29 de desembre del 2006

La puta i la Ramoneta

Quim Monzó publicava avui (29 de desembre) un article a La Vanguardia molt interessant, com gairebé tots els que escriu. En aquesta columna Monzó posava en evidència les incongruències de CiU. La tesi d'aquest text la resumeix aquesta cita:
"'Gobernar en Madrid aunque no se gobierne en Catalunya' es dejar sin sentido la existencia del partido nacionalista". La frase sería demoledora si CiU hubiese sido claramente nacionalista a lo largo de su existencia. Pero yo diría que su filosofía básica de la vida ha sido siempre la de fer la puta i la Ramoneta.
La frase entre cometes és de Carme Laura Gil que en el seu bloc criticava a Duran i Lleida per voler entrar al govern espanyol. I el que es pregunta Monzó és si realment CiU ha estat mai un partit nacionalista. Per cert, si a les paraules d'en Monzó canvien "CiU" pel nom del diari pel qual escriu, la frase també tindria sentit.
Monzó explica, millor que molts que ho intentem, què és això de CiU. De fet, en una entrada recent en aquest bloc ja utilitzava la mateixa expressió de la puta i la Ramoneta per definir la federació de partits "nacionalista". Tot i que des del pacte de la Moncloa cada vegada costa més trobar Ramonetes a CiU. Ara bé, també cal constatar que, al final del text, Monzó ens diu implícitament que actualment Esquerra està jugant al mateix joc que CiU. I en el fons aquí radica la novetat de la tesi de Monzó. Ell ja sap i sabia de quin peu calça CiU, però ara ens manifesta que això s'ha encomanat a Esquerra. La pregunta que ens hem de fer és: calia esperar que ERC també fes també la puta i la Ramoneta per dir-nos que sempre ho ha fet CiU?
No hi ha dubte que en molts àmbits encara no s'ha paït que ERC fes president Montilla i que aquest partit hagi decidit enviar a la UCI les reivindicacions nacionals. Però quants més dies passen, més ens hem d'alegrar que ERC de nou hagués triat pactar amb el PSC-PSOE. Només cal llegir la premsa, els blocs, escoltar les tertúlies, etcètera, per adonar-nos que la decisió d'Esquerra està començant a fer despertar una sèrie de consiciències "nacionals" que estaven adormides. Un exemple és el mateix Monzó, que habitualment evita parlar tan obertament dels nostres partits polítics en les seves columnes.
O, si voleu, llegiu-vos també els articles d'avui a Diàleg de l'Avui de Cardús i Roig i veureu que l'emprenyamenta és generalitzada. Si ara resulta que els teòrics de CiU són més independentistes que mai, si els ideòlegs d'Esquerra estan rebotats amb Carod i companyia, si dins de CiU hi ha un debat encès sobre el seu nacionalisme i, a sobre, el govern Montilla, el del president "no nacionalista", ha de presentar batalla al govern de Madrid per invasió de competències i arrogància pressupostària, no estarem davant d'un moment en què s'està coent alguna revolta?
L'article d'en Monzó es titula "la esencia del catalanismo", però potser perquè no li cap l'havia d'haver titulat "la esencia del catalanismo de los partidos políticos". El catalanisme de carrer, del denominat de la "societat civil", no es prostitueix perquè té molt clara la seva escència i la seva dignitat. És en aquest àmbit on aquest 2007 tením molt camí a recórrer.

2 comentaris:

Jordi Casals i Prat ha dit...

Eduard Voltas i Tresserras s'han prostituït? Creus que el pacte de govern vol dir prostituïr?
Discrepo obertament d'aquesta tesi; com també la de les reivindicacions nacional que ERC ha posat a la UCI.
Com em va dir un diputat hondureny (es diu així?) la revolució es fa en la clandestinitat, ergo, la revolució ha de ser implícita.
Salut i bon any, que aquest l'escric ja en el 2007

Enric Xicoy i Comas ha dit...

Home, els dos noms que menciones no tenen carnet d'ERC. I, en tot cas, encara no han tingut temps de demostrar si ho han fet o no. Tot i que dubto que ho facin. Ara, el partit una mica sí que ho ha fet. No tant pel pacte en si, sinó per allò que ha comportat. Jo també defenso que hi hagi reivindicació de base, però no som Hondures i no vivim en un totalitarisme en què s'hagi de treballar des de la clandestinitat. Per alguna cosa tenim partits democràtics que ens representen, no?
Insisteixo, però, que si tot plegat serveix per crear un caldo de cultiu, un xup xup a foc viu, reivindicatiu (valgui el doble rodolí), i no per una pluja fina, benvingut sigui.