El "fill de puta" de Bono

No he estat mai massa partidari de fer notícia de les declaracions captades quan els implicats no n'eren conscients. Periodísticament es justifica que són d'interès públic. També s'argumenta que a vegades és l'única manera de saber què pensen els protagonistes de la notícia. Potser sí, però el fi no hauria de justificar els mitjans. Imagineu-vos que algun dia un micròfon captés allò que penses de la sogra i s'esbombés als quatre vents. Sincerament, ho trobo molt poc ètic per més que els polítics sempre intentin vendre'ns la moto. Ja hi ha altres maneres per descobrir què pensa realment aquell personatge. Insisteixo, crec que d'això no se n'hauria de fer notícia periodística. En tot cas, ja hi ha programes d'entreteniment que en poden fer mofa.

Sigui com sigui, ara ja sabem què pensa José Bono dels seus propis companys de partit. S'ha demostrat, una vegada més, que no s'acaba d'entendre que algú com ell militi al PSOE i no al PP. Però a mi, el que més m'ha sorprès, és l'expressió utilitzada. Crec que en la classe política hi ha dos tipus de persones, èticament parlant: els que insulten i els que no. Dos menes de persones que, en general, també els podem trobar en la resta de ciutadans.

Dels polítics que insulten, alguns ja ho fan en públic i aquests estan mancats de qualsevol tipus d'ètica de manera evident. Ara, dels malparlats n'hi ha una bona colla que de cara a la galeria es mostren gentils, però per darrere tenen la llengua molt fluixa i falten al respecte als que no pensen com ells. Per mi, aquestes persones també estan mancats d'ètica i de talla moral i personal. Ara ja sé, després del "fill de puta" de José Bono, que forma part d'aquest club.

En canvi, també hi ha polítics que de cara a l'opinió pública, però també de portes endins, són d'una educació exquisita. Polítics que han estat ben educats i no els passa pel cap, ni per la boca, dir-li fill de puta ni al seu pitjor enemic. Són persones que els agrada escoltar, dialogar i discutir de manera serena i argumentada.

Feu l'experiment. Comenceu a pensar en polítics que habitualment apareixen en públic i intenteu imaginar-vos quins són dels primers i quins dels segons. Difícilment us equivocaríeu.