Més tendresa

El 12 de març escrivia en aquest bloc un text titulat "La tendresa". Aquell escrit el vaig dedicar a Francesc Orteu després que ell hagués escrit feia poc a l'Avui un text que va titular A Sant Joan de Déu. Doncs bé, resulta que el divendres de la setmana passada l'Orteu va publicar un altre text en què parlava, curiosament, de la tendresa: Inventar la tendresa. Un article excel·lent, com la majoria dels textos d'Orteu (llegiu al d'avui dedicat als bons jans d'ICV). M'agraden especialment tots aquells textos en què parla de la seva relació amb els seus fills bessons. I si m'agraden és perquè m'hi sento molt identificat.

A l'Orteu el vaig conèixer quan el vaig portar convidat, juntament amb Joan Tharrats, a l'assignatura "Ràdio Creativa". Eren les 8 del matí i a l'Orteu no li feia massa gràcia això d'anar a fer una xerrada tan aviat. Però quan ens vam presentar i li vaig dir: "jo també tinc bessons" la seva resposta va ser quelcom semblant a: "això canvia les coses, acabes de guanyar molts punts...". Insisteixo, les paraules que em va dir són semblants a aquestes, en tot cas van ser millors.

Es fa difícil explicar les sensacions que un sent davant la tendresa que et demostren els teus fills. Al mateix moment en què escric aquest text tinc l'Arnau, un dels bessons, assegut al meu costat que em va fent comentaris de la pel·lícula que està veient a la tele. En Chihiro ha vist com els seus pares es converteixen, literalment, en porcs i, això, al meu fill li preocupa molt: "papa, papa, els seus pares s'han convertit en poquets...".

Porto gairebé un mes convivint les 24 hores del dia amb els meus fills. Com us deveu imaginar, hi ha hores en què aquesta convivència es fa gairebé insuportable, especialment aquella estona en què comença una guerra campal, o quan fa una hora que haurien de dormir i no aconsegueixen agafar el son, o quan... Així no és estrany que sentis els pares d'una nena amiga de la teva filla que et diguin: "ja tenim ganes de col·locar-los al cole, no ho aguanto més!".

Doncs a mi no em sentireu dir (ni ho veureu escrit) aquestes paraules. Si una cosa no enyoro és la rutina de treball. Si una cosa trobaré a faltar el dia 1 de setembre serà, precisament, la possibilitat de viure la tendresa a qualsevol moment del dia.