31 de maig de 2007

Apunts postelectorals

Perdre
No he votat mai un partit que després hagi guanyat les eleccions. Això pot semblar decebedor, però la veritat és que hi acabes trobant el gust. És com aquella sensació tan agradable d’anar a a dinar amb colla a un restaurant i demanar aquell plat que no ha demanat ningú: els altres comensals et miren, de reüll, amb cara d’enveja amb el seu meló amb pernil o llom a planxa dins el plat. Què passarà el dia que la meva opció sigui la majoritària? Doncs potser després m’hauré de plantejar si votava aquell partit per portar la contrària o perquè realment em creia els seus ideals i projectes de país. Si això mai passa, també espero que aquest partit es faci les mateixes preguntes. Però com això, de moment, no fa gaire pinta de canviar, us asseguro que en properes eleccions seguiré apostant per cavall perdedor.

Abstenció
No és novetat que cada partit acabi llegint els resultats electorals en funció dels seus interessos. Allò tan clàssic de “tots guanyen”. Tot i això, les dimissions o la voluntat de no pactar d’alguns regidors electes demostren que, almenys en les municipals, encara queden polítics amb un cert grau de sentit comú. El que és novetat d’aquesta votació, i que ja es va assajar en les autonòmiques, és quina valoració en fan els partits de la baixa participació. En aquest cas la majoria ha apostat per començar entonant un suau “mea culpa” per acabar, després, culpant als altres (ja siguin altres partits o altres responsables, com la premsa). Malgrat tot, tinc la teoria, al contrari d’una immensa majoria, que el fet que hi hagi abstenció no per força ha de ser preocupant. Els polítics, i també molts mitjans, s’omplen la boca qualificant l’abstenció com una espècie de “malaltia” que està matant la democràcia. Doncs no, la meva teoria, encertada o no, és que es tracta de tot el contrari. Precisament perquè la nostra democràcia funciona i les nostres institucions s’han consolidat, la gent vota menys. En molts pobles han vist passar alcaldes de diferents colors i han pogut comprovar que, en el fons, poques coses canvien de l’un a l’altre i que ells continuen fent, tranquils, la seva vida. En definitiva, estic convençut que la majoria de gent que no va a votar és, senzillament, per pur conformisme. Ara, això no treu que hi hagi una bossa important de gent que no hagi anat a votar emprenyada amb els polítics i que també seria més saludable que hi anés quanta més gent millor per una qüestió diguem-ne estètica, per un cantó, i de legitimitat, per un altre.

PxC
No entenc a què treu cap que Esquerra demani il·legalitzar la Plataforma per Catalunya emparant-se en la llei de partits. Fer això és legitimar una llei que la mateixa ERC havia criticat quan es va aprovar amb la voluntat d’aniquil·lar una opció democràtica com la que representa l’esquerra abertzale. És una paradoxa. És com si algú, davant de dos delictes semblants comesos per dos delinqüents diferents demanés que no en condemnessin a un d’ells perquè és més alt, guapo, ben plantat i de classe mitja-alta. L'única il·legalització que hauria de demanar Esquerra és la de la llei de partits. El que convé fer amb la PxC és estudiar amb molt deteniment les causes del seu ascens. No estem davant d’una anècdota. L’endemà de les eleccions vaig sentir unes quantes opinions del tipus: “jo no els he votat mai ni els votaria mai, però...”, i a continuació un seguit d’afirmacions properes allò que alguns denominen xenofòbia. Des del meu punt de vista el que ha fet la Plataforma, de la manera tant barroera i xenòfoba com vulgueu, és posar el dit en una llaga en què els altres partits han preferit posar-hi tirites. En tots els països del món, i en totes les èpoques històriques, els fluxos migratoris massius han dut a xocs de cultures i/o religions que cada territori ha entomat de diferents maneres. El que no ha de permetre mai un poble receptor d’immigració és que aquesta comporti més marginació. I és que l’autèntic problema d’una societat és que hi hagi altes cotes de població, sigui o no immigrada, que es trobin en situació de marginació o, dit d’una altra manera, la no integració social. Si volem derrotar la PxC el que hem de fer és intentar acabar amb la marginació.





Diferències
Una de les afirmacions que més vegades se senten en unes eleccions municipals és que cada poble és un cas. Això vol dir que no es pot extrapolar a la situació general d’un país. Però, en canvi, l’endemà de les eleccions s’arriba a conclusions del tipus: “tal partit ha pujat, tal altre ha baixat...”. En què quedem? Doncs crec que les dues coses són, en certa manera, compatibles. És veritat que les situacions dels municipis són molt diverses. I també és cert que hi ha alcaldables que s'han presentat, tranquil·lament, per partits diferents al llarg dels anys. Fins i tot s’ha demostrat que partits aparentment antagònics al Parlament de Catalunya no tenen cap mania de pactar alcaldies i regidories en els municipis, normalment per no permetre l’accés al govern a un tercer que els altres dos li tenen una especial mania. Però tampoc es pot negar que si tots repasséssim en deteniment les llistes que s’han presentat als nostres municipis hi veuríem els estereotips de simpatitzants, votants o militants del partit pel qual s’han presentat. Trobaríem pocs casos de membres d’una candidatura de CiU o del PSC, per posar dos exemples, que en unes eleccions catalanes o espanyoles no votessin el mateix partit que representen.

CUP i ERC
En cap cas ERC pot presumir de res després d’aquestes eleccions. Si no em fallen els números, Esquerra presentava 200 llistes més, o sigui, havia passat de prop de 500 a prop de 700, d’uns 950 municipis que té el nostre país. O sigui, i si ho mirem en percentatges, al 2003 tenia candidatures en poc més d’un 50% dels municipis i al 2007 en una mica més del 70%. Doncs bé, malgrat augmentar un 20% de candidatures, en total, al país, va perdre un 1% de votants. Tampoc podem dir, però, que la CUP ha fet molt mal a Esquerra ja que aquest partit ha perdut 81.657 vots i la CUP n’ha obtingut 18.438. Però sí que en podria fer en properes eleccions si la CUP es va estenent i demostra que fa feina en les regidories que ha obtingut. El cas d’Osona es podria escampar ja que la seva pujada ha estat proporcional a la davallada d’ERC. Si una cosa no es mereix l’independentisme és que el que perd un partit ho guanyi un altre. En tot cas haurien de sumar. Per tant, espero que Esquerra realment hagi pres nota del que ha passat i actuï en conseqüència.

ANB
L’esquerra abertzale, malgrat els intents d’eliminar-la del mapa amb suposades pràctiques democràtiques, no només ha resistit sinó que, a més, i malgrat la il·legalització de tantes llistes, és la segona força municipal del País Basc. Espero que tant el PNB com el PSE-PSOE, inclòs el president espanyol, s’adonin d’una vegada per totes que no es pot eliminar una manera de pensar només il·legalitzant un partit. D’acord que l’esquerra abertzale potser encara hauria de fer gestos més clars per desvincular-se de la violència. Però tampoc es pot negar que ja n’ha fet uns quants i que potser començaria a ser hora que sigui el Govern Espanyol qui en faci algun de significatiu

29 de maig de 2007

Torelló, nou horitzó

M’alegro dels resultats de Torelló perquè el PSC ha perdut la majoria absoluta. I no tant perquè sigui el PSC qui l’ha perdut, que també, sinó perquè això obliga a pactes, que sempre és positiu, (tot i que la nit electoral vaig sentir alguns polítics dient tantes pestes dels pactes que vaig pensar que, potser, prefereixen les dictadures). A més, s’acaba un miratge ja que, en cap cas, Torelló és un poble “sociata”. L’exemple el tenim en les catalanes en què el PSC és la tercera força, per darrere de CiU i ERC, i en les espanyoles en què ocupa el segon lloc, per darrere també de CiU, tot i que pràcticament empatada amb ERC. Així que ara tenim 7 (-2) regidors del PSC, 6 (+2) de CiU, 3 (+2) d’ERC i 1 (-1) d’ICV. Hi ha diferents claus per entendre aquesta pèrdua de la majoria absoluta. La primera, i més lògica, és que l’actual equip de govern no l’ha sabut administrar. O dit d’una altra manera, no ho ha fet prou bé com per merèixer, de nou, la confiança dels electors del nostre poble.
Un segon motiu, tant o més important, és que ERC i CiU han fet els deures. ERC ha consolidat un candidat, Jordi Casals, pràcticament desconegut fa quatre anys, però que en aquesta legislatura ha estat el regidor més actiu de l’oposició. A més, ha treballat una llista que ha incorporat cares noves que representen un ampli ventall del nostre poble amb noms de reconeguda solvència en els seus àmbits laborals o socioculturals. I CiU, malgrat estar pràcticament desapareguda durant quatre anys, ha apostat per un cap de cartell, Lluís Bassas, que ja havia estat alcalde accidental, però a qui se li va reconèixer la seva feina. A més, el seu vot ja no apareix dividit per culpa dels independents rebotats de CiU que es van presentar fa 4 anys i que ara no han repetit. Pel que fa a ICV, la pèrdua d’un regidor és fruit de la pèrdua, també, de dos noms propis importants com són la Bet Font i en Lluís Tuneu i d’una oposició massa tova durant aquest últim mandat.
I encara hi ha un tercer motiu, i són els 294 vots de la PxC i els 97 del PP que junts sumen un 6,5%, o sigui, l'equivalent a un regidor que, molt probablement, l’han fet perdre al PSC. O sigui, el votant espanyolista i d’ideologia més xenòfoba havia votat el PSC.
I qui serà el nou alcalde? En teoria la clau la té ERC ja que tant podria pactar amb CiU com amb el PSC, amb qui ja va governar en legislatures anteriors. Però la paella pel mànec encara la té el PSC que, encara que sigui per un sol regidor, ha guanyat les eleccions i podria intentar arribar a un acord amb CiU per tal de continuar governant. Com sempre es diu en aquestes ocasions, esperem que els nostres regidors, perquè un cop elegits són de tots, prenguin la decisió més encertada pensant en i per al poble.

25 de maig de 2007

El Mosso del Sac

Uns bons amics, tan amics que viuen a casa nostra, tenen una filla a punt de fer quatre anys de qui pateixen les marraneries pròpies d’aquesta edat. Possiblement per cridar l’atenció, la xica de la casa, que té dos germans més xics, sovint es nega a anar a sopar, posar-se el pijama, rentar-se les dents o anar-se’n a dormir. Després d’intentar raonar amb ella, convèncer-la de bones maneres, no els queda cap més remei que passar a l’amenaça. Habitualment aquesta consisteix en el mètode Supernany de l’aparcament. Però han acabat aparcant aquesta opció, perquè ja no els funciona, i opten per un mètode més clàssic: amenaçar-la amb l’Home del Sac, però versió moderna. I quina és aquesta versió? Doncs simulen una trucada als Mossos d’Esquadra o a la Policia Local a qui expliquen les rabietes de la seva filla i que ja la poden anar a buscar. Fins i tot, en casos extrems, un dels pares se’n va fins a la porta, truca al timbre i fa veure que parla amb els Mossos que ja han arribat a casa per emportar-se la nena al calabós. Aquesta s’aixeca volant del sofà i se’n va pitant al lavabo a rentar-se les dents i fer un pipí.
Aquests amics no tenen ni idea de si aquest mètode seria homologable per múltiples especialistes en educació infantil, però sí que saben que funciona. Sigui com sigui, aquesta nena, quan es porta malament, té por dels Mossos d’Esquadra que són, per ella, el que havia estat l’home del sac pels seus pares. I és lògic que temi aquest, o qualsevol altre cos policial, perquè aquesta no deixa de ser una de les funcions de la policia. Qui no té por de la policia?, diguem-ne temor, respecte o qualsevol altre sinònim. Ja sigui el delinqüent que trafica amb drogues, l’estafador d’impostos o aquell qui vol comprovar si realment el cotxe que s’ha comprat arriba als 300 quilòmetres l’hora té por que l'enxampin. Un poble en què la gent no té por a fer malifetes perquè sap que “qui la fa no la paga” és una societat malalta. La filla dels meus amics ha de saber que si un dia es fa antisistema i va a una manifestació l’últim que se li ha d’ocórrer és intentar trencar-li la cara a un Mosso d’Esquadra.
Ara, d’aquí a transmetre a la societat una sensació de desconfiança envers la nostra policia, hi ha una diferència abismal. Lògicament que sempre una policia pot millorar certes conductes deplorables i convé denunciar-les quan són evidents. Gairebé tots en coneixem algun cas. Però el que està passant ara amb la nostra policia és una campanya de desprestigi malintencionada. Al darrere s’hi entreveu una lluita d’interessos. Alguns s’entesten a demostrar que el fet que Joan Saura sigui Conseller d’Interior és tan incompatible com posar l’amo d’una petroquímica a Mediambient o un curandero a Sanitat. D’altres intenten convèncer-nos que “contra la Guàrdia Civil es vivia millor”. I finalment sembla que també hi ha certes lluites internes dins el cos policial i la cúpula política que es barallen a través dels mitjans.
Si aquesta polèmica forçada serveix per millorar, encara més, l'excel·lent servei que ofereix la nostra policia i perquè les relacions entre els polítics i els caps policials siguin més fluïdes, benvinguda sigui. Però si de tot plegat en queda un pòsit de desprestigi, tots hi haurem sortit perdent. I és que la policia ha de fer la funció de l’Home del Sac quan convé. Però també en té una altra encara més important i és la de donar-nos la sensació de seguretat i protecció. La filla dels nostres amics sap que quan es porta malament el Mosso del Sac se la pot endur. Però també és molt amiga d’un policia local, pare d’una excompanya de la Llar d’Infants, que cada dia quan surt de l’escola atura el trànsit per deixar-la passar pel pas de vianants.

23 de maig de 2007

A tu

Aquest article, per dir-li d'alguna manera, està dedicat a tu. Bé, no més ni menys que tots els altres que has llegit en aquest bloc. Potser et conec o potser no. Només sé que si has llegit fins aquí és per algun motiu que desconec. Però t’ho agraeixo. Insisteixo, no sé ben bé què hi fas davant un ordinador llegint aquest “aquest” que acabo d’escriure, però m’agrada que hagis arribat fins aquí. És un autèntic misteri com pot ser que 20, 30, 40 persones que desconec, en la majoria de casos, hagin triat aquest text per perdre-hi la vista un ratet. Més curiós, encara, és no saber què té Ges Avall per atraure’t.
O potser el misteri no es troba en tu, si no en mi. Què hi faig jo escrivint aquesta tonteria de text que no explica res. O què em va moure a, un bon dia, crear aquest bloc a internet. Suposo que és una necessitat de dir allò que em passa pel cap, i ja està. No hi ha gaire més. Potser certa vanitat o exhibicionisme. No sé. I si simplement fos com un gas que em provoca mal de panxa i que tinc ganes de treure. Potser no és el millor exemple, oi? De fet, tampoc ho he meditat gaire i veient la reacció d’algú de vosaltres en anteriors textos, potser m’ho hauria d’haver pensat dues vegades abans d’escriure no sé què, no? També si tingués una mica més de vergonya possiblement no m’estaria aquestes estones divagant entre paraules. Cada vegada que algú en persona em diu que m’ha llegit no sé a on mirar. És probable que em ruboritzi i tot. Si ja em passa de normal, imagina’t si un dia tu em dius que has estat capaç d’arribar fins aquí. M’horroritza pensar-ho.
Però al mateix temps també és gratificant saber que algú t’ha llegit, ni que sigui perquè t’acabi dient que no està d’acord amb tu. Encara que només siguis un únic lector, t’ho agreixo perquè, la veritat, jo no sé si hauria arribat tant lluny.
Així doncs, gràcies una vegada més per ser-hi, encara que sigui en la freda distància d’un cable de telèfon. Et prometo que seguiré esforçant-me per ser fidel al meu estil. No el definiré, això ho deixo a les teves mans. No cal que et digui que si tens ganes d’escriure’m ja saps a on fer-ho, encara que sigui per demanar-me, si us plau, que no torni a escriure tonteries com aquesta.

18 de maig de 2007

Dipòsit de cadàvers multifuncional

Trobo estèticament preciós i atractiu l’anunci de Plaça Espanya del Departament de Treball en què apareix el dipòsit d’uns cadàvers que hi han arribat després de patir un accident laboral. Aquesta distribució en quadres o rectangles proporcionats sempre l’he trobat atractiva. És una bona representació icònica de la intervenció humana. Una visió quadriculada i en certa manera homogènia de la nostra societat. Un dipòsit de cadàvers n’és un exemple, però en tenim d’altres també significatius. Sense moure’ns de l’àmbit mortuori tenim els nínxols d’un cementiri, però també podríem posar com exemple un bloc de pisos amb finestres, sense balcons, o l’aparador d’una botiga d’electrodomèstics farcit de televisors. La visió proporcionada i repetida en forma rectangular ens dóna una certa sensació d’ordre, equilibri i de control. En la natura només el rusc d’abelles repeteix un cànon semblant.
Però si aquesta imatge és la d’una morgue, s’afegeixen als altres atributs el de la morbositat. O si voleu, una atracció més irracional, més passional. És per aquest motiu que m’agrada molt estèticament aquest anunci. Cal reconèixer als autors de la campanya una aportació creativa que aconsegueix un dels seus principals objectius: cridar l’atenció. Però el que més m’admira d’aquesta publicitat és que és multifuncional. M’explico al següent paràgraf.
D’aquest anunci no se n’entendria el significat si en algun lloc o altre no hi hagués l’eslògan: ‘A la feina cap risc’ firmat pel Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya i per l’etiqueta que penja del dit del peu on s’explica la causa de la mort. Però si traiem l’etiqueta i l’eslògan, l’anunci ja no s’entén. Un cop despullat d’aquests elements, el mateix cartell podria servir per anunciar-hi altres coses. En l’article d’en Monzó d’aquest divendres cita un treballador dels FCG que posaria els noms dels seus caps als peus dels difunts en cas d’una negociació de conveni. Per tant, ja tenim una altra possible funció publicitària d’aquest anunci: la reivindicació sindical en defensa d’un conveni. L’eslògan, per exemple, podria ser ‘A mort per un Nou Conveni’.
Aquesta és només una opció, però me’n vénen al cap moltes altres. Per exemple, un altre departament de la Generalitat, el d’Interior, podria fer campanya en contra dels accidents de circulació. L’eslògan podria ser el clàssic Wonderià (Stevie) ‘Si beus no condueixis’, però potser seria més oportú un ‘A on prefereixes aparcar?’. També s’hi podria apuntar la Geli que tindria en aquest dipòsit de cadàvers un seguit de possibilitats per combatre diferents malalties o mals costums que poden acabar amb la mort. Des del també clàssic ‘El tabac mata’, en què “el tabac” es pot substituir per altres drogues, legals o no, fins a un ‘Entra a l’hospital per la porta principal’, en una possible campanya per potenciar les revisions mèdiques.
I ja que estem en l’àmbit de la salut, també es podria fer servir la imatge per una campanya en contra de les negligències mèdiques. Malgrat que tenim una Sanitat Pública que funciona força bé, hi segueixen havent casos de morts de pacients que amb una millor eficiència sanitària es podrien haver evitat. No cal citar-ne casos, però en poc més de dos mesos ja me n’han explicat dos en què una reacció massa lenta d’alguns serveis mèdics no van evitar unes morts que molt probablement no s’haurien hagut de produir. En aquest cas l’eslògan podria ser: ‘Tu ho pots evitar’.
Finalment, i per no allargar-me més, també s’hi podria apuntar un altre departament del nostre govern, el d’Acció Social i Ciutadania. Arran del cas d’aquella dona de Roses que s’ha estat 6 anys morta asseguda al sofà de casa, aquest departament podria promoure una campanya en contra de l’abandonament de la gent gran. Aquí es podria recuperar el vell eslògan de ‘No els abandonis, ells no ho farien”. Però té dos inconvenients. El primer és que la comparació amb els gossos és massa evident i perillosa. L’altre és que algun fill podria contestar: “i com ho saps que ells no ho farien o no ho han fet?”.

15 de maig de 2007

Apunts de campanya

Bloquejats

Una campanya més els periodistes dels mitjans públics es neguen a firmar les seves cròniques. No cal que n'expliquem els motius perquè ens ho recorden cada dia. I de tant que ens ho recorden ja comença a cansar, fins i tot diria que s'ho podrien estalviar. No només perquè emprenya tanta redundància, sinó perquè ja fa unes quantes eleccions que dura la mateixa cantarella. I de què ha servit? De res! Tot continua igual. El que no s'entén és que aquesta reivindicació només es faci durant aquests quinze dies. Si realment els importa que els imposin aquests blocs perquè no ho denuncien durant tot l'any? O és que ja els va bé que aquestes mateixes quotes es mantinguin sempre? No heu vist com davant cada informació política sempre s'acaben aplicant les mateixes quotes partidistes? D'acord, no es fan sota cronòmetre, però hi ha molts estudis que demostren que al llarg de l'any es mantenen els mateixos percentatges que representa cada partit al Parlament. Per què no es denuncia, també, la comunicació política que es practica en què el periodista es converteix en un lloro de repetició? És per tot plegat que penso que abans que reclamar la fi dels blocs electorals s'haurien de canviar moltes coses. Mentre això no passi, prefereixo els blocs polítics cronometrats que, almenys, evidencien allò que durant quatre anys ens intenten dissimular: que el Periodisme, massa sovint, no és res més que un canal de transmissió de propaganda política.
Canviem el canvi


Quin és el canvi que reclama Xavier Trias? Se suposo que el que vol dir aquest eslògan és que després de més de dues dècades de govern socialista ja toca canviar-lo per un de convergent. És curiós com durant la campanya del 2003 a les catalanes Convergència critiqués durament el PSC per reclamar el canvi quan ells deien que Artur Mas ja significava un canvi, una renovació. En canvi ara els sembla perfectament lògic seguir la mateixa estratègia dels socialistes. I, com no, els socialistes podrien fer servir els mateixos arguments que utilitzava CiU fa quatre anys. Per exemple, no és un canvi que Jordi Hereu sigui la seva primera elecció com a cap de llista mentre que Trias repeteix? I posats a parlar d'edats, no és un canvi que Hereu sigui 19 anys més jove que un Trias que aviat farà 20 anys que va ser elegit conseller per primera vegada? Potser si els polítics canviessin "el canvi" que utilitzen a la primera de canvi per un nou eslògan que canviï una mica la monotonia propagandística no donaria tant la sensació que, en el fons, res canvia.

Hereus


Des del 13 d’abril es representa al Villarroel Teatre de Barcelona l’obra “Els Hereus”. És curiós trobar-se un cartell publicitari d’aquesta obra al costat d’un altre de l’actual alcalde de Barcelona i candidat a la reelecció (podem dir reelecció perquè als alcaldes els vota un consistori i no el poble directament i a ell el van votar els regidors del tripartit municipal). Però és que, a més, la paraula “hereus” és perfecta per definir el PSC ja que és un partit d’herències. Maragall, Clos i Hereu han accedit a l’alcaldia abans d’acabar el mandat gràcies a la donació de l’alcaldia en herència del seu predecessor. Una pràctica habitual en altres poblacions, com les capitals Girona i Lleida, per exemple. Aquestes herències, aparentment plàcides ja que els hereus tenen per costum seguir guanyant eleccions, no amaguen una realitat molt habitual quan “mor” la persona que deixa l’herència. En un fragment de la sinopsi de l’obra de teatre, que curiosament està en castellà en un web on tota la resta és en català, diu: “però aviat la realitat surt a la llum, les màscares desapareixen i el dol es converteix en avarícia”.

"40%, o sigui, 4 de cada 6"


La matinada de dijous passat, en què començava la campanya electoral, estava conduint amb la ràdio encesa. A mitjanit, a Catalunya Ràdio, va començar un especial eleccions en què bàsicament es tractava d’anar fent rodes de connexions a tots els actes organitzats pels partits per donar el tret de sortida a la campanya. Encara no entenc com és que no vaig passar-me a ICATfm, però la veritat és que em vaig quedar enganxat, més que res perquè m’atreia escoltar com se’n sortirien els periodistes per quadrar els timings previstos. En una de les connexions van entrevistar a Artur Mas, no us diré qui va fer l’entrevista no perquè no vulgui sinó perquè us recordo que els periodistes de la pública es neguen a firmar les cròniques. I Mas, preguntat per les “llistes fantasmes” dels partits del tripartit va dir: “un 40%, o sigui, 4 de cada 6” de les llistes d’aquests partits estaven amagades sota altres noms. En què quedem? Són un 40% o 4 de cada 6? O sigui, 4 de cada 10 o un 66,6%? Hi ha una diferència del 26,6 punts, o dit d’una altra manera, hi ha una quarta part de la dada imprecisa. Qui sap, potser inconscientment Artur Mas ens va donar la dada que molts desitjaríem saber: quin és el tan per cent de mentides que ens diuen els polítics?

Cartells al museu


Com podeu comprovar en aquesta fotografia d’aquí al costat de Torelló, en menys de 50 metres tenim tots els cartells dels caps de llista amb representació al nostre consistori. En primer pla en Jordi d’ERC, que curiosament viu molt a prop del lloc de la foto, i al fons en Miquel del PSC, candidat a la reelecció, la Montse i la Griselda d’ICV-Ciutadans del Ges i en Lluís de CiU que tot i presentar-se per primera vegada com a cap de llista ja havia estat alcalde accidental. El que passa a Torelló ho podem veure en qualsevol poble del nostre país: no només estem saturats de cartells sinó que en molts casos s’acumulen uns sobre els altres les diferents candidatures. Si a això hi afegim que abans d’acabar la primera setmana de campanya moltes de la banderoles ja estan destrossades, la imatge és bastant decadent. Per això faig una proposta per a les properes eleccions que el candidat que triï aquesta opció crec que podria guanyar molts vots.
Es tractaria de convocar un concurs de cartells destinat als artistes del poble o ciutat. El dia de la famosa penjada de cartells, en lloc d’empastifar el carrer, es tractaria de convocar a premsa, simpatitzants, amics i saludats en un museu a on, a mitjanit, es destaparien les obres dels artistes. Aquestes obres s’exposarien durant els 15 dies de campanya, lògicament amb les portes obertes a tothom. No cal dir que es tractaria que la gent votés quin dels cartells els agrada més durant aquests 15 dies. Les votacions es podrien fer també per internet. La nit de les eleccions es farien públics el guanyador i dos finalistes que es repartirien els diners, que no deuen ser pocs, que el partit tenia pressupostat per a la impressió i penjada de cartells. Una manera de fer propaganda i, alhora, promocionar els artistes dels nostres pobles i ciutats.

13 de maig de 2007

A canvi de què?

Segons una estadística que s’ha sabut aquest cap de setmana, només el 28% dels pares i el 55% de les mares que treballen arriben a casa abans de les 6 de la tarda. Aquestes dades ens demostren allò que ja sabem, que les dones que treballen també són les que majoritàriament tenen cura dels fills. Però la pregunta que ens hem de fer és: i la situació tendeix a millorar o a empitjorar? A mesura que la dona s’ha anat incorporant cada vegada més als llocs de treball també ha anat reivindicant més hores pels seus fills. S’han potenciat mètodes per la compaginació de la vida familiar i laboral. El problema és que la majoria d’aquestes mesures, com per exemple les reduccions horàries, van destinades a la dona i no a l’home.
Per tant, si una dona treballa i demana reducció horària això està molt ben vist, però va en detriment dels homes. No descobrirem ara que hi ha molts homes que ja els va bé arribar més tard de les 6 o, com diu també l’estadística, segur que hi ha molts homes pares treballadors que ja els agrada ser del 70% que no hi arriben abans de les 10 de la nit. Però, què passa amb aquells pares que desitgen bojament arribar abans de les 6 o que voldrien ser a les 5 a l’escola a buscar els fills? Sí que hem millorat quan sabem que cada vegada hi ha més dones que adapten els seus horaris laborals als familiars, però encara està mal vist que això ho faci un home. Us imagineu un pare que el convoquen a una reunió a les 4 de la tarda i contesti “ho sento, no podré venir que he d’anar a buscar els nens a cole”?
Aquest mateix estudi també acaba concloent que un 30% dels adolescents desitgen passar més hores amb el pare. Perquè això passi potser ens hauríem de començar a conscienciar que no s’hauria de distingir entre pares i mares a l’hora de buscar solucions en la conciliació de la feina i la família. La Generalitat de Catalunya, que havia encarregat l’estudi, ha anunciat més mesures i campanyes per sensibilitzar-nos en aquest terreny, sense concretar-ne, de moment, els detalls. Cal esperar que tot plegat es faci tenint en compte que si volem que les millores que van obtenint les dones no vagin en detriment dels homes i que, per tant, facin empitjorar aquestes estadístiques. Potser ja seria hora que ens adonéssim que l’autèntic problema és la cultura del treball que tenim en aquest país i que totes les millores que es proposin han d’anar destinades a tota la família.

Emès a Ràdio Manlleu, "No dinarem", 14/05/07

7 de maig de 2007

Electoralisme

En el moment que escric aquest article falta més d’un mes per a les eleccions municipals del 27 de maig. Malgrat això, i com tothom deu haver evidenciat, estem en plena campanya electoral. Tan és que la “campanya oficial” duri només els últims quinze dies, la maquinària dels partits ja està funcionant a un ritme frenètic.
Els símptomes són més que evidents. Des de fa setmanes, podem anar llegint a la premsa local els múltiples moviments dins les candidatures per tal d’acabar formant les llistes definitives. Alguns d’aquests passos es fan discretament, però d’altres, com és el cas de Vic, de manera molt mediàtica i mediatitzada. Això ja és campanya, perquè en cada cas els polítics locals aprofiten per col·lar missatges als futurs electors.
Lògicament, i a més gran escala, no cal dir que també ha augmentat sensiblement la publicitat dels partits, ja sigui utilitzant la imatge del consistori, com fa l’Hereu a Barcelona, o només amb la imatge o la marca del propi partit. També s’estan succeint, un darrere l’altre, diferents actes “institucionals” dels representants municipals: inauguracions, xerrades, presentacions d’actes, visites d’obres, etcètera. No cal dir que també és en aquesta època de l’any quan, curiosament, s’executen aquells projectes municipals que més vots poden donar i, per contra, es congelen aquells que més poden perjudicar la imatge del partit que governa el consistori. Al mateix temps que les oposicions ho critiquen tot, i més.
A Torelló, a part d’aquests actes partidistes, n’hem tingut un parell d’exemples més protagonitzats per l’equip de govern del nostre Ajuntament. El grup majoritari va boicotejar una xerrada sobre aeroports de Ramon Tremosa amb l’excusa que era un acte polític. Oi tant que va ser un acte polític, perquè es parlava de política que, per aquell qui no ho sàpiga, és la “gestió d’allò públic”. En canvi, el que han fet els “nostres representants” és excloure aquest acte, deliberadament, del cartell de les activitats de Sant Jordi a Torelló, malgrat que s’hi presentava un llibre. Per cert, si els feia por que fos un acte a favor d’ERC perquè l’organitzava el Fòrum Republicà del Ges han de saber que Ramon Tremosa va criticar a tots els partits, inclosa Esquerra.
L’altre exemple és el butlletí municipal que, tal i com es va anunciar en l’última edició, té com a tema destacat una entrevista a l’actual alcalde, del PSC. Com deia, falta poc més d’un mes per a les eleccions acaba de sortir el Pescallunes per destacar, com no, l’excel·lent obra de la majoria absoluta de govern. Potser es pensen que ens creurem que això no és electoralisme ni un acte partidista? No és estrany que la gent, al final, es cansi dels polítics i, en conseqüència, de la política i això, sincerament, perjudica i molt a la democràcia.

Article publicat a El Ter, número de maig.

Cada cop menys "semi"

Cibertira SemiPeriodisme


El 14 de febrer presentava un nou bloc. Es tracta de SemiPeriodisme, el bloc d'uns alumnes de 2n. de Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Doncs bé, gairebé tres mesos després allò que només era un projecte ja s'ha convertit en tot un producte periodístic més que digne. En aquest temps ja hi han penjat columnes d'opinió, crítiques, cròniques (entre aquestes les de Sant Jordi) i entrevistes.
És precisament en aquest últim gènere, l'entrevista, on podem veure la seva capacitat de treball ja que es tractava de trobar gent que tingués coses interessants per explicar, però que no fossin persones notòries o acostumades a aparèixer als mitjans.
Així, el resultat final ha estat molt variat. Aquí sota tens el titular de cada una de les entrevistes, el nom de l'entrevistat i el de l'alumna/e. Si tens una estona, espero que te les llegeixis i que hi afegeixis algun comentari. Per cert, aviat transcriuran una conversa que van tenir amb Quim Monzó.
Entrevista a Mossèn Vilaró, per Marta Carreras.
Entrevista a Ruben Wagensberg - DJ, per Isabel Roldán.
Entrevista a Enric Tanco, agent immobiliari per Francina Anglès.
Entrevista a Lluís Vila i Vilanova, sacerdot franciscà per Marta Clotet.
Entrevista a Josep Martí i Bonany, MIR de psiquiatria de primer any per Pere Solà
Entrevista a Leidiane, una joven brasileña “sin papeles” per Laura Diéguez.
Entrevista a Isabel, va fer serveis socials per retirada de carnet per Alba Om.
Entrevista a Mercè P. una noia que pateix bulímia i anorèxia per Sílvia Massó.
Entrevista a Pedro Chao, militar per Cristina Rendón.
Entrevista a Miquel Casas, venedor de l'última botiga de discs del Baix Llobregat per Núria Sales.
Entrevista a Josep Pieres, cantant d'òpera per Núria Vila.
Entrevista a Djohnston, DJ per Ruben Martínez.
Entrevista a Mercedes Masó, biòloga marina per Nina Ordeig.
Entrevista a Malikane Gueye, immigrant senagalès per Marq Martí.

4 de maig de 2007

Fa 20 anys que en tenim 13 o 14

A principis o mitjan dels anys 90, si no em falla la memòria, es va posar de moda parlar de la Generació X. Ho recordeu? Es tractava dels joves, d'uns vint anys, d'aquella època. Com que eren, érem, fills de la postmodernitat i no es trobava cap referent o etiqueta per definir-nos, se'ns va posar aquesta "X" que simbolitzava la indefinició. No, no tenia res a veure amb la pornografia i, encara menys, amb la inicial del meu cognom. La pel·lícula referent que mostrava aquesta generació va ser aquella Reality Bites protagonitzada per Winona Rider i Ethan Hawke.
Vam ser molts els que no ens vam sentir ni identificats amb la pel·lícula ni molt menys amb aquella etiqueta, perquè senzillament no ens agradaven les etiquetes. Però sí que hi ha quelcom de cert en aquesta incapacitat de catalogar-nos ja que ens trobàvem en un moment de transició, sobretot tecnològica. Nosaltres som la generació frontera de l'era digital ja que als nostres pares ja els va agafar de grans i els nostres fills hauran nascut en ella. El nostre primer ordinador va ser un MSX, la primera cinta de vídeo en VHS i el primer disc en Vinil. Però quan encara érem dins la nostra dècada dels 20 vam comprar el primer PC amb Windows, els primers DVDs i CDs.
Una altra de les coses que es va dir és que érem una generació despreocupada pel que passava al nostre voltant i que no teníem un sentiment de cohesió generacional. Vaja, que érem uns passotes. Potser sí que també quelcom de cert hi deu haver, però és que, políticament parlant, la dècada dels 90 no va ser la mateixa que la dels 80, 70 o 60. Van ser uns anys més tranquils en què l'"amenaça" de l'Europa de l'Est va caure com un castell de cartes.
Malgrat això, i com en els contes de l'Astèrix, en una bella vila del nordest de la Península Ibèrica, de nom Torelló, encara hi ha un grup de persones d'aquella generació que resisteix a les etiquetes generalitzadores. Aquest dissabte dia 5 de maig el nostre poble viurà una festa particular. Es tracta del sopar anual d'uns exestudiants de l'Escola Rocaprevera. Són de la promoció nascuda el 1973, algun del 72, i que van acabar l'Educació General Bàsica l'estiu de 1987. O sigui, que aquest any ja en fa 20 que van acabar allò que abans es deia 8è d'EGB (si no em fallen els números, l'actual 2n. d'ESO). A partir de llavors el grup es va "repartir" en diferents instituts.
Una vegada a l'any, normalment a la primavera, aquell grupet organitza una trobada en forma de sopar. Per celebrar el vintè aniversari, per primera vegada hi haurà uns actes paral·lels a la tarda oberts a les parelles i fills d'aquells antics companys d'escola. I a la nit un sopar, tot plegat dins el mateix recinte del col·legi. El dia abans hi havia confirmada la presència d'unes 30 persones de les 40, entre exestudiants i professors, convidats.
Es fa difícil explicar què és allò que encara ens uneix, però potser ho podríem definir com l'esperit Rocaprevera. El pas per aquella escola ens va marcar moltíssim. Si preguntem a qualsevol de nosaltres els noms d'aquells companys segur que els recorda tots i, en canvi, segur que té més dificultats per recordar els d'institut o d'universitat. Allà vàrem rebre, a part dels estudis bàsics, una educació que ens ha definit com a persones. Crec que per bé. Molts de nosaltres mantenim un contacte mínim, però cada vegada que ens saludem pel carrer se'ns encén un petit somriure que ens recorda els nens que encara portem a dins.
Les nostres vides han agafat camins diversos que, en alguns casos, s'han retrobat anys després. Tot i això, curiosament, no hi ha cap parella entre nosaltres, potser perquè ens coneixíem massa i ens agradava, ens agrada, la nostra relació d'amistat, encara que sigui amb intensitats diferents.
Aquest dissabte tindrem una nova oportunitat per retrobar-nos i passar una estona junts. Fa temps que hem abandonat la nostàlgia d'aquells anys i centrem les nostres converses en les nostres vides actuals. Malgrat tot, quan a la tarda correm darrere una pilota de bàsquet o de futbol a la pista de l'escola i al vespre, durant el sopar, torni a sonar aquella cançó... no podrem deixar de pensar que aquells anys van ser dels millors de la nostra vida.

3 de maig de 2007

L'aparcament d'ERC

És dilluns 30 d'abril, "un dia estrany", com va dir l'Eva, la carnissera del meu poble que habitualment fa festa els dilluns, però que avui li toca treballar. Mentre faig cua fullejo l'Avui, tinc el número 21, passem al 17 i sembla que va per llarg en vigília de festiu. I quan ja acabava les pàgines de Política, concretament a l'última, la 8, llegeixo: "ERC rectifica i congela la proposta d'un referèndum". Em llegeixo amb més calma el text i veig que són unes declaracions a Europa Press de Joan Ridao, la clàssica entrevista de diumenge. El dirigent republicà afirma que si el TC tomba l'Estatut aparcaran l’opció del referèndum i que, a canvi, caldrà treballar perquè "a llarg termini" es pugui tirar endavant aquesta opció quan hi hagi una majoria social favorable. O sigui, ras i curt, el mateix argument que hem sentit en nombroses ocasions en boca d'alguns dirigents de CiU.
Sort en tenim que el portaveu parlamentari d'ERC explica quins són els passos que seguiran per arribar a crear, a llarg termini, aquesta majoria social. Són quatre passos: que Esquerra tingui més força a Madrid, que es consolidin com a govern a Catalunya, que dels dos passos anteriors se'n derivi una negociació per recuperar allò perdut en l'Estatut del 30 de setembre i finalment "teixir les condicions per tal que Catalunya en el futur pugui fer el pas" cap a la independència sobretot a través de polítiques que millorin la competitivitat del nostre país. En definitiva, que aquells qui pensin que quan ens retallin l'Estatut és hora de plantar cara es prenguin una til·la i com si fossin a la carnisseria agafin número i potser quan els meus néts es comencin a afaitar (suposo que això pot passar no abans de 45 o 50 anys), i si encara som vius, potser ens toca decidir quina carn volem comprar. Vaja, que ens esperem asseguts.
En definitiva, que Esquerra ara fa de Supernany i “aparca” aquells que s’han portat malament, com Xavier Vendrell. Doncs mira, potser no és mala opció això de fer cua i esperar fins que es donin les condicions necessàries perquè algun dia puguem anar a votar per un referèndum. I posats a fer cua, potser a alguns d’aquests impacients tampoc els ve d'aquí i el dia 27 de maig, i en eleccions posteriors, s’esperen asseguts a que es tornin a “teixir les condicions” per tal d’anar a votar.

1 de maig de 2007

Organyà: "Els Ganxos"

Organyà és conegut sobretot per les seves Homilies, des de fa molt de temps considerat el primet text que conté paraules en català. Però molta gent de la comarca, l’Alt Urgell, també coneix una llegenda que va donar nom al motiu d’Els Ganxos per conèixer d’una manera més simpàtica a la gent d’Organyà. L’any 1977 els germans Josep i Francesc Espar i Tressens van escriure el llibre Coses d’Organyà d’ahir i d’avui, publicat per l’editorial Artís, i allà relaten la llegenda de l’origen dels Ganxos. Val a dir que es tracta d’una llegenda amb noms i cognoms i que és tant antiga com les mateixes Homilies. Els germans Espar expliquen que “El Bisbe Ermengol, després posat en el catàleg dels Sants, era fill de Bernat, vescomte del Conflent i de Guisla, filla de Seniofred de Lluçà. El Bisbe de la Seu d’Urgell, Sal·la, era oncle seu. L’any 1001 era Ardiaca de la Catedral d’Urgell. El dia 6 de novembre de l’any 1010 ja pontificava. Va prendre part a la reconquesta de Guissona. Va fundar la Canonja de la Seu. Era un Bisbe de talla europea.” I tot seguit van explicant les seves devocions per construir ponts per així poder-se moure dins el seu bisbat. Va ser precisament quan anava a veure les “obres del Pont de Bar, quan tingué la desgràcia de caure d’una bastida al riu Segre que anava molt gros”.
I a partir d’aquí comença pròpiament la llegenda. Un cop ja es va saber que el bisbe havia caigut al riu, i per tant se’l donava per mort, el Capítol de la Seu va fer una crida perquè la gent anés a buscar-ne el seu cos. En aquest punt del relat, Josep i Francesc Espar matisen que la història, la verdadera, diu que sí que varen trobar el cadàver. En canvi, la llegenda discorre per uns altres camins: “un parell de joves urgellencs van arribar a Organyà i van donar la trista nova al Prior de Santa Maria i aquest féu saber amb veu de trompa la trista nova i van congregar el poble per tal que sortís a cercar el cadàver del Bisbe en el cas que les aigües tèrboles del Segre el portessin.
Llavors Organyà en aquells temps ja hi havia establert el comerç de fusta i una colla de raiers, barrejats amb el poble, van sortir amb les seves arpes que servien per conduir les fuestes per l’aigua. No cal dir que es va formar una vella professó, i que tot el poble, podríem dir que en aquella nit fosca es va traslladar al riu.” I tot seguit va arribar el moment clau per a la història llegendària d’Organyà: “Es van col·locar els més ardits dins del Segre en un rasper, i un dels raiers a la fosca va cridar: JA EL TINC! JA EL TINC! LA EL TINC! Van córrer alguns companys a ajudar-lo i quan la gent emocionada esperava veure eixir de l’aigua, al clar de la lluna, el cos del Bisbe Ermengol, van veure estorats que eixia una gran albarda.”
“I vet aquí, perquè la gent de fora, ara, als d’Organyà els van batejar amb el nom de ‘ganxos’”. Com que aquesta història està escrita en un llibre dirigit principalment a la gent d’Organyà, és molt interessant veure com els germans Espar es dirigiexen, al final del capítol dedicat a l’origen de Ganxos, als seus conciutadans per tal que no s’ofenguin quan els criden pel sobrenom. Josep i Francesc escrivien l’any 77: “Tu, però, organyanenc que em llegeixes, has de recordar això. Com que la ironia popular no té fi ni compte, has de saber que un avantpassat teu, fill com tu d’aquest poble nostre tan estimat, quan el foraster a qui contava la llegenda, naturalment, innocentment o no, li va preguntar què van fer d’aquella albarda que van trobar, el teu veí ja mort i que era molt simpàtic li va dir: “La guardem a la Casa de la Vila per a col·locar-la al ximple que es creu la llegenda.”
“Ara, la llegenda sigui creguda o no, ja no ens fa cap efecte. Més aviat ha perdut el sentit primitiu i s’ha derivat envers una interpretació gens menys valoradora de nosaltres.” I acaben firmant el que ells anomenen com article de la següent manera: “Per això no em sabria gens de greu de firmar aquest article així: UN GANXO.” Sens dubte un bon exemple d’adaptació al que havia estat en el seu origen un vertader malnom.