8 de setembre de 2009

El mapa de l'autodeterminació

Fa uns 8 anys vaig participar en unes jornades organitzades pel MAPA (Moviment arenyenc per a l’autodeterminació). Eren les VII Jornades Independentistes, dedicades, en aquella ocasió, a “Premsa i nació”. Em va sorprendre gratament l’empenta d’aquell grup de persones. Ara, la seva consulta independentista ha posat definitivament el camí que faltava al mapa de l’autodeterminació. És probable que aquest camí ja sigui, definitivament, la ruta sense retorn cap a la independència. Aquí us deixo algunes reflexions sobre aquest referèndum.
De la Vega té raó
La vicepresidenta del govern espanyol diu que l’autodeterminació i la independència no caben a la constitució espanyola i té més raó que un sant. Precisament d’això es tracta, que no hi cabem a la constitució dels espanyols i en volem marxar. Ja sabem que pràcticament cap constitució d’un estat centralista, si és monàrquic encara menys, contempla que un dels seus territoris se’n separi. Per això tampoc té cap mena de sentit pretendre esperar que ens donin permís per marxar o per convocar un referèndum d’independència, que és el mateix. Aquest dret, perquè és un dret, l’ha d’exercir el poble de Catalunya per iniciativa pròpia i, en tot cas, després fer els passos diplomàtics que calgui per tal de ser reconeguts per l’ONU i la UE.
Vicenç Villatoro també té raó
L’escriptor egarenc ho explicava molt bé fa uns dies a l’Avui. La consulta d’Arenys és, en el fons, el mateix que fan totes aquelles empreses d’estudis d’opinió quan demanen als ciutadans sobre la independència de Catalunya. El que realment els fa por als espanyols és la imatge dels catalans dipositant un vot en una urna en què a la papereta hi diu “sí, vull”. Aquesta consulta no és ni serà mai il·legal. I si un jutge ho prohibeix no tindrà res a veure amb la legalitat o no de la consulta. Prohibir això és com prohibir que en una empresa es decideixi, en votació, si la cara del paper higiènic ha d’anar per davant o per darrere. En realitat la jutge prendria una decisió sobre quelcom que no ha passat ni passarà: a Arenys no s’exerceix aquest diumenge el dret a l’autodeterminació. ¿Us imagineu que un dia, de cop i volta, un jutge decideix prohibir una invasió extraterrestre?
Majoria social
Curiosament, la revolta de l’Estat, amb falangistes oficials i no oficials inclosos, està aconseguint l’efecte contrari al desitjat. La iniciativa del MAPA arenyenc ja s’ha estès pel mapa de Catalunya. Al Facebook, per començar, ja es demana que hi hagi referèndums a municipis com Vilanova i la Geltrú, Carles d’Estrac, Tarragona, Gràcia (Barcelona), Argentona, Sant Celoni, Blanes o Torelló. Fins i tot n'hi ha una de genèrica en què hi podreu trobar altres municipis: Tots els municipis del país. Però, a més, poblacions com Calders, Serós o Sant Pere de Torelló ja estan començant els passos per fer la consulta. I segons com vagin les coses aquest diumenge a Arenys, la iniciativa s’estendrà com una taca d’oli.
Una flor no fa estiu
El més trist, però, seria que això s’acabés com ha acabat sempre qualsevol fogonada reivindicativa: ofegant-se en un got d’aigua. Tinc claríssim que tard o d’hora hi ha d’haver una autèntica implicació dels partits polítics en tot aquest procés. Sense el suport parlamentari tot plegat no servirà de res. Ara, això no ha de voler dir que els partits facin com sempre: moltes paraules i cap fet. Recentment, el Parlament ja ens ha demostrat que, de moment, no és una institució nacional sinó autonòmica.
Sortosament, sembla que últimament hem tingut alguns “brots verds” de sobiranisme partidista. En moments com aquests és quan els polítics s’han de mullar i posar tothom al seu lloc. El millor, però, és que ara està clar que la societat civil no s’aturarà. Per més que fitxatges estrella com Javier Sardà a la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio vulguin fer-nos creure que estem perdent el temps. Hem d’estar preparats per escoltar personatges com Sardà, o Rangel, o Tura, o Montilla que faran els possibles per treure els clàssics arguments per convèncer-nos que, una vegada més, hem d’intentar persuadir Espanya perquè ens estimi més.
Manifestació salvadora
L’últim cop de mà d’Espanya ens ha d'arribar amb la sentència del TC. Sobre aquesta s’ha escrit molt durant aquest estiu, però ningú ho ha explicat millor que Salvador Cardús a l’Avui. Cal que tothom llegeixi atentament aquests tres articles perquè ens expliquen molt bé què cal fer davant la sentència. En resum, però, Cardús ens diu, al final de l’últim article, que “Tot plegat és més fàcil d'entendre que no sembla i crec que ho podem expressar així: "Som una nació, i ara la farem". I qui tingui orelles que escolti el clam arreu del país.” O sigui, que el que hem de fer en aquesta manifestació és mirar endavant, mai enrere per defensar els errors del passat.
Trencar tòpics
I mirar endavant ha de voler dir, per força, explicar bé què demanem amb la independència. S’han de desmuntar, un per un, aquells tòpics que per interessos o per ignorància s’han anat escampant. El llibre de la Patricia Gabancho, que encara no he tingut temps de llegir, us pot ajudar. Aquí us deixo alguns exemples.
No anem contra Espanya
Una part important de l’independentisme hauria de deixar de parlar d’Espanya com si fos l’enemic. Espanya és un estat de la Unió Europea preciós. Preciós per la seva gent i pel seu territori. És un destí turístic i cultural de primer nivell. Té un ciutadans majoritàriament extravertits i amables. A més, amb els espanyols tenim molts més nexes d’unió que amb escandinaus o anglosaxons. I quan siguem independents haurà de ser amb l’Estat que més ens haurem d’entendre per fer front als interessos comuns davant la Unió Europea. El divorci amb Espanya no ha de ser traumàtic sinó amistós. Fins i tot m’atreviria a dir que seria lògic que Catalunya continués pagant a Espanya, durant un temps limitat i de quantitat decreixent, una part dels seus impostos. Vaja, una espècie de “manutenció”, però amb uns criteris semblants als del concert econòmic.

No anem contra la UE
Aquells qui proclamen un estat lliure, fins i tot de la Unió Europea, s’equivoquen de mig a mig. Jo també tinc dosis d’euroescepticisme. Però Catalunya només podrà ser un estat ric i ple si ho és dins la Unió Europea. Per cert, és allà, a Brussel·les, on realment hem de guanyar la batalla. Us diré un secret: als països de la UE els interessa que Catalunya sigui independent. El problema, però, és que no ho saben ni ells. Si algú expliqués a Alemanya (99 diputats), França (72), Regne Unit (72), Itàlia (72) i Polònia (50) que Espanya podria passar de 50 diputats a 37 potser se’ls obririen els ulls com unes taronges. Catalunya té uns 2 milions més d’habitants que Dinamarca que aporta 13 diputats al Parlament Europeu. Per tant, seria lògic que Catalunya, almenys, tingués també 13 diputats que perdria Espanya. Això, des d’un punt de vista estratègic, li aniria molt bé a molts països de la Unió.

Independentisme de corbata
En la línia del que explicava abans, convé, doncs, eliminar la idea estesa que l’independentisme està farcit de frikisme. Ara ens volen fer creure que tot plegat és cosa de quatre eixelebrats antisistema, extremistes i violents. D’aquests n’hi ha, com també n’hi ha a l’espanyolisme i al nazisme. Però la majoria silenciosa cada vegada ha de tenir més veu. L’independentisme no pot ser patrimoni de ningú sinó una postura majoritària. Per tant, des de la rasta fins a la corbata hi cap tothom.

El Barça a on jugarà
Els culers no es volen ni imaginar no tornar a guanyar 2 a 6 al Madrid en un partit de lliga. Cap problema. Si el Mónaco juga a la lliga francesa i l’Andorra a l’espanyola, el Barça i els equips catalans poden jugar igualment en una lliga “ibèrica”. Segur que amb això ens posem d’acord. I si no, ens convertim en l’Holanda del sud. Amb els diners que tindríem si fóssim independents podríem crear una lliga catalana prou potent. El talent el tenim.

Els tancs
¿Algú realment creu que sortiran els tancs al carrer per defensar la unitat d’Espanya? La imatge que donaria Espanya al món seria tercermundista. L’amenaça dels tancs només fa por a aquells qui van fer la mili perquè saben que existeixen. D’acord, no és poca la gent que va fer la mili. Però cap ministre espanyol de defensa voldrà passar als annals de la història per haver provocat una segona guerra civil a Espanya.
Conclusió
És evident, no? Vulguin o no vulguin, Catalunya haurà d'acabar decidint el seu futur en un referèndum sobre la independència del nostre país. Fa pocs dies un company de feina em va dir: "jo no ho veuré mai". És massa jove per pensar que li queden pocs anys de vida, per tant, ho diu convençut que mai podrem exercir-lo. Tampoc era possible el triplet blaugrana, oi?

2 comentaris:

Joan Ayats ha dit...

Enric, m'ha agradat molt el teu post.
Voldria, no obstant, reflexionar sobre dos punts:
- El del Barça. Crec que es important, no com a fet en si mateix, si no com a exemple. Dubto molt que el volguessin en la lliga "ibèrica", i en una lliga interna tipus Holanda segur que perdria la projecció que té ara.
- Sí, molts grups al feisbuc, molts petits municipis, però no deixem de ser els mateixos de sempre. Jo crec que la majoria de persones que viuen a Catalunya no votaran mai una opció que suposi trencar dramàticament amb Espanya. Dic això pensant en els resultats de les eleccions i tenint clar que Espanya no permetrà un trencament sense dramatitzar.

L'exaltació patriòtica pot estar bé, però sense pragmatisme no anirem enlloc.

Malgrat el que t'acabo de comentar, em reitero que esta molt bé el teu post.

Salut,

Raimon ha dit...

Enric,

Els suports també es poden canalitzar en aquestes adreces:

http://vullvotar.cat

http://www.vilaweb.cat/vullvotar/
index.php

http://vilaweb.cat/vullvotar/
llistat_firmes.php

Moltes gràcies: ens veurem a Arenys!

PS: i continua escrivint tan bé com sempre.