23 de maig de 2007

A tu

Aquest article, per dir-li d'alguna manera, està dedicat a tu. Bé, no més ni menys que tots els altres que has llegit en aquest bloc. Potser et conec o potser no. Només sé que si has llegit fins aquí és per algun motiu que desconec. Però t’ho agraeixo. Insisteixo, no sé ben bé què hi fas davant un ordinador llegint aquest “aquest” que acabo d’escriure, però m’agrada que hagis arribat fins aquí. És un autèntic misteri com pot ser que 20, 30, 40 persones que desconec, en la majoria de casos, hagin triat aquest text per perdre-hi la vista un ratet. Més curiós, encara, és no saber què té Ges Avall per atraure’t.
O potser el misteri no es troba en tu, si no en mi. Què hi faig jo escrivint aquesta tonteria de text que no explica res. O què em va moure a, un bon dia, crear aquest bloc a internet. Suposo que és una necessitat de dir allò que em passa pel cap, i ja està. No hi ha gaire més. Potser certa vanitat o exhibicionisme. No sé. I si simplement fos com un gas que em provoca mal de panxa i que tinc ganes de treure. Potser no és el millor exemple, oi? De fet, tampoc ho he meditat gaire i veient la reacció d’algú de vosaltres en anteriors textos, potser m’ho hauria d’haver pensat dues vegades abans d’escriure no sé què, no? També si tingués una mica més de vergonya possiblement no m’estaria aquestes estones divagant entre paraules. Cada vegada que algú en persona em diu que m’ha llegit no sé a on mirar. És probable que em ruboritzi i tot. Si ja em passa de normal, imagina’t si un dia tu em dius que has estat capaç d’arribar fins aquí. M’horroritza pensar-ho.
Però al mateix temps també és gratificant saber que algú t’ha llegit, ni que sigui perquè t’acabi dient que no està d’acord amb tu. Encara que només siguis un únic lector, t’ho agreixo perquè, la veritat, jo no sé si hauria arribat tant lluny.
Així doncs, gràcies una vegada més per ser-hi, encara que sigui en la freda distància d’un cable de telèfon. Et prometo que seguiré esforçant-me per ser fidel al meu estil. No el definiré, això ho deixo a les teves mans. No cal que et digui que si tens ganes d’escriure’m ja saps a on fer-ho, encara que sigui per demanar-me, si us plau, que no torni a escriure tonteries com aquesta.

7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

tens raó en lo de perdre-hi la vista, la lletra és molt menuda, sort que duc ulleres noves. Que vagi bé el diumenge.

Pep MOLSOSA ha dit...

Original la redacció que fa que vagis fins el final ...
Com jo t'he llegit, potser tu tindràs mig minut per "repassar" les meves notes !
(pepmolsosa.blogspot.com)

semiperiodista ha dit...

Tanta vergonya et va fer que et digués que havia llegit els teus textos?
Jo crec que en aquest text hauries de nombrar a Francesc Puigcarbó! Que a més de llegir, t'escriu fidelment!!!

Phil Musical ha dit...

gran post, enric.
ara feia temps que no em passava pel teu bloc, però en llegir aquestes paraules m'ha fet gràcia sortir d'aquest anonimat del lector del qual parles, encara que tu deus controlar qui entra i surt si disposes d'un comptador de visites potent. Una abraçada ben forta!!!!!

Toneti ha dit...

Gran text Enric! Les bones referencies que tinc de tu veig que van més enllà de les paraules dels semiperiodistes!

Seguiré voltant per aquí!

Salut

Sara ha dit...

La veritat és que al llegir un bloc d'aquestes característiques em fa sentir immensament inculta, i sobint al arribar a la tercera línia me'n he cansat. He passat per moltissims blogs, però la gran majoria solen ser un pou de tonteries i és per això que mai m'havia plantejat deixar-hi un comentari. Avui m'hi he vist obligada, no perquè en siguis tu l'autor, sinó perquè he aconseguit llegir la teva publicació fins al final i a l'hora m'ho he passat bé llegint. M'agradaria que tant sols aquests dos motius fessin que seguissis escrivint amb aquest estil tan…teu, ja que és el que ha fet que ara mateix estiguis llegint un comentari de la teva nevoda.
Bé, res més. Seguiré llegint de tant en tant el teu blog perquè ja veus que m'ha encantat.
Vinga tiet lleig, un petonàs!!!

Iris Ricart Puigdesens ha dit...

Hola Enric,
em dic Iris i he sigut alumna teva de "Introducció al periodisme" el passat quadrimestre a la Ramon llull.
Fa poc que he descobert el teu blog i la veritat és k des d'aleshores el segueixo bastant, i sí, he arribat a llegir fins aquí. Sóc de Vic i em va fer molta gràcia que em féssis classes per allò de ser de "la comarca" com jo. A més vaig conèixer a la Sara,la d'aquí dalt, la teva neboda... i a les seves germanes i als seus pares a la comanió del meu cosí l'estiu passat, no sé si ella em deu recordar.

Doncs res Enric, només et volia deixar això perquè sàpigues que m'agrada el què dius i que et seguiré per aquí!

Salutacions