A mitjan de mes d’octubre un professor d’una escola de l’àrea metropolitana de Barcelona conduïa el seu cotxe. Al mateix temps una dona de la comarca d’Osona consultava el web d’Educació. L’home acabava tenint un petit accident de circulació: una topada per darrere. La dona veia al web que estava cridada dos dies després als nomenaments dels professors de català substituts de Secundària. L’home va anar al metge i li van fer una baixa per quinze dies. La dona va anar als nomenaments a Barcelona i li van assignar la seva primera substitució: ella havia escollit substituir la baixa de l’home que havia tingut l’accident de circulació perquè havien de ser només quinze dies anant i tornant a 95 quilòmetres de casa seva. 
Quan ella va arribar a l’escola va descobrir que la seva plaça provisional era en una aula d’acollida d’una escola amb un 80% d’immigració. La seva feina era ensenyar català a nois i noies arribats feia poc a Catalunya i que només saben parlar una llengua no romànica. Una escola i un ambient social molt diferents als que estava acostumada. I per dins es va dir: “sort que només són quinze dies”.
Però quinze dies després l’home de l’accident li va enviar un correu electrònic dient-li que es trobava malament. Que l’accident li havia aguditzat uns problemes físics que ja arrossegava i que tornava a tenir la baixa per quinze dies més. A partir d’aquell moment la professora, que ja s’estava ambientant al lloc de treball, va decidir fer-se seva la feina pensant que potser la substitució aniria per llarg. I així va ser, després dels segons quinze dies van venir els tercers. La primera nòmina li va donar una alegria. En el sou hi anava inclosa la part proporcional de vacances i del “finiquito”. O sigui, que en realitat cobrava només pels dies en què el professor titular estava de baixa.
A principi de desembre la professora començava a notar el cansament d’haver de fer 190 quilòmetres diaris i d’haver-se de llevar tres dies a la setmana a dos quarts de sis del matí. Tot això tenint en compte que és mare de tres criatures i que el seu marit també treballa a Barcelona. A aquest fet s’hi havia de sumar que a l’escola li tocava fer unes guàrdies en unes classes d’uns alumnes que no eren els seus. Aquelles classes eren un infern: una hora supervisant un camp de batalla en què un alumne li va arribar a dir: “tu a mi ¿de qué me conoces? ¿Te paso droga o qué?”.
Malgrat això, ella es va prendre molt seriosament l’avaluació dels que ja eren els seus nens. Es va emportar la feina a casa i va fer un informe de cada un dels seus alumnes. S’estava acabant el trimestre i a la substituta li va començar a entrar un temor després de rebre un correu del professor suposadament accidentat que li deia que ja es trobava millor. El dia 19 de desembre era l’últim dia de classe abans de les vacances de Nadal. Si el professor titular tornava abans d’aquesta data ella no cobraria els dies de festa. En canvi, si ell decidia que ja es trobava bé el 8 de gener tots dos sí que cobrarien els dies de vacances, amb la paga doble inclosa per ell. Però resulta que aquest home se’n volia anar a fora de vacances durant aquests dies i no ho volia fer estant de baixa.
Així va ser com va arribar el dia 19 de desembre, últim dia de classe. Ella, com cada dia durant els últims dos mesos, va anar a treballar. I un cop allà, a mig matí, la van cridar de secretaria i li diuen: “em sap molt de greu, però avui ha vingut la seva dona i ens ha portat l’alta del metge en data d’avui”. Quan els altres companys de l’escola ho van saber molt molestos li van dir: “sempre fa el mateix! Sempre demana l’alta just abans de les vacances!”.
La professora va tornar a casa amb una sensació agredolça. Dolça per saber que ja no hauria d’agafar el cotxe cada dia per recórrer tants quilòmetres i per anar a una escola amb greus problemes per poder educar els seus alumnes. Dolça perquè començava les vacances de Nadal. Dolça perquè havia après moltes coses durant aquests dies. Dolça perquè s’havia sentit molt a gust amb els companys de feina. Però amarga de saber que estaria 20 dies sense cobrar perquè fins el 12 de gener no li podrien donar un nou destí. Amarga per descobrir que aquesta mala passada, desgraciadament, no és una excepció en aquest món. Amarga de saber que hi ha persones que s’ho munten molt bé aprofitant els avantatges de ser funcionari. Amarga d’adonar-se que hi ha molts motius pels quals falla el sistema educatiu i sanitari del nostre país. Amarga de pensar que també podria passar que el seu proper destí torni a ser el mateix perquè el professor, curiosament, es podria ressentir de l’accident durant aquestes dates.
Quan ella va arribar a l’escola va descobrir que la seva plaça provisional era en una aula d’acollida d’una escola amb un 80% d’immigració. La seva feina era ensenyar català a nois i noies arribats feia poc a Catalunya i que només saben parlar una llengua no romànica. Una escola i un ambient social molt diferents als que estava acostumada. I per dins es va dir: “sort que només són quinze dies”.
Però quinze dies després l’home de l’accident li va enviar un correu electrònic dient-li que es trobava malament. Que l’accident li havia aguditzat uns problemes físics que ja arrossegava i que tornava a tenir la baixa per quinze dies més. A partir d’aquell moment la professora, que ja s’estava ambientant al lloc de treball, va decidir fer-se seva la feina pensant que potser la substitució aniria per llarg. I així va ser, després dels segons quinze dies van venir els tercers. La primera nòmina li va donar una alegria. En el sou hi anava inclosa la part proporcional de vacances i del “finiquito”. O sigui, que en realitat cobrava només pels dies en què el professor titular estava de baixa.
A principi de desembre la professora començava a notar el cansament d’haver de fer 190 quilòmetres diaris i d’haver-se de llevar tres dies a la setmana a dos quarts de sis del matí. Tot això tenint en compte que és mare de tres criatures i que el seu marit també treballa a Barcelona. A aquest fet s’hi havia de sumar que a l’escola li tocava fer unes guàrdies en unes classes d’uns alumnes que no eren els seus. Aquelles classes eren un infern: una hora supervisant un camp de batalla en què un alumne li va arribar a dir: “tu a mi ¿de qué me conoces? ¿Te paso droga o qué?”.
Malgrat això, ella es va prendre molt seriosament l’avaluació dels que ja eren els seus nens. Es va emportar la feina a casa i va fer un informe de cada un dels seus alumnes. S’estava acabant el trimestre i a la substituta li va començar a entrar un temor després de rebre un correu del professor suposadament accidentat que li deia que ja es trobava millor. El dia 19 de desembre era l’últim dia de classe abans de les vacances de Nadal. Si el professor titular tornava abans d’aquesta data ella no cobraria els dies de festa. En canvi, si ell decidia que ja es trobava bé el 8 de gener tots dos sí que cobrarien els dies de vacances, amb la paga doble inclosa per ell. Però resulta que aquest home se’n volia anar a fora de vacances durant aquests dies i no ho volia fer estant de baixa.
Així va ser com va arribar el dia 19 de desembre, últim dia de classe. Ella, com cada dia durant els últims dos mesos, va anar a treballar. I un cop allà, a mig matí, la van cridar de secretaria i li diuen: “em sap molt de greu, però avui ha vingut la seva dona i ens ha portat l’alta del metge en data d’avui”. Quan els altres companys de l’escola ho van saber molt molestos li van dir: “sempre fa el mateix! Sempre demana l’alta just abans de les vacances!”.
La professora va tornar a casa amb una sensació agredolça. Dolça per saber que ja no hauria d’agafar el cotxe cada dia per recórrer tants quilòmetres i per anar a una escola amb greus problemes per poder educar els seus alumnes. Dolça perquè començava les vacances de Nadal. Dolça perquè havia après moltes coses durant aquests dies. Dolça perquè s’havia sentit molt a gust amb els companys de feina. Però amarga de saber que estaria 20 dies sense cobrar perquè fins el 12 de gener no li podrien donar un nou destí. Amarga per descobrir que aquesta mala passada, desgraciadament, no és una excepció en aquest món. Amarga de saber que hi ha persones que s’ho munten molt bé aprofitant els avantatges de ser funcionari. Amarga d’adonar-se que hi ha molts motius pels quals falla el sistema educatiu i sanitari del nostre país. Amarga de pensar que també podria passar que el seu proper destí torni a ser el mateix perquè el professor, curiosament, es podria ressentir de l’accident durant aquestes dates.
2 comentaris:
Aquesta història l'he sentida algunes vegades i de ben a prop, fa molta ràbia que es donin aquests fets avui en dia.
Salut
Enhorabona per l'article, entre d'altres coses perquè m'ha fet recordar una situació no gaire agradable viscuda aquesta setmana.
Tot just dimarts vinent abans de Setmana Santa s'incorpora la interina a qui he substituït durant 5 mesos. Té tot el dret legal d'actuar d'aquest manera però malauradament hi ha més gent mancada d'ètica del que ens pensem, fins i tot en el món de l'educació. En fi...menys mal que la vida acaba posant a cadascú al seu lloc.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada