18 de novembre del 2008

Moments de quietud

Quan repasses el currículum dels escriptors o artistes de la història descobreixes que darrere d’alguns hi ha una infància o joventut en solitud. Són molts els casos de grans creadors que han hagut de passar llargues etapes de la seva vida tancats a casa o en hospitals per motius mèdics o que de ben joves eren uns nens marginats. Durant aquests períodes no van perdre el temps, tot el contrari. Alguns van llegir molt o d’altres van dibuixar a tota hora i gairebé tots van fer volar la imaginació. En realitat, doncs, van viure una etapa que els va servir de formació. Van sembrar la llavor que anys després veuria els seus fruits.
Això no vol dir, per suposat, que tots aquells nens que han passat una infància en solitud hagin estat grans pintors, narradors de ficció o cineastes. Ni tampoc que tots els artistes abans de ser-ho les hagin passat canutes. Però sí que és evident que en aquells moments durs de la vida pot aparèixer allò millor i pitjor que duem a dins. Per tant, la capacitat de crear ja existia, però calia la superació d’un moment difícil perquè es fes evident.
També pot passar que no sigui l’artista qui hagi patit una infància dura, sinó que n’hagin estat els seus fills els protagonistes. En aquest cas també tenim nombrosos exemples. Però avui em voldria fixar en dos casos que recentment han vist la llum en forma de llibre. Són un llibre de poesia i un altre de narrativa de no ficció. Dues autèntiques obres d’art que han aparegut després que els seus autors traguessin allò millor d’ells mateixos a partir d’haver viscut moments molt feliços i alhora amargs al costat dels seus fills.
Un d’ells és Oriol Izquierdo que a través del poemari “Moments feliços” intenta transmetre’ns com han estat els 13 anys conviscuts amb la seva filla Carla “d’ètnia llullu”, tal i com la defineix l’altre autor: Màrius Serra que titula el seu llibre “Quiet”.
No seré jo qui faci una crítica dels dos llibres. No en sé. Només sé que el primer em va fer plorar i el segon riure i que tots dos em van commoure. Un parell de familiars que m’han vist llegir aquests llibres m’han dit que ells no el voldrien llegir. Que no volen patir, que només en cas de trobar-se en una situació semblant ho farien per necessitat. En canvi, jo penso que m’ha estat molt útil llegir-los per adonar-me, encara més, que els fills són el millor tresor que tenim. I sobretot tinc molt clar que si mai tinc un fill d’ètnia llullu no només seguiré tenint un tresor sinó que, a més, puc arribar a ser més bona persona.

2 comentaris:

Xavier ha dit...

jo només he llegit el d'en Màrius però pel que dius ja tinc ganes de deborar el de l'Oriol. Per cert, la primera frase de "Quiet" és demolidora.

Aleix Cabarrocas ha dit...

Precisament fa uns dies vaig escoltar a la ràdio com en Màrius parlava d'aquest llibre i de la seva experiència amb en Llullu, i se'm va posar la pell de gallina. Suposo que en moments així -encara que sembli un tòpic- treiem força d'on sigui per superar els entrebancs del destí. Tanmateix, no és la classe de llibre que em vingui de gust llegir sovint -suposo que sempre és més fàcil mirar cap a una altra banda- i, de moment, he de confessar que no ho he fet.

Salut!