26 de novembre del 2008

Un pas més

Sempre se m'ha fet difícil parlar d'un esdeveniment en què n'he estat protagonista, tot i que escriure en un bloc ja és una mica això, no? Però ahir vaig viure un dels dies més importants de la meva vida acadèmica. Com ja vaig anunciar fa uns dies, el 25 de novembre vaig defensar la tesi doctoral. Encara estic una mica ressacós.
S'assembla una mica al dia de casament. És una barreja de nervis, emoció, felicitat i atabalament. És fruit d'una feina llarga (una espècie de fasteig) que culmina en un acte solemne (una cerimònia). Hi ha un protocol que se sol mantenir en què el tribunal seu en una taula, el doctorand al davant i al costat el director de tesi. I al fons el públic. Primer intervé el doctorand, que exposa durant 20 minuts la seva feina d'anys condensada en centenars de pàgines. En aquesta intervenció el doctorand sol fer una llista d'agraïments i després condensa la feina feta focalitzant l'atenció en les conclusions a què ha arribat.
Després intervenen els membres del tribunal amb un discurs que sempre sol tenir certes similituds entre ells: es comença pels elogis i els agraïments i s'acaba amb unes observacions. Normalment la primera part és la light i després ve la heavy. En funció de la qualitat de la tesi, dels àmbits d'interès o estudi i de les ganes de protagonisme, els doctors del tribunal intervenen amb més o menys contundència. Finalment, hauria d'intervenir el director de la tesi, que fa de primer escut i tot seguit el doctorand respon a les preguntes del tribunal i intenta justificar els possibles errors. Si el tribunal ho creu convenient, té dret a rèplica.
En el meu cas, dos dels membres del tribunal, els dos últims, són els que van insistir més en aquells aspectes millorables de la tesi. Sobretot van insistir en un excés d'apassionament en alguns moments del treball. O sigui, que potser m'havia d'haver mossegat la llengua. També es va exposar que potser hauria hagut de millorar el marc teòric i algunes conclusions poc justificades.
Després del tribunal em va tocar intervenir a mi, canviant l'ordre habitual ja que el director de tesi va ser l'últim. Això em va obligar a un esforç més gran en la defensa ja que no vaig tenir l'escut del director. Malgrat tot, vaig donar la raó en tot allò que vaig creure que el tribunal la tenia i vaig procurar argumentar els motius d'altres aspectes que considerava que ja havia fet correctament. La intervenció posterior del director va anar en aquesta línia.
Malgrat això, estic molt satisfet de la intervenció de tots els membres del tribunal. Crec que van dir-me exactament allò que esperava d'ells. Per això van venir, perquè, malgrat el que es diu en aquests casos, ells en saben molt més que jo. Potser el microtema de la tesi ningú el sap com jo, però en el macrotema ells estan a anys llum.
El problema és que quan escoltava la intervenció del tribunal ni em vaig fixar en els elogis. Només estava pendent dels defectes, o aspectes millorables, del treball ja que era allò a què havia de donar resposta. Això fa que quan has acabat només et recordis dels aspectes negatius i surtis amb una certa sensació agradolça.
Sigui com sigui, encara faltava el desenllaç. Després de la injecció de moral del director, el tribunal ens va fer sortir de la sala per deliberar. Deu minuts més tard ens criden i: Excel·lent Cum Laude. Buf!
Encara tinc aquesta estranya sensació entre l'eufòria i l'orgull ferit. Entre el fi d'etapa i l'inici d'una escalada. Entre l'elogi i la crítica. Entre la molta feina feta durant 10 anys i la molta feina que queda per fer. Però hi ha una cosa que ja quedarà per sempre. A les 11 del matí encara era un llicenciat i a les 13:15 ja era doctor per tota la vida.
Se'm fa difícil transmetre totes les emocions viscudes i donar resposta a totes les mostres de suport i felicitacions rebudes. Per això vull aprofitar aquesta pàgina per fer aquest agraïment extensiu a tota aquella gent que, d'una manera o altra, heu estat al meu costat aquests últims dies.

8 comentaris:

Carles Banús i Puigivila ha dit...

Moltes felicitats Enric,

El tema era complicat i si a sobre s'ha alterat l'ordre de defensa, suposo que deus haver passat aquells típics moments de "suor freda"

Per cert: ara que ja ets "Doctor" quines receptes faràs? :-)

(un que no serà mai "Doctor")

Xavier ha dit...

enhorabona!

Anònim ha dit...

Moltes felicitats Enric. Perdó Doctor Xicoy!!!!!! Suposo que ho has celebrat degudament, oi?
Visca els Pescallunes!!!!!!!

Gerard Pruna ha dit...

Enhorabona

Joan Arnera ha dit...

Moltes felicitats, Enric.
Fas una mica d'enveja (jo no hi ha manera que m'hi posi de ferm, en acabar la tesi), però moltes felicitats!

Jordi Vila Tuneu ha dit...

Enhorabona, t'ho mereixes.
Gaudeix d'aquests moments i sobretot continua sent el que eres.
Salut i Endavant!!

Anònim ha dit...

Moltes Felicitats!

G. Permanyer

Enric Xicoy i Comas ha dit...

Ei, companys! Moltes gràcies per les vostres felicitacions! Si voleu sentir les meves opinions sobre el tema en qüestió ho podreu fer dimecres que ve, de 9 a 10, a la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio.
Salut!