Patriopatetisme

Els primers Jocs Olímpics dels quals tinc record (televisiu) van ser els de Los Angeles l'any 1984, quan tenia poc més de 10 anys. Em va marcar per sempre aquell espectacle mundial. Recordo especialment un Carl Lewis que començava a despuntar i una cerimònia (diria que la inaugural) amb un paio vestit d'atronauta sobrevolant l'estadi amb un aparell que el propulsava. Diria que va ser llavors, i en algun torneig d'estiu de tenis (Wimblendon o Roland Garros) que em vaig començar a aficionar a l'esport televisat. Sí, parlo de l'esport televisat. I és que, amb el temps, he anat descobrint allò que ja sabem: que en realitat darrere d'aquest tipus d'espectacles esportius hi ha també política i patriotisme. A mi, en aquella època, si m'agradava Ivan Lendl és perquè era el millor tennista del món. Ara sembla que no ens queda cap més remei que ser d'aquell equip o jugador que representa el nostre país, sigui el que sigui.

La primera demostració de patriotisme desmesurat el vaig viure durant els "nostres" jocs olímpics que, amb el temps, m'ha quedat clar que van ser "els seus" jocs, els jocs d'Espanya. Encara que el diari Avui intentés dissabte passat demostrar que els Jocs de Barcelona van ser uns Jocs de llibertat, en comparació amb els de Pequín, hem de recordar que els drets dels catalans de competir com un país normal van ser, una vegada més, trepitjats. Tampoc hem d'oblidar "l'Opreación Garzón" que va empresonar a una colla de perillosíssims catalanistes "radicals".

Però és que en els actuals Jocs de Pequín estic veient aquest extrem portat al límit. TVE no està retransmatent els Jocs, no! TVE està retransmatent allò que fan els esportistes que representen el Regne d'Espanya. Ja sigui per quedar quinzens en la competició en què particpen (la majoria) o per intentar guanyar medalla. Les retransmissions estan aboslutament tenyides d'un patriotisme patètic. En la majoria d'elles s'acaba dient "el equipo español ha quedado a un paso de conseguir una medalla...". I així és com ens hem d'empassar infumables competicions quan podríem estar gaudint d'altres competicions, sense espanyols, en què realment hi està en joc alguna cosa important.

Però quan estem davant d'una competició en què realment l'equip espanyol, o un esportista, està a punt d'aconseguir una medalla, després el patriotisme arriba a uns límits desmesurats. Demà Rafa Nadal pot guanyar l'or, un jugador que personalment m'agrada molt veure com arrassa als rivals, però no suporto allò que fa dir als comentaristes de TVE ni tampoc el seu exhibicionisme espanyolista. Aquesta nit acabo de sentir, com no, un "Toda España pendiente de Rafa Nadal...". I, per exemple, he hagut de veure repetides 5 o 6 vegades les imatges de les tenistes espanyoles guanyant l'últim punt que els dóna el passi a la final. Tot això molt abans que ens oferissin la cursa de 100 metres més memorable de la història de l'atletisme.

En definitiva, d'això jo en dic censura informativa que, sincerament, em fa perdre l'interés per l'esport televisat perquè, senzillament, ja no es retransmet esport sinó propaganda patriòtica.