31 d’octubre de 2008

La síndrome de Quixot

Diversos estudis han intentat explicar si Alonso Quijano estava boig o ho feia veure. I si estava boig, quina havia estat la causa. Diuen els que hi entenen que probablement el que li passa al personatge de Cervantes és que acaba creant un “altre jo” per fugir de la seva realitat i viure'n unes de noves més intenses i interessants. En definitiva, una manera de no fer-se responsable de formar part d’un grup de persones i creure que els altres són els enemics: molins de vent convertits en gegants.
Gairebé tots somniem en ser millors del que som. Ja sigui per voler ser més joves, o més grans, més rics, més guapos o, jo què sé. I això, a vegades, ens porta a negar-nos a ser tal com som. No sé si aquesta síndrome està estudiada pels psicòlegs, probablement sí, però jo en diria la síndrome de Quixot.
Però aquesta va més enllà de les dèries personals. És propi de molts humans parlar d’una comunitat de la qual forma part com si, en realitat, fos externa a ells mateixos. I no és que no se sentin part d’aquell grup de persones, sinó que no se senten responsables del que fa aquella coumintat tot i que tampoc se’n volen desfer. Per tant, exclouríem de patir la síndrome de Quixot aquells catalans que parlem dels espanyols com si no no ho fóssim perquè, en realitat, no volen formar-ne part.
Posem exemples concrets. Per enllaçar amb el final del paràgraf anterior, posem com exemple José Montilla. Fa poc a La Vanguardia va dir que ell quan negocia amb Zapatero no se sent del mateix partit polític, encara que sí que ho són. O, per exemple, també li sentim dir que ell “negocia amb Espanya”, com si ell no tingués clar que és i vol ser el màxim representant d’Espanya a la Comunitat Autònoma de Catalunya. I parlant de polítics, ¿quantes vegades no hem sentit membres del govern espanyol dir que “anem a Europa” a demanar el que sigui (sobretot diners)?
Aquests són exemples, doncs, de personatges que clarament pateixen la síndrome de Quixot. Parlen d’unes comunitats o grups de persones a les quals pertanyen com si fossin una realitat externa a la seva.
Però això també ens passa als ciutadans que no som “institució”. Sovint se m’acosta algun estudiant per queixar-se d’alguna cosa que no li agrada i em diu “la Facultat no ens permet…”. I jo li responc: “deus voler dir que el Secretari Acadèmic no us permet matricular-vos perquè fa 10 dies que va acabar el termini, oi?”. Com si ells, els alumnes, no fossin també Facultat. Un altre exemple de patir aquesta síndrome és que acceptem sense cap mena de problema que ara ens parlin del “copagament de la sanitat”. I és que la paraula “copagament” connota que fins ara algunes coses ens la pagava “algú altre” i ara ens demanen que també ho paguem “nosaltres”. Com si aquest “algú altre” i “nosaltres” no tinguessin res a veure.
D’exemples en trobaríem també en l’àmbit empresarial (els sindicats o els comitès parlen de “l’empresa” com si ells no en formessin part), en l’àmbit educatiu (els mestres parlen dels “pares” com si els mestres que tenen fills tampoc fossin pares), i així fins a un llarg etcètera d’exemples.
I arribats aquí algú em dirà que sóc massa primmirat i que ja s’entén que si un alumne diu la Facultat vol dir el responsable d’aquella àrea de la Facultat, o que si un polític diu anar a Europa en realitat vol dir la Comissió Europea i que, tot plegat, no és res més que una manera d’abreviar el vocabulari. Això no ho negaré, o sigui, no nego que ja s’entengui el que volen dir. Però, tot i que s’entengui el que volen dir, els que pateixen la síndrome de Quixot es neguen a fer autocrítica i a fer-se responsables dels mals que pateix la societat de la qual forma part quan, en realitat, en són o en poden ser també culpables.
PD: Buscant a Google "Síndrome del Quijote" o "Síndrome de Quijote" o "Síndrome del Quixot" trobareu que ja hi ha qui ha utilitzat aquesta terminologia, però amb una definició diferent a la feta en aquesta entrada.