ERC: odiada per tothom

Esquerra Republicana de Catalunya deu ser el partit més odiat a Catalunya. Tinc els meus dubtes que el PP aixequi tants recels com el partit de Carod, Puigcercós, Carretero i companyia. Aquells qui, a priori, li tenen més mania són la gent de Convergència i Unió. I quan dic "gent" vull dir des de simpatitzants fins a militants, passant pels propis polítics i opinadors afins. Diuen que de l’amor a l’odi sols hi ha un pas. I és que hi ha un percentatge important de votants de CiU que en alguna ocasió o altra han votat a Esquerra. Fins i tot li tenen certa simpatia. Però part d’aquesta gent, i molta altra, li tenen una mania extrema des que va firmar el primer tripartit. El motiu esgrimit és que han traït els interessos nacionals. Però, en realitat, el que els sap greu és que l’Artur no acabés sent el president de la Generalitat i que, en dues ocasions, ho fos un socialista. Per tant, davant del seu propi fracàs, el de no aconseguir la presidència malgrat haver guanyat les eleccions, la culpa és d'ERC. I es fa pagar a ERC els plats trencats i amagar les pròpies vergonyes, com ara haver intentat pactar amb el PSC abans que amb ells.
Els socialistes, també d’un cantó a l’altre, tampoc poden veure els d’Esquerra. És un soci molt incòmode i saben que els fa molta nosa per governar. El seu principal objectiu és utilitzar-los per tal de dominar el màxim nombre d’institucions. Els atacs més durs que ha rebut ERC durant aquests últims anys han vingut del partit de Montilla. Hem de recordar que ha estat el PSC qui els va expulsar del govern? El principal rival actual del PSC no és CiU, sinó ERC. La seva lluita dins la Generalitat és demostrar qui mana més.
Finalment, no cal dir que els votants, militants i polítics de ICV i del PP tenen també molta ràbia a Esquerra. Els primers perquè competeixen espai electoral i els segons perquè es troben a les antípodes ideològiques. Fins i tot hi ha molta gent del propi partit o independentistes decebuts que té mania al partit o, si ho preferiu, que té mania a la direcció del partit.
Això provoca una bel·ligerància mediàtica contra Esquerra insospitada i desproporcionada. Els arguments que s’esgrimeixen són els de sempre: que és un partit dividit, que no té rumb, que són una colla d’eixelebrats, etcètera. I la veritat és que d’arguments no en falten i fins i tot estan justificats. Però la importància que se li dóna a tot el que fa aquest partit és inusual comparada amb la que realment es mereix pel grau de representativitat que té. Si es dediqués la mateixa proporcionalitat d'espai als problemes que tenen partits com el PSC, CiU, ICV o PP de Catalunya, es necessitarien totes les pàgines d’un diari per parlar-ne. Fixem-nos, si no, amb quina rapidesa i lleugeresa s’han tractat la sortida de Maragall del PSC o la crisi entre Unió i Convergència.
Malgrat això, ERC ha d’estar tranquil·la si fa cas a allò que diuen que deia Dalí: “val més que parlin de tu, encara que sigui per bé”.