La reacció de Joan Carretero era d'esperar. L'article d'aquest dissabte a l'Avui, titulat ERC, de planeta a satèl·lit (I), ja tardava. És pura coincidència que aparegui dos dies després que s'hagi arxivat una causa de prevaricació en contra d'ell? Tan és, la qüestió és que finalment ha parlat. Desconeixem encara fins a on arribarà aquesta crítica a ERC i fins a quin punt tindrà seguidors. Però el partit de Carod i Puigcercós ja es podia imaginar que això passaria. ERC és un gra al cul a l'establishment català que fins ara s'han repartit CiU i PSC. Cada vegada que el partit independentista està a un pas d'explotar (continuant amb la metàfora del gra al cul), apareixen una colla de salvadors que es dediquen a empastifar-lo a base de cremes protectores perquè la molèstia no es faci més gran.
Els salvadors tan vénen de dins del partit com de fora, tot i que per motius diferents. I així tot continua igual. Però si això ha passat de manera reiterada és perquè aquest partit no aconsegueix trobar un rumb que el defineixi de manera clara i explícita. Fa uns dies dèiem que ERC sembla que ara està jugant, en certa manera, a fer la puta i la Ramoneta com ha estat fent CiU des que es va fundar. Possiblement és massa aviat per saber-ho, però sí que ha carregat d'incerteses l'entorn independentista.
Per un cantó el partit no ha sabut administrar prou bé les persones significatives que s'hi han acostat i fins i tot s'han refredat algunes amistats, quan no s'han convertit en enemistats. Els cas d'en Carretero és un d'aquests. Tot i que sembla que s'està intentant solucionar alguns casos amb nomenaments de càrrecs institucionals.
Per un altre cantó tenim tota la barretina mediàtica que s'estira els cabells perquè ERC no va fer president a Mas assegurant que s'ha perdut valor nacionalista, quan en realitat l'únic que vol és veure un govern encapçalat per CiU.
A ERC no li costaria gaire reconduir aquesta situació si fes un pas decidit a seguir defensant reivindicacions identitàries, en aquest cas des del govern. No hauria de ser incompatible, o hem de recordar que el govern del qual formen part és el de Catalunya? És inherent a tot govern, i encara més a un com el nostre, reivindicar allò que ens pertany com a poble. El que és condemnable, en tot cas, és que això no ho faci el president de la Generalitat. I si de pas el partit intentés reconduir alguns ponts trencats, segur que podria arribar molt lluny, fins i tot als objectius pretesament desitjats de més llibertat pel nostre poble.
12 comentaris:
Enric, com dius en el meu post cal autocrítica. I tant! l'esperit crític hi ha de ser quan va bé i quan va malament i quan ni fu ni fa.
Dels que diuen sí a tot, jo no me'n fio...
El què no pot ser és que comencem a trencar-ho tot uns mesos després de començar la legislatura!!!!!
I una pregunta que em vull fer: què són les reivindicacions identitàries? què entenem per això?
Jordi, governar i aprovar lleis que defensin els nostres drets, és el que s'espera del nostre govern. Una reivindicació identitària és contradir els partits del propi govern, si cal, quan es cedeix. Reivindicació és no tenir por a proclamar-se independentista encara que siguis vicepresident del govern. O és que en Saura, per ser conseller d'aquest govern, no té dret a plocamar-se ecosocialista? O és que en Montilla, per ser president, no té dret a proclamar-se autonomista?
Enric, em sembla que està molt clar el que son la gran majoria de la militància i els col·laboradors d'esquerra: INDEPENDENTISTES. Si la direcció del partit per aquest referent d'aquí a quatre anys ja ho pagaran. El temps de reivindicació mediàtica i constant era l'anterior legislatura i va anar com va anar especialment amb l'Estafatut. Avui és temps de demostrar que un partit independentista treballa per tot el poble català i preparar i treballar per arribar a una situació més madura per poder reclamar l'autodeterminació i l'alliberament del nostre país.
No tothom que critica ERC per fer president Montilla és un convergent ressentit. Avui en dia, ERC és ja tan establishment com PSC, com CiU i com ICV. Empreses de TReball Temporal que es preocupen bàsicament dels seus i els col.loquen on poden.
El problema és veure que ERC pacta amb el PSC i renuncia a la part nuclear del seu discurs, i obté a canvi un nul progrés sobiranista, tot i ser decisius. I en canvi, veure que el PSC-PSOE no renuncia gens al seu discurs espanyolitzador i clientelista.
Un altre exemple d'això és Barcelona. Una ciutat de la qual, des de l'ajuntament, on governen des de fa una pila d'anys PSC-ERC i ICV , s'amaga la seva (cada cop menor) catalanitat i es potencia la seva espanyolitat.
ERC és lliure de decidir qui cregui el millor president per Catalunya com el millor alcalde de Barcelona. Si creu que és millor Montilla, perfecte, però a canvi ha de conseguir beneficis reals per Catalunya i els catalans, per tots.
I aquests beneficis, entre el quals hi ha d'haver (en la meva opinió) el benefici del reconeixement de la identitat catalana (establint un veritable estat plurinacional) no es veuen enlloc.
I molt menys en les infraestructures, amb un tant per cent de l'obra executada que minva any rera any, a l'asfixia de l'aeroport del Prat (el mateix president Montilla no va votar a favor del seu traspàs).
Si tenint la paella pel mànec (ja que la reedició del tripartit depenia d'ERC), com és que han aconseguit tan poca cosa.
Reivindicacions identitàries?!
Més inversió als trens de rodalies, ampliar la xarxa del "metro", extirpar peatges, eliminar barracons escolars, crear escoles bressol, continuar millorant la sanitat, reduir les bosses de pobresa, protegir el petit comerç, horaris europeus, l´ombra allargada de "La Caixa", ...
Reivindi... què???
Lluís, pas(sic)volant i llegidor pecador: estem bastant d'acord. Però partiu de mirades en què o es fa una cosa o se'n fa una altra. El que vinc a dir jo, però potser no m'explico bé, és que hi ha maneres de ser i fer que no són incompatibles.
En opinió meva, perdre un sol gram d´energia o un sol cèntim en himnes, banderes o seleccions és incompatible amb arreglar les citades mancances.
Prefereixo un nul progrés sobiranista però avançar en un progrés d´esquerres.
Prefereixo treballar per les persones i no treballar pel país
Sí, Reivindicacions identitàries: més autogovern i més capacitat i recursos per gestionar-nos nosaltres mateixos.
Reivindicacions identitàries: Publicació de les balances fiscals i inversió més justa de l'Estat a Catalunya
Reivindicacions identitàries: Traspàs de l'aeroport del Prat
Reivindicacions identitàries: Obligació de qualsevol administració de l'Estat en tractar-te amb la llengua que desitgis: en català per exemple.
Reivindicacions identitàries: Exigir i lluitar per aconseguir el compliment al 100% de l'estatut.
I com diu l'Enric: governar i aprovar lleis que defensin els nostres drets, és el que s'espera del nostre govern.
Jo també vull més escoles bressol i més habitatge protegit. Per això calen recursos.
El que no vull és ineficiència, malbaratament i nepotisme. Exemple: el Fòrum de les Cultures. Un esperpent que va costar 50.000 milions de pessetes per a no res excepte per afavorir l'especulació urbanística. I el més trist, és que aquesta aberració la va fer un ajuntament autoanomenat "d'esquerres".
Quan habitatge protegit i escoles bressol es podria haver fet amb els diners dels contribuents que es van llençar?
"...Per gestionar-nos nosaltres mateixos." Qui són aquests nosaltres?
"...Un ajuntament autoanomenat "d'esquerres." En Rajoy també s´anomena centrista!
Els catalans. Qui fa aquesta pregunta ja és veu de quina corda és.
Ep! Hi ha catalans que opinem diferent, peró no ho som menys que d´altres.
Això de la corda és bastant despectiu perque fa l´efecte que el bon catalanista té totes les virtuts i, en canvi, el català que no li dóna importància a la qüestió identitària té tots els defectes.
Ens perdem en aquestes discussions i la RENFE sense funcionar.
Tu ho has dit, ens perdem en aquestes discussions, i la RENFE (Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados -perdó: ¿Estropeados o Españoles?, és que confonc aquests termes i ressonen com a sinònims-), i la RENFE -com bé dius- sense funcionar (encara que "sense funcionar" sigui una redundància.
Està demostrat de tota la vida: els Ferrocarrils Catalans (o de la Generalitat), malgrat que no són perfectes -la perfecció no existeix-, funcionen millor que la RENFE (no parlo amb el cor, són constatacions racionals i objectives).
Ni ample de via Europeu té la RENFE, és que no volen ni homologar-se a Europa..., i a Portbou-Cervera/Puigcerdà-la Tor de Querol encara han de canviar de tren i de via talment com al segle XIX... Com al s. XIX.
El tren com a paradigma i símbol d'Espanya que, en tants aspectes, encara està al segle XIX.
Evidentment caldria traspassar la RENFE -tot tipus de ferrocarril- a la Generalitat..., amb estatutet o sense, no sé a què esperen.
Un cop traspassada (gestionada més tècnicament, eficaçment, professionalment i des de la proximitat, transferència acompanyada de CONCERT ECONÒMIC com a sistema de finançament de la Generalitat), a mig o llarg termini, els trens començarien a rutllar millor.
Qualsevol xarxa de ferrocarrils europea (la SNCF, Deutsche Bahn, la neerlandesa, la txeca, la polonesa, etc., etc....) funciona millor que l'espanyola. No costa excessivament superar-la.
Què, company, ¿és aquest un tema "identitari" o no ho és?
Tria de la parada.
PS.: Coincideixo amb el parer d'en Carretero en els seus 2 articles de l'"Avui".
Salut, amics d'Osona i d'arreu!
Publica un comentari a l'entrada