27 de novembre de 2006

El Pets fan teatre a Torelló

Els Pets van oferir dissabte a Torelló el novè concert de la gira "Els Pets fan teatre". Un honor! Sense cap mena de dubte, la gestió del Teatre Cirviànum del nostre poble és de les poques notícies culturals positives que tenim des del poder públic.
A les 22:05, i amb el teló abaixat, en Joan Reig va anunciar que l'espectacle estava a punt de començar i va demanar que no es fumés i que s'apaguessin els mòbils. Però no va dir que no es poguessin fer fotografies i quan es va obrir el teló els flaixos de les compactes digitals van començar a immortalitzar el moment.
Quan et trobi va ser la primera en sonar. Sota un petit barret, una americana blanca i una samarreta negra amb el nom de l'espectacle gravat al pit, en Lluís va saludar la gent de Torelló per donar pas de seguida a La vida és bonica (però complicada) i Perquè no véns. En aquesta última hi va afegir una estrofa inèdita.
El públic encara estava fred, i els músics també. Això no vol dir, però, que no hi hagués caliu. El decorat, semblant al d'una sala d'estar, era acollidor i sobretot evocador. Els objectes ens traslladaven a l'infantesa dels components del grup: un telèfon, una tele, una ràdio i un tacadiscos de fa 20 o 30 anys. Com era d'esperar, la música sonava tranquil·la, acústica, amb l'ajuda del violí de Joan Aguilar.
La cosa es va començar a animar quan en Lluís va recordar que l'última vegada que havien vingut a Torelló els havien contractat les monges i els va dedicar la següent cançó La colla. Enmig d'aquesta cançó, quan l'estrofa diu "Viatge a Ítaca i King Crimson al plat i els primers canutets d'amagat sota aquella mirada d'un tal Che Guevara" en Lluís es va girar i va mirar de reüll el retrat del Che i la portada del vinil "Viatge a Ítaca" d'en Llach que hi havia al terra de l'escenari. La introducció de Por va ser sincera: "a vegades no ens atrevim a dir el que pensem i després ja és massa tard". També sincera, però més divertida, va ser la que va fer de Gran: "Abans fèiem cançons que parlaven de fer-nos grans. Ara ja no ens preocupa, perquè ja ens hem fet grans". Aquí va fer la primera picada d'ullet al públic més veterà, aquells qui fa més de dues dècades que segueixen al grup de Constantí.
Petits grans regals
La primera sorpresa agradable de la nit la vàrem tenir amb Petit regal, cantada només amb l'acompanyament del piano de Joan Pau Chaves, una perla dedicada al seu fill i versionant My funny valantine. I aquí la segona picada d'ullet als més vells quan, irònicament, va prometre muntar una guarderia per a la propera gira.
Quatre temes tranquils, inclosa una peça nova, van donar pas a una peça més roquera. Aquestes cançons van ser Sebastià, Dissabte, L'amant que no et toca (nova i pel que sembla amb aquest nom provisional) i una excel·lent Fàcil que et feia posar la pell de gallina. Costava veure uns Pets tan tranquils i amb algunes versions acústiques en què gairebé ni es reconeixia la tonada original. Per això van voler fer un Tan sol roquer, en què en Lluís va demanar que s'ensorrés el teatre. El públic va picar de mans, la guitarra de David Muñoz va sonar potent, però el públic estava més disposat a escoltar que a saltar i de seguida es va deixar portar per la música tranquil·la de Bocins de tu i Hospital del Mar.
I així fins acabar la primera part, abans dels bisos, amb un Soroll en què en Lluís va recomanar que la cantéssim, irònicament, amb la companyia d'un Cacaolat.
Els pets... fan bisos
Baixada de teló i el públic va demanar més cançons entonant un Bon dia que quan en Lluís va tornar a l'escenari va elogiar dient "que em voleu pendre la feina?". Canvi de roba. Ara la samarreta era blanca i cada membre del grup portava un eslògan diferent: Els Pets... fan pudor, fan riure, fan cançons o no fan res. Els bisos van començar amb una novetat que podríem qualificar d'obra mestra, Aire (segons m'indica "minako" en un comentari es diu Cançó d'amor núm. 398, a qui també he d'agrair que m'hagi dit els noms exactes de les altres novetats), i que ja tenim ganes que l'editin per tornar-la a sentir. Aquest cony de temps va precedir a una altra "cançó nova que és tan enganxosa que sembla que l'hàgim sentit abans", Bon dia. Una vegada més la ironia per tornar a introduir una cançó i aquesta vegada tot el públic dempeus.
Per segon cop van abandonar l'escenari, però sense abaixar el teló i de seguida en Lluís va seure al sofà i el piano ens va anunciar allò que s'esperava: Vespre. En Lluís va despenjar el telèfon per escoltar com la cantava el públic i la resta de músics es van incorporar a l'escenari. Abans d'acabar, va sonar una poc escoltada als concerts: Del balcó de casa. I per acomiadar-se, un Agost tranquil que deixava un regust suau i calorós a un concert poc elèctric, però que aconseguia tocar-te la fibra sensible.
En total 20 cançons, amb dues novetats, una adaptació i tots els altres temes dels quatre últims discs d'estudi, exceptuant Vespre.
Poc menys de dues hores fent un repàs a les peces més madures d'un grup que s'ha fet gran i que necessita mirar als ulls d'un públic que, al mateix temps, tenia ganes d'assaborir amb més calma les cançons d'un dels millors grups del país. A en Lluís, a en Falin i a en Joan se'ls veu més còmodes que mai. Potser els comencen a atabalar les multituds?

9 comentaris:

Jordi ha dit...

Ei, Enric.
Va estar molt bé el concert, els Pets maduren, i el seu públic no s'estanca en una generació. Allà hi havia gent amb canalla, parelles amb la canalleta a casa (com tu...), joves sense canalla i adolescents.

Anònim ha dit...

Ostres ostres xD jo pel fòrum dels Pets i em trobo a un profe de la uni! XD Jo vaig anar al concert de l'Auditori i va ser GENIAL,increíble... ForçaPets!

Anònim ha dit...

Molt bona crònica, però segur que era Joan Reig qui anunciava que en breu començarien l'espectacle? Ho dic perquè fins ara sempre ho feia Lluís Gavaldà, però reconec que a Torelló no hi era.

Una altra puntualització d'un post que he vist per aquí sota: en català, es diu LA síndrome, en femení. Una petita relliscada, que com a bon periodista sabràs corregir...

Enric Xicoy i Comas ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Enric Xicoy i Comas ha dit...

Exacte, és la síndrome i, de fet, més avall apareix en femení. D'aquesta síndrome, la de canviar el femení pel masculí, deu ser la de l'hermafrodita, no? Gràcies "usuario anónimo".

Minako ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Minako ha dit...

A la Pobla de Mafumet (divendres, ho dic perquè en van fer 3 jeje) va ser en Joan qui va anunciar que en breu començaria l'espectacle, s'ho deuen anar alternant perquè a l'Auditori va ser en Lluís :p

Per cert la de "Petit regal" és una versió de "My funny valentine". Trobo que és preciosa, oi?

Un petit error: una de les cançons noves té com a títol provisional "l'amant que no et toca", no "la manta"! jeje Tot i que en Lluís li diu d'una manera diferent a cada concert em sembla a mi! jeje

PD: Pel que sembla la cançó "Aigua" es diu "cançó d'amor nº398", curiós XD

Bona crònica! Molt detallada! ^_^

PD: Si t'interessa tinc les lletres de les cançons noves ;p

Petons!*

Enric Xicoy i Comas ha dit...

Una vegada més, gràcies. En aquesta ocasió a Minako. Rectifico de nou els errors. Divertit aquest de la manta i l'amant, no? Tot i que una amant et pot escalfar com una manta, oi? Hehe!

colometa ha dit...

Com sempre, crec q has fet una bona crònica, Enric! NO vaig poder anar al concert de l'Auditori i tu me n'has fet un bon resum que m'ha servit per fer un petit tast del que va ser a Torelló! Sense cap mena dubte: 'Vespre' devia ser la millor cançó que van tocar, oi???jaja!Tot i que el repertori va ser força bo, pel que dius!Ja se sap que a la provincia de Tarragona es trobo tot lo millor! FORÇA PETS... per sempre!