31 de gener de 2007

Visca els dilluns, dimecres, dijous, dissabtes i diumenges!

Fa dies que no vaig de ventre. Des que he sabut que en Quimi Portet estava a punt de treure nou disc m'ha entrat un fort restrenyiment; em mossego les ungles; no dormo a les nits i se'm dispara la testosterona. M'he tornat a viciar als blocs "galàctics" i estic enganxat al Diari d'un Astre (Intercomarcal). Espero amb impaciència que arribi el 19 de febrer per anar a comprar "Matem els dimarts i els divendres". Des que vaig descobrir, gràcies a l'Astre, que la "Terra és plana" necessito una nova cura de desintoxicació musical del filòsof de "Caçadors de Paraules". També tinc la sospita que devoraré amb devoció el proper número de l'Enderrock.
El que tinc més complicat és poder assistir a alguns dels seus concerts. I no perquè es tracti d'una World Tour i tingui dificultats de desplaçament, sinó d'aparcament. D'aparcament de criatures. Mentrestant, terrícoles bípedes, acabeu de gaudir dels dimarts i els divendres abans que l'Astre els aniquili amb el seu raig còsmic.
PD. Aquí al costat teniu el tomàquet abans que l'Astre el convertís en una alternativa a l'MP3 (dels collons).


Una salut de ferro!

A principis d'any vam viure un intens debat a la bloquesfera sobre la salut de la música del nostre país. Tot venia d'un article que Laura Crespo va publicar el dia dels Sants Innocents a les pàgines digitals de La Vanguardia titulat "La mala salud del 'rock català'". Gràcies a la campanya que va iniciar Pere Meroño de Jo també compro música en català, la resposta ha estat més que positiva. Nombrosos blocàires ens hi hem sumat, a la nostra manera, i un servidor ha publicat més d'una entrada que podeu trobar a "Sobre Cultura".
Ara la bona notícia, i diria que una crítica encoberta al text de Laura Crespo, ens arriba del mateix diari on escriu ella, però des de les pàgines de paper. Aquest dilluns vàrem poder llegir una petita crònica de Ramon Súrio sobre la festa del cinquè aniversari de la discogràfica BankRobber titulada "La buena salud del pop catalán". Alguns maliciosos podrien dir que Crespo parla del rock i Súrio del pop. Però tots sabem que al nostre país la música que fan grups com els que menciona Laura Crespo s'acosta més al pop que al rock. En tot cas potser hauríem de parlar del Pop-Rock fet en català.
Cal dir que el text de Súrio acaba amb un matís quan diu que "una velada que sirvió para constatar la buena salud de la que goza el pop (o al menos de cierto pop) catalán". Amb això ens ve a dir que almenys la música que fan els grups de BankRobber (Sanjosex, Mazoni, Guillamino i El Chico) sí que gaudeix de bona salut i que, segurament, hi ha altres formacions que pateixen alguns mals que caldria curar. Amb això hi estem d'acord, ja ho deia en una entrada anterior que la gran revelació de l'últim any han estat precisament aquests grups.
Sigui com sigui, també hem d'estar contents que no només la nostra música tingui bona salut sinó que aquesta també es faci extensible als cronistes i crítics del nostre país.

Un notable article


Aquest dimarts dia 30 de gener el bon company de feina Ferran Sáez Mateu publicava un article a l'Avui en què intentava anar al fons del debat que hi ha dins el nacionalisme català. A partir dels articles que en aquest mateix diari publicaven els exconsellers Carretero i Vendrell, va gestar-ne un de notable. Posava negre sobre blanc unes paraules per, curiosament, evidenciar l'absència de notes en les partitures del nacionalisme català. Però potser per una qüestió d'espai, aquest article sembla incomplert i això impedeix que arribi a l'excel·lència o a la matrícula d'honor. I és que malgrat que el text ocupa una pàgina, gairebé la meitat d'aquesta està envaïda pel dibuix d'Anthony Garner, el destacat i la capçalera. Potser per això el doctor Sáez va decidir focalitzar l'atenció en només una de les dues formacions polítiques més representatives del nacionalisme català: ERC.
Amb un atreviment possiblement desmesurat, innecessari i qui sap si equivocat, voldria complementar aquella informació que possiblement ha quedat en el tinter i que espero que ens ajudi a acabar d'entendre el significat d'aquest article.
El text comença situant el lector i avisant-nos que Carretero en els seus articles exposava idees conegudes i certes i idees noves, però falses. La falsedat es troba en proclamar que fer president a Maragall el 2003 era alternança ja que segons Sáez el PSC és "un partit que llavors portava 25 anys controlant un pressupost igual o superior a la Generalitat". Efectivament, és cert. Maragall, en cap cas, simbolitzava l'alternança. El que no li deu haver cabut en el text és dir-nos que, per aquesta mateixa regla de tres, fer a Mas president tampoc era sinònim d'aquesta alternança.
A continuació afirma que és increïble pensar que el nou Estatut no hauria estat possible amb el PSC a l'oposició, com afirmava Carretero. Tan increïble, se suposa, com pensar que amb CiU a l'oposició es podia tenir un excel·lent Estatut. Quina ingenüitat aquests d'Esquerra.
Pel que fa a les aspiracions d'Esquerra d'ocupar l'espai que deixava lliure CiU, Ferran Sáez assegura que són aspiracions "legítimes a nivell polític com inconfessables a nivell electoral". Del que s'oblida és de dir-nos que també són legítimes i inconfessables les aspiracions de CiU de voler recuperar la Generalitat arribant acords amb qui li faci possible aquesta aspiració: ERC, PSC o el PP.
A continuació ens parla de l'independentisme i ens dius que "entre el 1980 i el 2003 aquests suposats "regionalistes" van fer més per eixamplar l'horitzó nacional que els suposats "independentistes" quan han tingut -i continuen tenint!- l'oportunitat de fer-ho". Ningú pot posar en dubte aquesta afirmació tan contundent. O és que potser aquells que en dubtin els hem de recordar que CiU va governar 23 anys tenint el seu cap de llista com a President de la Generalitat i, en canvi, ERC amb prou feines porta 3 anys al govern i ocupant com a màxim algunes conselleries? Només faltaria que Jordi Pujol, que va agafar les regnes del país després de 40 anys de repressió política no hagués aconseguit eixamplar els horitzons nacionals. Ah, i a sobre, durant aquests últims 4 anys la màxima expansió nacional no l'ha aconseguit cap dels partits del govern tripartit sinó aquest mateix partit que va haver d'anar a Madrid a desencallar les negociacions de l'Estatut.
I aquí ja entrem en el full de ruta que reclama a Esquerra. Defineix perfectament allò que no ha de ser el full de ruta d'ERC: "una aspiració inconcreta destinada a reversionar la vella cançoneta que tanta frustació ha provocat en la gent que té -que tenim- aspiracions nacionals". Exacte, aquest, en cap cas, ha de ser el full de ruta d'ERC. Inisteixo, potser per una qüestió d'espai Sáez no ens ha pogut recordar que quan diu que no s'ha de "reversionar la vella cançoneta que tanta frustació ha provocat" està definint perfectament la frustació que ha provocat 23 anys de govern nacionalista català.
Finalment ens proposa, modestament, les tres condicions prèvies per tal d'eixamplar els horitzons nacionals i que només pot esbossar en un paràgraf. La primera és no "vexar el nacionalisme català majoritari". Exacte, prou d'insults entre nacionalistes. Com diu ell s'ha d'acabar això de titllar CiU de "regionalisme de dretes". Suposo que només li deu haver capigut aquest exemple, però també deu estar d'acord en què s'ha d'acabar això d'insultar l'independentisme, com hem pogut llegir recentment en veu de la barretina mediàtica. Té raó en Sáez quan diu que això resta, no suma. Ell recorda que ERC ja ha perdut 130.000 vots. Si els sumem als 95.000 de CiU, ja en fan 225.000. Hem de recordar que aquesta és una crisi aguda, ja que des del 92, l'última majoria absoluta, CiU ha perdut 22 diputats, un promig de 5,5 per elecció. I que malgrat que ERC en aquest mateix període n'ha guanyat 10, un promig de 2,5, la suma nacionalista ha passat de 81 a 69. O sigui, que en quatre eleccions hem perdut 12 diputats. Ja comença a ser hora que tornem a sumar, no?
La segona condició és que no n'hi ha prou de ser independentistes de boca, o sigui que cal "demostrar-ho amb una acció política coherent que emani d'un pla programàtic -d'un full de ruta- previ" i ens recorda que aquest no existeix. Una vegada més l'encerta de ple: no n'hi ha prou de proclamar-se quelcom si això no va acompanyat d'accions que ho corroborin. Per posar altres exemples, no n'hi ha prou de proclamar-se "nacionalisme català majoritari" quan aquest partit ha pactat, i es planteja pactar, amb el PP, altrament conegut com el "nacionalisme espanyol majoritari". I si voleu trobaríem altres exemples més recents com aquells qui viuen del sistema i s'autoproclamen "antisistema". També és del tot encertada la segona afirmació: a l'independentisme, sigui de dretes o d'esquerres, sigui d'un partit polític o de la societat civil, necessita d'una punyetera vegada un full de ruta per aconseguir els seus objectius. Prou de divisions!
L'última condició que posa, i així acaba aquest notable article, és que "l'any 2007, i en el si de la Unió Europea, el mot "independència" té ben poc a veure amb allò que significava fa un segle". Oi tant! Fa un segle a Europa hi havia menys estats que ara! Veient el que està passant al Regne Unit, a Bèlgica a l'Europa de l'Est o fins i tot al País Basc, el mot "independència" no només té més sentit que mai sinó que potser hauria de ser el mot, i l'objectiu, d'aquells qui realment desitgin ampliar el que denominen "horitzons nacionals".
Quanta raó té en aquest article Ferran Sáez, de qui m'és impossible estar-hi més d'acord. La frase amb què acaba és prou explícita "admeto que tral·lejar la cançoneta de sempre és més agraït i sembla més patriòtic", és el que massa sovint fem aquells qui desitgem eixamplar els ja famosos horitzonts nacionals. Llàstima que de les "partitures" que ens anuncia en el títol al final només hagi tingut espai per comentar-ne una.

No és egoisme

Fa pocs dies uns pares van fer un regal als seus dos fills: un viatge de cap de setmana a Roma. Els germans, noi i noia, estan casats. Ell ja té tres fills, una nena i dos nens bessons, i ella espera el primer, una nena. Però en aquest viatge només hi van anar les dues parelles. La mare que feia el regal, o sigui, l'àvia dels tres nens, es va instal·lar a casa del seu fill i la seva jove amb els bessons, d'un any i mig. Mentrestant, la nena se'n va anar a casa d'unes cosines.
Així que l'àvia, de 55 anys, va haver de fer-se càrrec dels dos xics durant la tarda d'un divendres, tot el dissabte i bona part del diumenge. Tot i que possiblement no l'hauria necessitat, va tenir ajuda en alguns àpats i a l'hora de banyar-los. Segur que van ser tres dies molt intensos i agraïts ja que als avis sempre els agrada poder presumir de néts. Però també és veritat que gaire dies havent de suportar aquell parell de terratrèmols es faria asgotador. Ja ho és per als seus pares, que tenen poc més de trenta anys.
Quan les dues parelles estaven a punt d'agafar l'avió de tornada a casa, van veure en un quiosc l'exclusiva de News of the World sobre la Carmela, la dona que ha estat mare de bessons als 67 anys, i no van poder evitar pensar en la seva mare.
L'endemà van sentir en una tertúlia de ràdio que la decisió de Carmela Bousada havia estat per pur egoisme. Segons aquest argument, la dona abans havia pensat en ella mateixa que en els nens. Però això és mentida, si realment aquesta dona hagués pensat en ella mateixa i només en ella mateixa, no s'hauria atrevit a quedar embarassada als 67 anys i encara menys sabent que hi havia moltes possibilitats de tenir bessons. És més que probable que aquesta dona, tard o d'hora, es penedeixi del que ha fet perquè no podrà suportar la duresa de ser mare a la seva edat.
Però és que si realment hagués estat pensant en ella mateixa i només en ella, o sigui, si realment ho hagués fet per pur egoisme, mai hauria tingut els fills. Tenir fills, estimar-los, criar-los i voler el millor per a ells és una decisió purament egoista. Aquell qui digui que tenir-ne és renunciar a una part d'un mateix s'equivoca. No és renunicar a un mateix sinó multiplicar-se. Els fills són una part dels pares. Aquesta part cada vegada va sent menor i els fills acaben tenint autonomia suficient com per separar-se de la dependència que tenen dels pares, però sempre seran una part, per minúscula que sigui, dels seus pares. Aquesta dona s'haurà de separar dels seus fills, o sigui, es morirà, abans que això hagi passat.
Aquesta dona no és egoista, és insensata i una mostra de l'estupidesa humana que mai trobarem en cap altre espècie animal. Si realment s'estimés a ella mateixa, si realment fos egoista, no hauria estat tan irracional de donar a llum a dos nens que només els veurà acabar el batxillerat si viu més de 85 anys. I no només això, sinó que per més que digui que se'ls estima molt, que no ho hem de dubtar, i que els cuidarà de la millor manera que sàpiga, també ens ho hem de creure, difícilment els podrà donar tot el que es mereixen, i no parlem de béns materials.
D'acord, potser serà una bona mare, encara que sigui durant pocs anys. I també segur que hi ha moltes mares al món que tot i tenir els fills 30 o 40 anys abans que la Carmela tenen cura dels seus fills pitjor del que ho farà ella. Però almenys aquestes mares saben que si s'equivoquen i cometen errors, sempre poden tenir una segona oportunitat. La Carmela no la tindrà i els seus fills tampoc. Ah, i tampoc sabrà mai què és poder regalar un viatge als seus fills de trenta anys mentre ella cuida dels seus néts!

30 de gener de 2007

2222 visites

Aquest cap de setmana aquest bloc va rebre la visita número 2.222. Em podia haver fixat en qualsevol altre quantitat, potser podia haver esperat al 2.500, però vaig triar el 2.222. Per què? Doncs perquè és un número que sempre m'ha atret. Des de ben petit molt sovint quan miro l'hora que marca el vídeo de casa són les 22:22. No negaré que quan algú s'obsessiona amb coses d'aquest tipus al final acaba trobant tres peus al gat, però en més d'una ocasió he viscut situacions curioses amb aquests quatres números. Per exemple, un dia passejant pel carrer vaig mirar-me l'hora en un caixer automàtic, que anava alternant l'hora i la data, i en aquell precís moment marcava les 22:22:22. O, per exemple, el dia que van néixer els nostres bessons ens van enviar a l'habitació 2222. Bé, després de fer l'explicació d'aquesta tonteria, passem a parlar de les visites a aquest bloc.
En el moment que començo a escriure aquestes paraules ja en portem 2.335. La veritat és que el comptador d'StatCounter ha estat tot un descobriment. A través d'aquest web pots programar aquest comptador perquè tingui en compte les vegades que et carreguen una pàgina del teu bloc o, si vols, només la primera vegada que t'entren al bloc dins un període de temps determinat. Aquest últim és el cas del meu comptador. Això vol dir que des que vaig instal·lar-lo, el 17 de novembre de 2006, m'han entrat al bloc un promig de 31 persones al dia. Si en lloc de comptar els usuaris comptéssim el total de vegades que s'ha entrat al bloc la suma puja a més de 8.000. Però aquesta dada té trampa perquè, per exemple, el meu ordinador té aquest bloc com a pàgina d'inici i cada vegada que entro a internet es comptaria com una visita.
Aquest programa també et permet fer una mica d'espia i a través d'una clau d'accés pots saber no només des d'on et visiten sinó el temps que hi dediquen, des de quin enllaç i fins i tot des del servidor de l'ordinador original. Així m'he trobat que, sense saber massa per què, al llarg d'aquest temps he tingut visites des de diferents llocs del món: des dels Estats Units fins a l'Índia passant sobretot per França, Itàlia i Anglaterra. Moltes d'aquestes entrades són de pocs segons, però n'hi ha dues que no em fallen mai: una des de Honk Kong i l'altra des de Helsinki. La primera ja vaig descobrir que la feia un exestudiant de la facultat que ara fa de càmera per Televisió Espanyola. La d'Helsinki, en canvi, no sé qui deu ser (si m'estàs llegint per què no m'envies un comentari i em dones pistes de qui ets?).
Però la ciutat de l'estranger des d'on més em visiten és Madrid, fins i tot directament del Congrés dels Diputats espanyol o d'algun ministeri. El que passa és que aquesta també és enganyosa perquè vivim en un Estat tan centralitzat que pots estar connectat des de Torelló, per exemple, però que l'origen de la connexió sigui Madrid. I així de lentes van les coses.
Pel que fa als visitants locals, bons amics de Torelló, Barcelona i Sabadell no només em visiten sovint sinó que tenen l'amabilitat de fer-me comentaris. Moltes gràcies, sobretot a en Francesc P., en Lluís S. i en Jordi C.
Pel que fa a les estratègies per augmentar les visites, n'hi ha de molt lògiques. Temps enrere ja vaig explicar que, sense cap mena de dubte, una de les millors maneres és afegir comentaris al bloc d'en Saül Gordillo. El dia que em va posar com a "tema" en el seu bloc vaig arribar al màxim de visites en un dia: 112. Ja sé que per als que estan a acostumats a centenars de visites diàries no són moltes, però per a un novato a la bloquesfera com jo diria que no està malament. Ara bé, és clar que de res serveix que un dia et visitin 112 vegades si després no aconsegueixes mantenir o augmentar els índexs d'entrada i això només s'aconsegueix publicant diàriament i que allò que expliques interessi a la gent.
Sigui com sigui, moltes gràcies a tots als turistes que visiteu aquest bloc i ja sabeu que aquest bloc és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú.

29 de gener de 2007

De Juana Chaos com a metàfora

Emès a "No dinarem" de Ràdio Manlleu. 29/01/07

Iñaki de Juana Chaos s’ha convertit en una metàfora del que està passant amb el conflicte basc. Aquest membre d’ETA va complir condemna per uns assassinats i quan estava a punt de sortir de la presó se’l va tornar a condemnar a 12 anys més per uns articles. La justícia sovint, per no dir sempre, interpreta la llei en funció del context. En el moment que va prendre aquesta decisió va interpretar que calia que De Juana no sortís en vida de la presó. Va ser una manera de posicionar-se davant el conflicte basc. Ell, com a protesta, va començar una segona vaga de fam que el pot portar a la mort a curt termini. (veure aquesta entrada anterior).
I per què aquest pres s’ha convertit en una metàfora del que passa amb aquest conflicte? Perquè demostra l’enquistament de les diferents posicions. Per un cantó tenim la mirada de les víctimes, que veuen en ell la figura del botxí a qui cal aniquilar per compensar el dolor que han sofert. Per un altre tenim la justícia que en aquest procés vol ser un actor més del conflicte i que de moment no vol que hi hagi ni la més mínima flexibilitat. Una postura que també defensa el Partit Popular. Per al govern espanyol és una pedra a la sabata, símbol de tot el procés de pau ja que li convé fer un gest amb les víctimes, però també sap que tard o d’hora caldran mesures de distensió cap a l’altra part del conflicte.
Pel que fa a aquesta altra part, o sigui, tot el món nacionalista basc, el pres d’ETA també s’ha convertit un símbol del procés de pau, però en termes diferents. Des de la mirada de l’esquerra abertzale, de Juana Chaos és una màrtir i una víctima de la repressió de l’Estat. I pel nacionalisme basc més moderat, un alleujament de la pena de presó o fins i tot una revisió de la condemna, podria significar un pas endavant per tal de trobar una solució al conflicte.
La pregunta lògica és: a qui beneficiarà la mort d’Iñaki de Juana Chaos? Doncs potser serveix a totes les parts. Per a la part del conflicte més immobilista la seva pot ser una mort que, en certa manera, compensi les víctimes dels atemptats d’ETA. Fins i tot pot ser alleugeridora. I per l’altre bàndol del conflicte li pot donar la cohesió i a l’hora arguments de pressió per treure més rendiment a les possibles negociacions. Finalment, pel govern espanyol pot ser el punt d’inflexió que necessita per reprendre el procés de pau.
Potser és pecar d’ingenuïtat i al final aquesta mort acaba d’enterrar tot el procés. Però la història demostra que en conflictes semblants a aquest hi ha gestos o accions que serveixen per canviar el rumb dels esdeveniments. L’atemptat de Madrid en va ser un exemple i la més que possible mort d’aquest membre d’ETA en pot ser un altre. El que és una llàstima és que no hi hagi manera d’acabar aquest conflicte sense que hi hagi més morts sobre la taula.

24 de gener de 2007

L'auca del català

Una vegada més Quim Monzó l'encerta en el seu article. Aquest dimecres dia 24 de gener n'ha publicat un titulat "¿Y este señor ha sido fiscal jefe?" en què critica les paraules de l'exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Segons José María Mena: “Sólo hablo en catalán con los payeses porque es la única posibilidad que tengo de tener una onversación con una gente que habla catalán de forma natural, sin dar a este hecho ningún sentido impositivo ni ideológico, sino porque es su idioma de toda la vida”. Les paraules de Mena es desacrediten per elles mateixes, però en Monzó aconsegueix carregar-se'l a base d'ironia.
No és la primera vegada que en Monzó defensa la nostra llengua. Entre molts d'altres, recordo un text escrit el 21 d'octubre de 2006, durant la campanya electoral al Parlament de Catalunya, en què criticava la traducció del català "telenotícies" pel "telediari" que fan alguns mitjans. Però, curiosament, el mateix dia i al mateix diari, i poques pàgines més endavant, vam tenir un exemple d'un criteri particular a l'hora d'utilitzar la nostra llengua.
També durant la campanya electoral, Joan de Sagarra va publicar uns aperitius amb els candidats. Aquell dia el protagonista era Artur Mas. El text duia per títol "L'auca del company Mas". De Sagarra i Mas es van reunir en un bar del mercat d'Horta. Tot i que La Vanguardia està escrita en castellà, el català apareix en algunes ocasions en aquest text. Si ens hi fixem bé, veurem que quan hi ha converses de caire més informal, ja sigui entre Joan de Segarra i Artur Mas o entre el líder de CiU i la gent del mercat, les frases estan redactades en català. Però la pregunta és: quin és el motiu pel qual a vegades no tradueix al castellà la conversa? Quina diferència hi ha entre escriure "Ja ve, ja és aquí!" o "Aquí en diem una mariconada, però es (sic) bacallà?" o traduir aquestes paraules al castellà? Si almenys fossin expressions que tenen difícil traducció al castellà s'entendria, però "collons" no es pot traduir per "cojones"? O és que potser de Sagarra prefereix que la part més "culta" de la conversa s'hagi de traduir al castellà, mentre que la "vulgaritat" o la conversa informal s'hagi de mantenir en català? Se suposa que la conversa va ser tota en català no? I no va ser tota de caire informal? Per què no deixen totes les cometes en català?
Potser l'anomalia es troba en el fet que un diari que està escrit per catalans i per a catalans estigui escrit en castellà. Però el més greu no és aquesta utilització curiosa de la nostra llengua, com també fa l'exfiscal Mena, sinó que gairebé sempre que en aquest text de Joan de Sagarra apareix el català hi ha faltes d'ortografia. Si el seu pare aixequés el cap...
Literalment s'escriu, com hem vist abans, "... però es bacallà" en lloc de "... però és bacallà". O podem llegir "Jo no soc del partit, però soc del Barça", sense accent a "sóc". O "I aixó què es?" en lloc de "I això què és?". La cirereta la posa en la transcripció del poema que es podia llegir en una pissarra al restaurant. Aquí ens quedarà el dubte de saber si en l'original ja hi havia les faltes que hi ha. En cas de ser així, el senyor de Sagarra ho havia de fer notar, no? Podem llegir: "Es l'esquisit", "Per (a) els nostres candidats", "La excelent mendonguilla", "autonomias", "mes be menjaras".
Està molt bé, i té molt mèrit, que Quim Monzó defensi en castellà el català. Cal dir que no és l'únic que ho fa des de La Vanguardia i no només en les pàgines d'opinió. Però potser caldria que alguns que escriuen a prop d'ell en prenguin bona nota i segueixin l'exemple. Per a Quim Monzó l'exemple de traduir "telenotícies" per "telediari" és una mostra més que tenim massa exemples "impagables i molt il·lustratius", el de Joan de Sagarra és un d'ells.


La paradoxa de TV3

Un altre exemple "impagable i il·lustratiu" el tenim a TV3. Caçadors de paraules és un exemple de normalitat lingüística. Amb ironia i bon humor, però també amb qualitat i criteri, aquest programa evidencia la pluralitat lingüística dels territoris de parla catalana. D'una manera desacomplexada ens mostra una realitat que semblava amagada als ulls de la majoria de ciutadans del nostre país. I si a sobre acaba amb la cirereta de veure en Quimi Portet fent de filòsof, res més podem demanar.
Però dos dies després ens cau l'ànima als peus amb No em ratllis de Julia Otero. I no té res a veure amb el seu català, tot el contrari. És molt bo per a la nostra llengua que persones d'origen no català puguin conduir programes de televisió amb la nostra llengua. El problema el trobem en el fet que aquest programa és bilingüe. Gairebé cada setmana combina el convidat catalanoparlant amb un de castellanoparlant. Algú dirà: "és que la societat catalana és bilingüe". I què? La Televisió de Catalunya es fa i s'ha de fer en català perquè la societat catalana és bilingüe, però la realitat mediàtica televisiva del nostre país no ho és. Dels 21 canals que capta la TDT de casa meva només 4 són en català. No dic que els convidats espanyols de No em ratllis no siguin interessants i que de tant en tant n'hi pugui haver algun, el que dic és que hi ha catalans que són tan o més vàlids que aquests.
I si se'm permet un apèndix, crec que molts d'aquests convidats tenen un regust d'amiguisme personal, professional i ideològic de la presentadora que desvirtua l'essència del programa. Si a això hi afegim el fet que gairebé tots aquests convidats estan pensats més per al públic adult que per als nens que hi participen o miren la tele, he de confessar que aquest programa em ratlla bastant.

La barretina mediàtica (2a. part)

Després dels articles de Carretero s'ha obert un interessant debat a la bloquesfera i també als mitjans convencionals. En una entrada anterior ja hi deia la meva, ara voldria afegir-hi un parell de coses:
Hi ha dues tesis oposades: la que diu que ERC s'ha equivocat i la que diu que Carretero s'ha equivocat. Curiosament, els que estan a favor de la segona opció no són només les veus crítiques d'ERC sinó sobretot aquell sector de CiU que té ànim de revenja. Aquests són els que tenen, a les seves mans, l'eina més potent: la barretina mediàtica. Pròpiament no hi ha un mitjà que encapçali aquesta iniciativa sinó una sèrie de periodistes i/o opinadors que col·laboren o treballen en diferents mitjans.
La barretina mediàtica es caracteritza per buscar, i trobar, qualsevol argument per tal de defensar CiU. Si convé posar-se a favor del PP perquè han pactat amb ells, ho fan. Si cal llepar-li el cul a ERC perquè li doni el govern a ells, es fa. Però si les coses no segueixen el camí que volen, tot són pestes d’aquells que fins feia poc eren els reis del mambo. O sigui, la barretina se la posen i se la treuen quan els convé. També els agrada mostrar, cada dos per tres, les incoherències dels progres. No suporten la diferència entre esquerres i dretes, perquè en el fons se senten de dretes i els fa vergonya reconèixer-ho.
I aquí es troba la clau: fan bandera de les suposades incongruències dels altres, però són incapaços de reconèixer la dels seus. Bé, les reconeixen però no les expliquen. Per això Joan Carretero els ha posat en safata carnassa per fer d’una anècdota la categoria. En el fons, es tracta de desacreditar tant com es pugui l'adeversari per benefici propi.
Per això crec que la crítica a ERC és desmesurada. El temps dirà fins a quin punt Esquerra ha fet bona tria, en tots els sentits. Tot i això, continuo pensant que no és incompatible governar de manera seriosa i productiva i, alhora, evidenciar que aquest és un partit que aspira a moltes més cotes d'autogovern. Voler diferenciar una cosa de l'altre en lloc de fer-li guanyar credibilitat pot ser contraproduent ja que no voler inisistir en el fet que ets independentista pot donar la sensació que l'independentisme mai serà creïble.
Fotografia extreta de Confraria Barretinaire.

Adéu mestre Kapuscinski

Avui dimecres dia 24 de gener faré l'última classe d'Introducció al Periodisme a la Facultat de Comunicació Blanquerna d'aquest curs 2006/07. Farem un repàs del curs i intentaré donar pistes per l'examen de febrer (em sembla que és el 31 de gener). Però el destí ha volgut que hagi de començar la classe informant als alumnes que encara no ho sàpiguen, que suposo que no seran pocs, que ahir dimarts va morir Ryszard Kapuscinski.
Fa molts pocs dies vaig passar a aquests mateixos alumnes el discurs que Kaupuscinski va fer com a padrí de la vuitena promoció de la nostra facultat el 18 de juny de 2005. Pocs dies abans, el 15 de juny, també havia rebut el Doctor Honoris Causa per la nostra universitat. Tot plegat formava part d'un dels actes centrals dels 10 anys d'aquesta facultat que es troba al centre de Barcelona.
Vaig tenir la sort de viure de prop la gestació d'aquests actes i el patiment per si el mestre acceptaria o no la nostra invitació. I no només això, sinó que vaig gaudir d'un passeig amb ell des del Palau de la Música fins a un restaurant del Carrer del Carme i després un dinar molt intens. Suposo que avui els diaris aniran plens de la seva biografia i la seva bibliografia, més que recomanable. Jo em quedo amb la imatge d'aquell caminar feixuc, però alhora enèrgic, i una mirada penetrant i cansada, però tendre i seductora.
Avui els meus alumnes tindran allò que en termes acadèmics es diu l'última lliçó del professor. Però jo no sóc ningú per donar lliçons i encara menys quan penso que en el món del periodisme només persones com Kapuscinski tenien dret a alliçonar-nos. Gràcies mestre!
Foto: Julián Martín EFE (setembre 2006, Barcelona)

20 de gener de 2007

La gran borratxera

El primer dia de l'any a la ràdio van donar una notícia sobre les malalties produïdes per l'alcohol. No recordo ben bé quines són, però sí que cada vegada són més. Van lligar aquesta dada amb la futura llei contra l'alcoholisme que vol preparar el govern espanyol aquest 2007, un any després de l'entrada en vigor de la llei en contra del tabaquisme.
El setembre de l'any passat, en un article publicat al Ter, ja deia que la lluita contra l'abús de l'alcohol es convertiria en un Tema, en majúscules, els propers anys. Avui recupero aquest text:
La gran borratxera

La Festa Major de Torelló comença i acaba amb una borratxera. La Porronada n’és el tret de sortida i el Rimini el d’arribada. La Porronada consisteix en anar voltant pel poble, de bar en bar, a veure qui beu més alcohol d’un porró. I en la Rimini, es tracta d’aguantar la nit despert anant passant una sèrie de controls i en què es recomana no consumir res que no sigui alcohol.
Per suposat, es tracta d’unes activitats de la festa destinades a la gent més jove, la majoria adolescents. El programa de la Festa Major ja deixa ben clar que la seva organització no va a càrrec de l’Ajuntament, però sí que formen part de les activitats oficials. Tot i això, de moment no s’ha convertit en una activitat polèmica, de manera pública, però sí que porta uns quants mals de cap a pares que pateixen per com tornaran els seus fills a casa.
Aquest tipus de diversió ja s’ha convertit gairebé en una nova tradició, no només a Torelló, sinó també en molts municipis de la comarca i de Catalunya. A Vic, sense anar més lluny, l’ajuntament va prohibir una activitat semblant també per la festa major. I a Torelló, fa unes temporades, també va acabar malament després d’una acció desproporcionada per part de la Guàrdia Urbana.
Tot plegat té indicis de convertir-se en un Tema, en majúscules, els propers anys. No deixa d’anar lligat a tot el debat obert sobre els “botellons” i les ordenances sobre civisme que van aprovant diferents municipis. Es tracta d’un tema delicat perquè segons com es tracti es pot percebre des de la joventut com una voluntat de controlar les seves activitats i restringir al màxim els espais de llibertat que tenen. Però realment caldria obrir una autèntica reflexió de fons.
Possiblement s’hauria de començar responent una pregunta: per què l’alt consum d’alcohol ha de ser la millor manera de divertir-nos? Tenim massa arrelada la idea que l’alcohol sempre ha d’acompanyar les festes i les celebracions. A Catalunya som uns grans productors de vi, cava i cervesa i s’ha de promoure al màxim el seu consum, això sí, acompanyat del petit text que “recomana l’ús responsable”. Però, a on està el límit d’aquest consum responsable? Mentre molts d’aquests fills vegin quin ús i consum fan de l’alcohol els seus familiars més directes, sobretot aquells més grans, és difícil que res pugui canviar.
El problema no està, doncs, en la Porronada. Aquesta és una festa que una vegada a l’any no fa mal. El problema està en què el consum abusiu d’alcohol per part de molta gent jove és el més habitual cada cap de setmana. Alguns d’aquests joves, quan ja no ho són tant, en pateixen les conseqüències. El dia que es comencin a explicar en detall, com s’ha fet amb d’altres drogues, quanta gent de mitjana edat es pot considerar autènticament alcoholitzada o quins perjudicis té per a la seva salut i per a la dels familiars més propers, potser les formes de diversió començaran a canviar. Fa anys que es predica el “si beus, no condueixis”, però els altres que beguin tant com vulguin. Vist el relatiu èxit de la nova llei antitabac, malgrat tot el que sabem sobre els efectes de la nicotina i les prohibicions a mitges, tot fa pensar que la cosa va per llarg.

La barretina mediàtica

La reacció de Joan Carretero era d'esperar. L'article d'aquest dissabte a l'Avui, titulat ERC, de planeta a satèl·lit (I), ja tardava. És pura coincidència que aparegui dos dies després que s'hagi arxivat una causa de prevaricació en contra d'ell? Tan és, la qüestió és que finalment ha parlat.
Desconeixem encara fins a on arribarà aquesta crítica a ERC i fins a quin punt tindrà seguidors. Però el partit de Carod i Puigcercós ja es podia imaginar que això passaria. ERC és un gra al cul a l'establishment català que fins ara s'han repartit CiU i PSC. Cada vegada que el partit independentista està a un pas d'explotar (continuant amb la metàfora del gra al cul), apareixen una colla de salvadors que es dediquen a empastifar-lo a base de cremes protectores perquè la molèstia no es faci més gran.
Els salvadors tan vénen de dins del partit com de fora, tot i que per motius diferents. I així tot continua igual. Però si això ha passat de manera reiterada és perquè aquest partit no aconsegueix trobar un rumb que el defineixi de manera clara i explícita. Fa uns dies dèiem que ERC sembla que ara està jugant, en certa manera, a fer la puta i la Ramoneta com ha estat fent CiU des que es va fundar. Possiblement és massa aviat per saber-ho, però sí que ha carregat d'incerteses l'entorn independentista.
Per un cantó el partit no ha sabut administrar prou bé les persones significatives que s'hi han acostat i fins i tot s'han refredat algunes amistats, quan no s'han convertit en enemistats. Els cas d'en Carretero és un d'aquests. Tot i que sembla que s'està intentant solucionar alguns casos amb nomenaments de càrrecs institucionals.
Per un altre cantó tenim tota la barretina mediàtica que s'estira els cabells perquè ERC no va fer president a Mas assegurant que s'ha perdut valor nacionalista, quan en realitat l'únic que vol és veure un govern encapçalat per CiU.
A ERC no li costaria gaire reconduir aquesta situació si fes un pas decidit a seguir defensant reivindicacions identitàries, en aquest cas des del govern. No hauria de ser incompatible, o hem de recordar que el govern del qual formen part és el de Catalunya? És inherent a tot govern, i encara més a un com el nostre, reivindicar allò que ens pertany com a poble. El que és condemnable, en tot cas, és que això no ho faci el president de la Generalitat. I si de pas el partit intentés reconduir alguns ponts trencats, segur que podria arribar molt lluny, fins i tot als objectius pretesament desitjats de més llibertat pel nostre poble.

18 de gener de 2007

A estones entesos

Diuen que a Catalunya es viu en un oasi. Veient les bestieses que passen a Madrid aquesta definició de Catalunya es queda curta. L'espectacle lamentable que es veu al Congrés de Diputats ni Polònia sap fer-ne una caricatura més exegerada que la realitat.
A diferència d'Espanya, sembla que només a Catalunya es puguin viure, a vegades, curioses coincidències. En aquest cas els protagonistes són Josep Piqué, president del PP de Catalunya, i Joan Manuel Tresserras, conseller de Cultura. El programa de Catalunya Ràdio Què?... De Què?, que s'emet de dilluns a divendres de 3 a 6 del matí, dedica els últims minuts a descobrir com es desperten alguns personatges que passen per la ràdio entre setmana en altres programes (en el cas que ens pertoca els dos havien estat el dia anterior a L'oracle de Xavier Graset). La Jordina els pregunta què fan quan es lleven, si tenen bon despertar, i coses per l'estil, i els acaba demanant amb quina cançó els agradaria despertar-se, que sonarà fins a les 6. Per cert, habitualment com a molt escolto l'última mitja hora o vint minuts d'aquest programa presentat per Joan Bosch i el que més m'agrada és aquest espai final. Doncs bé, dimarts vam saber com es desperta el Conseller i dijous l'exministre. La coincidència és que tots dos es despertarien amb una cançó dels Rolling Stones.
La triada per Piqué va ser la clàssica I can't get no Satisfaction, en canvi Joan Manuel Tresserres es va decantar per Salt of the Earth. És una bona manera de començar el dia saber que a vegades hi ha coses que ens diferencien menys del que ens pensem. Bé, algunes diferències sí que les trobaríem. Posats a triar em quedo amb Salt of the Earth, menys escoltada, però més sentida i que, com deia Tresserras quan la va presentar, està dedicada als treballadors. A més, és de les poques cançons del grup en què podem sentir juntes les veus de Keith Richards i Mick Jagger. Us recomano una versió que els Stones van interpretar en concert a Atlantic City el 19 de desembre de 1989 juntament amb Axl Rose i Izzy Stradlin dels Guns'N'Roses i que es pot trobar en un triple CD pirata (podeu veure el vídeo aquí sota). També la podeu escoltar en versió original al disc Beggars Banquet.

17 de gener de 2007

La tematització de la bloquesfera

Saül Gordillo, com a aglutinador d'allò que escrivim els blocàires, és un referent per a tots aquells qui volen ser llegits. Poc temps després d'haver creat el meu bloc vaig rebre un correu d'un amic que em deia "si vols ser algú a la bloquesfera afegeix un link al seu bloc i de pas ves-lo informant d'allò que fas". Efectivament, ho vaig fer i cada vegada que ell cita alguns dels meus posts automàticament el marcador del compatdor es dispara.
Saul.cat ha aconseguit convertir-se en un tematitzador del món blocàire. A base de recollir tants links, en Saül no només fa de mediador d'altres blocs sinó que tematitza la bloquesfera. Això vol dir que està a les seves mans crear temes dels quals parlar. Si ell focalitza l'atenció, per exemple, en un bloc que parla de la música en català automàticament crea un tema de debat. És un gran mèrit i alhora un exemple de creativitat haver aconseguit ser un referent i un tematitzador de la xarxa.
Un dels seus temes preferits, lògicament, és el paper que juga la bloquesfera en el món de la comunicació. Diguem que és el seu metatema. Així no és estrany que si els mitjans "convencionals" busquen algú que els parli d'aquest món el trobin a ell com a "teòric" d'aquest món virtual. I el que fa en Saül és tematitzar el seu metatema, o sigui, publica un post en què ens avisa que l'han convidat per parlar dels blocs a, per exemple, Catalunya Ràdio. Així el tema ja no és la funció dels blocs sinó la seva presència en un mitjà convencional per parlar dels blocs. S'entén?
El debat dels confidencials
L'oracle de Catalunya Ràdio de dimarts (16 de de gener), en què va participar Saül Gordillo, és un exemple d'això que estem dient. En aquesta tertúlia es va tertuliar (neologisme que acabo d'inventar-me. Si diem que debatre és el que fem en un debat hauríem de dir que en una tertúlia s'hi va a tertuliar. No és ben bé el mateix.) sobre la funció que fan els blocs, entre d'altres temes. Un dels moments interessants va ser quan es va parlar dels confidencials. Els tertulians, en general, van ser molt crítics amb aquells blocs anònims en què, segons es va dir, es contamina la informació. Una de les propostes que més s'ha sentit al respecte, després de desprestigiar aquests blocs, és que haurien de deixar de ser anònims perquè fan molt de mal al món de la comunicació. No hi estic d'acord. Anem a pams.
Per començar, voler fer callar, o posar noms i cognoms, a un confidencial és fruit d'una enorme desconfiança envers a la llibertat d'expressió. Internet és una nova eina de comunicació que permet difondre informacions de la qual desconeixem l'emissor. I què? És així, i ja està. Hi hem d'aprendre a conviure, comunicativament parlant. Voler tallar aquesta manera de comunicar és només un exemple de censura.
També es diu que contaminen la informació, que poden estar mentint o tergiversant la realitat, que no se sap a quins interessos responen, etcètera. Sobre això podem arribar a dues conclusions. La primera és que si realment aquests confidencials menteixen, manipulen la realitat barroerament o responen a certs interessos (polítics, econòmics, culturals, etc.) no patiu que el públic no és tonto i ho sabrà. Sovint sembla que es parteixi del supòsit que el lector és estúpid, que no sap llegir entre línies o que no sap distingir un producte sense qualitat d’un de ben elaborat. Potser això passa perquè aquells qui ho critiquen són experts interpretadors i manipuladors de la realitat des de poltrones suposadament objectives. Insisteixo, el lector té capacitat per comprovar fins a quin punt l’estant mentint, sap contrastar informacions, sap mantenir certes reserves davant d’un que escriu amagat darrere un pseudònim, etcètera.
A la segona conclusió a què podem arribar, i que ja he insinuat abans, és que potser el problema és que aquests confidencials aconsegueixen posar en evidència com funcionen de veritat els denominats mitjans convencionals. Una firma en una ràdio, una tele o un diari és garantia que no s’estigui manipulant o tergiversant la realitat i que no s’estigui al servei d’uns interessos ocults? No pot ser que des de la premsa “seriosa” també s’estigui contaminant la informació i l’opinió pública? Un lector de blocs confidencials hauria de tenir el dret a saber qui s’amaga darrere un confidencial i, en canvi, el lector d’un diari no té dret a saber per què un redactor, un opinador o un director d’aquest mitjà escriu o no, i com ho fa, respecte uns temes determinats? I qui diu un diari pot dir el mateix d’una televisió, d’una ràdio, d’una revista o d’altres mitjans electrònics. O és que el que realment posa en perill l’aparició d’aquests confidencials no és la qualitat informativa sinó certs privilegis?
A mi tampoc m’agraden gaire, per no dir gens, aquests confidencials i també penso que, en molts casos, són pèssims, de mal gust, desinformats, mentiders, poc documentats i servils a interessos evidents. Però també tinc una opinió semblant d’altres mitjans que es presenten com a objectius, transparents i independents.
Aquells qui vulguin combatre la porqueria informativa que ho facin des de la qualitat i mantenint uns valors ètics, no només exigint aquests mateixos valors als altres. I si ja segueixen aquests criteris que no pateixin, que hi tenen les de guanyar.
PD: Saul.cat ja fa referència a aquest post (El debat dels blocs confidencials i els seus mals), veieu què us deia! Gràcies Saül! Per cert, he traduït "blogosfera" per "bloquesfera".

16 de gener de 2007

Cordons, que car!

Aquest migdia, just abans de dinar, he tingut un moment per anar de rebaixes. Prop de la feina hi ha una botiga de sabates Camper. Hi he entrat. Fa tres temporades que porto el mateix model d'aquesta casa i he pensat que potser ja seria hora d'anar-les canviant.
En un primer moment no he vist els preus, ni els d'abans ni els rebaixats, fins que m'han dit que havia de mirar a l'interior del calçat. El preu, el rebaixat, de la majoria d'elles m'ha espantat d'entrada: 60€, 77€, 99€, 110€... Insisteixo, rebaixats. Fins que he trobat un model semblant a l'actual, però amb uns colors diferents i un frontal de pell. Me l'he emprovat i, la veritat, és que m'agradaven molt i, a més, no eren de les més cares. Me n'he posat unes altres de diferents, molt xules també, però aquestes d'un preu més elevat. Fins que m'ha entrat un cert pànic en pensar que estava a punt de comprar-me unes sabates de més de 10.000 peles! I li dic al venedor:- I fareu més rebaixa d'aquí a uns dies?
- Sí, però ens avisen d'un dia per l'altre. (Tradueixo, que m'ha contesta en castellà).
- Doncs ja passaré. Tot i que aquestes que porto em van bé encara, el que passa és que ja tinc els cordons trencats.
- També tenim cordons si vol.
- Ah, sí!?
- Sí, valen 2€ i les sabates semblaran com noves.
- Doncs possi-me'n un parell.
Total, que m'he gastat 2€ i m'he canviat els cordons. Són una mica més curts, aquests fan 90cm. i diria que els altres devien fer 1m. Tot i això, ara sóc més feliç que un nen amb sabates noves.

Tornem-hi!

Aquesta matinada s'han lliurat els Globus d'Or, premis de la crítica estrangera als EUA. Quan aquest matí n'informen la majoria de mitjans focalitzen l'atenció de la notícia entorn de Volver, de Pedro Almodóvar. Des d'un punt de vista espanyol és lògic que el titular de la notícia sigui quelcom semblant a "Almodóvar no aconsegueix cap Globus d'Or malgrat partir de favorita". El que no s'entén és que des de les emissores del nostre país aquest matí s'hagi sentit coses del tipus: "Clint Eastwood li prèn a Almodóvar el premi a millor pel·lícula de parla estrangera".
Quina mania de focalitzar l'atenció sobre aquest cineasta cada vegada que les seves pel·lícules són nominades pel món. D'acord, és el director de cinema que més a prop tenim de casa, però en aquest món globalitzat només hauríem de parar atenció a les pel·lícules que es facin des de Catalunya. I si no se'n fan, o no reben premis pel món, doncs ens posem a parlar de les pel·lícules del món que sí que són premiades o de les de qualitat. I si hi ha pel·lícules que no són premiades, les diem totes o no en diem cap, però per què hem de dir que Almodóvar no ha guanyat cap premi?
Si almenys fos una bona pel·lícula, però Volver és pèssima, en què Penélope Cruz fa una de les pitjors interpretacions que li hem vist mai. Almódovar està a anys llum d'aconseguir realitzar una pel·lícula de la qualitat de les de Clint Eastwood. Volver és d'una alta senzillesa argumental, interpretativa i carregada d'uns tòpics tractats de manera superficial que, almenys a mi, em van fer adormir. Són aquests tòpics el que fan que des de fora d'Espanya Almodóvar sigui vist com un gran creador ja que posa en imatges allò que els estrangers creuen que és Espanya.
Tenint en compte els elogis que ha rebut aquest film dec estar equivocat, i molt. Però tinc la impressió que Pedro Almodóvar ha aconseguit tirar endavant una estratègia de marketing en què s'està proclamant el salvador del cinema europeu i, en conseqüència, l'alternativa al cinema nordamericà. I tot aquell qui estigui en contra dels seus films és un traïdor no només al millor cinema mundial sinó a la cultura en general. Si és així jo prefereixo seguir considerant-me un inculte!

14 de gener de 2007

30 grans cançons

Seguint la iniciativa de Jo també compro música en català!, ara proposo que fem un llistat de les millors cançons catalanes. Aquí faig una proposta de 30 cançons. 10 són les que podria considerar Grans Èxits, 10 de les que més estic escoltant últimament i 10 versions interessants. Aquesta mateixa llista la podria fer amb 30 cançons diferents i les seguiria considerant igualment vàlides.

10 GRANS ÈXITS

Aquestes 10 cançons possiblement són les 10 que més vegades dec haver escoltat. Són, segur, de les més conegudes

  1. Amor particular. Lluís Llach.
  2. Parlant-me de tu. Raimon.
  3. Boig per tu. Sau.
  4. Tinc fam de tu. Lax'n'Busto.
  5. Els teus somnis. Sopa de Cabra.
  6. Pantalons curts i els genolls pelats. Els Pets.
  7. Clava't. Duble Buble.
  8. La gent vol viure en pau. Companyia Elèctrica Dharma.
  9. Paraules d'amor. Joan Manuel Serrat.
  10. Caic. Gerard Quinatana.

10 CANÇONS AMAGADES

Aquestes són 10 cançons que potser no són considerades uns "hits" de la nostra música, però que des del meu punt de vista són de les millors que es poden trobar al mercat. Si més no, són les 10 que en aquests moments posaria en un disc recopilatori.

  1. Mala Sang. Sopa de Cabra.
  2. Feliç. Els Pets.
  3. Irreals. Anegats.
  4. Perduts en la boira. Mazoni.
  5. Pecats. Duble Buble
  6. La música dels astres. Quimi Portet.
  7. Cançó a Mahalta. Lluís Llach.
  8. Viure sense tu. Sau.
  9. Quatre pensaments. Sanjosex.
  10. Darrere una revista. Antònia Font.

10 GRANS VERSIONS

I aquí tenim 10 cançons que algun altre grup o solista n'ha fet grans versions, ja siguin originals en català com en anglès.

  1. País petit. Ocults.
  2. Que tinguem sort. Wildside.
  3. Angie. Smoking Stones.
  4. Només ho faig per tu. Adrià Puntí.
  5. Quan es faci fosc. Pastora.
  6. Mons apart. Maria del Mar Bonet.
  7. Em dius que el nostre amor. Quimi Portet.
  8. Ulls de color mel. Els Pets.
  9. Qualsevol nit pot sortir el sol. Albert Pla.
  10. Llença't. Novo.

12 de gener de 2007

Blocs del món (II)

Després d'una primer sèrie de curiosos blocs de diferents llocs del món, aquí podeu trobar un segon lliurament:

L'Ade és una japonesa a qui li agrada menjar: Ade loves to eat!

Aquí teniu una nordamericana crítica de cinema: The Digital Dogs

Fotografies de petits detalls de la vida quaotidiana: Witzch Moon

Més petites coses, però més "cursis": Little Thing

Un colombià reivindicatiu: Desarticulado

També hi ha dretans blocàires: Blog de Diego Rodríguez-Vila

El bloc d'una artista canadenca, poeta i pintora: Loula dans l'oeil de l'ouragan

El Tió també caga música en català

A finals del mes de novembre vaig publicar un post titulat Síndrome del discotecat. Ara l'he recuperat i l'he penjat més amunt per així sumar-me a la iniciativa proposada per Pere Meroño "Crida: jo també compro música en català". Llegiu-vos la seva proposta de set punts, molt fàcil de dur a terme. D'aquesta també en podeu llegir coses interessants al blocs de Saül Gordillo (on trobareu més enllaços), Titot i Francesc Puigcarbó, entre d'altres. Tot plegat ve d'un intent d'article d'una intent de periodista, Laura Crespo, en què parlava de la mala salut del rock fet en català: "La mala salud del 'rock català'".
Des de Ges Avall he intentat fer algunes recomanacions discogràfiques, cròniques de concerts (només hi puc anar una vegada a l'any) o reflexions vàries sobre la nostra cultura que podeu trobar agrupats a Sobre la Cultura. Ara intentaré afegir-hi algunes novetats discogràfiques que he tingut la sort que els Reis i el Tió em passessin aquestes festes de Nadal.
Aquest hauria de ser l'últim disc en actiu de Lluís Llach. Porta el mateix nom de la gira de comiat i tot i que està gravat en directe sona com un disc d'estudi. En realitat, la majoria de les cançons són noves en què es combinen temes de comiat, dedicats a Miquel Martí i Pol i reivindicatius. No passarà a la història com un dels millors discs que ha fet, però sí que és imprescindible per qui vulgui sentir l'últim alè d'un dels creadors més grans que ha tingut la cultura catalana. El que hem d'esperar, però, és que almenys en publiqui un altre que realment sigui de la gira actual, si no de l'últim concert.

Jofre Bardagí. Jo faig cançons
El primer disc en solitari del líder de Glaucs és d'una sinceritat brutal. Una sinceritat que es resumeix en la cançó que dóna nom al disc, una peça de més de 6 minuts, la millor del disc. En total són 14 temes, potser massa tenint en compte que hi ha cançons que semblen clòniques, ja sigui per la lletra com per la tonada. Potser portant-ho a l'extrem diríem que, en realitat, és com si fos una sola cançó interpretada en 14 instants tendres i càlids. Això fa que potser en algun moment soni monòton, però ens demostra que realment sap fer cançons.

Novo. Aire Lounge

La Berta posa veu a 12 cançons de la nostra música pop-rock. Una veu dolça, tot i que té alguns problemes de pronúncia. Les cançons s'han relatinzat per donar aquest aire lounge, chill-out. Malgrat això, totes les cançons són perfectament identificables amb l'original, mantenint-te l'ànima. La tria combina, encertadament, clàssics com l'Empordà, Noia de porcellana o Que tinguem sort amb d'altres que tenen molt punts per acabar-ho sent com Muriel, El somiatruites o Llença't dels Lax'n'Busto. Aquesta última, precisament, una de les més encertades del disc. Dóna gust relaxar-se amb aquestes cançons que ja formen part de la nostra geografia musical i sentimental. Mal que li pessi a segons quines persones, el fet que es facin discs de versions és una mostra clara de maduresa musical i de consolidació cultural. I que en vinguin més!
Miquel Abras. Entre mil vidres trencats

El guanyador del Sona 9 sembla un veterà en aquest món. Un disc fresc, directe, àgil i creatiu. Produit per Jofre Bardagí de qui, curiosament, la veu d'Abras té certes semblances i algunes cançons hi recorden, també a Glaucs. El seu és un Pop que hauria de ser l'enveja de súpervendes com els Bustamente o Bisbal. Els dóna mil voltes, tot i que algun dels temes siguin d'un look melòdic semblant. La diferència és que els altres a part de melòdics sóm mediocres. Abras no i, a més, algunes de les seves cançons tenen una força que gairebé t'estremeix, com la que dóna nom al disc.

Varis artistes. Porca Misèria

L'edat de Crist i La Misèria és una porca són dues entrades anteriors en què deixava pels núvols aquesta sèrie que ens acaba de deixar amb l'ai al cor fins que comenci la nova temporada. L'edició d'aquest disc era gairebé imprescindible. No negaré que sóc dels que em quedava fins a l'últim dels crèdits de cada capítol per saber quina era aquella cançó que acabava de descobrir gràcies a Porca Misèria. Però el millor és que sobretot es fixa en cançons en català que estaven amagades pel públic majoritari. S'hi troben a faltar algunes de les descobertes com els Anegats o Mazoni, però s'agraeixen aquests més de 20 temes, tots ells d'una gran qualitat.

Canimas. Noh iha crisi

Un boletàire dels de veritat, Eduard Canimas. Res té a envejar als Sisa, Portet, Mas o Puntí. Els jocs de músiques, ja sigui amb instruments, amb sons varis com unes pilotes de ping pong rebotant a terra i amb diferents estils musicals, es combinen amb els jocs de paraules, com el mateix títol ens demostra. De totes aquestes novetats discogràfiques, sense cap mena de dubte, la que més m'ha cridat l'atenció i el disc que més sorpreses descobreixes a mesura que l'escoltes. L'espera de les novetats dels mestres es fa molt més agaradable, fins i tot totalment suportable, gràcies a aquesta obra poètica!

10 de gener de 2007

La (in)coherència d'ETA

Sembla del tot incoherent que en un mateix comunicat poguem llegir "ETA quiere decir que todavía sigue en pie el alto el fuego permanente que comenzó el 24 de marzo a las cero horas" i poc abans aquesta altra frase: "ETA reivindica la acción con una bomba que produjo grandes daños ocurrida el 30 de diciembre de 2006 en el aeropuerto de Barajas de Madrid. Aparte de querer expresar firmemente que el objetivo de la acción armada no era causar víctima alguna...". Un alto el foc significa exactament això, que s'atura la violència, i aquesta declaració és incompatible amb un atemptat. Així doncs, per què ETA ens presenta aquesta paradoxa?
Quan s'intenta analitzar des d'un punt de vista serè les accions d'ETA sovint s'utilitza l'expressió: "dins la seva lògica...". Aquesta frase conté dues idees, la primera és que ETA té una lògica pròpia i la segona que els que diuen aquesta frase tenen una lògica diferent a la d'ETA. I a partir d'aquí cadascú hi afegeix a la "lògica d'ETA" un adjectiu, el més habitual: irracional. Feta aquesta prèvia, sempre necessària, però que segurament en una societat més democràtica no caldria fer, passem a intentar demostrar que ETA no és incoherent.
Però, per què ETA diu que manté l'alto el foc quan en realitat el que ha fet és un "alto" a l'alto el foc? Doncs perquè, dins la seva lògica, ETA no té cap més força de pressió que la de les armes. Si fem un repàs a la història de la humanitat veurem que la solució més habitual per resoldre els conflictes polítics és amb violència. I de violències n'hi ha de molts tipus, des de la verbal fins a l'assassina. Aquesta violència els Estats l'han excercit des que els pobles es van convertir en això, Estats. I normalment l'han exercit en contra d'aquells que, ja siguin dins el propi territori o fora, han posat en dubte la seve sobirania o territorialitat. Tampoc aclarirem si és abans l'ou o la gallina, però la repressió estatal normalment ha trobat també una resposta violenta per part d'aquells qui hi estan en contra. Així doncs estem davant d'allò que coneixem com a "cap agressió sense resposta".
ETA va començar a practicar la lluita aramada enfront d'un règim dictatorial i l'ha mantingut quan aquest es va convertir en una monarquia parlamentària. És la seva lògica, una resposta violenta a la que considera una agressió o repressió. Aquest és el llenguatge d'ETA, el de les armes. Quan l'organització ha intentat, en vàries ocasions, dialogar amb el govern espanyol o basc sempre ha mantingut l'amenaça de la violència perquè és l'única arma que té per fer pressió davant dels seus arguments. ETA no abandonarà mai la lluita armada sense abans haver aconseguit alguns dels objectius que es proposa. Alguns d'aquests objectius, no tots, tot sigui dit, no hi ha dubte que també comparteixen una part molt important de la ciutadania basca. I si abandona les armes sense alguna compensació serà una derrota, per ells militar.
Així doncs, quant ETA anuncia un alto el foc, i sempre dins la seva lògica, insistim-hi, l'única manera de fer pressió que té és a través de l'amenaça violenta. ETA ha fet exactament el mateix que fa el govern israelià o els grups armats palestins quan pacten una treva i, malgrat tot, segueixen excercint la violència. La treva, segons ETA, existeix perquè s'ha aturat el seu macabre full de ruta en què es van marcant objectius a batre. La bomba de Barajas és, per ells, només un avís de per on poden anar els trets, i mai més ben dit, si el govern espanyol no fa passos més decidits i no atura la repressió política, judicial i policial.
Aquesta és la lògica d'ETA. D'acord, hi ha qui ni tan sols creu que ETA pugui tenir cap mena de lògica. Però si els que analitzem com pensa ETA, i que, tot sigui dit, tenim moltes possibilitats d'equivocar-nos, fem un esforç d'entendre, no compartir, la seva lògica, per què no fan el mateix ells amb nosaltres? Per què no volen veure que si realment desitgen la pau i la llibertat del poble basc han de respectar també la llibertat d'altres persones i pobles? Ryszard Kapuscinski explicava molt bé en el seu discurs d'obtenció del Doctor Honoris Causa per la Universitat Ramon Llull que davant l'encontre amb l'"Altre" tenim tres opcions: la violència, l'aïllament o el diàleg. Ell, òbviament, optava per la tercera via. Si realment ETA creu que l'Estat encara és repressor i actua violentament en contra del poble basc per què no fan un esforç per demostrar que amb diàleg i sense violència també es poden aconseguir obejctius polítics legítims? Per exemple, per què en lloc de fer esclatar una furgoneta bomba, amb les morts, desitjades o no, que en aquest cas van provocar, no lliuraven aquesta mateixa furgoneta a la policia sense detonadors? Doncs senzillament perquè no entra dins la seva lògica.
Malgrat tot, com sempre, hem d'intentar veure el cantó positiu de tot plegat. Aquest comunicat d'ETA sí que és diferent a d'altres que hem pogut llegir perquè diu que l'alto el foc es manté. Pot ser una incoherència, pot ser una lògica irracional, pot ser de bojos, però és millor això que, en cas contrari, hagués anunciat que trencava definitivament la treva. O no?
DOS APUNTS MÉS SOBRE AQUEST TEMA

UN ARTICLE INTERESSANT
El mateix dia que Gara publicava la notícia del comunicat d'ETA (10 de gener), també hi podíem llegir un article escrit per Susana Castro, Txanba Payés i Neto Biya, en nom la Asociación Cultural Latinoamericana de Inmigrantes (ACLAI) titulat "Somos imigrantes, cuenten con nostros". En aquest text comencen lamentant la mort dels seus compatriotes equatorians a Barajas, però de seguida diuen: "Por tanto, nos solidarizamos con el pueblo vasco y queremos trabajar con ellos para que este pequeño país viva y siga teniendo futuro como nación. Porque venimos de un continente, de pueblos humildes, pero que están luchando por pensar y construir en sus países alternativas sociales, más justas y solidarias." També denuncien la manipulació que ha rebut el col·lectiu d'immigrants de les seves terres i acaben l'article dient que "Desde aquí queremos dejar constancia de que no todos los latinoamericanos somos becerros de tres al cuarto que sólo saben berrear. Nos negamos a seguir consignas racistas y xenófobas. No queremos que nos manipulen ni nos digan hasta lo que debemos pensar." Queda clar!
UNA CURIOSITAT

Algú em sabria dir per què en aquesta fotografia que ahir (10 de gener) van publicar molts mitjans les manilles estan distorssionades? Es tracta d'un escorcoll que va fer la policia a casa de Peio Alkantarilla, segons l'Avui un "presumpte etarra". En el peu de foto d'aquest diari es diu que està saludant als periodistes. És així? O els ensenya que va emmanillat? I si distorssionen les manilles i no les cares dels policies, com sol ser habitual, pot ser que sigui perquè... Bé, que cadascú arribi a les seves pròpies conclusions.

9 de gener de 2007

La (in)coherència de Batasuna

Ahir, abans que se sabés que ETA anunciaria que malgrat la bomba de Madrid manté l'alto el foc, Arnaldo Otegi havia demanat a l'organització que mantingués la treva. També deia que apostava per la solució dialogada i que aquesta havia de tenir lloc amb absència de violència. Quan la corresponsal de TV3 al País Basc, Montse Vila, deia que això podria suposar la legalització de Batasuna, em vaig quedar de pedra. Ja sabem que aquesta corresponsal no és pas precisament una persona propera al nacionalisme basc, però el que no sabia és que estigués tan desinformada.
Tirem una mica enrere. El novembre del 2004 Batasuna va fer una aposta clara per la solució pacíficia del conflicte basc. En la coneguda com a Proposta d'Anoeta, perquè es va fer pública en el velòdrom d'Anoeta de Donosti, Batasuna es comprometia a que un possible diàleg "se hará en condiciones pacíficas y democráticas, comprometiéndonos para ello a tomar las medidas necesarias." També assegurava que cap procés polític no podia tenir lloc amb exigències prèvies. Un compromís clarament diferent al que, suposadament, havia defensat l'esquerra abertzale durant molts anys. Poc temps després, Batasuna seria impunament il·legalitzada.
Però aquest compromís ja ve de més lluny. L'Acord de Lizarra, firmat el setembre del 98 pels partits nacionalistes bascos, IU i altres agents socials bascos i que va donar lloc a la treva d'ETA pocs dies després, també deia: "El proceso de diálogo y negociación puede propiciarse con conversaciones multilaterales que no exijan condiciones previas infranqueables para los agentes implicados, a fin de que el diálogo pueda propiciarse." i que "El proceso de negociación y resolución propiamente dicho, que lleva implícitos la voluntad y el compromiso de abordar las causas del conflicto, se realizaría en unas condiciones de ausencia permanente de todas las expresiones de violencia del conflicto." Quan ETA va trencar la treva el desembre de 1999 Batasuna va emetre un comunicat en què assegurava que continuava apostant per donar suport al govern basc i que mantenia intactes els seus compromisos amb Lizarra.
Així doncs, no entenc de què se sorprenen ara tants periodistes quan Batasuna acaba d'anunciar que aposta pel diàleg i que aquest no pot tenir lloc amb violència. No entenc com es pot dir que aquest és un canvi radical de Batasuna. Aquesta tesi la manté des de fa més de 8 anys! Tan de bo que ara aquesta "llum" que sembla que vegin alguns no s'apagui per quatre manipulacions informatives i que ens adonem que l'esquerra abertzale és dels actors del conflicte que més desitgen la pau.

8 de gener de 2007

L'edat de Crist

Emès a Ràdio Manlleu "No dinarem" el 08/01/07

En el capítol de dijous passat l’Àlex de Porca Misèria feia 33 anys. Per celebrar-ho va preparar una sorpresa als seus amics: portar-los a sopar al Maresme amb el seu veler. Però a mig camí es van quedar sense gasoil i els 6 protagonistes de la sèrie, en Pere, la Laia, en Roger, la Natàlia, la Maria i el mateix Àlex van haver de conviure junts a uns quilòmetres de la costa acompanyats d’algunes ampolles de vi i quatre cebetes i festucs per picar.
Una vegada més, com ja explicava en un post anterior, la sèrie s’ha superat a ella mateixa i el capítol va ser memorable. Per començar, van resoldre magistralment la dificultat d’haver de focalitzar gairebé tota l’acció del capítol en un espai tan limitat com és el del veler. Superat aquest escull, només quedava tornar-nos a commoure amb els diàlegs d’una crueltat, ironia, mala llet, vergonya aliena, confusions i tendresa reals com la vida mateixa.
La metàfora d’una barca sense rumb, enmig del mar, sobre una aigua calmada, esperant la sortida del sol és perfecte per simbolitzar un moment de transició en la vida d’unes persones. A aquesta metàfora hi hem d’afegir el fet que l’Àlex decideixi anunciar que se’n va a viure a Menorca el dia que compleix 33 anys, els mateixos que tenia Jesús, segons la Bíblia, quan es va convertir en Crist. Tots els altres protagonistes també es troben en un moment clau de la seva vida, ja sigui per motius professionals o personals.
I és que quan s’arriba a l’edat de Crist és un bon moment per mirar-nos el passat i projectar el futur i adonar-nos que hi ha moltes coses que han canviat en poc temps. A aquesta edat ja es comencen a tenir responsabilitats professionals i es busca la màxima estabilitat, moltes vegades per fer front a hipoteques desorbitades. Si encara no tens parella i en busques, et comences a desesperar. Si tens fills, la teva vida gira entorn d’ells i si encara no en tens, com els passa a en Pere i la Laia de Porca Misèria, t’ho comences a plantejar.
Sense que te n’adonis, alguns del més joves et comencen a tractar de vostè; cada vegada et costa més sortir de nit i en molts casos a partir dels 30 el teu cos ja no et respon com t’esperes. Et mires al mirall i ja veus les primeres arrugues, les primeres canes als cabells o la cintura més ampla.
Diuen que Crist va morir a aquesta edat per passar a viure un vida nova. Això és el que els passa als protagonistes d’aquesta sèrie, la millor que ha emès TV3 en molt de temps, ja que a partir d’ara tot serà diferent. El que hem d’esperar que no canviï és Porca Misèria i que continuï mostrant-nos tal i com som ja que de tant en tant va bé que algú ens ho recordin.

7 de gener de 2007

Sí, era una innocentada

Una setmana després de Sants Innocents en aquest bloc es va publicar una innocentada titulada "És un Kandinsky?". En aquest us demanava si sabíeu l'autor de l'obra d'aquí el costat perquè així m'ho demanava un amic per a un amic seu anglès. Doncs bé, després d'unes quantes respostes, ja sigui en els comentaris o per correu electrònic, ja podem explicar qui són els autors d'aquest quadre.
La clau per descobrir-ho és el suposat títol de l'obra: Xaial. Si ens la llegim al revés resulta que ens surt LaiaX. Curiosament l'autor d'aquest bloc té una filla de tres anys i mig que es diu Laia Xicoy.
Efectivament, un bon dia la Laia es va posar amb el seu pare davant l'ordinador i va començar a fer gargots amb el PAINT! Ella va fer l'esbós i ell el va anar pintant a posteriori. Diuen que qui s'avorreix el gat pantina i, la veritat, és que tants dies de vacances provoquen que un acabi inventant-se qualsevol excusa per distreure's.
Així doncs, disculpeu les molèsties! I moltes gràcies per haver participat en aquest joc que, pel que sembla, de seguida va fer pudor de presa de pèl. Ara, si us heu quedat amb les ganes de veure un Kandinsky de veritat aquí en teniu un:

5 de gener de 2007

Síndrome del discotecat

La síndrome del discotecat és creixent entre alguns ciutadans del nostre país. Encara no se n’han acabat d’estudiar els símptomes ni els tractaments per curar-lo, en cas que calgui, perquè és de recent aparició. Tot i que les persones que el pateixen, o gaudeixen, és cada vegada major, de moment són relativament pocs els casos diagnosticats.
Per entendre de quin tipus de síndrome estem parlant, ens hem de remuntar al principi dels anys noranta. Després d’uns anys vuitanta en què el Pop-Rock cantat en anglès i espanyol va triomfar a Catalunya, van començar a aparèixer grups catalans que van triar la nostra llengua per vehicular les seves inquietuds musicals. Noms propis com Sau, Els Pets, Sangtraït, Sopa de Cabra o Lax’n’Busto van començar a fer-se un mercat. Els adolescents de l’època, nascuts a la dècada dels 70, a casa amb prou feines havien escoltat en català algun cantautor de la Nova Cançó. Independentment de les moltes o poques campanyes de promoció d’aquests músics, aquells adolescents van anar creixent amb cançons del tipus "L'Empordà", "Boig per tu", "Tinc fam de tu" o "Pantalons curts i els genolls pelats".
Després d’un final de dècada una mica decebedor, el nou segle ha començat amb una potent indústria discogràfica en català. La desaparició de molts d'aquells grups de principis dels anys noranta no ha significat la mort de la música en català, més aviat tot el contrari. Fins i tot allà a on abans hi havia uns Sopa de Cabra, ara tenim un Quintana, un Thió i uns Kabul Babà. O, l'exemple de Francesc Ribera, Titot, que ha passat de dissoldre Brams a participar en els projectes Aramateix, Dijous Paella i Mesclat. Però és que si fem un repàs als grups o solistes del nostre país, o que canten en la nostra llengua, la llista es fa inacabable, però fem-lo.
Dels veterans es mantenen El Pets i els Lax i solistes com Pep Sala, Adrià Puntí, Cris Juanico i els ja mencionats Gerard Quintana i Josep Thió. Dins aquest àmbit del Pop-Rock també estan consolidats grups com Gossos i Whiskin's.
Possiblement l'explosió més espectacular l'hem tingut dins els denominats "boletaires" en què liderats per Jaume Sisa i Quimi Portet destaquen també Roger Mas, els Antònia Font, Marc Parrot i Albert Pla. Més recentment tampoc és menyspreable l'aparició de grups de discogràfiques més independents com Bankrobber amb creadors d'altíssma qualitat: Mazoni, Sanjosex o Guillamino. Músics que gràcies a la promoció de la sèrie Porca Misèria s'han posat, sortosament, de moda.
I el llistat dins aquest àmbit musical no s'aturaria i hauríem d'afegir-hi els Dept, Mesclat, Obrint Pas, Ricard Puigdomènech, Eduard Canimas, Mishima, Anegats, Lexu's, Inadaptats, La Caixa Fosca, etcètera. Davant de tanta qualitat musical, no és estrany que hi hagi persones que pateixin la síndrome del discotecat (Discoteca+Cat) en què es fa impossible no viure sense aquesta música. Els que pateixen aquesta síndrome es miren la prestatgeria dels CD i només hi veuen música en català. No se'n poden estar d'agafar un d'aquests CD i escoltar-lo apassionadament. Fins i tot s'han creat productes de marxandatge, webs (RockCatala.com, CatalunyaRock.com o BotiBoti.org), discogràfiques (Picap, K. Indústria Cultural, Música Global, DiscMedi Blau, Propaganda pel fet, entre d'altres), pel·lícules (Rock&Cat), llibres i revistes com l'excel·lent Enderrock. Ni en castellà ni en anglès, el patidor del discotecat no pot deixar de consumir aquesta música. Per cert, una malaltia que també la poden patir aficionats a altres tipus de gèneres musicals, des del folk fins a l'ska, passant per l'electrònica, de cantautor, jazz o fins i tot infantil.
PD Les fotos d'aquest "post" les he tret de ritmes.cat a on podeu trobar informació de tots aquestes artistes.

4 de gener de 2007

Blocs del món (I)

S'ha posat de moda fer llistats de blocs de gent que sents propera. Allò que en diuen novetats blocàires. Jo us proposo donar una volta pel món per blocs molt curiosos:

Voleu comprar bijuteria feta per una noia portuguesa? Missoury.

Sabeu si a Iran hi ha més hipòcrites que el seu president? We are Hypocrite.

Us heu preguntat mai què en fan de les fotos els japonesos? Go flames go!!!.

Teniu ganes d'aprendre a ballar danses irlandeses? Irish Dance.

T'agrada conduir? O t'agrada la carretera? Eito fora.

Vols aprendre a fer ganxet i galetes de gos? Suzies Stuff.

I el mel i mató t'agrada?

Us interessa conèixer el diari d'una ex-puta? Tina Marie. Ex Puta.