17 de setembre del 2008

Un Maragall incòmode

Fa uns quants anys, quan Pasqual Maragall encara era President de la Generalitat, un estudiant en pràctiques de Periodisme em va explicar una anècdota amb el president de protagonista. Aquest estudiant feia pràctiques al cap de setmana en una televisió pública que no és La Nostra. Un matí li va tocar cobrir una de les clàssiques excursions inauguradores dels presidents. Després de l'acte institucional, els periodistes es van adreçar al President per fer-li preguntes. El nostre estudiant en pràctiques, veient una oportunitat per fer valdre els seus aprenantatges periodístics, li va fer una pregunta compromesa sobre l'actualitat. Quan el president Maragall es disposava a respondre-la, una responsable de premsa va fer callar el president i se'l va endur. La responsable de premsa va tornar enrere, va agafar pel braç a l'estudiant en pràctiques i li va dir: "no se t'acudeixi mai més fer-li una pregunta fora de guió al President" (aquestes, segurament, no van ser les paraules exactes, però sí que va ser aquest el to i la intencionalitat de la senyora o senyoreta en qüestió).
¿Cal explicar els motius pels quals van fer callar al president i a l'estudiant en pràctiques? El que es volia evitar era que Maragall digués el que pensava, allò que "oficialment" coneixem com a maragallada. Pasqual Maragall ha estat un personatge incòmode, si no que ho preguntin als seus antics companys afiliats del PSC i als seus exsocis de govern.
I un bon dia Pasqual Maragall anuncia que té un principi d'alzheimer. La seva valentia és encomiable i, la veritat, fins i tot envejable. Potser no és una valentia nova, en el sentit que altres personatges públics com Rock Hudson amb la SIDA o Josep Carreras amb la leucèmia, per posar només dos exemples, van ser pioners en el seu moment en fer públiques les seves malalties amb la intenció d'ajudar a curar-les. En tot cas, la novetat està en què és el primer personatge públic que, almenys al nostre país, aquest pas el fa amb la malaltia de l'alzheimer.
Però, desgraciadament, la valentia demostrada per Maragall sembla que ha doblat la seva capacitat d'incomodar. Us posaré un altre exemple. Fa un parell de mesos una institució organitzava un acte públic amb diferents convidats en una taula. La invitació de l'acte va arribar a mans de Pasqual Maragall que, a última hora, va decidir anar-hi com espectador, com tantes altres persones que van rebre la invitació. Però quan l'organització va saber que Maragall hi aniria, van decidir fer-lo seure a la taula, al costat dels altres protagonistes de l'acte. El curiós del cas, però, va ser que Pasqual Maragall no va prendre la paraula en cap moment.
Per suposat, en aquest acte hi va haver un conflicte de protocol. La pregunta que es va formular l'organització en aquell moment va ser: "¿quin paper ha de tenir el president Maragall en aquest acte?". Potser sí que era lògic que la persona amb més rang institucional de la sala hagués de seure a la taula principal i no enmig del públic. I possiblement també era lògic que no parlés perquè no formava part dels convidats a fer-ho. Ell potser tampoc hi va voler participar. Però, ¿us adoneu de la incomoditat de la situació?, ¿us imagineu què va pensar part del públic quan van veure el president Maragall a la taula sense dir res?
Per tot plegat és molt necessari el documental que està preparant Carles Bosch sobre l'alzheimer de Pasqual Maragall. L'Avui en titula la notícia amb "Una veritat incòmode", en una clara referència al documental d'Al Gore. Potser titular la notícia, i fins i tot el documental, amb "Un Maragall incòmode" seria massa agosarat, però el títol tindria vàries lectures. Una ja us l'he explicat en aquesta entrada. Però una altra lectura seria la incomoditat que pateix el propi Maragall, i el seu entorn, davant una malaltia tan cruel. La mateixa incomoditat que pateixen tots els altres malalts d'alzheimer i els seus familiars. Insisteixo, per això és necessari el documental de Carles Bosch. I és que si el documentalista fa el treball amb el mateix rigor que els documentals anteriors potser s'aconsegueixen superar certs tabús en properes crisis de protocol, ja siguin en un nivell institucional o personal.