L'auca del català

Una vegada més Quim Monzó l'encerta en el seu article. Aquest dimecres dia 24 de gener n'ha publicat un titulat "¿Y este señor ha sido fiscal jefe?" en què critica les paraules de l'exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Segons José María Mena: “Sólo hablo en catalán con los payeses porque es la única posibilidad que tengo de tener una onversación con una gente que habla catalán de forma natural, sin dar a este hecho ningún sentido impositivo ni ideológico, sino porque es su idioma de toda la vida”. Les paraules de Mena es desacrediten per elles mateixes, però en Monzó aconsegueix carregar-se'l a base d'ironia.
No és la primera vegada que en Monzó defensa la nostra llengua. Entre molts d'altres, recordo un text escrit el 21 d'octubre de 2006, durant la campanya electoral al Parlament de Catalunya, en què criticava la traducció del català "telenotícies" pel "telediari" que fan alguns mitjans. Però, curiosament, el mateix dia i al mateix diari, i poques pàgines més endavant, vam tenir un exemple d'un criteri particular a l'hora d'utilitzar la nostra llengua.

També durant la campanya electoral, Joan de Sagarra va publicar uns aperitius amb els candidats. Aquell dia el protagonista era Artur Mas. El text duia per títol "L'auca del company Mas". De Sagarra i Mas es van reunir en un bar del mercat d'Horta. Tot i que La Vanguardia està escrita en castellà, el català apareix en algunes ocasions en aquest text. Si ens hi fixem bé, veurem que quan hi ha converses de caire més informal, ja sigui entre Joan de Segarra i Artur Mas o entre el líder de CiU i la gent del mercat, les frases estan redactades en català. Però la pregunta és: quin és el motiu pel qual a vegades no tradueix al castellà la conversa? Quina diferència hi ha entre escriure "Ja ve, ja és aquí!" o "Aquí en diem una mariconada, però es (sic) bacallà?" o traduir aquestes paraules al castellà? Si almenys fossin expressions que tenen difícil traducció al castellà s'entendria, però "collons" no es pot traduir per "cojones"? O és que potser de Sagarra prefereix que la part més "culta" de la conversa s'hagi de traduir al castellà, mentre que la "vulgaritat" o la conversa informal s'hagi de mantenir en català? Se suposa que la conversa va ser tota en català no? I no va ser tota de caire informal? Per què no deixen totes les cometes en català?

Potser l'anomalia es troba en el fet que un diari que està escrit per catalans i per a catalans estigui escrit en castellà. Però el més greu no és aquesta utilització curiosa de la nostra llengua, com també fa l'exfiscal Mena, sinó que gairebé sempre que en aquest text de Joan de Sagarra apareix el català hi ha faltes d'ortografia. Si el seu pare aixequés el cap...
Literalment s'escriu, com hem vist abans, "... però es bacallà" en lloc de "... però és bacallà". O podem llegir "Jo no soc del partit, però soc del Barça", sense accent a "sóc". O "I aixó què es?" en lloc de "I això què és?". La cirereta la posa en la transcripció del poema que es podia llegir en una pissarra al restaurant. Aquí ens quedarà el dubte de saber si en l'original ja hi havia les faltes que hi ha. En cas de ser així, el senyor de Sagarra ho havia de fer notar, no? Podem llegir: "Es l'esquisit", "Per (a) els nostres candidats", "La excelent mendonguilla", "autonomias", "mes be menjaras".

Està molt bé, i té molt mèrit, que Quim Monzó defensi en castellà el català. Cal dir que no és l'únic que ho fa des de La Vanguardia i no només en les pàgines d'opinió. Però potser caldria que alguns que escriuen a prop d'ell en prenguin bona nota i segueixin l'exemple. Per a Quim Monzó l'exemple de traduir "telenotícies" per "telediari" és una mostra més que tenim massa exemples "impagables i molt il·lustratius", el de Joan de Sagarra és un d'ells.

La paradoxa de TV3

Un altre exemple "impagable i il·lustratiu" el tenim a TV3. Caçadors de paraules és un exemple de normalitat lingüística. Amb ironia i bon humor, però també amb qualitat i criteri, aquest programa evidencia la pluralitat lingüística dels territoris de parla catalana. D'una manera desacomplexada ens mostra una realitat que semblava amagada als ulls de la majoria de ciutadans del nostre país. I si a sobre acaba amb la cirereta de veure en Quimi Portet fent de filòsof, res més podem demanar.

Però dos dies després ens cau l'ànima als peus amb No em ratllis de Julia Otero. I no té res a veure amb el seu català, tot el contrari. És molt bo per a la nostra llengua que persones d'origen no català puguin conduir programes de televisió amb la nostra llengua. El problema el trobem en el fet que aquest programa és bilingüe. Gairebé cada setmana combina el convidat catalanoparlant amb un de castellanoparlant. Algú dirà: "és que la societat catalana és bilingüe". I què? La Televisió de Catalunya es fa i s'ha de fer en català perquè la societat catalana és bilingüe, però la realitat mediàtica televisiva del nostre país no ho és. Dels 21 canals que capta la TDT de casa meva només 4 són en català. No dic que els convidats espanyols de No em ratllis no siguin interessants i que de tant en tant n'hi pugui haver algun, el que dic és que hi ha catalans que són tan o més vàlids que aquests.

I si se'm permet un apèndix, crec que molts d'aquests convidats tenen un regust d'amiguisme personal, professional i ideològic de la presentadora que desvirtua l'essència del programa. Si a això hi afegim el fet que gairebé tots aquests convidats estan pensats més per al públic adult que per als nens que hi participen o miren la tele, he de confessar que aquest programa em ratlla bastant.