Apunts postelectorals

Perdre
No he votat mai un partit que després hagi guanyat les eleccions. Això pot semblar decebedor, però la veritat és que hi acabes trobant el gust. És com aquella sensació tan agradable d’anar a a dinar amb colla a un restaurant i demanar aquell plat que no ha demanat ningú: els altres comensals et miren, de reüll, amb cara d’enveja amb el seu meló amb pernil o llom a planxa dins el plat. Què passarà el dia que la meva opció sigui la majoritària? Doncs potser després m’hauré de plantejar si votava aquell partit per portar la contrària o perquè realment em creia els seus ideals i projectes de país. Si això mai passa, també espero que aquest partit es faci les mateixes preguntes. Però com això, de moment, no fa gaire pinta de canviar, us asseguro que en properes eleccions seguiré apostant per cavall perdedor.

Abstenció
No és novetat que cada partit acabi llegint els resultats electorals en funció dels seus interessos. Allò tan clàssic de “tots guanyen”. Tot i això, les dimissions o la voluntat de no pactar d’alguns regidors electes demostren que, almenys en les municipals, encara queden polítics amb un cert grau de sentit comú. El que és novetat d’aquesta votació, i que ja es va assajar en les autonòmiques, és quina valoració en fan els partits de la baixa participació. En aquest cas la majoria ha apostat per començar entonant un suau “mea culpa” per acabar, després, culpant als altres (ja siguin altres partits o altres responsables, com la premsa). Malgrat tot, tinc la teoria, al contrari d’una immensa majoria, que el fet que hi hagi abstenció no per força ha de ser preocupant. Els polítics, i també molts mitjans, s’omplen la boca qualificant l’abstenció com una espècie de “malaltia” que està matant la democràcia. Doncs no, la meva teoria, encertada o no, és que es tracta de tot el contrari. Precisament perquè la nostra democràcia funciona i les nostres institucions s’han consolidat, la gent vota menys. En molts pobles han vist passar alcaldes de diferents colors i han pogut comprovar que, en el fons, poques coses canvien de l’un a l’altre i que ells continuen fent, tranquils, la seva vida. En definitiva, estic convençut que la majoria de gent que no va a votar és, senzillament, per pur conformisme. Ara, això no treu que hi hagi una bossa important de gent que no hagi anat a votar emprenyada amb els polítics i que també seria més saludable que hi anés quanta més gent millor per una qüestió diguem-ne estètica, per un cantó, i de legitimitat, per un altre.

PxC
No entenc a què treu cap que Esquerra demani il·legalitzar la Plataforma per Catalunya emparant-se en la llei de partits. Fer això és legitimar una llei que la mateixa ERC havia criticat quan es va aprovar amb la voluntat d’aniquil·lar una opció democràtica com la que representa l’esquerra abertzale. És una paradoxa. És com si algú, davant de dos delictes semblants comesos per dos delinqüents diferents demanés que no en condemnessin a un d’ells perquè és més alt, guapo, ben plantat i de classe mitja-alta. L'única il·legalització que hauria de demanar Esquerra és la de la llei de partits. El que convé fer amb la PxC és estudiar amb molt deteniment les causes del seu ascens. No estem davant d’una anècdota. L’endemà de les eleccions vaig sentir unes quantes opinions del tipus: “jo no els he votat mai ni els votaria mai, però...”, i a continuació un seguit d’afirmacions properes allò que alguns denominen xenofòbia. Des del meu punt de vista el que ha fet la Plataforma, de la manera tant barroera i xenòfoba com vulgueu, és posar el dit en una llaga en què els altres partits han preferit posar-hi tirites. En tots els països del món, i en totes les èpoques històriques, els fluxos migratoris massius han dut a xocs de cultures i/o religions que cada territori ha entomat de diferents maneres. El que no ha de permetre mai un poble receptor d’immigració és que aquesta comporti més marginació. I és que l’autèntic problema d’una societat és que hi hagi altes cotes de població, sigui o no immigrada, que es trobin en situació de marginació o, dit d’una altra manera, la no integració social. Si volem derrotar la PxC el que hem de fer és intentar acabar amb la marginació.

Diferències
Una de les afirmacions que més vegades se senten en unes eleccions municipals és que cada poble és un cas. Això vol dir que no es pot extrapolar a la situació general d’un país. Però, en canvi, l’endemà de les eleccions s’arriba a conclusions del tipus: “tal partit ha pujat, tal altre ha baixat...”. En què quedem? Doncs crec que les dues coses són, en certa manera, compatibles. És veritat que les situacions dels municipis són molt diverses. I també és cert que hi ha alcaldables que s'han presentat, tranquil·lament, per partits diferents al llarg dels anys. Fins i tot s’ha demostrat que partits aparentment antagònics al Parlament de Catalunya no tenen cap mania de pactar alcaldies i regidories en els municipis, normalment per no permetre l’accés al govern a un tercer que els altres dos li tenen una especial mania. Però tampoc es pot negar que si tots repasséssim en deteniment les llistes que s’han presentat als nostres municipis hi veuríem els estereotips de simpatitzants, votants o militants del partit pel qual s’han presentat. Trobaríem pocs casos de membres d’una candidatura de CiU o del PSC, per posar dos exemples, que en unes eleccions catalanes o espanyoles no votessin el mateix partit que representen.

CUP i ERC
En cap cas ERC pot presumir de res després d’aquestes eleccions. Si no em fallen els números, Esquerra presentava 200 llistes més, o sigui, havia passat de prop de 500 a prop de 700, d’uns 950 municipis que té el nostre país. O sigui, i si ho mirem en percentatges, al 2003 tenia candidatures en poc més d’un 50% dels municipis i al 2007 en una mica més del 70%. Doncs bé, malgrat augmentar un 20% de candidatures, en total, al país, va perdre un 1% de votants. Tampoc podem dir, però, que la CUP ha fet molt mal a Esquerra ja que aquest partit ha perdut 81.657 vots i la CUP n’ha obtingut 18.438. Però sí que en podria fer en properes eleccions si la CUP es va estenent i demostra que fa feina en les regidories que ha obtingut. El cas d’Osona es podria escampar ja que la seva pujada ha estat proporcional a la davallada d’ERC. Si una cosa no es mereix l’independentisme és que el que perd un partit ho guanyi un altre. En tot cas haurien de sumar. Per tant, espero que Esquerra realment hagi pres nota del que ha passat i actuï en conseqüència.

ANB
L’esquerra abertzale, malgrat els intents d’eliminar-la del mapa amb suposades pràctiques democràtiques, no només ha resistit sinó que, a més, i malgrat la il·legalització de tantes llistes, és la segona força municipal del País Basc. Espero que tant el PNB com el PSE-PSOE, inclòs el president espanyol, s’adonin d’una vegada per totes que no es pot eliminar una manera de pensar només il·legalitzant un partit. D’acord que l’esquerra abertzale potser encara hauria de fer gestos més clars per desvincular-se de la violència. Però tampoc es pot negar que ja n’ha fet uns quants i que potser començaria a ser hora que sigui el Govern Espanyol qui en faci algun de significatiu