31 d’octubre de 2008

La síndrome de Quixot

Diversos estudis han intentat explicar si Alonso Quijano estava boig o ho feia veure. I si estava boig, quina havia estat la causa. Diuen els que hi entenen que probablement el que li passa al personatge de Cervantes és que acaba creant un “altre jo” per fugir de la seva realitat i viure'n unes de noves més intenses i interessants. En definitiva, una manera de no fer-se responsable de formar part d’un grup de persones i creure que els altres són els enemics: molins de vent convertits en gegants.
Gairebé tots somniem en ser millors del que som. Ja sigui per voler ser més joves, o més grans, més rics, més guapos o, jo què sé. I això, a vegades, ens porta a negar-nos a ser tal com som. No sé si aquesta síndrome està estudiada pels psicòlegs, probablement sí, però jo en diria la síndrome de Quixot.
Però aquesta va més enllà de les dèries personals. És propi de molts humans parlar d’una comunitat de la qual forma part com si, en realitat, fos externa a ells mateixos. I no és que no se sentin part d’aquell grup de persones, sinó que no se senten responsables del que fa aquella coumintat tot i que tampoc se’n volen desfer. Per tant, exclouríem de patir la síndrome de Quixot aquells catalans que parlem dels espanyols com si no no ho fóssim perquè, en realitat, no volen formar-ne part.
Posem exemples concrets. Per enllaçar amb el final del paràgraf anterior, posem com exemple José Montilla. Fa poc a La Vanguardia va dir que ell quan negocia amb Zapatero no se sent del mateix partit polític, encara que sí que ho són. O, per exemple, també li sentim dir que ell “negocia amb Espanya”, com si ell no tingués clar que és i vol ser el màxim representant d’Espanya a la Comunitat Autònoma de Catalunya. I parlant de polítics, ¿quantes vegades no hem sentit membres del govern espanyol dir que “anem a Europa” a demanar el que sigui (sobretot diners)?
Aquests són exemples, doncs, de personatges que clarament pateixen la síndrome de Quixot. Parlen d’unes comunitats o grups de persones a les quals pertanyen com si fossin una realitat externa a la seva.
Però això també ens passa als ciutadans que no som “institució”. Sovint se m’acosta algun estudiant per queixar-se d’alguna cosa que no li agrada i em diu “la Facultat no ens permet…”. I jo li responc: “deus voler dir que el Secretari Acadèmic no us permet matricular-vos perquè fa 10 dies que va acabar el termini, oi?”. Com si ells, els alumnes, no fossin també Facultat. Un altre exemple de patir aquesta síndrome és que acceptem sense cap mena de problema que ara ens parlin del “copagament de la sanitat”. I és que la paraula “copagament” connota que fins ara algunes coses ens la pagava “algú altre” i ara ens demanen que també ho paguem “nosaltres”. Com si aquest “algú altre” i “nosaltres” no tinguessin res a veure.
D’exemples en trobaríem també en l’àmbit empresarial (els sindicats o els comitès parlen de “l’empresa” com si ells no en formessin part), en l’àmbit educatiu (els mestres parlen dels “pares” com si els mestres que tenen fills tampoc fossin pares), i així fins a un llarg etcètera d’exemples.
I arribats aquí algú em dirà que sóc massa primmirat i que ja s’entén que si un alumne diu la Facultat vol dir el responsable d’aquella àrea de la Facultat, o que si un polític diu anar a Europa en realitat vol dir la Comissió Europea i que, tot plegat, no és res més que una manera d’abreviar el vocabulari. Això no ho negaré, o sigui, no nego que ja s’entengui el que volen dir. Però, tot i que s’entengui el que volen dir, els que pateixen la síndrome de Quixot es neguen a fer autocrítica i a fer-se responsables dels mals que pateix la societat de la qual forma part quan, en realitat, en són o en poden ser també culpables.
PD: Buscant a Google "Síndrome del Quijote" o "Síndrome de Quijote" o "Síndrome del Quixot" trobareu que ja hi ha qui ha utilitzat aquesta terminologia, però amb una definició diferent a la feta en aquesta entrada.

30 d’octubre de 2008

La Monarquia tal com és


Quina notícia!
la Monarquia espanyola s’està renovant
per fer-vos canviar d’idea
i abans que res us volen dir:
que t’has de fer monàrquic
que valoris l’esforç econòmic que fas per mantenir-la o
respectis les seves despeses innecessàries
seria una autèntica equivocació pensar que
no respecten la democràcia i les altres nacions
pots tenir la seguretat que
són persones humanes, intel·ligents i humils
i ningú pot pensar que
els Borbons són l’herència més clara del Franquisme
diguem les coses tal com són

28 d’octubre de 2008

És tan Islau en Verdet!

El benvolgavant Estanislau Verdet ha tingut la gosadia i la indecència de penjar al seu bloc el meu vídeo menjant Macarrons amb Verdet. I dic que és indecent perquè no entenc com a algú li pot interessar un vídeo com aquell.
El que sí que sé és que a mi m'agrada l'Estanislau. Bé, m'agrada la música que fa. Però, com ja sabeu, sovint la meva inutilitat periodística no em permet estar a l'alçada de grans cronistes dels nostres temps i no m'atreveixo a escriure una crítica del seu disc. I encara menys quan Sergi Pàmies s'hi va lluir a "Bogavante psicotrópico" o la meva assessora musical, Eli Soriguera, ja en parlava a principis de setebmre.
Malgrat tot, he fet un esforç creatiu i li dedico aquest dibuix. I si tinc un moment, també hi afegiré el que ha fet la emva filla de 5 anys amb uns colors Standler.

27 d’octubre de 2008

Ho vull!

Tenint en compte la insensatesa del President del Parlament, el Molt Honorable Ernest Benach, de tornar a demanar perdó a l'espanyolisme no em queda cap més remei que fer una crida:
Ja que la taula, la tele i el reposapeus l'hem pagat entre tots els catalans i tenint en compte que és difícil que l'empresa subministradora ens torni els calés, m'ofereixo a rebre, desinteressadament, aquests estris que en breu desmuntaran del vehicle en qüestió!

I si aquesta proposta no prospera, com és d'esperar, faig una altra crida alternativa:
Ja que la taula, la tele i el reposapeus l'hem pagat entre tots els catalans i tenint en compte que és difícil que l'empresa subministradora ens torni els calés, posem els objectes a subhasta i amb els diners que fem fundem un nou partit:

El PERDÓ
(Perdona Espanya la Reiterada i Denigrant Ofensa)

L'inútil del Facebook


Per més que ho intento, no li acabo de veure la utilitat al Facebook. Per començar, tinc gairebé 350 amics dels quals potser només en conec una quarta part. I d'aquests que conec potser només sóc realment amic de mitja dotzena. Tampoc no sé ben bé perquè serveix apuntar-se a grups de suport d'accions, persones, institucions, marques, etcètera, que no tindran cap mena de conseqüència. No tinc ni idea què m'aporta veure les fotos de persones que han fet viatges a llocs on jo mai podré o voldré anar. Encara menys entenc perquè la gent ha de saber què faig o deixo de fer en determinats moments, ni què m'importa a mi el que fa la resta de gent. Ignoro perquè em conviden a actes que ja se sap que no podré anar. Algú em podria explicar ¿quina utilitat té xatejar amb gent a qui ja li puc enviar un correu elctrònic, fer-li una trucada o parlar-hi en persona? I, per si no fos poc, encara no sé perquè em dedico a crear grups inútils.
Ara, de tot plegat, el que encara entenc menys és com pot ser que si el Facebook m'és tan inútil, o jo sóc tan inútil amb el Facebook, m'hi segueixo connectant cada dos per tres.

Elogi (desmesurat) de Saul.cat

Fa unes setmanes El País va publicar un interessant reportatge sobre els rumors a la xarxa. Malgrat discrepar, com no, amb algunes de les seves conclusions, s'hi podia llegir les reflexions d'experts en rumorologia molt interessants. El principal motiu d'aquest reportatge és l'interès que té la Comissió Europea de regular la porqueria informativa que circula per internet, especialment a través dels blocs. La intenció de la Comissió Europea, i també d'altres "especialistes" de la xarxa, és crear una marca de qualitat per tal que el públic sàpiga destriar el gra de la palla.
Des del meu punt de vista, d'inexpert sobre el tema, la intenció és bona. El problema, com sempre, acaba sent el mètode. Tot depèn de quins siguin els criteris que s'utilitzin per destriar els "bons" blocs dels "dolents". ¿Tindrà prou credibilitat un control realitzat per les institucions europees? Sembla difícil que tot els blocaires ho acceptin ja que hi ha una gran desconfiança en les nostres institucions, especialment quan aquestes pretenen posar barreres a la xarxa, dels pocs espais on podem trobar crítiques raonades a les institucions. Dit d'una altra manera, el dubte que es planetja és si darrere aquesta marca de qualitat no hi ha una voluntat de censurar la crítica justificada i argumentada.
Hi ha, també, un altre motiu per dubtar d'aquesta mesura. I és que està basada en la creença que el públic és massa estúpid com per saber distingir la qualitat de la merda. Tinc els meus dubtes que la gent no sàpiga distingir una cosa de l'altra. Potser sí que l'home és l'únic animal que s'entrebanca dues vegades en la mateixa pedra. Però també és veritat que sovint a la tercera va la vençuda i si t'han enredat dues vegades a la xarxa a la tercera ja te n'adonaràs que aquella font no és de fiar.
És per aquest motiu que penso que la xarxa ja s'autorregula. Hi ha tantes fonts a consultar que pots comprovar amb facilitat qui et vol prendre el pèl. És per això que penso que, per exemple, els recents Premis Blocs Catalunya ja és una manera de posar marques de qualitat a la xarxa. Entre els guanyadors hi ha Saül Gordillo pel seu Saul.cat. Precisament el bloc d'en Saül és un dels millors exemples de qualitat a la xarxa. Ja vaig escriure fa temps unes consideracions sobre l'impacte que ha tingut en la xarxa catalana aquest bloc. Però és que el temps no només ens està donant la raó, sinó que ha consolidat el seu bloc com el bloc de referència en l'esfera política catalana.
També és un clar exemple que el bon periodisme de reflexió, d'anàlisi, no només el podem trobar als mitjans clàssics. Aquest és un bloc periodístic. I és que no cal que recordem que el Periodisme és interpretació de la realitat i això és el que fa en Saül. A més, aconsegueix anar a un pas per endavant de molts que volem escriure a la xarxa. Abans que jo hagi tingut temps d'escriure un text sobre, per exemple, els nous cotxes del Parlament de Catalunya ell ja ho ha fet de la millor manera: amb un text ben argumentat i documentat. A més, també fa metaperiodisme, o sigui, crítica argumentada del Periodisme, que li acaba de donar un plus que no tenen els mitjans clàssics.
I no només això, sinó que en Saül també és dels pocs que ha obert el meló del debat ètic de la xarxa. La seva proposta d'un codi ètic no és massa ben vist pels propis blocaires. Però, en canvi, crec que no és mala idea que els codis ètics s'autoimposin des de la xarxa abans que ens vinguin de fora.
En definitiva, que Saül Gordillo no només ens diu quins creu que han de ser els camins que s'han de seguir per tenir una bona qualitat periodística a la xarxa sinó que ell predica amb l'exemple.
(La foto l'he extret del seu Flickr)

25 d’octubre de 2008

Avui dormirem 2 hores menys

Aquesta nit, a les 3 de la matinada, s'endarrereix una hora el rellotge. No cal que reprodueixi el tòpic aquell de l'estalvi i bla, bla i bla, que no se'l creu ni Déu (creador de la Llum). Però sí que reproduiré l'altre tòpic: "aquesta nit dormirem una hora més". No en tinc ni idea de qui és que cada any redacta la mateixa frase, però ja us dic jo que no deu tenir fills.
Amb el "qüento" de la lletera us demostraré que no és així. A les 9 de la nit els nostres fills se n'han anat a dormir, com pràcticament cada dia. Avui, potser, un pèl més tard. Un cop els nens són a dormir, i quan acabi aquest text, posaré els rellotges de casa una hora abans del que marquen. Un cop hagi acabat, ens posarem a sopar: avui toca pizza. Mentre sopem, mirarem una peli: avui toca DVD. I un cop hàgim acabat le peli, ens mirarem el rellotge i com que el tindrem amb una hora menys, ens direm: "¿I ara ens hem de posar a dormir?" Llavors, bé, llavors diguem que no ens posarem a dormir directament perquè pensarem que és massa aviat. Per tant, ens posarem a dormir una hora més tard del que és habitual.
I demà al matí, a les 8 en punt, com cada dia, els xics es despertaran. Però les 8 ho serà per ells, perquè en realitat els rellotges marcaran les 7. Per tant, si sumem aquesta hora de menys a la que us he comentat abans, en realitat aquesta nit dormirem dues hores menys. I a mi que no m'expliquin més històries per no dormir.

24 d’octubre de 2008

La millor notícia de La Vanguardia

Fa pocs dies he descobert una excel·lent notícia que ha publicat La Vanguardia. Possiblement és la millor que ha fet mai públic el diari del Grupo Godó. El descobriment l'he fet a la seva pàgina web. Resulta que des de fa molts pocs dies tothom té accés gratuït a l'hemeroteca de La Vanguardia, des de l'1 de febrer de 1881 i fins 30 dies abans del dia en què fas la consulta. I no només això, sinó que el cercador també troba paraules des d'aquella data.
La veritat és que es tracta d'un gran progrés i un avenç que arribaria a qualificar d'històric. Malgrat que aquest diari és una empresa privada, l'accés a la seva hemeroteca és un servei públic. Es tracta del diari degà de Catalunya i un dels de referència de l'Estat Espanyol. I, ens agradi més o menys el seu tractament informatiu i la seva connivència amb els poders públics, especialment la Monarquia i els successius governs espanyols, inclòs el Franquisme, a través de la seves pàgines podem conèixer una aproximació d'allò que ha passat al nostre país, i a la resta del món inclosa Espanya, durant els últims 128 anys.
Aquells qui havíem tingut accés a l'hemeroteca a través d'alguna subscripció i l'utilitzàvem per fer recerca periodísitica, ara se'ns ha acabat el "xollo" de fer la consulta de manera més restringida. Però, sincerament, és millor que tothom hi pugui accedir, encara que només sigui per veure què va passar el dia que vàrem néixer.
I per fer-vos una idea d'allò que podeu trobar aquí teniu algunes de les frases que ha dit Josep Antoni Duran i Lleida, per posar un exemple triat a l'atzar, en les entrevistes que li va fer el diari als anys 90. Si voleu, compareu-ho amb allò que ha dit recentment:




25 de juny de 1995

1 de desembre de 1996




20 d’octubre de 2008

Macarrons amb Verdet

Una de les cançons que més m'agraden de Sanjosex és "Coses meves". Podeu llegir la lletra de la cançó sencera al seu excel·lent web. La cançó diu:

Quan tothom és a dormir i ningú et pot vigilar
Quan la casa és per tu sol, sense fer gens de soroll
Mires llibres d’amagat, busques claus de llocs tancats
Investigues les històries que s’amaguen en les coses...

Et sents com un lladre intrús encobert per les parets
Sense cap moralitat fas les coses perquè vols
Ets un nen amagat dins la cabana que t’has fet
Amb cadires, mantes velles, amb juguets i nines teves...

És el món particular amb la lògica de tu
Mai ningú el podrà jutjar, no hi podrà entrar mai ningú
Ni l’amic més estimat, ni l’amant més desitjat
Ni la cosa més bonica, ni l’amor de la vida...

És el meu racó de món
On ningú jutja
Les meves coses
Si em pregunten que què penso,
Jo sempre dic: “res...
Són coses meves...”
És la cançó que podeu sentir de fons a l'entrada Com faig una entrada nova al bloc. I és que la cançó descriu molt bé aquells moments en què em tanco al despatx, sobretot de nit, i començo a compondre temes per aquest bloc. Són moments en què et sents lliure i deixes volar la imaginació.
I dic que normalment és de nit, perquè és aquell moment en què ja no et queda més feina a fer i perquè la resta de la família ja sol estar dormint. I també ho dic perquè, habitualment, això de dia no passa. O potser sí. Avui m'he pogut quedar a casa fent feina. Ha estat un matí productiu, acabant d'editar uns textos d'un llibre d'homenatge a Josep Maria Huertas Clavería que veurà la llum a principis de l'any 09.
Però també he tingut "el meu moment". Ha sigut l'hora de dinar. Estava sol a casa i m'he reescalfat uns macarrons d'ahir. Els he banyat de formatge de cabra i parmesà i els he posat un minut i mig al microones. M'he assegut a la terrassa de casa a una temperatura ambient de 19,8º. De fons m'he posat l'increible disc del senyor Vallvé i míster Verdet: "L'all ho és tot pels anglesos" de l'Estanislau Verdet. Els veïns em sembla que també han sentit "Dragostea din tei" mentre m'acabava els macarrons.
Ha estat un moment èpic. Íntim. Però a vegades, només a voltes, aquests moments és bonic compartir-los:


Sense Educòmetre ni Urgències

A finals de l’any 2006 publicava un article a El Ter en què feia un elogi d’una nova eina didàctica impulsada des de Torelló, l’Educòmetre, que es va presentar en públic a bombo i plateret. I a finals de febrer d’aquest any també destacava la valentia de l’alcalde de Torelló per encapçalar la defensa de les urgències de Torelló, tot i criticar-ne les formes: allò que jo en deia el pancartisme oficial per penjar cartells per tot el poble i recollir firmes per demanar que no tanquessin les urgències de nit.
Doncs bé, aquests dos casos que havien tingut un bon inici han acabat fracassant. L’Educòmetre, tal i com vaig escriure en el seu moment són “unes fitxes en un format una mica més gran que un punt de llibre i que s’agrupen per franges d’edat, de 0 a 16 anys. En cada una d’aquestes fitxes s’hi proposa una situació d’hàbits dels infants. Aquests hàbits són els que ha d’adquirir el nen o la nena en la seva corresponent edat. En una cara de la fitxa s’hi presenta la situació i al revers s’hi donen pistes per aconseguir que la criatura tiri endavant aquesta tasca.” Aquestes fitxes s’havien d’haver distribuït progressivament fins a completar totes les edats. ¿Què ha passat? Doncs que les regidoria d’educació ha decidit retirar l’educòmetre i no repartir-lo més perquè es considera que les famílies no l’utilitzen. O sigui, que els pares que ho van començar a utilitzar, per exemple, amb els nens d’entre 0 i 3 anys s’han quedat amb les ganes de fer-ho fins als 16 perquè ja no tindran més fitxes. I si volen un educòmetre sencer han de pagar prop de 25 euros. Només uns quants privilegiats tenen l’Educòmetre sencer. Com a mínim podien haver tingut el detall d’explicar-ne millor els motius i podien haver acabat de distribuir educòmetres entre aquells pares que els volguessin.
L’altre fracàs ha estat la suposada lluita de l’alcalde Franch per defensar les urgències de nit a Torelló. Al final, no només ens hem quedat sense urgències sinó també sense l’alternativa acceptada pel nostre alcalde: l’ambulància medicalitzada. Però l’autèntic fracàs no és que l’ambulància hagi estat més dies absent que present a Torelló. El més trist és que ara el senyor alcalde ja no penja pancartes ni recull firmes i a sobre ataca l’oposició per explicar les coses tal com són. Ha hagut de ser CCOO la que denunciarà la situació de les urgències de nit a Osona. ¿Com pot justificar ara l’alcalde i els partits que li donen suport al govern local que un torellonenc té més possibilitats de morir que un vigatà si pateix un atac de cor a mitjanit?
De fet, no cal que en donin, d’explicacions. Aquells que han d’entendre perquè les coses van com van a Torelló ja en saben els motius.

13 d’octubre de 2008

41º23'23.61"N - 2º11'17.65"E

Perquè després no digueu que els boletaires de comarques no som solidaris amb els Pixavermell. Aquí teniu les coordenades exactes del lloc on vaig trobar bolets aquest cap de setmana i el vídeo que ho demostra. Només heu de connectar el GPS aquest dissabte al matí i apa...
41º23'23.61"N - 2º11'17.65"E


Trobada gegantera a Torelló

Cada 12 d'octubre, des de fa 22 anys, Torelló aprofita aquest dia festiu per celebrar una de les tradicions catalanes. En motiu del centenari dels gegants de Torelló a la festa estava prevista la presència de 40 colles. Llàstima que al final plogués!






























11 d’octubre de 2008

Penúltim esglaó

Dimecres passat es va reunir la Comissió de Doctorat de la Universitat Ramon Llull. En aquesta comissió, l'última abans que es comenci aplicar una nova normativa més adaptada als plans de Bolonya, es va estudiar l'acceptació de la defensa de la meva Tesi Doctoral. Allà van estudiar tota la documentació presentada, entre aquesta els informes dels doctors que formaran part del tribunal. Aquests informes són els que garanteixen que, finalment, la Tesi podrà ser defensada. Això vol dir que, vulguis o no, passes nervis esperant que la comissió doni el vist-i-plau definitiu perquè puguis passar a l'últim esglaó abans de ser doctor.
Doncs bé, dimecres la comissió va acceptar que la Tesi Doctoral "Interpretació periodística del conflicte basc. Avui, El Periódico i La Vanguardia (Setembre 1998 - abril 2000)" del doctorand Enric Xicoy i Comas i dirigida pel doctor Albert Sáez i Casas pugui ser defensada davant d'un tribunal.
La defensa de la Tesi no deixa de ser un acte acadèmic, un ritual, en què el doctorand defensa allò que ha estudiat i els membres del tribunal valoren la feina feta. Però quan es fa aquest acte, el doctorand ja sap que els informes del tribunal són positius, si no ja no s'hauria convocat l'acte de defensa. Per tant, podem dir que l'autèntic examen es passa en la comissió de doctorat. Per suposat, el dia de la defensa hi ha nervis pel fet d'haver d'exposar tants anys de feina davant d'uns doctors que consideres un referent acadèmic i intel·lectual i que, a part d'elogiar la feina feta, també destacaran les seves mancances. I també passes els nervis de veure't acompanyat de familiars, amics i companys de feina que vénen a donar-te suport en un dels moments més importants de la teva vida acadèmica.
La defensa d'aquesta Tesi, l'últim esglaó, serà el dimarts 25 de novembre de 2008 a les 11 del matí a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Els doctors del tribunal seran:
Miquel Rodrigo Alsina
Ferran Sàez Mateu
Salvador Cardús i Ros
Txema Ramírez de la Piscina Martínez
Petxo Idoyaga Arróspide
Ja falta menys!

10 d’octubre de 2008

El grup nogrup del Facebook

Si tens un perfil al Facebook i estàs una mica tip que cada dia et demanin formar part de grups dels quals no tens ganes de formar part, ara és la teva! Ha arribat l'hora de no formar part d'un grup del Facebook a través del Grup dels que no volen formar part d'aquest grup del Facebook. Pots estar convençut que si Groucho Marx estigués viu i tingués un perfil al Facebook seria d'aquells que formaria part d'aquest grup perquè ell mai acceptaria incorporar-se a un grup que el volgués a ell com a membre.

9 d’octubre de 2008

Són com tal coses les diguem

A Ges Avall estic reinventant aquest bloc
puc fer-te canviar d’idea
i abans que res et voldria dir:
que el recomanis a l’altra gent
que enllacis aquest bloc
que de tant en tant facis comentaris o
continuïs llegint-me
seria una autèntica equivocació pensar que
no m’esforço massa a l’hora de triar els temes
pots tenir la seguretat que
sóc una persona original i creativa
i ningú pot pensar que
aquest bloc no és el millor del món
diguem les coses tal com són!
Hòstia, potser era al revés!
Diguem les coses tal com són!
Aquest bloc no és el millor del món
i ningú pot pensar que
sóc una persona original i creativa (mira això)
pots tenir la seguretat que
no m’esforço massa a l’hora de triar els temes
seria una autèntica equivocació pensar que
continuïs llegint-me
que de tant en tant facis comentaris o
que enllacis aquest bloc
que el recomanis a l’altra gent
i abans que res et voldria dir:
puc fer-te canviar d’idea
A Ges Avall estic reinventant aquest bloc

Benvolgut/da senyor/a Google



Des de fa un parell de dies entres a aquest bloc des dels Estats Units (United States). No és la primera vegada que detecto entrades de l'altra banda de l'Atlàntic, però sovint és per pur atzar. El primer que em sorprèn d'aquesta vegada és que tu t'hi estàs hores i hores connectat. Sense anar més lluny, avui hi has estat 4 hores 54 minuts i 23 segons. Podria pensar, com ha passat altres vegades, que en realitat tu ets jo. O sigui, que sóc jo qui es connecta al meu propi bloc a través d'un servidor de l'estranger. Però estic convençut que no sóc jo. I n'estic convençut perquè puc veure com t'has connectat a entrades d'aquest bloc de l'any passat i jo, en canvi, no ho he fet.


Però el que em sorprèn més de tot plegat és la població concreta des d'on et connectes, Mountain View, i l'empresa del teu servidor, Google Inc. O sigui, i si no vaig equivocat, des de fa dos dies vostè (o vostessa) des de la seu central de Google està consultant gairebé totes les entrades d'aquest bloc. I això, sincerament, em té una mica preocupat. ¿Quin és el motiu pel qual vostè (o vostessa) m'està espiant? Em costa molt de creure que sigui per un motiu positiu. Dubto que m'estigui estudiant per proclamar-me el "blogger de l'any". No compleixo cap requisit per ser-ho. Per començar, aquest bloc s'escriu en una llengua minoritària i minoritzada. Tampoc hi escric diàriament. I, per si no n'hi hagués prou, amb prou feines tinc una quarantena d'entrades cada dia. Això em fa pensar, doncs, que no deu ser gaire bo el motiu pel qual em consulten des del 1600 Amphitheatre Parkway de Mountain View.

No sé què he fet per merèixer això, estic acollonit. ¿És possible que hagi comès algun delicte? ¿Havia d'haver citat l'origen d'alguna de les fotos que publico i que no ho he fet? ¿He incomplert alguna de les normes d'aquelles que tots diem que llegim i mai ho fem? Si és així, si us plau, digueu-m'ho abans que sigui massa tard. Vull dir, abans que em denuncieu davant les autoritats competents i em vegi obligat a anar a un judici al qual no podria fer front. Rectificaré o retiraré allò que faci falta.

Atentament i sempre seu!