Centrifugant el sobiranisme

Aquesta última setmana, la de després de la Diada, hem tingut dues importants notícies vinculades amb el sobiranisme català. La primera la vàrem llegir el dimecres 17 de setembre. Segons el Cercle d'Estudis Sobiranistes a Catalunya som 2 milions d'independentistes. A aquesta conclusió hi arriben a través d'un estudi en què es repassa 21 enquestes realitzades sobre l'independentisme.

Com era d'esperar, una notícia important com aquesta ha passat pràcticament desapercebuda. I encara menys importància s'ha donat al fet que segons el president del Cercle, Alfons López Tena, en cas de convocar-se un referèndum es podria arribar al 55% de vots favorables a la independència. Encara que els dependentistes, o sigui, els que actualment diuen que no són independentistes, siguin un 45% i els independentistes un 35% no vol dir que en un hipotètic referèndum no pogués guanyar el "Sí". La meva teoria, ja defensada en aquest bloc més d'una vegada, és que no podem esperar que una enquesta digui que el "sí" té un 55% de favorables per convocar un referèndum. Només convocant-ne un, i perdent-lo si cal, podrem saber el pes real de l'independentisme.

No sé quin grau de fiabilitat té aquest estudi, però tinc força confiança amb el CES. Sempre i quan, com explicava molt bé dos dies després Salvador Cardús en un magnífica article a l'Avui, "Quan llegim o escoltem que "un estudi diu...", el més raonable és, abans de saber què diu, preguntar qui ho diu i com s'ho ha fet per dir-ho". Per suposat que el Cercle vol la independència de Catalunya i que els estudis que faci tendiran a demostrar-ne la viabilitat. Però això no ha de ser impediment perquè l'estudi sigui rigorós. Almenys, segur, és mil vegades més rigorós que els estudis que fan des de La Vanguardia, tal i com us explicava fa uns dies. Per cert, li vaig enviar un correu a la suposada Defensora del Lector de La Vanguardia, Marga Soler, i encara espero resposta. Tampoc cal que en parli en la seva columna setmanal, però almenys podia haver respost el correu, no?

La segona gran notícia la vam llegir ahir. La Fundació de CDC, reconvertida en Fundació CatDem (Fundació Catalanista Demòcrata Trias Fargas), motor de la Casa Gran del Catalanisme, presentava els 170 col·laboradors (a l'Avui diuen que són 170, però en la llista que publica la CatDem n'hi apareixen uns 150). Per cert, a veure si al final es posen d'acord amb el nom. Com n'hem de dir: La Casa Gran? CatDem? La Trias Fargas? Els col·laboradors són bàsicament allò que l'Avui en diu intel·lectuals, la majoria d'ells els "plumes" de Convergència. Però la veritat és que la llista fa goig perquè també incorpora a persones que, explícitament, han demostrat el seu independentisme i que sovint s'han mostrat crítics amb CDC. L'exemple més clar és el del bon amic Josep Sort. Però també, i per l'altra banda, hi ha l'exdiputat del PSC Jaume Sobrequés.

El director de CatDem, Agustí Colomines, explica en el seu bloc les intencions del rellençament de la Fundació de CDC. I entre aquestes hi ha, clarament, la intenció de desvincular-se del pare: "Potser a Europa això no s'entén gaire, però en altres indrets és més que normal. Als EUA, sense anar més lluny. Una Fundació pot tenir el suport d'un corrent polític però això no ha de comportar que estigui al seu servei. Si fos així, perdria tota eficàcia que es vol aconseguir. I quan el senyor Artur Mas va llançar la proposta de Casa Gran del Catalanisme s'estava referint, precisament, a aquesta manera d'entendre l'impuls per renovar el catalanisme. És una aposta patriòtica i no pas partidista."

La veritat és que se'ls ha de deixar treballar i se'ls ha de donar un marge de maniobra. Han de demostrar que realment és una plataforma partidària del sobiranisme. Tot i que, de moment, entre les comissions de treball no n'hi ha cap que en parli explícitament. I també han de demostrar que poden ser una plataforma "externa" a CDC i a Artur Mas. De moment, ja han fet un pas important incorporant alguns intel·lectuals no propers a CDC. Però això ja costarà més perquè encara que Colomines digui que "als EUA, sense anar més lluny" hi ha plataformes semblants, jo més aviat diria que el referent polític dels EUA està a "anys llum" del català. I diria que l'accelerador català de partícules, per arribar a la velocitat de la llum, també el tenim espatllat.
Així doncs, aquestes dues bones notícies sobre el catalanisme demostren que no estem aturats i que allò que en diem la "iniciativa social" va prenent forma. Poc a poc, es va clarificant quins poden ser els motors que empenyin la nostra nació cap a una millora substancial en l'autogovern. El sobiranisme s'està centrifugant.

Només falten dos passos, no gens fàcils de dur a terme. El primer és unir esforços. Malgrat la centrifugada, encara falta trencar resistències. Les acusacions de desconfiança que encara es llencen diferents sectors clarament sobiranistes no beneficien la causa comuna. El mateix Colomines en un article a El Singular Digital llença un dard contra el Cercle d'Estudis Sobiranistes. O, per posar un altre exemple, la "lluita" a través de Diàleg de l'Avui que vàrem viure entre López Bofill (Més enllà de la perplexitat) i Agustí Colomines (No és cap virus) la primavera de l'any passat.

I el segon pas haurà de ser passar de les paraules als fets. Estan molt bé els estudis, la creació de comissions que expressen les seves idees a través de blocs i tot tipus de manifestació patriòtica. Però si volem fer callar dependentistes com Ferran Mascarell, que allò que manifesta no s'allunya massa del que diuen alguns d'aquests "intel·lectuals" propers a Convergència, hem de materialitzar les idees. Hem de dur a la pràctica el dret a decidir i això, bàsicament, només ho podem fer a través de les nostres institucions amb iniciatives legislatives concretes.