31 de gener del 2007

Un notable article


Aquest dimarts dia 30 de gener el bon company de feina Ferran Sáez Mateu publicava un article a l'Avui en què intentava anar al fons del debat que hi ha dins el nacionalisme català. A partir dels articles que en aquest mateix diari publicaven els exconsellers Carretero i Vendrell, va gestar-ne un de notable. Posava negre sobre blanc unes paraules per, curiosament, evidenciar l'absència de notes en les partitures del nacionalisme català. Però potser per una qüestió d'espai, aquest article sembla incomplert i això impedeix que arribi a l'excel·lència o a la matrícula d'honor. I és que malgrat que el text ocupa una pàgina, gairebé la meitat d'aquesta està envaïda pel dibuix d'Anthony Garner, el destacat i la capçalera. Potser per això el doctor Sáez va decidir focalitzar l'atenció en només una de les dues formacions polítiques més representatives del nacionalisme català: ERC.
Amb un atreviment possiblement desmesurat, innecessari i qui sap si equivocat, voldria complementar aquella informació que possiblement ha quedat en el tinter i que espero que ens ajudi a acabar d'entendre el significat d'aquest article.
El text comença situant el lector i avisant-nos que Carretero en els seus articles exposava idees conegudes i certes i idees noves, però falses. La falsedat es troba en proclamar que fer president a Maragall el 2003 era alternança ja que segons Sáez el PSC és "un partit que llavors portava 25 anys controlant un pressupost igual o superior a la Generalitat". Efectivament, és cert. Maragall, en cap cas, simbolitzava l'alternança. El que no li deu haver cabut en el text és dir-nos que, per aquesta mateixa regla de tres, fer a Mas president tampoc era sinònim d'aquesta alternança.
A continuació afirma que és increïble pensar que el nou Estatut no hauria estat possible amb el PSC a l'oposició, com afirmava Carretero. Tan increïble, se suposa, com pensar que amb CiU a l'oposició es podia tenir un excel·lent Estatut. Quina ingenüitat aquests d'Esquerra.
Pel que fa a les aspiracions d'Esquerra d'ocupar l'espai que deixava lliure CiU, Ferran Sáez assegura que són aspiracions "legítimes a nivell polític com inconfessables a nivell electoral". Del que s'oblida és de dir-nos que també són legítimes i inconfessables les aspiracions de CiU de voler recuperar la Generalitat arribant acords amb qui li faci possible aquesta aspiració: ERC, PSC o el PP.
A continuació ens parla de l'independentisme i ens dius que "entre el 1980 i el 2003 aquests suposats "regionalistes" van fer més per eixamplar l'horitzó nacional que els suposats "independentistes" quan han tingut -i continuen tenint!- l'oportunitat de fer-ho". Ningú pot posar en dubte aquesta afirmació tan contundent. O és que potser aquells que en dubtin els hem de recordar que CiU va governar 23 anys tenint el seu cap de llista com a President de la Generalitat i, en canvi, ERC amb prou feines porta 3 anys al govern i ocupant com a màxim algunes conselleries? Només faltaria que Jordi Pujol, que va agafar les regnes del país després de 40 anys de repressió política no hagués aconseguit eixamplar els horitzons nacionals. Ah, i a sobre, durant aquests últims 4 anys la màxima expansió nacional no l'ha aconseguit cap dels partits del govern tripartit sinó aquest mateix partit que va haver d'anar a Madrid a desencallar les negociacions de l'Estatut.
I aquí ja entrem en el full de ruta que reclama a Esquerra. Defineix perfectament allò que no ha de ser el full de ruta d'ERC: "una aspiració inconcreta destinada a reversionar la vella cançoneta que tanta frustació ha provocat en la gent que té -que tenim- aspiracions nacionals". Exacte, aquest, en cap cas, ha de ser el full de ruta d'ERC. Inisteixo, potser per una qüestió d'espai Sáez no ens ha pogut recordar que quan diu que no s'ha de "reversionar la vella cançoneta que tanta frustació ha provocat" està definint perfectament la frustació que ha provocat 23 anys de govern nacionalista català.
Finalment ens proposa, modestament, les tres condicions prèvies per tal d'eixamplar els horitzons nacionals i que només pot esbossar en un paràgraf. La primera és no "vexar el nacionalisme català majoritari". Exacte, prou d'insults entre nacionalistes. Com diu ell s'ha d'acabar això de titllar CiU de "regionalisme de dretes". Suposo que només li deu haver capigut aquest exemple, però també deu estar d'acord en què s'ha d'acabar això d'insultar l'independentisme, com hem pogut llegir recentment en veu de la barretina mediàtica. Té raó en Sáez quan diu que això resta, no suma. Ell recorda que ERC ja ha perdut 130.000 vots. Si els sumem als 95.000 de CiU, ja en fan 225.000. Hem de recordar que aquesta és una crisi aguda, ja que des del 92, l'última majoria absoluta, CiU ha perdut 22 diputats, un promig de 5,5 per elecció. I que malgrat que ERC en aquest mateix període n'ha guanyat 10, un promig de 2,5, la suma nacionalista ha passat de 81 a 69. O sigui, que en quatre eleccions hem perdut 12 diputats. Ja comença a ser hora que tornem a sumar, no?
La segona condició és que no n'hi ha prou de ser independentistes de boca, o sigui que cal "demostrar-ho amb una acció política coherent que emani d'un pla programàtic -d'un full de ruta- previ" i ens recorda que aquest no existeix. Una vegada més l'encerta de ple: no n'hi ha prou de proclamar-se quelcom si això no va acompanyat d'accions que ho corroborin. Per posar altres exemples, no n'hi ha prou de proclamar-se "nacionalisme català majoritari" quan aquest partit ha pactat, i es planteja pactar, amb el PP, altrament conegut com el "nacionalisme espanyol majoritari". I si voleu trobaríem altres exemples més recents com aquells qui viuen del sistema i s'autoproclamen "antisistema". També és del tot encertada la segona afirmació: a l'independentisme, sigui de dretes o d'esquerres, sigui d'un partit polític o de la societat civil, necessita d'una punyetera vegada un full de ruta per aconseguir els seus objectius. Prou de divisions!
L'última condició que posa, i així acaba aquest notable article, és que "l'any 2007, i en el si de la Unió Europea, el mot "independència" té ben poc a veure amb allò que significava fa un segle". Oi tant! Fa un segle a Europa hi havia menys estats que ara! Veient el que està passant al Regne Unit, a Bèlgica a l'Europa de l'Est o fins i tot al País Basc, el mot "independència" no només té més sentit que mai sinó que potser hauria de ser el mot, i l'objectiu, d'aquells qui realment desitgin ampliar el que denominen "horitzons nacionals".
Quanta raó té en aquest article Ferran Sáez, de qui m'és impossible estar-hi més d'acord. La frase amb què acaba és prou explícita "admeto que tral·lejar la cançoneta de sempre és més agraït i sembla més patriòtic", és el que massa sovint fem aquells qui desitgem eixamplar els ja famosos horitzonts nacionals. Llàstima que de les "partitures" que ens anuncia en el títol al final només hagi tingut espai per comentar-ne una.