Independentistes i dependentistes

Avui m'he adonat que fa temps que utilitzo el terme "dependentistes" i encara no us havia explicat perquè. Tot ve d'un article que vaig publicar fa 6 anys (31/01/2003) al que llavors era el setmanari "La Marxa". Ara que el torno a llegir penso: "ho podies haver explicat millor", però no n'he canviat ni una coma. Aquí el teniu:

Independentistes i dependentistes

Si una cosa agrada tant als polítics com als periodistes és posar nom a les coses. En podríem dir “emparaular la realitat”. L’avantatge d’utilitzar unes certes paraules per definir un col·lectiu, una iniciativa o un adversari és que és més fàcil que tothom identifiqui una expressió amb aquest col·lectiu, aquesta iniciativa o aquest adversari. Posem un exemple apolític. Als pobles molta gent és coneguda per un sobrenom o malnom que fa més fàcil la identificació d’aquella persona: en Peret Espardenyer, la Carmeta Camacurta o l’Octavi de les Mongetes, per posar tres noms inventats. Però així com aquests noms populars solen durar tota la vida, fins i tot s’hereten, en política es van adaptant en funció de les necessitats de cada moment. Posem altres exemples. Fa trenta anys parlar de Manuel Fraga significava emparaular-lo com a “feixista”. Avui Manuel Fraga, com a president autonòmic que és, se l’anomena “demòcrata”. I així podrien anar sortint varis emparaulaments com “sociates”, “peperos”, “rojos”, “partits democràtics”, “etarres”, “kale borroka”, “zulo”, “progressistes”, “constitucionalistes”, “regions”, “autonomies”, “nacionalitats històriques”, “comunitats autònomes”, etcètera.
Deixava per al final un emparaulament, i la seva negació, que han estat dels que més a fons han calat: “nacionalistes” i “no nacionalistes”. En teoria els primers són aquells que creuen viure en una nació sense Estat i que desitgen més poder polític per a aquesta, mentre que els altres neguen que aquella comunitat hagi de tenir més poder i fins i tot neguen que sigui una nació. Vaja, que a un cantó, i repeteixo que en teoria, hi hauria partits polítics com CiU, ERC i PNB i a l’altre PP i PSOE. Però he anat dient “en teoria” perquè també podríem dir que PP i PSOE són nacionalistes espanyols, o es pot dubtar de si CiU realment és un partit nacionalista.
Potser ha arribat el moment de buscar un nou emparaulament que no ens faci dubtar. Una nova denominació que no permeti a cap partit jugar més a la Puta i a la Ramoneta i que d’una vegada per totes quedin clares les postures. Aquest pas al País Basc ja el van fer des del Pacte de Lizarra, a Catalunya encara no ens hi hem atrevit. Però veient com està el pati, ja comença a ser hora que els partits diguin clar si són “independentistes” o “dependentistes”. Està clar que el nostre país no pot estar en un etern estira i arronsa amb el govern de Madrid. O definitivament ens deixem humiliar, ens rendim, deixem de ser un “gueto” o una “tribu” i per fi aprenem a dutxar-nos amb l’aigua beneïda d’Espanya. O potser ja comença a ser hora de convertir-nos en majors d’edat i aconseguir la nostra independència.

Fotografia extreta del bloc de Marcel Pich