30 de novembre de 2008

Frases per felicitar el Nadal

Si ets seguidor d'aquest bloc, ja sabràs que cada any parlo dels SMS de Nadal. Vaig començar a principis del 2007 i vaig fer-ho també a finals. En la primera entrada, parlava de la fredor d'aquestes frases. I en la segona, de com molta gent entrava a aquest bloc a través de Google buscant frases de Nadal per felicitar a través de l'sms.
Doncs bé, ara resulta que des de fa unes setmanes començo a tenir ja moltes visities, altre cop, de gent que busca ser prou "original" com per felicitar el Nadal a través dels SMS. Aquí aniré introduint allò que busca la gent a internet i que els duu fins a aquest bloc:

- Fraces de Nadal (Glupsic!)

Un 15% de visitants desaprova aquest bloc


Fa uns dies va acabar l'enquesta que durant mesos preguntava als visitants ¿Què et sembla aquest bloc? Aquí al costat, a la dreta, podeu veure els resultats i també aquí sobre. Ja tenim, per tant, els resultats finals de les respostes i d'aquestes es pot extreure una conclusió clara: un 15% dels visitants desaprova aquest bloc. Almenys això es desprèn després de veure que aquest percentatge de votants considera aquest bloc nefast, pèssim o passable. De fet, més de la meitat d'aquest públic, un 8%, considera que Ges Avall és nefast. Un pecentatge gens menyspreable. Inclús un 2%, i aquest és un fet molt destacable, troba que els textos d'Enric Xicoy són pèssims.
S'ha de tenir en compte també que només hi ha hagut 60 votacions després de tants mesos i que aquest bloc només compte, oficialment, amb un seguidor. Totes aquestes dades haurien de fer pensar a l'autor del bloc si la tria de temes, l'estil de redacció, les seves opinions, les seves dèries i la periodicitat en la publicació són les més adequades.
A més, també ens hauríem de preguntar fins a quin punt la resta de percentatges no s'han aconseguit perquè el propi autor era qui votava la seva enquesta. I és que és molt poc creïble que fins a un 47% dels votants considerin interessant aquest bloc i, encara menys, que un 38% el pugui arribar a trobar supercalifragilístic.

26 de novembre de 2008

Un pas més

Sempre se m'ha fet difícil parlar d'un esdeveniment en què n'he estat protagonista, tot i que escriure en un bloc ja és una mica això, no? Però ahir vaig viure un dels dies més importants de la meva vida acadèmica. Com ja vaig anunciar fa uns dies, el 25 de novembre vaig defensar la tesi doctoral. Encara estic una mica ressacós.
S'assembla una mica al dia de casament. És una barreja de nervis, emoció, felicitat i atabalament. És fruit d'una feina llarga (una espècie de fasteig) que culmina en un acte solemne (una cerimònia). Hi ha un protocol que se sol mantenir en què el tribunal seu en una taula, el doctorand al davant i al costat el director de tesi. I al fons el públic. Primer intervé el doctorand, que exposa durant 20 minuts la seva feina d'anys condensada en centenars de pàgines. En aquesta intervenció el doctorand sol fer una llista d'agraïments i després condensa la feina feta focalitzant l'atenció en les conclusions a què ha arribat.
Després intervenen els membres del tribunal amb un discurs que sempre sol tenir certes similituds entre ells: es comença pels elogis i els agraïments i s'acaba amb unes observacions. Normalment la primera part és la light i després ve la heavy. En funció de la qualitat de la tesi, dels àmbits d'interès o estudi i de les ganes de protagonisme, els doctors del tribunal intervenen amb més o menys contundència. Finalment, hauria d'intervenir el director de la tesi, que fa de primer escut i tot seguit el doctorand respon a les preguntes del tribunal i intenta justificar els possibles errors. Si el tribunal ho creu convenient, té dret a rèplica.
En el meu cas, dos dels membres del tribunal, els dos últims, són els que van insistir més en aquells aspectes millorables de la tesi. Sobretot van insistir en un excés d'apassionament en alguns moments del treball. O sigui, que potser m'havia d'haver mossegat la llengua. També es va exposar que potser hauria hagut de millorar el marc teòric i algunes conclusions poc justificades.
Després del tribunal em va tocar intervenir a mi, canviant l'ordre habitual ja que el director de tesi va ser l'últim. Això em va obligar a un esforç més gran en la defensa ja que no vaig tenir l'escut del director. Malgrat tot, vaig donar la raó en tot allò que vaig creure que el tribunal la tenia i vaig procurar argumentar els motius d'altres aspectes que considerava que ja havia fet correctament. La intervenció posterior del director va anar en aquesta línia.
Malgrat això, estic molt satisfet de la intervenció de tots els membres del tribunal. Crec que van dir-me exactament allò que esperava d'ells. Per això van venir, perquè, malgrat el que es diu en aquests casos, ells en saben molt més que jo. Potser el microtema de la tesi ningú el sap com jo, però en el macrotema ells estan a anys llum.
El problema és que quan escoltava la intervenció del tribunal ni em vaig fixar en els elogis. Només estava pendent dels defectes, o aspectes millorables, del treball ja que era allò a què havia de donar resposta. Això fa que quan has acabat només et recordis dels aspectes negatius i surtis amb una certa sensació agradolça.
Sigui com sigui, encara faltava el desenllaç. Després de la injecció de moral del director, el tribunal ens va fer sortir de la sala per deliberar. Deu minuts més tard ens criden i: Excel·lent Cum Laude. Buf!
Encara tinc aquesta estranya sensació entre l'eufòria i l'orgull ferit. Entre el fi d'etapa i l'inici d'una escalada. Entre l'elogi i la crítica. Entre la molta feina feta durant 10 anys i la molta feina que queda per fer. Però hi ha una cosa que ja quedarà per sempre. A les 11 del matí encara era un llicenciat i a les 13:15 ja era doctor per tota la vida.
Se'm fa difícil transmetre totes les emocions viscudes i donar resposta a totes les mostres de suport i felicitacions rebudes. Per això vull aprofitar aquesta pàgina per fer aquest agraïment extensiu a tota aquella gent que, d'una manera o altra, heu estat al meu costat aquests últims dies.

25 de novembre de 2008

El Tour ho és tot pels francesos

Ja és oficial. Entre els comentaris de l'entrada anterior he rebut aquest:

Hola sr. Xicoy,
Som els representants legals de LLEF S.A.
Dir-li que després del recompte, ha guanyat la seva proposta i que finalment agafarem la re-versió que va proposar el, també professor universitari sr. Arnau (com està últimament el lletgisme! o com estan els professors...jeje).
Per tant el nom de la 2a gira serà: "El tour ho és tot pels francesos".
Així que rebrà, si el vol, el modest premi. Cd-Single edició limitada de "Som tots uns desgraciats" signat.
Si la vol pot posar-se en contacte amb nosaltres. Moltes gràcies per participar i felicitats!
(Li parlem fredament perquè som els representants legals de LLEF S.A. i som així, però l'estanislau ens ha demanat que el felicitéssim aferrissadament que és una paraula que li agrada molt fer servir)
Felicitats!
i fins aviat!
Sense cap mena de dubte, avui ha estat un gran dia!

24 de novembre de 2008

El Tour ho és tot pels ciclistes


Esmaperdut, garratibat, corprès i escagarrinat m'he quedat quan m'he assabentat que la meva proposta de títol per la propera gira d'Estanislau Verdet (El Tour ho és tot pels ciclistes), de presentació del disc "L'all ho és tot pels anglesos" ha quedat seleccionada entre les quatre finalistes.

Però encara més escagarrinat, corprès, garratibat i esmaperdut estic quan veient els comentaris/votacions m'adono que fins i tot hi ha gent que vota per la meva proposta. Inclús n'hi ha que suggereixen modificacions del tipus "El Tour ho és tot pels francesos", que de fet va ser la primera idea que em va passar pel cap, o "El Tour ho és tot pels ciclistes francesos".

Llàstima que llegint la lletra petita del concurs m'he adonat que allò del viatge a Zimbawe era mentida.

23 de novembre de 2008

La Grevolosa

Sortida a la Grevolosa, Sant Pere de Torelló,
dissabte 22 de novembre de 2008




El matalàs

Aquest tercer cap de setmana de novembre hem fet una excursió a França. Amb la meva germana, el cunyat i la neboda, hem visitat la reserva africana de Sigean. La veritat és que va ser una visita que va agradar força als més menuts de la casa, tot i que ens va molestar força el vent.
Però el que em va cridar més l’atenció d’aquest viatge és el mateix que sempre m’ha sorprès de totes les excursions que he fet: la poca qualitat dels matalassos. Possiblement perquè últimament no viatgem massa, però no recordo l’última vegada que he dormit bé fora de casa. En els últims tres o quatre viatges que hem fet, durant els últims tres o quatre anys, hem dormit en un parell o tres de bungalows, en un apartament llogat i en un hotel. En cap d’aquestes ocasions hem trobat un llit on poder descansar correctament. Si a això hi afegim que la majoria de llençols solen ser rogossos i estan plens de taques o que els cobrellits estan plens de pols i fan pudor de naftalina, poder agafar el son es fa gairebé impossible. Però és que fins i tot quan ens portem nosaltres els llençols es fa difícil agafar el son.
Així no és estrany que l’endemà de la primera nit, d’un primer dia que sempre sol ser molt cansat, et llevis totalment xacrat. Fins i tot aquest cap de setmana a Sigean vaig tenir un somni una mica inquietant. En el somni estava estirat al llit amb els meus pares, que curiosament no van venir a l’excursió, però que també estaven de viatge, i als peus del llit hi teníem assegut en Quim Monzó. Ell, en Monzó, tenia els cabells tenyits d’un color groguenc i ens estava deixant anar un monòleg inintel·ligible carregat de gesticulacions de les seves. Aquell dia vàrem sopar formatges francesos, potser això també hi va influir.
Algú em dirà que potser m’hauria de gastar més diners amb els allotjaments per poder tenir llits de més qualitat. Doncs no sé què dir-vos. Cada vegada que m’he de quedar a dormir a Barcelona en un pis de la família, també trobo a faltar el meu matalàs.I és que com el matalàs de casa no hi ha res. De fet, estic convençut que és el matalàs qui ens enyora i quan tornem ens mima. Coneix a la perfecció quina es la postura en què ens trobem més còmodes i s’hi adapata. A més, conserva a la perfecció tots aquells detalls… diguem-ne íntims i personals que tant ens caracteritzen i ens defineixen. I quant més temps passa, més intimitats acumula. I és que la gràcia del nostre matalàs és que també faria els possibles perquè qualsevol desconegut que hi intentés dormir acabés passant una mala nit i l’obligaria a patir els pitjors malsons.
Publicat a elter.net

21 de novembre de 2008

Monzó l'il·luminat

Una de les anècdotes que a vegades m’agrada explicar quan es tracta de fer-li la punyeta a l'Estat no la vaig viure jo, sinó en Quim Monzó. Fins avui, no hauria estat capaç de recordar des de quan conec aquesta història. Però ara ja ho sé: avui fa exactament un any que la vaig llegir. L’anècdota en qüestió, publicada el 21 de novembre de 2007, és aquesta:
Quizá por eso me encantó una indicación de Joan Fuster, una noche a finales de los años setenta, en su casa de Sueca. Tras un montón de whiskies y yo con ganas de orinar, le pregunté el camino del retrete. La casa estaba llena de estanterías de mecano, atiborradas de libros, de modo que moverse entre ellas era una aventura. En aquella época Televisión Española pasaba una campaña publicitaria para que la gente horrase energía eléctrica. Los anuncios conminaban a apagar las bombillas y repetían una y otra vez: “Si tú puedes permitírtelo, España no”. Pues bien, tras indicarme cómo llegar al retrete que estaba más allá del laberinto de estanterías, Fuster me explicó que vería que la luz del lavabo estaba encendida. Me dijo que orinase o lo que fuese, pero que, al salir, por nada del mundo semeocurriese apagar la luz. Que la dejase encendida. Me miraba con aquellos ojillos que chisporroteaban más allá de los vidrios de sus gafas y me dijo: “Si Espanya no pot, jo sí que puc”.”
Aquesta anècdota la va explicar en motiu de la tematització que durant aquells dies duia a terme La Vanguardia sobre els carrers de Barcelona. En Monzó explicava com i quan va veure les primeres llums grogues al carrer i també com en moltes cases a tota hora es demanava que s’apagués la llum.
I us preguntareu: ¿com és que ara m’ha vingut al cap de nou aquesta anècdota? I encara que no us ho pregunteu us responc. Doncs perquè en la seva columna d’avui en Monzó l’ha tornat explicar, però amb unes altres paraules, fins i tot n’hi ha unes quantes més en valencià:
Hace décadas –allá por los años setenta– hubo también una campaña que promovía el ahorro de energía. El eslogan apelaba entonces a una especie de solidaridad patriótica. Te explicaban que había que gastar poca electricidad por esto y por aquello, y el rollo acababa siempre con las palabras: “... porque, si tú puedes, España no puede”. Es decir: aunque tú puedas pagar la factura de la luz, a España le va mal consumir tanta. Una noche, estábamos –en Sueca, en casa de Joan Fuster– el editor Jaume Vallcorba, el escritor Lluís Fernández y un servidor. La casa de Fuster estaba llena de libros. Los había por todas partes. En las salas, en las habitaciones. Y en los pasillos había complicadas estanterías de mecano, atiborradas de volúmenes, sin un centímetro libre. Hablábamos de literatura y bebíamos whisky. Y llegó un momento en el que tuve ganas de orinar. Pregunté a Fuster dónde estaba el lavabo. Me miró con sus ojos taladrantes y me dijo:
–¿Veus aquell passadís? Doncs el segueixes, entre les prestatgeries. Voràs una porta amb un llum encès. És el vàter. Entres, pixes o fas el que vullgues. Quan acabes, ix i torna. Però, sobretot!, no tanquis el llum. Deixa'l encès. Perquè, si Espanya no pot, jo sí que puc!”
En l’article d’avui en Monzó parla de la publicitat que durà la selecció espanyola a la samarreta en què es demanarà que la gent estalviï llum i acaba dient: “No pienso ahorrar ni pizca de energía mientras los partidos de fútbol se jueguen de noche. Por de pronto voy a encender ahora todas las luces de casa. Son las once de la mañana, pero así ya estarán a punto para cuando caiga la tarde.”
Ara podem dir, doncs, que Quim Monzó és un il·luminat, doblement il·luminat. I és que estic convençut que ell és del tot conscient que ha tornat a publicar la mateixa història just any després.

19 de novembre de 2008

L'home és l'únic animal que...

18 de novembre de 2008

El "fill de puta" de Bono

No he estat mai massa partidari de fer notícia de les declaracions captades quan els implicats no n'eren conscients. Periodísticament es justifica que són d'interès públic. També s'argumenta que a vegades és l'única manera de saber què pensen els protagonistes de la notícia. Potser sí, però el fi no hauria de justificar els mitjans. Imagineu-vos que algun dia un micròfon captés allò que penses de la sogra i s'esbombés als quatre vents. Sincerament, ho trobo molt poc ètic per més que els polítics sempre intentin vendre'ns la moto. Ja hi ha altres maneres per descobrir què pensa realment aquell personatge. Insisteixo, crec que d'això no se n'hauria de fer notícia periodística. En tot cas, ja hi ha programes d'entreteniment que en poden fer mofa.
Sigui com sigui, ara ja sabem què pensa José Bono dels seus propis companys de partit. S'ha demostrat, una vegada més, que no s'acaba d'entendre que algú com ell militi al PSOE i no al PP. Però a mi, el que més m'ha sorprès, és l'expressió utilitzada. Crec que en la classe política hi ha dos tipus de persones, èticament parlant: els que insulten i els que no. Dos menes de persones que, en general, també els podem trobar en la resta de ciutadans.
Dels polítics que insulten, alguns ja ho fan en públic i aquests estan mancats de qualsevol tipus d'ètica de manera evident. Ara, dels malparlats n'hi ha una bona colla que de cara a la galeria es mostren gentils, però per darrere tenen la llengua molt fluixa i falten al respecte als que no pensen com ells. Per mi, aquestes persones també estan mancats d'ètica i de talla moral i personal. Ara ja sé, després del "fill de puta" de José Bono, que forma part d'aquest club.
En canvi, també hi ha polítics que de cara a l'opinió pública, però també de portes endins, són d'una educació exquisita. Polítics que han estat ben educats i no els passa pel cap, ni per la boca, dir-li fill de puta ni al seu pitjor enemic. Són persones que els agrada escoltar, dialogar i discutir de manera serena i argumentada.
Feu l'experiment. Comenceu a pensar en polítics que habitualment apareixen en públic i intenteu imaginar-vos quins són dels primers i quins dels segons. Difícilment us equivocaríeu.

18 de novembre de 2008

Moments de quietud

Quan repasses el currículum dels escriptors o artistes de la història descobreixes que darrere d’alguns hi ha una infància o joventut en solitud. Són molts els casos de grans creadors que han hagut de passar llargues etapes de la seva vida tancats a casa o en hospitals per motius mèdics o que de ben joves eren uns nens marginats. Durant aquests períodes no van perdre el temps, tot el contrari. Alguns van llegir molt o d’altres van dibuixar a tota hora i gairebé tots van fer volar la imaginació. En realitat, doncs, van viure una etapa que els va servir de formació. Van sembrar la llavor que anys després veuria els seus fruits.
Això no vol dir, per suposat, que tots aquells nens que han passat una infància en solitud hagin estat grans pintors, narradors de ficció o cineastes. Ni tampoc que tots els artistes abans de ser-ho les hagin passat canutes. Però sí que és evident que en aquells moments durs de la vida pot aparèixer allò millor i pitjor que duem a dins. Per tant, la capacitat de crear ja existia, però calia la superació d’un moment difícil perquè es fes evident.
També pot passar que no sigui l’artista qui hagi patit una infància dura, sinó que n’hagin estat els seus fills els protagonistes. En aquest cas també tenim nombrosos exemples. Però avui em voldria fixar en dos casos que recentment han vist la llum en forma de llibre. Són un llibre de poesia i un altre de narrativa de no ficció. Dues autèntiques obres d’art que han aparegut després que els seus autors traguessin allò millor d’ells mateixos a partir d’haver viscut moments molt feliços i alhora amargs al costat dels seus fills.
Un d’ells és Oriol Izquierdo que a través del poemari “Moments feliços” intenta transmetre’ns com han estat els 13 anys conviscuts amb la seva filla Carla “d’ètnia llullu”, tal i com la defineix l’altre autor: Màrius Serra que titula el seu llibre “Quiet”.
No seré jo qui faci una crítica dels dos llibres. No en sé. Només sé que el primer em va fer plorar i el segon riure i que tots dos em van commoure. Un parell de familiars que m’han vist llegir aquests llibres m’han dit que ells no el voldrien llegir. Que no volen patir, que només en cas de trobar-se en una situació semblant ho farien per necessitat. En canvi, jo penso que m’ha estat molt útil llegir-los per adonar-me, encara més, que els fills són el millor tresor que tenim. I sobretot tinc molt clar que si mai tinc un fill d’ètnia llullu no només seguiré tenint un tresor sinó que, a més, puc arribar a ser més bona persona.

13 de novembre de 2008

Maquiavel era maquiavèl·lic?

Pobre de mi, no hi entenc massa en religions. Ni tampoc en ismes. De fet, no hi entenc massa en res. Però diria que posar a La Contra de La Vanguardia d'avui dijous que "Jesús mai va ser cristià" és recordar una informació que fa 2008 anys que ja sabem. La primera pregunta de l'entrevista (bé, no sabem si és la primera pregunta que li va fer Victor-M. Amela a Antonio Piñeiro, sabem que és la primera que posa en la seva interpretació de la conversa que van tenir) és precisament: "Jesús ¿era cristiano?".
Si els meus pocs coneixements de religió no em traeixen, Jesús de Natzaret era, efectivament, d'origen jueu. Va ser després de la seva crucificció que va néixer el "mite" de Jesús en què s'interpretava el seu discurs, la seva mort i la suposada resurecció de diferents maneres. És a partir de la seva mort, i de la interpretació que se'n fa, que neix el cristianisme. Dit d'una altra manera, Jesús no podia formar part d'un moviment, d'una religió, que neix a partir del moment que ell ja no hi és. Això és d'una lògica aplastant que coneix qualsevol criatura que hagi estudiat religió a l'escola.
De fet, són molts els ismes o moviments polítics, religiosos, o del que sigui, que neixen després de la mort dels seus suposats ideòlegs. Són les generacions posteriors que interpreten, o reinterpreten, o malinterpreten les idees d'aquelles personatges i n'acaben creant allò que avui en diríem un club de fans i que en algunes ocasions es converteixen en partits o moviments polítics, religions, sectes o moviments artístics, per posar alguns exemple.
El mateix Antonio Piñeiro, expert en el cristianisme del segle I, afirma al final de l'entrevista que si Jesús hagués tornat a la Terra un segle després, se suposa que per segon cop, s'hauria afiliat a la branca més jueva dels seus múltiples deixebles, els ebionites. ¿I si Marx (Groucho i Karl), Maquiavel, Siddharta Gautama, John Locke o André Breton aixequessin cap?
PD: I parlant de La Vanguardia, interessant el post d'avui de Saül Gordillo en què ens explica que aquest diari i l'Sport es poden llegir en català a la xarxa.

11 de novembre de 2008

Per la cara

Un bon amic m'ha passat l'adreça d'un web, Yearbook Yourself, on hi pots afegir la teva cara i veure quin look tindries a la mateixa edat però a les dècades dels anys 50, 60, 70 i 90 del segle passat. L'experiment és divertit. L'endemà de celebrar el meu aniversari què millor que adornar-me que fer anys no sempre significa empitjorar.
1954 1956

1960
1962
1966
1970
1976
1978
1980
1982
1984
1988
1990
1994
1998

10 de novembre de 2008

Deleted







Qui es pensava que m'havia oblidat de les pintades a l'entrada del carrer de l'ajuntament, s'equivoca! Finalment, aquest cap de setmana, o potser a finals de la setmana passada, algú es va dignar a esborar les pintades que fa mesos vaig denunciar en aquest bloc, en tres ocasions: dels botiflers sociates (gener 08), que van desaparèixer ràpidament (febrer 08), vam passar als nazis (febrer 08) fins arribar a les estelades (abril 08). Al cantó dret, les dues primeres fotografies, algú es va dedicar a esborrar les pintades a base de rascar directament l'arrebossat. La pintada del cantó esquerre, ja fa dies que no hi és. Diria que ni en un cas ni l'altre ha estat obra de l'Ajuntament. És clar! És clar! Ara no és època de malgastar diners públics amb pintadetes, oi?

7 de novembre de 2008

Avui compreu 'Público'!


El diari Público regala avui Léolo, la gran pel·lícula de Jean-Claude Lauzon. Per mi, és una de les millors pel·lícules dels anys 90 del segle passat. A més, personalment, té un valor sentimental. En l'examen d'ingrés que vaig fer a la Universitat se'm demanava una reflexió sobre alguna pel·lícula i la vaig fer de Léolo. És molt probable que hi hagi molta gent que no li hagi agradat gens aquesta pel·lícula o que la considerin una excentricitat incomprensible. Però a mi em va commoure el seu univers oníric, vorejant el surrealisme. Em quedo amb el missatge que es va repetint al llarg del film: "perquè somnio no ho estic (boig)".

4 de novembre de 2008

Me caigun! O va malament o va bé!


Aquesta nit, la del primer dimarts després del primer dilluns de novembre, hi ha eleccions a Amèrica del Nord. Ho sabíeu?

Aquesta nit n'hi haurà uns que diran: Me caingun segna! Ha guanyat McCain.
I uns altres que afirmaran: Això va malament! Obama President.

¿Què voleu que us digui? Ja s'ho faran!


3 de novembre de 2008

Simpatia per Comelade

El grup del Facebook "Amics i amigues del Grup Enderrock" m'ha enviat aquest missatge:

Pascal Comelade versiona vuit temes dels Rolling Stones en un CD exclusiu per a la revista ENDERROCK.

El músic nord-català ret homenatge al seu grup preferit a "Compassió pel dimoni", que es distribueix amb l’ENDERROCK 157 (novembre 2008)El músic de les joguines ha obsequiat als lectors d’ENDERROCK amb una autèntica joia, Compassió pel dimoni (EDR Discos, 2008). Un CD inèdit que conté vuit versions de temes dels Rolling Stones. Els grans clàssics de la banda que recrea són “Satisfaction”, al costat del Vocalista del Antifaz (l’actor Sergi López), “Sympathy for the Devil”, “Brown Sugar”, “Under My Thumb”, “Honky Town Women”, “Sweet Virginia”, “Jumpin’ Jack Flash” i “Paint it Black”.

Per desig exprés de l’artista, el disc només es podrà adquirir amb l’ENDERROCK 157, que sortirà a la venda el mes de novembre. I com no podria ser d’altra manera, la revista li dedica la portada del número i un exhaustiu reportatge de vuit pàgines, on exposa la seva passió i manera d’entendre el rock’n’roll. Comelade també fa un repàs a la seva extensa discografia (66 discos propis i 120 enregistraments inèdits) i a les seves nombroses col·laboracions que inclouen artistes com Lluís Llach, Sisa, Albert Pla, Miquel Gil, PJ Harvey, Sonic Youth o Antony and The Johnsons.
Per motius que ara no vénen al cas, he tingut el privilegi de sentir aquesta peça de col·leccionista. És una petita gran obra d'art. És d'aquells discs que necessites escoltar-los més d'una vegada. En cada nova reproducció captes més detalls que el primer cop t'havien passat desapercebuts. Fins i tot alguna peça dels Stones, al principi, et pot costar distingir-la. Però de seguida agafes la tonada i veus que els petits instruments de Comelade fan encara més grans les cançons de Ses Satàniques Majestats. I no només això, sinó que fa allò tan difícil de les versions: que evoquin a l'original i alhora ser cançons que tenen vida pròpia. Recomano especialment "Under My Thumb", "Sweet Virgina" i "Paint It Black". Llàstima que només siguin 20 minuts, per més intensos i suggestius que siguin.
Encara que ja he sentit les cançons estic impacient per anar a la botiga (concretament a la Llibrera Xicoy de Torelló) per comprar el número de novembre de la que possiblement és la millor revista que es fa a Catalunya.