Hi ha qui s'entossudeix a afirmar que en temps passats tot era millor. En el món de la música, passa especialment. Potser sí que a vegades solem considerar que algun grup o solista ha millorat amb el temps. Però quan aquests porten dècades de carrera, acabem sentint paraules com: "es repeteixen", "val més que es retirin", etcètera. Un dels exemples més recorrents és el dels Rolling Stones. Ara, ens hem parat a pensar ¿quin grau d'absència d'autocrítica i d'incapacitat de reconèixer que ens hem fet grans hi ha en aquestes paraules?
Les noves generacions que accedeixen a aquests grups o solisites veterans sovint s'enamorem a partir dels nous treballs, que troben totalment adequats als seus temps. En canvi, aquells qui tenien 20 anys quan van sentir per primer cop el "Goats Head Soap" dels Stones, per exemple, es pensen que ja no han fet res més de bo. I ho pensen perquè mitifiquen la seva joventut. Aquell LP no només és la música que senten, sinó també els records que els porta de quan tenien aquella edat. En el fons, escoltar aquesta música els trasllada, a través d'un túnel, al passat. Un autèntic túnel de l'amor.
Exactament això és el que em passa a mi quan recordo aquell 3 d'agost de 1988. Era la segona vegada que Springsteen actuava a Barcelona, després d'aquell concert del 82 que alguns han dit que ha estat el millor que ha fet mai. Per mi, el del 3 d'agost de fa 20 anys, és el millor concert que he vist mai del Boss. Tenia només 15 anys i amb el meu millor amic vam sentir al Camp Nou unes emocions que diria que no he tornat a sentir mai més. Així començava aquell concert, quan ho veig encara se'm posa la pell de gallina:
Doncs bé, dissabte i diumenge de la setmana que ve torna al Camp Nou. Tinc entrades pel dissabte i estic fent els possibles per convèncer la meva dona per anar-hi també el diumenge. Em costarà aconseguir-ho. I és que el boss no repeteix repertori en cada concert. De fet, cada nit interpreta una quinzena de cançons diferents de la trentena que ha cantat en el concert anterior. No tinc cap mena de dubte que els concerts del cap de setmana que ve seran brutals.
Hi ha qui s'entodusseix a dir que no n'hi ha per tant, i d'altres n'exageren tant les seves virtuds que fins i tot l'imtien de manera ridícula a tota hora. Ja s'ho faran! Jo dissabte, senzillament, em deixaré portar per les emocions i gaudiré d'un espectacle gairebé únic al món en un dels millors escenaris del món.
PD: ¿Us n'heu adonat de com ha empitjorat el disseny de les entrades? I encara sort que no són aquella infàmia de tiquets del Servicaixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada