El silenci, la millor defensa

Els estudiosos del terrorisme sempre han cregut que sense els mitjans de comunicació aquest no tindria sentit. De fet, tot acte de terrorisme no deixa de ser un pseudoesdeveniment que més enllà del dany humà o material que causa sobretot pretén escampar el terror i per això necessita els mitjans de comunicació de masses. És per aquest motiu que sovint s'ha debatut a les redaccions si el més convenient seria silenciar els atemptats o actes terroristes per així no facilitar un dels principals objectius dels terroristes.

El temps ha demostrat que això és impossible, perquè, per sobre de tot, preval el dret de la societat a estar informada. Així ha estat com els mitjans, tradicionalment, en lloc de silenciar el terrorisme el que han fet ha estat informar-ne, però sempre de manera el màxim de negativa possible. Això, per suposat, els mitjans no afins als terroristes, que són la majoria. Amb aquesta excusa s'han fet excessos i l'atac ha anat, massa vegades, més enllà arribant a criminalitzar ideologies que també es defensen pacífica i democràticament. El conflicte basc n'és un clar i proper exemple.

Ara el PP està actuant com una organització pseudoterrorista verbal. Terrorisme entès com a acció violenta amb voluntat d'atemorir la societat. Insisteixo, es tracta d'una violència verbal i que, per suposat, no té res a veure amb els crims que causen altres organitzacions. Es tracta d'enviar, diàriament, missatges premeditats i calculats a la societat amb una alta càrrega de mentides, mitges veritats, insults, etcètera, a través dels mitjans de comunicació. En definitiva, estem parlant d'un atemptat diari a la intel·ligència humana. A diferència d'altres terrorismes, aquest té un sector mediàtic afí nombrós i de gran difusió. Això ha creat una lluita que sobrepassa la pura disputa parlamentària o política i s'ha traslladat al carrer.
Davant la impossibilitat de dialogar i fer raonar aquesta gent, sembla que només hi ha dues maneres de combatre-ho: o reaccionant amb violència o amb el silenci. Si la reacció és violenta, com es veu que intenta practicar el PSOE, la situació pot acabar malament. Per tant, i per no posar-se del bàndol d'un partit que també ha practicat i practica certa violència verbal, i temps enrere intents d'altres violències, no queda cap més remei que callar. Només silenciant, no donant la veu, a aquesta colla d'intoxicadors de la informació i de la realitat social veig possible una via cap a la pau. En aquest cas el dret dels ciutadans d'estar informats quedaria a un segon terme quan s'en vulnera un altre: el dret de tot ciutadà a no ser agredit diàriament.

Aquest, lògicament, ha de ser el pas previ a un futur diàleg i fins i tot a una negociació política amb aquesta gent que, a hores d'ara, no entén cap altre tipus de llenguatge. Fins que el PP no condemni la violència verbal i abandoni definitivament les armes lingüístiques, no hi ha res a negociar!