Fa 20 anys que en tenim 13 o 14

A principis o mitjan dels anys 90, si no em falla la memòria, es va posar de moda parlar de la Generació X. Ho recordeu? Es tractava dels joves, d'uns vint anys, d'aquella època. Com que eren, érem, fills de la postmodernitat i no es trobava cap referent o etiqueta per definir-nos, se'ns va posar aquesta "X" que simbolitzava la indefinició. No, no tenia res a veure amb la pornografia i, encara menys, amb la inicial del meu cognom. La pel·lícula referent que mostrava aquesta generació va ser aquella Reality Bites protagonitzada per Winona Rider i Ethan Hawke.

Vam ser molts els que no ens vam sentir ni identificats amb la pel·lícula ni molt menys amb aquella etiqueta, perquè senzillament no ens agradaven les etiquetes. Però sí que hi ha quelcom de cert en aquesta incapacitat de catalogar-nos ja que ens trobàvem en un moment de transició, sobretot tecnològica. Nosaltres som la generació frontera de l'era digital ja que als nostres pares ja els va agafar de grans i els nostres fills hauran nascut en ella. El nostre primer ordinador va ser un MSX, la primera cinta de vídeo en VHS i el primer disc en Vinil. Però quan encara érem dins la nostra dècada dels 20 vam comprar el primer PC amb Windows, els primers DVDs i CDs.

Una altra de les coses que es va dir és que érem una generació despreocupada pel que passava al nostre voltant i que no teníem un sentiment de cohesió generacional. Vaja, que érem uns passotes. Potser sí que també quelcom de cert hi deu haver, però és que, políticament parlant, la dècada dels 90 no va ser la mateixa que la dels 80, 70 o 60. Van ser uns anys més tranquils en què l'"amenaça" de l'Europa de l'Est va caure com un castell de cartes.

Malgrat això, i com en els contes de l'Astèrix, en una bella vila del nordest de la Península Ibèrica, de nom Torelló, encara hi ha un grup de persones d'aquella generació que resisteix a les etiquetes generalitzadores. Aquest dissabte dia 5 de maig el nostre poble viurà una festa particular. Es tracta del sopar anual d'uns exestudiants de l'Escola Rocaprevera. Són de la promoció nascuda el 1973, algun del 72, i que van acabar l'Educació General Bàsica l'estiu de 1987. O sigui, que aquest any ja en fa 20 que van acabar allò que abans es deia 8è d'EGB (si no em fallen els números, l'actual 2n. d'ESO). A partir de llavors el grup es va "repartir" en diferents instituts.

Una vegada a l'any, normalment a la primavera, aquell grupet organitza una trobada en forma de sopar. Per celebrar el vintè aniversari, per primera vegada hi haurà uns actes paral·lels a la tarda oberts a les parelles i fills d'aquells antics companys d'escola. I a la nit un sopar, tot plegat dins el mateix recinte del col·legi. El dia abans hi havia confirmada la presència d'unes 30 persones de les 40, entre exestudiants i professors, convidats.

Es fa difícil explicar què és allò que encara ens uneix, però potser ho podríem definir com l'esperit Rocaprevera. El pas per aquella escola ens va marcar moltíssim. Si preguntem a qualsevol de nosaltres els noms d'aquells companys segur que els recorda tots i, en canvi, segur que té més dificultats per recordar els d'institut o d'universitat. Allà vàrem rebre, a part dels estudis bàsics, una educació que ens ha definit com a persones. Crec que per bé. Molts de nosaltres mantenim un contacte mínim, però cada vegada que ens saludem pel carrer se'ns encén un petit somriure que ens recorda els nens que encara portem a dins.

Les nostres vides han agafat camins diversos que, en alguns casos, s'han retrobat anys després. Tot i això, curiosament, no hi ha cap parella entre nosaltres, potser perquè ens coneixíem massa i ens agradava, ens agrada, la nostra relació d'amistat, encara que sigui amb intensitats diferents.

Aquest dissabte tindrem una nova oportunitat per retrobar-nos i passar una estona junts. Fa temps que hem abandonat la nostàlgia d'aquells anys i centrem les nostres converses en les nostres vides actuals. Malgrat tot, quan a la tarda correm darrere una pilota de bàsquet o de futbol a la pista de l'escola i al vespre, durant el sopar, torni a sonar aquella cançó... no podrem deixar de pensar que aquells anys van ser dels millors de la nostra vida.