A 10 milles de la crisi dels 30

Aquest any s'ha commemorat el 30è aniversari del 23f. Aquell dia de 1981 cap dels membres de Manel havia nascut. El més vell del grup, en Guillem Gisbert, farà els 30 anys el 7 d'agost. En Roger els fa l'any 12, l'Arnau el 13 i en Martí el 15. I això, diria, que es nota en les lletres d'aquest "10 milles per veure una bona armadura".

En Guillem ha escrit gairebé totes les cançons i tenint en compte que és qui s'acosta més als 30, estic convençut que aquesta crisi sobrevola gairebé totes les lletres. Potser ni ell n'és conscient i, encara menys, ha estat voluntàriament. Però un servidor, que d'aquí a dos anys en farà 40 i, per tant, ja ha passat pels 30, s'ha sentit identificat en alguna de les històries de l'aclamat disc.
"Benvolgut" n'és el primer exemple. Un símptome clàssic de les crisi dels 30 és l'evocació a uns temps pretèrits millors. En aquest cas, el protagonista s'adreça a l'ex de la seva parella actual. Li explica que una part de la història d'ella ja és d'ell, i només d'ell. Però si ho llegim entrelínies podem entreveure-hi que ens volen dir que els moments màgics s'acaben. Aquelles promeses que fas al costat del primer amor, promeses d'eterna felicitat conjunta, algun dia desapareixen. I ara t'adones que l'important no és que ella tingui un passat sense tu sinó que el present el viviu junts i que val més aprofitar-lo perquè no saps què et depara el futur.
"La cançó del soldadet", per començar, el protagonista de la cançó és un jove soldat acollonit. Una imatge que molts hem vist en nombroses pel·lícules. Aquell soldat que té tota una vida per davant que se'n pot anar en orris per culpa d'una guerra a la qual no ha estat convidat. Els que ara en tenim entre 30 i 40 vam ser l'última generació que vam fer la mili o la prestació social substitutòria. La por d'anar a la guerra la teníem molt present i, de fet, alguns companys van anar-hi. El final de la cançó el podríem entendre com la necessitat de complir alguns "deures" abans que sigui massa tard.


Diuen d´"El gran salt" que podria ser una metàfora d'una "flipada" per culpa de les drogues. Aquest gran salt seria el que se sent mentre es va ben fumat. En aquest cas no us puc dir que m'hi senti identificat perquè l'única cosa que m'ha col·locat després de fumar-me-la va ser un puro en el casament d'algun familiar llunyà. Però sí que és cert que és a prop dels 30 quan et preguntes si encara pots seguir el mateix ritme de consum de productes estupefaents addictius. No fos cas, com diu la cançó, que ens mereixéssim "un comiat més digne de ser recordat". Tot i que us he de confessar que alguns companys de generació continuen sent "grimpadors professionals".
"Boomerang", ai "Boomerang". De llarg és la cançó que més evidencia la crisi dels 30. Aquells records agredolços d'adolescència, o preadolescència, que et vénen al cap quan t'adones que ja t'acostes a l'edat en què les decisions comencen a ser tanscendents. Quan t'adones que potser el boomerang, aquesta vegada, ja no tornarà.
També és a prop dels 30 quan més desitjaríem tenir un "Bola de cristall" que ens pogués dir què ens espera en un futur que, probablement per primera vegada, veiem més incert que mai. La cançó ens parla d'allò que hauríem pogut ser si haguéssim escollit un altre camí. I aquesta, sense cap mena de dubte, és la base de totes les crisis existencials: "que la vida que ens hem perdut simplement no existeix".
I què me'n dieu d'aquell "Aniversari" que cada vegada tens menys ganes que arribi. Veus que falten 5, 4, 3, 2 i 1 any per canviar el número de davant. Quan en vas fer 20, ho vas fer amb la il·lusió de fer-te gran. I ara, que en faràs 30, t'adones que el compte enrere va més ràpid que mai i que ja no te'n fa tanta, d'il·lusió. L'únic consol que et queda és poder celebrar que et fas gran al costat d'aquells qui t'estimes.



"Tard o d'hora sempre arriba el moment quan s'obre com una flor rara el penediment", oi? Una "Flor groga". I quan arriba aquest penediment? Quan t'adones que fa gairebé 30 anys que fas el que et rota, que passes de tot i de tothom, que t'importaven poc les conseqüències de es teves accions. I llavors, quan potser vols tornar enrere perquè veus que "bé que estaves, quan ho tenies, quan jo creia en tu", ja és massa tard.
No sé si és un altre símptome de la crisi dels 30, però arriba un moment que t'imagines a tu mateix de vell. Potser fa poc que has estat pare i veus els teus, de pares, que ja són avis i que, per tant, el proper de ser avi seràs tu. Fa uns quants anys vaig escriure un conte, que tinc guardat a l'armari (o sigui, al disc dur de l'ordinador) que explica la història d'un avi que s'escapa de la residència de la gent gran i torna al lloc on va conèixer una noia qua hauria pogut ser la seva parella. "Criticarem les noves modes de pentinats" explica una història semblant, no us sembla? És una carta d'amor que es pot resumir en una frase: "i que, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual".


Les anades i tornades amb la parella, o les parelles, també és el pa de cada any dels 20 als 30 per a molts. Ho proves, ho deixes, hi tornes, ho tornes a deixar. I un dia li preguntes "aquesta vegada és la bona?" i ella, que sap que segurament no ho serà, et diu "va, calla, i dóna'm la mà". Això ens expliquen a "El Miquel i l'Olga tornen".
Finalment, tenim "Deixa-la, Toni, deixa-la!". Aquesta l'ha escrit en Roger i he llegit que potser li dedica al seu bon amic Guillem. Sigui com sigui, aquest és el somni de molts quan estan a punt de fer-ne 30 i es veuen lligats de peus i mans en una relació digne dels protagonistes de les "Corrandes de la parella estable". T'agafa cert acolloniment i t'agradaria agafar una barca fugint mar endins, sense mirar enrere, perquè ningú es mereix perdre's allò que s'està perdent.
Bé, no sé si aquest disc reflecteix aquesta suposada crisi dels 30. I, si no ne Vero e Vanessa, ai la Vanessa, com li deu nar?