13 de juny de 2007

90+3 minuts d'infart

Dissabte passat es va viure un nit de futbol que ens recordava l’era del Dream Team. Llàstima que no fos l’últim partit de la temporada, perquè això li hauria afegit un final encara més dramàtic i èpic, però sort que encara queda una jornada perquè si no el Madrid ja seria campió. Alguns creuen que la realitat supera la ficció, però jo em declino més per l’opció Monzó: la ficció sempre supera la realitat. Tot i que jo diria, en tot cas, que la ficció sempre pot superar la realitat.
El que va passar dissabte no és res comparat amb el que es viurà diumenge que ve. Madrid, Barça i, amb menys possibilitats, Sevilla poden ser campions de Lliga. Els tres partits començaran a la mateixa hora i abans del primer quart el Sevilla ja guanyarà 2 a 0. Mentrestant, a Tarragona i a Madrid l’empat a zero s’allargarà fins al final del primer temps. Però just abans del descans, al minut 40 al Bernabéu i al 43 al camp del Nàstic, el Madrid marcarà i també ho farà l’equip tarragoní.
Així doncs, la segona part començarà amb un Madrid líder i virtual campió, amb 76 punts, seguit del Sevilla amb 74 i el Barça que es manté amb els 73 actuals. També al principi de la segona part, el Sevilla rematarà el seu partit amb dos gols més davant del Vila-real que només serà capaç de marcar el gol de l’honor. O sigui, el Sevilla haurà fet la seva feina, 4 a 1, i a esperar els resultats dels seus rivals directes al títol.
Un altre gol maradonià de Messi


Quan hagin passat trenta minuts de la segona part, el Barça marcarà el seu primer gol. No serà un gol qualsevol. Una passada cap a l’esquerra de Xavi cap a Ronaldinho, que recull la pilota des del propi camp, donarà peu a un altre gol de Messi. Ronaldinho només donarà un toc a la pilota abans que un defensa del Nàstic se li llenci a sobre. La pilota es desplaçarà cap a la dreta on la rebrà Messi que sortirà disparat cap a la porteria del rival després de córrer tot sol mig camp. El porter se li encararà pel centre i ell el regatejarà cap a la dreta fins arribar pràcticament a la ratlla de gol, just en el moment que un defensa que també baixarà corrents li intentarà prendre la pilota. Però Messi el regatejarà cap a l’esquerra, el defensa caurà a terra, i a porteria buida el jove argentí marcarà un gol idèntic al que va fer Maradona al Madrid en una final de la copa del rei.
I ja al minut 40, a cinc minuts del temps reglamentari, a Mallorca Maxi López saltarà al camp per fer, en només tres minuts, dos gols pel Mallorca. La cara dels jugadors del Madrid serà un poema, i els aficionats del Barça saltaran del sofà de casa a punt de sortir al carrer a celebrar la Lliga.
Així serà com s’arribarà al minut 45 amb un 1 a 2 a Madrid i amb un empat a 1 a Tarragona. L’àrbitre anunciarà 3 minuts més als dos camps i a Sevilla només en descomptarà un. A la capital andalusa s’acabarà el partit i els jugadors s’esperaran a peu de gespa, amb una ràdio a les mans, esperant el final dels seus rivals. Només un miracle els farà campions.
Però al minut 47, de manera pràcticament simultània, els arbitres dels partits de Barça i Madrid assenyalaran un penal a favor de l’equip blanc i un altre favorable al conjunt grana. La situació serà extremadament dramàtica ja que amb menys d’un minut poden ser campions tres equips. Si Raúl marca, el Madrid serà campió de Lliga passi el que passi a Tarragona. Però si el Madrid no fa l’empat, encara ho poden ser Barça o Sevilla. L’equip sevillà serà el nou campió si falla el Madrid i Pinilla marca pel Nàstic, ja que els dos actuals colíders perdrien els seus partits. Però si Raúl no la posa a dins i Víctor Valdés para el penal o Pinilla la llença a fora, el Barça empataria el partit, el Madrid el perdria i l’equip català guanyaria la tercera Lliga seguida de Rijkaard.
Així doncs al minut 48 les pantalles de televisió mostraran com, al mateix temps, Raúl i Pinilla planten la pilota des dels 11 metres. Fan unes passes enrere i gairebé com si es tractés de dues imatges paral·leles clòniques, però amb personatges diferents, comencen a córrer cap a la pilota, mentre tot s’atura a l’estat espanyol. En aquell precís instant, un veí de Sant Guim de Freixenet, seguidor del Barça de 89 anys, té un infart i es mor. Està escoltant en Puyal, ja que no té ni Digital+ ni Canal+, i encara que els tingués no els sabria fer funcionar. Aquest home el trobaran assegut al sofà de casa, agafat a un transistor, 8 anys després, superant així el rècord de la dona de Roses. El pobre home es quedarà amb les ganes de saber qui guanya la Lliga. La resta de mortals si volen saber si Pinilla i Raúl marquen, o no, el seus respectius penals, ja saben què han de fer diumenge.

1 comentari:

Francesc Puigcarbó ha dit...

que t'has fumat? ja dic jo que ets el més gran dels optimistes d'aquest país. Els deus t'escoltin