És dilluns 30 d'abril, "un dia estrany", com va dir l'Eva, la carnissera del meu poble que habitualment fa festa els dilluns, però que avui li toca treballar. Mentre faig cua fullejo l'Avui, tinc el número 21, passem al 17 i sembla que va per llarg en vigília de festiu. I quan ja acabava les pàgines de Política, concretament a l'última, la 8, llegeixo: "ERC rectifica i congela la proposta d'un referèndum". Em llegeixo amb més calma el text i veig que són unes declaracions a Europa Press de Joan Ridao, la clàssica entrevista de diumenge. El dirigent republicà afirma que si el TC tomba l'Estatut aparcaran l’opció del referèndum i que, a canvi, caldrà treballar perquè "a llarg termini" es pugui tirar endavant aquesta opció quan hi hagi una majoria social favorable. O sigui, ras i curt, el mateix argument que hem sentit en nombroses ocasions en boca d'alguns dirigents de CiU.Sort en tenim que el portaveu parlamentari d'ERC explica quins són els passos que seguiran per arribar a crear, a llarg termini, aquesta majoria social. Són quatre passos: que Esquerra tingui més força a Madrid, que es consolidin com a govern a Catalunya, que dels dos passos anteriors se'n derivi una negociació per recuperar allò perdut en l'Estatut del 30 de setembre i finalment "teixir les condicions per tal que Catalunya en el futur pugui fer el pas" cap a la independència sobretot a través de polítiques que millorin la competitivitat del nostre país. En definitiva, que aquells qui pensin que quan ens retallin l'Estatut és hora de plantar cara es prenguin una til·la i com si fossin a la carnisseria agafin número i potser quan els meus néts es comencin a afaitar (suposo que això pot passar no abans de 45 o 50 anys), i si encara som vius, potser ens toca decidir quina carn volem comprar. Vaja, que ens esperem asseguts.
En definitiva, que Esquerra ara fa de Supernany i “aparca” aquells que s’han portat malament, com Xavier Vendrell. Doncs mira, potser no és mala opció això de fer cua i esperar fins que es donin les condicions necessàries perquè algun dia puguem anar a votar per un referèndum. I posats a fer cua, potser a alguns d’aquests impacients tampoc els ve d'aquí i el dia 27 de maig, i en eleccions posteriors, s’esperen asseguts a que es tornin a “teixir les condicions” per tal d’anar a votar.
6 comentaris:
Enric, tu penses realment que en aquests moments, hi hagi o no la recusació de l'Estatut pel TC es guanyaria un referendum per l'autodeterminació o per la independència? Que no has vist que els catalans no hem tingut collons i perdona l'expressió, per rebutjar una merda, perdó una altre vegada, d'Estatut? Amb frases com la que has escrit al final de l'abstenció no afavoreixes que les coses canviin, ni que hi hagi gent que treballem per mirar de canviar la situació. En nom de totes aquestes persones que lluitem pels ideals i que pensem que la política és un dels mitjans per canviar les coses "moltes gràcies" per el teu suport. Salut.
Jo crec que hi sobra la part final... I sobretot, si pensem que hi ha diferents camins de construcció nacional, des de les institucions (sí, la que tu també apuntes al final, les municipals, fins a la Generalitat) i des de la societat civil.
En Tremosa, a Torelló, a la fi, va fer autocrítica com a societat civil. La veritat és que el país, globalment, va fer un paper galdó en el procés estatutari.
El país no està en el millor dels seus moments. Estem en transició ja veurem cap a on... però que l'hipercriticisme depressiu culé no ens ofegui!
Continuarem treballant.
Tens tota la raó en demanar l´abstenció. No és que ens hagi fallat un partit. Es pitjor: ens ha fallat tota la classe política catalana. Ha fracassat tota la generació de polítics del postpujolisme i han portat al pais a un carreró sense sortida. Però no veuràs ningú assumint responsabilitats. Mentre no els canviem no es poden oferir noves sol·lucions. Qué caldria fer? Una reforma del nostre sistema democràtic: llistes obertes, representació per districtes, campanyes electorals sols amb diner públic, etc. El problema és ..que els polítics actuals són els primers que hi sortirien perdent. Com que ells mateixos no tenen interés a reformar-se l´única sol·lució és una abstenció massiva que, o bé posarà en crisi tot el sistema i obligarà a la reforma, o bé farà saltar els caps de llista pels minsos resultats (han de repartir càrrecs a la seva gent o els fan fora) i tindrem el mateix joc però amb cartes noves.
Lluís, ara, el més important, no és guanyar un referèndum si no convocar-lo. El millor exemple és el Quebec en què en porten tres de perduts i no passa res. És l'exercici del dret el que hem de practicar. Només convocant-ne un de primer es trencaran molts tabús i molts catalans prendran consciència que és possible. El que m'emprenya, i molt, es que es digui que només es pot convocar quan hi hagi una majoria suficient perquè això mai passarà, mai, si no se'n convoca un de primer, encara que es pugui perdre. I si ERC renuncia a això, ja podem plegar.
Jordi i Lluís, el que recullo al final del text és una percepció que he notat en més d'un i de dos electors d'Esquerra amb qui he parlat últimament. Jo aniré a votar i tinc clara la meva opció perquè sé què li convé al meu poble. Però també sé d'uns quants casos de votants d'ERC que faran un vot de càstig. Potser m'acuseu a mi de promoure l'abstencionisme, però em sembla que no en sóc el principal culpable.
Enric,
No sé si ara es el millor moment per dimitir de les nostres responsabilitats com a ciutadans. Ho dic per aquesta gent amb qui has parlat, però tothom te el dret de fer el que cregui més convenient. De totes formes els nostres contrincants a nivell nacional (PP i PSOE) estic convençut que no ho faran. Però...
endavant les atxes.
hehehehee, no home, no! no ets pas de la Plataforma Pro-Eleccions abstencionistes Catalanes!!!!
Però continuo no estan d'acord en això final... i en lo del mig, fem un cafè.
Publica un comentari a l'entrada