La meva mort

Aquesta entrada també la podia haver titulat "M'estic morint", però hauria pogut portar a alguna confusió. En el sentit que estem acostumats a dir-ho, o sentir-ho dir, no m'estic morint. O sigui, que jo sàpiga, no tinc cap malaltia que m'estigui matant, ni tampoc acabo de tenir un accident o un infart i em queden pocs instants de vida. Però si ho comparem amb la història de la humanitat, o fins i tot del nostre planeta, no és cap secret que en l'instant que naixem ja estem pràcticament morts. En aquell moment ja ens queden minúscules parts de temps per deixar de viure, insisteixo, si ho comparem amb els milenis que han passat des del Big Bang.

Però no he titulat aquesta entrada "M'estic morint" sinó "La meva mort". I ho he fet perquè des de fa un parell d'anys he vist la meva mort. No, no és un malson com aquells que tinc des que sóc petit, que dec tenir per motius diguem-ne professionals/familiars. He vist la meva mort als ulls dels meus fills. Una de les coses que he descobert en la mirada dels petits de casa és que si les coses van com han d'anar ells, algun dia, que espero que sigui d'aquí a unes dècades, em veuran morir. És una sensació estranyíssima, però és real com la vida mateixa. Tinc, tenim, davant nostre els testimonis del nostre envelliment. Sí, també hi són la parella, amics i altres familiars. Però els fills, i torno a insistir, si les coses van com han d'anar, són els que tenen més probabilitats de veure't morir i alhora de lamentar-ho. De fet, l'objectiu principal de la vida de tots els pares, almenys aquells que tenen dos o més dits de front, és que els fills et sobrevisquin. Ells són allò que deixes a la terra, i ells són els que et fan adonar, més nítidament, que el teu destí algun dia tindrà un final.

En un conte de l'últim llibre de Sergi Pàmies, Si menges una llimona sense fer ganyotes, que ara no en recordo el títol, un pare té un atac de cor davant del seu fill petit mentre estan jugant. I no explico res més, per no desvetllar la brutal realitat que descriu d'una manera exquisita, com la resta del llibre. Però aquell conte explica això mateix que us acabo de dir.

És una sensació inquietant i al mateix temps reconfortant. Inquieta perquè, més que mai, t'adones de la teva fragilitat existencial. Però reconforta perquè, en el fons, saps que en aquella mirada sempre hi restarà viva una part de tu.