28 de juliol de 2008

És Festa Major

A Torelló, estem de Festa Major.
És per aquest raó que us he de dir, de tot cor
que és probable que durant uns dies, de manera raonable
escrigui poc des del bloc.
Per això us passo aquesta actuació
del meu fill Arnau, gens babau
mentre es feien unes proves de so al costat del pavelló,
per amanir l'espera abans no retorni aviat a l'activitat.




21 de juliol de 2008

Bruce al Camp Nou (2)

Probablement em va agradar més la primera nit. El dissabte va tirar més de hits, mentre que ahir diumenge va preferir algunes peces menys conegudes. Ara, això no vol dir que no fos impressionant i fins i tot diria que el públic de les primeres files estava més entregat. Va cantar una cançó menys, però només en va repetir 10. Quan tingui un moment, si el trobo, us faig una petita crònica. Però per anar fent boca, aquí teniu algunes de cançons que va cantar:
El concert va començar amb Tenth Avenue Freeze-Out:



Aquí teniu Spirit In The Night (fragment):



Una de les poques del Born In The Usa va ser aquesta Working On The Highway (fragment):




Una de les peticions: Tougher Than The Rest:




De les peticions, la més curiosa va ser I'm Going Down. Un paio del públic duia un cartell lluminós en què la demanava. Aquí teniu la part final:



Possiblement un dels millors moments de la nit va ser la llarguíssima Mary's Place. Aquí la teniu, primer la introducció i després la cançó:





Un dels moments de baixada de tensió del concert, les dues peces de Magic maten una mica el ritme. Aquí teniu un trosset de Last To Die:



Poc abans dels bisos, l'última cançó que toca del Magic, Long Walk Home:



Pel que fa als bisos, va repetir 3 cançons: Born To Run, Bobby Jean, American Land i Twist And Shout. En canvi, diumenge va tocar Rosalita (demanada pel públic), Detroit Medley i per començar aquesta esperada Thunder Road (fragment):

20 de juliol de 2008

Springsteen al Camp Nou (1)

Ara, de moment, poques paraules. Us deixo dues de les peces gravades ahir. La primera, No Surrender i una indescriptible The River. Va ser apoteòsic. I per estrany que sembli, les cançons de The Rising van sonar com mai. Als bisos, d'una tirada i amb l'adrenalina com si fos l'inici del concert: Jungleland, Born To Run, Bobby Jean, Glory Days, Dancing In The Dark, American Land i Twist And Shout.




19 de juliol de 2008

Roger Padullés entra al Club


Sí, avui és el dia del Boss. I demà també!!! Però avui us presento algú, bé, us el torno a presentar, que té un sobrenom semblant al d'en Bruce, però en italià. Es tracta d'en Cappo, o sigui, en Roger Padullés. Dijous en Roger va actuar al Club de Tv3. Apunteu-vos aquest nom, d'aquí a poc temps aquestes imatges es passaran recordant els orígens d'un dels millors tenors d'Europa.

16 de juliol de 2008

Un país inventat

¿Ets comprador del diari El País? O, ¿En coneixes algun, de comprador? Si és així, suposo que deus haver sentit allò que aquest diari és el de referència a Espanya, i coses per l'estil. Hi ha una espècie de "coincidència" en afirmar que aquest és el suposat diari progressista i l'únic d'Espanya compromès amb la veritat i bla, bla i bla.
Doncs si encara penses així, avui t'ensenyaré un parell d'exemples per veure si, d'una punyetera vegada, canvies d'idea.

1r. EXEMPLE
Suposem que en aquest diari llegeixes, en una entrevista a Michelle Jenner (actriu) aquest titular: “Me iría de copas con ZP” (26/05/08). Segons els criteris periodístics clàssics, que tant prediquen des d'aquest diari, el titular d'una entrevista ha de mostrar allò més destacat que diu l'entrevistat. I no només això, sinó que en essència han de reflectir el seu pensament. Doncs bé, la pregunta i resposta exacte van ser aquestes:

P. Para una noche de copas…
¿Zapatero o Rajoy?
R. Ninguno. Pero si hay que
elegir me iría con ZP que me cae
mejor

¿Cal afegir algun comentari? ¿El titular, per ser més exactes, no seria: "No me iría de copas ni con ZP ni con Rajoy"?
2n. EXEMPLE
El segon exemple és encara més greu. La portada és del dissabte passat, 12 de juliol. El titular de portada és d'una falsedat i mala intenció extremes: "Cataluña segregará a los niños africanos fuera de la red escolar" i subtítol "Generalitat y ayuntamientos decidirán qué menores serán discriminados". I l'entradeta no té pèrdua: "La Generalitat de Cataluña presentó ayer cuatro de los centros especiales, al margen de la red educativa, en los que prevé apartar durante meses a los inmigrantes de 8 a 18 años llegados de zonas de culturas distantes de la europea, como es el caso de África. Unas “oficinas de escolarización”, formadas por la Generalitat y ayuntamientos, seleccionarán qué niños deben ir a esos centros, bautizados eufemísticamente Espacios de Bienvenida Educativa." Si això no és un text d'opinió, no sé què ho serà.
Però la mala llet encara va més enllà. Mireu a aquí sota quina és la principal fotografia de portada. D'acord, és una fotonotícia que no té res a veure amb al text, però ja sabeu que estèticament la imatge està premeditadament col·locada perquè visualment i moralment relacionem les dues coses.
Aquest és el periodisme seriós que fan a Espanya, imagineu-vos aquell que no ho és...

Donosti per començar

Sento ser pesat, però és aquella emoció indescriptible abans d'una gran cita, en què tot tu traspues les emocions prèvies. De fons sona el Boss, i a Internet ja he trobat la set list de Donosti. És aquesta:

Tunnel Of Love
Radio Nowhere
No Surrender
Out In The Street
The Promised Land
Hungry Heart
Summertime Blues
4th of July, Asbury Park (Sandy)
Growin' Up
Atlantic City
Prove It All Night
Darlington County
Because The Night
She's The One
Livin' In The Future
Mary's Place
Tougher Than The Rest
Incident On 57th Street
The Rising
Last To Die
Long Walk Home
Badlands
Thunder Road
Born To Run
Bobby Jean
Dancing In The Dark
American Land
Twist And Shout


Què voleu que us digui, firmo ara mateix. Potser enyoraríem un The River o un Spirit in the Night o... Buf! Tantes! Però, per allò que us explicava fa uns dies, no em faria res que toqués les dues peces del Tunnel Of Love. La veritat és que les dues, la que duu el mateix títol que el disc i Tougher Than The Rest m'agraden especialment. Inisisteixo, m'agraden perquè és el primer disc que em vaig comprar de la meva butxaca de l'Springsteen quan va sortir a la venda. I això sempre es recorda amb especial "carinyo".
Per cert, avui El País dedica un pseudoreportatge del concert del 88 a Madrid que titula: 2-8-1988: aquella noche eterna del 'Boss'. Per variar, el suposat "periódico global en español" vol destacar el suposat idili del Boss amb Madrid amb frases del tipus: "Pero aquella del 2 de agosto del 88 era la noche en la que la E-Street Band no se quería ir". I ho justifica dient que el concert es va allargar i allargar... Doncs bé, els senyors de Madrid haurien de recordar algunes coses. La primera és que en aquell concert va cantar 31 cançons, el promig que va cantar en aquella gira. Però és que l'endemà, a Barcelona, en l'últim concert de la gira (detall important), en va cantar 32, una més. Les diferències van ser que a Madrid va cantar Paradise By The C i Because The Night i a Barcelona en el seu lloc Thunder Road i Working On The Highway. I la cançó de més al camp Nou va ser Can't Help Falling In Love. Mal que els pesi als centralistes i espanyolistes d'El País, Bruce Springsteen està enamorat de Barcelona i no de Madrid. Si no, ¿Com s'explica que alguns cronistes oficials diguin que el concert de Barcelona del 21 d'abril de 1981 sigui considerat un dels millors que ha fet mai? ¿Com s'explica, si no, que escollís el concert de Barcelona del 18 de novembre de 2003 per fer-ne un DVD, l'únic concert sencer editat oficialment? ¿Com, si no, s'explica que el 1988 acabés la gira mundial a Barcelona? ¿Com s'explica, si no, que també el 1988 s'escollís Barcelona, en lloc de Madrid, per fer el concert d'Amnistia Internacional i aquell fos l'últim de la gira europea? ¿Com és que el 1999, quan es reuneix de nou l'E-Street Band, triïn Barcelona per començar la gira mundial, després dels dos concerts d'entrenament a casa, New Jersey? ¿Ah, i què als sembla a Madrid que aquesta gira europea acabi a Barcelona no amb un sinó dos concerts al Camp Nou? I que es preparin, que la llista de cançons a Barcelona segur que millora les de Madrid: paraula d'springsteenià!
PD Les fotos són de Javier Hernández d'El País.

15 de juliol de 2008

Torelló conversialista

És curiosa la sensació de déjà vu que estem vivint a Torelló. Dissortadament, el nostre alcalde torna a estar de baixa, esperem que es recuperi al més aviat possible, i el seu càrrec l’ocupa accidentalment el convergent i exalcalde Lluís Bassas. Després del pacte entre Convergència i els Socialistes ara a l’Ajuntament de Torelló tenim sociovergència, però amb un alcalde que no va guanyar les eleccions. Per tant, més aviat tenim un govern conversialista.
La veritat és que és molt positiu que els dos grans partits s’hagin posat d’acord per governar. Quan un partit local no té la majoria necessària per governar en solitari, la millor opció és arribar a pactes. I si aquests pactes els fan el màxim possible de regidors, encara millor.
Ara, aquells que esperen que amb aquest pacte a Torelló canviaran les coses que s’han fet malament els últims anys, segurament s’equivoquen. En el fons, el PSC i CiU comparteixen una manera de fer conservadora. Per descomptat que s’han fet coses bones, però sovint per cada pas endavant se n’han fet dos enrere. Vaja, que a cada bogada es perd un llençol.
Aquesta és la gran oportunitat que té Esquerra de consolidar-se com a únic referent a l’oposició. Per cert, això és el millor que li podia haver passat a ERC el 2003 després de les eleccions al Parlament de Catalunya. Com dèiem, doncs, és el moment perquè l’ERC de Torelló es converteixi en una autèntica alternativa de govern. Per això només cal actuar amb fermesa a l’oposició i aprofitar el temps que falta per a les eleccions per ampliar suports tant entre els votants com entre possibles “fitxatges” electorals.

Més Springsteen

Avui el Boss actua a Donosti, ja és a la Península! Dissabte i diumenge l'esperem al Camp Nou. Per anar fent boca, aquí teniu les cançons que podria cantar:

Dels 11 últims concerts, aquestes són les úniques 9 cançons que ha repetit cada nit:

American Land
Badlands
Born To Run
Last To Die
Livin' In The Future
Long Walk Home
Mary's Place
The Promised Land
The Rising

De 10 a 5 repeticions:

Radio Nowhere
Because The Night
Spirit In The Night
Dancing In The Dark
Out In The Street
She's The One
Bobby Jean
Hungry Heart
Girls In Their Summer Clothes
Prove It All Night
Darlington County
Seven Nights To Rock


De 5 a 2:
Atlantic City
Gypsy Biker
I'm On Fire
No Surrender
Rosalita
Summertime Blues
Twist And Shout
4th of July, Asbury Park (Sandy)
Born In The U.S.A.
Candy's Room
Darkness On The Edge Of Town
Lonesome Day
Night
Tenth Avenue Freeze-Out
The River
Thunder Road
Trapped
Two Hearts
Waitin' On A Sunny Day
Working On The Highway
Adam Raised A Cain
Backstreets
Cadillac Ranch
Fire
For You
Glory Days
I'll Work For Your Love
Janey Don't You Lose Heart
Murder Incorporated
Point Blank
Racing In The Street
Roulette
Sherry Darling
Something In The Night


Només 1 vegada:
Be True
Blinded By The Light
Cover Me
Detroit Medley
Downbound Train
Drive All Night
From Small Things (Big Things One Day Come)
Growin' Up
Held Up Without A Gun
If I Should Fall Behind
I'm A Rocker
Incident On 57th Street
Independence Day
Jungleland
Magic
None But The Brave
Ramrod
Santa Claus Is Coming To Town
So Young and In Love
Stand On It
The Ties That Bind
This Hard Land
Thundercrack
You Can Look (But You Better Not Touch)
Youngstown

12 de juliol de 2008

Tornar al túnel de l'amor


Hi ha qui s'entossudeix a afirmar que en temps passats tot era millor. En el món de la música, passa especialment. Potser sí que a vegades solem considerar que algun grup o solista ha millorat amb el temps. Però quan aquests porten dècades de carrera, acabem sentint paraules com: "es repeteixen", "val més que es retirin", etcètera. Un dels exemples més recorrents és el dels Rolling Stones. Ara, ens hem parat a pensar ¿quin grau d'absència d'autocrítica i d'incapacitat de reconèixer que ens hem fet grans hi ha en aquestes paraules?
Les noves generacions que accedeixen a aquests grups o solisites veterans sovint s'enamorem a partir dels nous treballs, que troben totalment adequats als seus temps. En canvi, aquells qui tenien 20 anys quan van sentir per primer cop el "Goats Head Soap" dels Stones, per exemple, es pensen que ja no han fet res més de bo. I ho pensen perquè mitifiquen la seva joventut. Aquell LP no només és la música que senten, sinó també els records que els porta de quan tenien aquella edat. En el fons, escoltar aquesta música els trasllada, a través d'un túnel, al passat. Un autèntic túnel de l'amor.
Exactament això és el que em passa a mi quan recordo aquell 3 d'agost de 1988. Era la segona vegada que Springsteen actuava a Barcelona, després d'aquell concert del 82 que alguns han dit que ha estat el millor que ha fet mai. Per mi, el del 3 d'agost de fa 20 anys, és el millor concert que he vist mai del Boss. Tenia només 15 anys i amb el meu millor amic vam sentir al Camp Nou unes emocions que diria que no he tornat a sentir mai més. Així començava aquell concert, quan ho veig encara se'm posa la pell de gallina:


Doncs bé, dissabte i diumenge de la setmana que ve torna al Camp Nou. Tinc entrades pel dissabte i estic fent els possibles per convèncer la meva dona per anar-hi també el diumenge. Em costarà aconseguir-ho. I és que el boss no repeteix repertori en cada concert. De fet, cada nit interpreta una quinzena de cançons diferents de la trentena que ha cantat en el concert anterior. No tinc cap mena de dubte que els concerts del cap de setmana que ve seran brutals.
Hi ha qui s'entodusseix a dir que no n'hi ha per tant, i d'altres n'exageren tant les seves virtuds que fins i tot l'imtien de manera ridícula a tota hora. Ja s'ho faran! Jo dissabte, senzillament, em deixaré portar per les emocions i gaudiré d'un espectacle gairebé únic al món en un dels millors escenaris del món.
PD: ¿Us n'heu adonat de com ha empitjorat el disseny de les entrades? I encara sort que no són aquella infàmia de tiquets del Servicaixa.

A la tercera...?


Aquest d'aquí sobre és el guanyador del concurs de cartells de la Festa Major de Torelló d'aquest any. I el de sota, un dels perdedors. Vaja, el d'abaix és el meu. Aquest és el segon any que participo, i el segon que no guanyo. Però vaja, com diu Roger Federer davant Nadal després de cada final de Roland Garros: "l'any que ve tornaré per intentar-ho".
Ara que ho llegeixo, ¿no sona massa pedant això de posar com exemple Roger Federer?



Per cert, el cartell de la Festa Major d'aquest any podria estar patrocinat per aquests supermercats d'origen osonenc:

Hi ha un motiu

Aviat farà un any que vaig escriure una entrada que portava per títol Doctorant-me. I ja ho veieu, a dia d'avui encara no sóc doctor. Era el 23 de juliol, un dia abans que la meva filla fes quatre anys, que us explicava que ja havia acabat el redactat de la tesi, però que faltava la revisió del meu director.
Doncs bé, el meu director em va respondre molt ràpid, i em va dir allò que havia de canviar i tot el que havia d'afegir. Aquest curs ho he anat fent, però a comptagotes. El primer quadrimestre, de setembre a febrer, m'ha estat impossible perquè tenia classe els 5 dies de la setmana.
No ha estat fins aquest segon quadrimestre que l'he pogut anar acabant dedicant-hi un dia cada dues o tres setmanes. Finalment, el 23 d'abril, Sant Jordi, vaig imprimir els últims canvis i poder-me repassar, per primer cop, tota la tesi. La vaig tornar a donar al meu director. No és enganyar-vos dir-vos que l'autèntic tribunal el passes amb ell, just abans que et doni el vist-i-plau per imprimir-la.
Doncs bé, el dia 7 de juliol, Sanfermín, festa molt celebrada pels meus parents navarresos, em vaig asseure al bar de la Facultat. Davant meu, el President de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, el meu director de tesi. L'Albert Sáez es repassa l'última versió i em diu: "ja la pots imprimir".
Avui, 10 de juliol de 2008 he creat el document en pdf definitiu. Ara sí! Ara la tinc acabada. Encara em falta un procés llarguet fins que l'hagi de defensar a finals d'any, però la feina important ja està feta.
¿I com em sento? Doncs, la veritat, amb la mateixa calor que ahir i que no em deixa dormir. Per això estic escrivint al sofà, descamisat i esperant que passi un bri d'aire. Què voleu que us digui, senzillament són unes quantes pàgines de paper amb 128.755 paraules.
Bé, aquest és el motiu pel qual fins avui no he tornat a escriure al bloc. Disculpeu la pausa (si és que en algun moment us ha molestat, que ho dubto).
PD La portada és provisional.

1 de juliol de 2008

joséparlarcastellà.cat

Manifest per la llengua comuna, i en defensa de totes les llengües del món (inclosa la castellana)
___________
(Traduint al català el Manifiesto veureu com no sona tan malament).
Des de fa alguns anys hi ha raons per preocupar-se al nostre país per la situació de la llengua catalana. Per suposat, es tracta també d’una preocupació cultural –el nostre idioma no gaudeix d’una pujança envejable i creixent– però sobretot una inquietud política: es tracta del seu paper com a llengua principal de comunicació democràtica al nostre país, així com dels drets educatius i cívics d’aquells qui la tenen com a llengua materna o l’escullen amb tot el dret com a vehicle preferent d’expressió, comprensió i comunicació.
Com a punt de partida, establirem una sèrie de premisses:
1) Totes les llengües oficials i no oficials que es parlen al Regne d’Espanya són igualment mundials i es mereixen la protecció oficial com a patrimoni de la humanitat, però només una d’elles és comuna a tot el territori nacional i per tant només una d’elles –el català– pateix la discriminació constitucional dels Estats als quals forma part i de la presumpció conseqüent de ser protegida. És a dir, hi ha una asimetria amb la llengua espanyola, implicant una injustícia perquè a Espanya tot i haver-hi diferents realitats culturals només una d’elles és protegida per l’Estat. I comptar amb una sola llengua política és una enorme pobresa per la democràcia, encara més si es tracta d’una llengua de tanta imposició històrica en tot el país i de tanta vigència en el món sencer com és el castellà.
2) Els ciutadans tenen drets lingüístics, però també els territoris i les pròpies llengües. O sigui: els ciutadans que parlen qualsevol de les llengües cooficials tenen dret a rebre estudis de la seva llengua i dirigir-se a l’administració amb ella al seu territori, però les llengües no tenen el dret d’aconseguir de manera coercitiva parlants ni a imposar-se com a prioritàries en educació, informació, retolar, institucions, etcètera, en detriment del català (i encara menys es pot denominar a aquest atropellament “un dret ciutadà”).
3) En les comunitats bilingües és un desig encomiable aspirar a que tots els ciutadans arribin a conèixer bé la llengua cooficial, juntament a l’obligació de conèixer la comuna del país (que també és la comuna dins els territoris de parla catalana, no ho oblidem). Però tal aspiració pot ser només estimulada, no imposada. És lògic suposar que sempre hi haurà molts ciutadans que prefereixin desenvolupar la seva vida quotidiana i professional en castellà, coneixent només de la llengua autòctona allò suficient per conviure cortesament amb els demés i gaudir tan com sigui possible de les seves manifestacions culturals. Però que certes suposades autoritats intel·lectuals anhelin com a ideal aconseguir un màxim sostre competencial bilingüe no justifica decretar la llengua estatal com a vehicle exclusiu ni primordial de l’educació o de les relacions amb l’administració pública. Convé recordar que aquest tipus d’imposicions abusives deteriora especialment les possibilitats laborals o socials dels més desafavorits, retallant les seves alternatives i la seva mobilitat.
4) Certament, l’article tercer, apartat 3, de la Constitución Española estableix que “las distintas modalidades lingüísticas de España son un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Res cal objectar a aquesta disposició tan generosa com justa, proclamada per acabar amb prohibicions i restriccions que pateixen aquestes llengües. No complert encara aquest objectiu, seria un frau de dret i una autèntica estupidesa utilitzar aquest article per justificar la discriminació, marginació o menysvaloració dels ciutadans monolingües en català en alguna de les formes indicades.
És per això que l’autor d’aquest bloc sol·licita del Parlamento español una normativa legal de rang adequat (que en el seu cas pot exigir una modificació constitucional i d’alguns estatuts autonòmics) per fixar inequívocament els següents punts:
1) La llengua catalana és comuna i oficial a tot el territori nacional, essent l’única exigible a ser compresa entre tots els ciutadans de la nació.
2) Tots els ciutadans que ho desitgin tenen dret a aprendre, com ja passa, la llengua castellana, sigui quina sigui la seva llengua materna. Aquesta llengua tindrà el rang de cooficial i hauria de configurar en els plans d’estudi al mateix nivell que l’anglès, però mai com a llengua vehicular exclusiva. En qualsevol cas, sempre ha de quedar garantit a tots els alumnes el coneixement de qualsevol de les llengües que s’imparteixin.
3) En els territoris, quan per fi siguin trilingües, qualsevol ciutadà català té el dret de ser atès en la llengua pròpia del país. Això implica que en els centres oficials hi haurà sempre personal capacitat per a això, tot funcionari ha de tenir aquesta capacitació. En locals i negocis públics no oficials, la relació entre les persones serà discrecional amb l’idioma que els doni la gana.
4) La retolació dels edificis oficials i de les vies públiques, les comunicacions administratives, la informació a la ciutadania, etcètera, en aquests territoris (o en zones qualificades trilingües) és recomanable que siguin en un sol idioma per no confondre els ciutadans, però sempre s’hauran d’expressar almenys amb la llengua autòctona del país.
5) Els representats polítics nacionals utilitzaran habitualment en les seves funcions institucionals de dimensió estatal la llengua de la nació, per una qüestió de respecte institucional. En els parlaments nacionals es parlarà la llengua nacional, com és natural, però es farà els possibles perquè qualsevol ciutadà del país s’hi pugui adreçar amb la seva llengua materna, sigui de la regió del món que sigui, inclosa l'espanyola.

Firmo per ordre alfabètic (aniré afegint noms si us hi adheriu):
Algueró Mauri, Meritxell
Amorós Giménez, Alba
Barnils Carrera, Biel
Bellmunt, Francesc
Bové i Maeso, Ruben
Casaramona i Codinach, Anna
Castanyer i Móra, Gemma
Comas i Juanco, Fàtima
Cubí Montanyà, Eduard
Degès, Marta
Espuny i Bonfill, Jordi
Iborra Plans, Roser
Lladó Vila, Eduard
Martínez, Sílvia
Miquel i Pallejá, Esteve
Padullés Pubill, Roger
Radigales, Jaume
Roca i Font, Jordi
Sabatés i Padrós, Lluís
Sellés Quintana
, Magda
Vila Tuneu, Jordi
Vives i Reixach, Joan
Xicoy i Comas, Enric
PD: disculpeu la redacció, però és que està basada en aquest altre manifest.