Emès a Ràdio Manlleu "No dinarem" el 19/09/06Pasqual Maragall va decidir fer una de les seves últimes maragallades convocant les eleccions catalanes l’1 de novembre. El debat que s’ha generat al voltant de la data de tots sants per tractar-se d’un festiu entre setmana no és l’àutèntica picada d’ullet del primer president de la generalitat del PSC. I què amaga, doncs, aquesta data? Per saber-ho, abans ens hem de remuntar a la nit del 16 de novembre de l’any 2003 quan tothom donava per fet que la carrera política del nét del poeta s’havia acabat. La nit de les anteriors eleccions i després que el PSC les perdés, moltes veus deien que Maragall era un cadàver polític. Però els metges Puigcercós i Montilla el van ressuscitar creant un tal govern catalanista i d’esquerres, altrament conegut com el tripartit. Durant aquests tres anys han mantingut el president socialista en vida. Però el mateix Montilla, fart de tantes maragallades, ha decidit que ja era hora d’enterrar-lo. Així ha estat com Maragall, per donar la raó als seus assassins i de pas fer el seu últim estirabot com a president, no se li va ocórrer res més que convocar les eleccions per la vigília del dia dels difunts. O sigui, que Pasqual Maragall serà, definitivament, un cadàver polític ni més ni menys que el 2 de novembre, el dia dels morts. Fins i tot l’onze de setembre es va fer una diada a mida que més que un auto-homenatge semblava un funeral en vida.
Un cop tinguem el polític Maragall ben enterrat, el dubte serà saber qui el substituirà al capdavant de la Generalitat. Si els nostres polítics fossin coherents, el més normal seria que tornés a governar un tripartit. Però no precisament el que hem tingut fins ara. Si del que es tracta és de desplegar aquest magnífic Estatut, seria lògic que ho fessin els partits que l’han defensat aferrissadament fins a l’últim moment. Per tant, Convergència i Unió, el Partit Socialista i Iniciativa haurien de governar junts. I que siguin ells, en tot cas, qui s’emportin les medalles si aconsegueixen la lluna, tal i com ens van prometre si votàvem que sí al referèndum. O si no, que siguin també aquests partits els que s’estavellin de ple contra el mur del govern espanyol i que en paguin les conseqüències. I mentrestant que Esquerra Republicana, encapçalant l’oposició, es netegi les ferides de les punyalades rebudes i que corregeixi els errors si vol tornar a governar sense sobresalts.
Però tot sembla indicar que el 2 de novembre no només haurem de vetllar la capella d’un Maragall que s’haurà retirat, sinó que comprovarem, una vegada més, com la lògica i la coherència no són lleis que regeixin la política i, qui sap, potser tenim algun altre cadàver polític sobre la taula.
Un cop tinguem el polític Maragall ben enterrat, el dubte serà saber qui el substituirà al capdavant de la Generalitat. Si els nostres polítics fossin coherents, el més normal seria que tornés a governar un tripartit. Però no precisament el que hem tingut fins ara. Si del que es tracta és de desplegar aquest magnífic Estatut, seria lògic que ho fessin els partits que l’han defensat aferrissadament fins a l’últim moment. Per tant, Convergència i Unió, el Partit Socialista i Iniciativa haurien de governar junts. I que siguin ells, en tot cas, qui s’emportin les medalles si aconsegueixen la lluna, tal i com ens van prometre si votàvem que sí al referèndum. O si no, que siguin també aquests partits els que s’estavellin de ple contra el mur del govern espanyol i que en paguin les conseqüències. I mentrestant que Esquerra Republicana, encapçalant l’oposició, es netegi les ferides de les punyalades rebudes i que corregeixi els errors si vol tornar a governar sense sobresalts.
Però tot sembla indicar que el 2 de novembre no només haurem de vetllar la capella d’un Maragall que s’haurà retirat, sinó que comprovarem, una vegada més, com la lògica i la coherència no són lleis que regeixin la política i, qui sap, potser tenim algun altre cadàver polític sobre la taula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada