Urureta

Fa temps que sostinc que a Catalunya podríem sobreviure només amb la música feta al nostre país. I no només això, sinó que la nostra capacitat creativa marca tendències i supera, amb escreix, la que es fa a Espanya i altres llocs de l'estranger. Aviat us en parlaré més àmpliament. Però aquesta introducció la volia fer abans de parlar de Pau Vallvé.
També fa uns dies que us parlo del meu idil·li amb l’Estanislau Verdet que ha arribat al clímax simbiòtic amb el títol de la seva nova gira. Però el meu enamorament envers al tan Islau ha arribat per l’oïda. La cupido va ser l’Eli. “L’all ho és tot pels anglesos” és probablement el disc més “nou” de l’any. Llàstima que no hagi rebut el reconeixement que es mereix, fins i tot l’Avui no l’ha inclòs entre els candidats a millor disc de l’any. La barreja d’humor, amor, agror i ardor que desprèn la seva música i lletra t’atrapen des de l’inici. Segons l’autor “En el fons el lletgisme és una manera de veure les coses lletges amb carinyo i acabar trobant-les maques”. No hi acabo d’estar d’acord. I és que tinc el meus dubtes que en allò que es fixa el senyor Verdet d’entrada sigui lleig. Com he dit, sí que hi pot haver de partida agror, “coses de les que ens solem queixar”. Però si li trobem bellesa és perquè, en realitat, són petites coses de la nostra vida que sense elles tot seria avorrit, molt avorrit.
L’enamorament amb el senyor Vallvé ha continuat gràcies a la Maria Coma. No, no es tracta d’un triangle amorós. Resulta que com “extra” al premi del concurs del nom de la gira, un single dedicat, hi anava de regal el disc d’u_mä, l’altre projecte de can Vallvé. El més divertit del cas és que els premis me’ls va dur en persona la (mä)ria, que havia estat alumna meva a segon de carrera.
El canvi de registre és significatiu, però es nota que estan fets de la mateixa factoria. La paraula que millor defineix u_mä és “tendresa” tot i que ells diuen que fan “música petita, màntrica i íntima … una mescla de natura, nostàlgia i fet a casa”. Curiosament l'Eli també en parla en el seu bloc, ho acabo de veure.
D’aquest disc em crida l’atenció que el primer track sigui la bso que utilitza un anunci de reciclatge de la Generalitat. Llàstima! La cançó és massa bonica com perquè al cap em vingui la propaganda del nostre govern. Si no fos per això, potser al sentir-la m’hauria imaginat que aquesta música hauria pogut servir per un sketch del Cirque Du Soleil, per exemple. Les cançons d’u_mä són d’aquelles que t’agradaria que formessin part de la banda sonora dels teus millors somnis. Només hi ha un petit, petitíssim, detall que m’hauria agradat que tingués el disc perquè sonés millor: que s’hi sentís més la veu de la (mä)ria que la d’en pa(u). Sentint-lo a ell me’n vaig, sense voler, a en Verdet i això em distreu una mica.
No ho dubteu, hi ha vida al Més Enllà i la trobareu en un món que es diu Estudis Miau.

PC (Per cert) Potser us preguntareu què té a veure el que he escrit amb el títol de l’entrada, oi? La cançó 10 dels u_mä em va commoure gratament. Portem setmanes tenint uns fans d’u_mä a casa i no ho sabíem! Aquí sota podreu comprovar-ho. Atenció, que aquest vídeo té data de caducitat. No voldria que d’aquí a uns anys els meus fills em reclamin drets d’autor.