Per això faig una proposta per a les properes eleccions que el candidat que triï aquesta opció crec que podria guanyar molts vots.
Es tractaria de convocar un concurs de cartells destinat als artistes del poble o ciutat. El dia de la famosa penjada de cartells, en lloc d’empastifar el carrer, es tractaria de convocar a premsa, simpatitzants, amics i saludats en un museu a on, a mitjanit, es destaparien les obres dels artistes. Aquestes obres s’exposarien durant els 15 dies de campanya, lògicament amb les portes obertes a tothom. No cal dir que es tractaria que la gent votés quin dels cartells els agrada més durant aquests 15 dies. Les votacions es podrien fer també per internet. La nit de les eleccions es farien públics el guanyador i dos finalistes que es repartirien els diners, que no deuen ser pocs, que el partit tenia pressupostat per a la impressió i penjada de cartells. Una manera de fer propaganda i, alhora, promocionar els artistes dels nostres pobles i ciutats.