10 de gener del 2008

El Follet del bosc

Si dic que em vaig empassar Un món sense fi de Ken Follet en 11 dies vol dir que vaig llegir un promig de 115 pàgines al dia. Amb aquesta dada em sembla que demostro que el llibre em va enganxar des del primer moment i que ja no el vaig poder deixar. No cal dir que perquè això passi cal una predisposició a la lectura, en el meu cas basada en varis motius. El primer és que la lectura d’Els pilars de la terra va ser, també, molt absorvent. Amb aquell precedent era d’esperar que ara em passés el mateix. El segon motiu, que en realitat hauria de ser el primer, és que disposava del llibre. Us he de confessar que aquest el vaig tenir abans que es posés a la venda: algun privilegi ha de tenir el fill i germà de llibreters. I l’última motivació prèvia és que o el llegia durant les festes de Nadal o quan tornés a la rutina diària em seria molt difícil poder continuar amb la lectura.
Però totes aquestes prèvies no haurien servit de res si la narració no m’hagués captivat des del principi. I en això Ken Follet té experiència. Una escena viscuda al bosc per quatre nens en què hi ha dos assassinats i un personatge misteriós que amaga una carta sota terra o t’atrapa o et fa abandonar la lectura.
Follet, per tant, comença la història al bosc. És aquell bosc que tanta literatura ha convertit en una metàfora d’allò salvatge, misteriós, primitiu, perillós i temut. Tot i que les escenes que hi passen no són moltes, el bosc sempre hi és present i encara més quan ja intuïm que el secret de la carta no el sabrem fins a l’última part del llibre.
El text no deixa de ser un bosc argumental, a l’estil d’un laberint. Ken Follet segueix una estratègia narrativa prou coneguda. Més o menys en cada capítol es resol un misteri anterior i, alhora, se n’hi plantegen de nous que queden en suspens. Vaja, el mateix estil que han imitat la majoria de culebrots televisius. A més, l’autor et dóna suficients pistes per intuir com es resoldran els problemes que es plantegen. Aquest pot ser un dels defectes de l’obra, i és que sovint la resolució dels conflictes són bastant previsibles i el factor sorpresa desapareix.
De fet, l’argument del llibre no acaba decebent. Si entenem com a decepció que els quatre nens de l’inici del llibre no tingui el destí que creiem es mereixen un cop siguin adults. Vaja, que el final feliç s’ensuma des del principi. Només et falta saber el com i el quan, el què és fàcil deduir-lo. Per tant, és com aquells laberints, per continuar amb la metàfora, dels passatemps: en què veus el punt d’inici, el punt de destí i només et falta encertar el recorregut per arribar-hi. Els amants de les sorpreses i els girs d’últim moment, que no s’esperin trobar-los en aquest llibre.
Pel que fa a l’argument, té dues parts molt diferenciades. La primera meitat del llibre és de presentació i desenvolupament dels personatges. El temps, els anys, passen a poc a poc i això permet dedicar més pàgines a la descripció narrativa. En canvi, a la segona meitat del llibre, o potser l’últim terç, els fets passen molt de pressa. Vaja, una mica com ens passa a la vida, que quan som joves sembla que mai arribarem a ser a adults i quan hi som ens atemoreix la rapidesa en què ens acostem a la vellesa. Però això, en Un món sense fi, provoca la sensació que anem a passos accelerats cap a la fi del llibre i que perdem detallisme. Per cert, s’ha dit que aquest llibre parla de la pesta com un element clau de l’argument. Sí que té un pes important, però aquesta no apareix fins més enllà de la meitat del llibre i, al final, tampoc s’hi acaben dedicant tantes pàgines.
Tot i així, tot el llibre està carregat de superficialitat. Titllar l’obra de “gènere històric” potser és excessiu. Sí que passa al segle XIV i sí que detalla com vivia la gent de l’època, però la trama narrativa està per sobre de la trama reflexiva. Per suposat que hi apareixen debats interessants sobre el paper de l’església, de la medicina, de la burgesia i de la noblesa. Però són tractats amb superficialitat. Dit d’una altra manera, el llibre focalitza més l’atenció en la forma que en el fons. Aquesta superficialitat és el que facilita que el llibre es converteixi un producte de masses.
L’argument potser està excessivament carregat de maquievalisme. I és curiós perquè en la data que s’acaba el llibre encara faltava 100 anys perquè nasqués Maquiavel. Potser sí que les arts ideològiques i recargolades dels protagonistes de la història són semblants a les de la gent del segle XIV, però en alguns moments són poc creïbles.
Per cert, per acabar, un parell d’errors de “raccord” que no estic segur que poguem adjudicar a l’autor sinó a la traducció. En almenys dues ocasions apareixen expressions o frases fetes relacionades amb les armes de foc. En un moment, per exemple, es diu que “li va sortir el tret per la culata” un segle abans que apareguessin els primers rifles. També en una escena a un dels protagonistes “li aixafen la guitarra”, un altre invent posterior a l’època. Res, detalls, minúcies d’aquelles que tan agrada buscar als caçadors d’errors de coherència històrica a les pel·lícules (com quan un gladiador empunya la seva arma amb un rellotge digital al canyell).
En definitiva, un llibre gran més que un gran llibre. Un passatemps, un entreteniment molt ben estructurat i acuradament mesurat perquè totes les peces encaixin a la perfecció. Amb molta traïció, ambició i grans dosis de sexe. Amb descripcions detallistes, sobretot quan les dones es despullen, que satisfaran sobretot el públic masculí heterosexual. Amb unes semblances gairebé mimètiques a Els pilars de la terra. En el fons, és la mateixa història, però ambientada a una altra època. Només un consell: intenteu llegir-lo asseguts en una taula si no voleu acabar al fisioterapeuta quan l’hàgiu acabat.

3 comentaris:

Núria Vila ha dit...

Avui he vist el teu poble i el teu alcalde per TV3! jeje

Manel Haro ha dit...

Quina crítica!! Jo ni tan sols he llegit la primera part. Encara que és una assignatura pendent!!

Jo treballo a una web de llibres: www.libros2.ciberanika.com on fem crítiques de llibres i entrevistem a escriptors. Si t'animes, podríem publicar la teva ressenya a la nostra web fent constar que procedeix del teu bloc i posant un enllaç. Tenim un mil·lió de visites mensuals, imagina la de gent que pot acabar entrant a Ges Avall!!

JOSEP COMAJOAN ha dit...

Això últim que dius de llegir-lo assegut en una taula... Jo ja porto unes 300 pàgines, totes estirat al llit i aguantant el llibre amb les dues mans. Pot ser un bon substitutiu per les peses del gimnàs, pels que no tenim temps d'anar-hi.