6 de novembre de 2006

Una dada

Publicat a El Ter en el número d'octubre.
El Setmanari Torelló publicava el passat 8 de setembre el llistat de naixements i defuncions a la Vall del Ges dels mesos de juliol i agost. No cal dir que, lògicament, hi ha més morts que natilicis. Segons el setmanari, i esperant que no se’n deixessin cap, hi havia 5 naixements i més del doble de defuncions, 11, amb un promig d’edat de 78,5 anys. Aquesta estadística és bastant representativa del que ja sabem, que cada vegada hi ha més gent gran i poca d’infantil. Però si ens hi fixem amb més detall podrem veure com tots els naixements són de famílies d’immigrants estrangers. En canvi, entre les persones que van morir no sembla que n’hi hagi cap d’estrangera.
Les suposicions les hem fet fixant-nos amb els noms i cognoms. De fet, els nens només tenen nom i cognom i d’aquests, quatre aparenten ser d’origen magrebí i un sembla que és de l’Europa de l’Est. Els noms i cognoms dels difunts són d’origen català o castellà. Davant d’aquestes dues llistes un pot arribar a una altra conclusió: cada vegada tenim més persones d’origen estranger al nostre territori. Quelcom, d’altra banda, bastant evident. Aquesta és una manera de resumir la dada, però després ja vénen les connotacions d’altre tipus.
Moltíssima gent veu aquest fet, o sigui, que entre la població jove cada vegada hi ha més persones immigrades de l’estranger, com una amenaça. Alguns d’això en diuen racisme, però potser hauríem de distingir entre aquells qui senten un refús contra tota persona que sigui d’una raça o religió diferent a la seva i les persones que, d’entrada, no veuen amb bons ulls la denominada “onada migratòria” perquè els canvia la visió que han tingut fins ara de com és la societat on vivim. Els racistes de veritat, aquells qui senten un odi envers “l’altre”, a curt termini poca cosa es pot fer per fer-los canviar d’idea que no tingui a veure amb un tractament psicològic o psiquiàtric. Però, per a una immensa majoria de la nostra societat, tot és qüestió de temps i d’unes polítiques d’integració, relacionades amb els drets i deuers, molt ben definides.
Aquest estiu s’han reobert uns quants debats al voltant de la immigració, sobretot aquells que tenen a veure amb el dret a vot en les eleccions municipals. S’han dit moltes coses, però fins que els polítics no decideixin posar-se d’acord i hi hagi una proposta real d’una llei electoral, el debat és una mica estèril. El que sí que hauríem de començar a fer tots plegats és canviar algunes percepcions de la realitat. Tan difícil és mirar-nos aquesta llista de naixements com un fet senzillament “normal”? Aquests nens són catalans. Si poca gent dubta que algú que es diu Montilla es pot presentar a les eleccions catalanes, per què no podem pensar que els Banhari, Boutaba, Kotosowa, Lkima i Assabi són nens catalans? Tinguin el nom o cognom que tinguin o hagin nascut on hagin nascut els seus pares. La seva religió, el seu color de la pell, la seva vestimenta o el seu origen familiar no els fa menys catalans. Depèn de nosaltres acceptar que són catalans i també que acabin sentint-se catalans. Si ens entestem en veure’ls com a immigrants i com a una amenaça, és gairebé segur que no hi haurà integració i, per tant, apareixerà el conflicte. Està a les nostres mans no repetir alguns errors que han comès altres nacions, algunes no gaire llunyanes.