Exalumnes, del corredor de la mort a la resurrecció d'en Puntí

Exalumnes amb el corredor de la mort

El dia d'ahir va ser d'una intensitat inusual. Però per mi, és clar. Va començar, com cada dia, a les 5 del matí quan va sonar el despertador. Fins a les 11h., al despatx despatxant amb alumnes i professors i intentant posar una mica de sentit comú a un tema que tenia sobre la taula.

A les 11h. cap a classe, amb més alumnes que mai. El dia anterior havíem parlat dels rumors i per posar un exemple vaig fer córrer el rumor que en la següent classe potser faríem un exercici a classe. Els 72 alumnes van saltar d'alegria quan els vaig dir que aquell dia la classe acabaria mitja hora abans i que no havien de fer cas als rumors.

A les 12h. la majoria vam marxar cap a l'auditori, allà estava a punt de començar una taula rodona amb dos expresos exonerats del corredor de la mort als Estats Units (Shujaa Graham i Juan Meléndez) i la participació del periodista Álvaro Corcuera. Abans d'entrar a la sala, vam estar una estona al hall de l'auditori i vaig poder veure un emocionat Graham a qui li queien les llàgrimes quan saludava alguns vells amics. Les llàgrimes es van repetir dins la sala quan es va reproduir el vídeo que l'Álvaro havia fet per il·lustrar el seu reportatge publicat a El País. L'Álvaro Corcuera va ser alumne de la facultat i va fer un excel·lent reportatge fruit d'un cert atzar. Aquell va ser el meu primer retrobament del dia amb un il·lustre exalumne. Encara en vindrien un parell o tres més. També van parlar el nostre degà, en Miquel Tresserras, i el company de la facultat Pere Franch.
Però el moment que tothom esperava era la intervenció de Graham i Meléndez, que havien tingut una agenda carregada durant el dia visitant mitjans com Catalunya Ràdio o TV3. Per cert, el senyor Cuní hauria de tenir la decència de citar l'acte de la Facultat de Comunicació Blanquerna, no? Si no arriba a ser perquè nosaltres els vam portar i allotjar el senyor Cuní no hauria pogut entrevistar a Meléndez.

Juan Meléndez va ser el primer d'intervenir i a la sala es va fer el mateix silenci sepulcral que devia sentir l'exconvicte quan era al corredor de la mort. Impressionant el seu relat de com s'havia preparat la soga per suïcidar-se i que gràcies a uns somnis preciosos que tenia quan dormira va sobreviure. Eren prop de les 13h. i jo havia de marxar. Com que no puc fer-vos tota la crònica d'aquesta taula rodona, us recomano la que ha fet Adrià Gala a l'Avui. Per cert, l'Adrià també ha estat alumne meu. PD (Jo la crònica no l'hauria titulat amb un"A les portes de l'infern" ja que, en realitat, el corredor de la mort per ells ja era l'infern i el cel va ser la llibertat o hauria estat morir-se).

ARA amb exalumnes
Deu minuts més tard m'esperaven al carrer Diputació 119 de Barcelona, la seu de l'ARA, l'esperat nou diari en català.
Em va rebre en Guillem Carbonell, el comunity manager, qui feia uns dies s'havia posat en contacte amb mi per demanar-me si m'agradaria tenir un bloc al web del diari. Encantat de la vida. Amb en Guillem hi havia en Sergi Sabaté, també alumne de la facultat, i a qui, amb tota probabilitat, tornaré a tenir el segon semestre. Em vaig sentir com a casa. I és que a partir d'ara l'ARA serà el meu diari. I no només ho dic perquè sigui un col·laorador extern, sinó per qui i com es farà. Crec cegament en l'ideari d'aquest nou mitjà i crec en les persones que el faran possible. Entre aquests, altres exalumnes meus, com el premi extraordinari de periodisme de l'última promoció de la nostra facultat, l'Oriol March. Però especialment per la confiança que tinc amb el seu director, en Carles Capdevila, amb qui, a part d'unir-nos el privilegi de ser pares de família nombrosa, compartim la mateixa assignatura a la Facultat. Ahir també vaig poder parlar una estona amb en Capde i vaig poder veure als seus ulls la il·lusió d'un dels projectes intel·lectuals més prometedors del segle a Catalunya, però també el neguit d'aquell qui pateix un compte enrere que s'acabava i encara té el despatx sense portes ni parets de vidre o alguns dels treballors per contractar.
Vam quedar que a partir del 28N començaria a col·laborar amb ells i que, d'entrada, escriuria sobre mèdia. Us en mantindré informats.
Tornant cap a la Facultat, vaig anar a veure el degà amb qui havíem de tancar aquella qüestió important de què us parlava al principi que tenia sobre la taula. També va informar-me que ja tenia a punt la carta de recomanació que enviarà a l'AQU per tal de donar suport a la meva petició d'acreditació com a doctor. I és que, ja que parlem d'exalumnes, en Miquel també va ser professor meu.

Exalumnes amb en Puntí
I després cap a casa. Primer de tot a buscar els nens a cole, el que va ser el meu primer dia com a membre de l'AMPA de l'Escola Fortià Solà. A partir d'ara m'hauré de fer càrrec del butlletí informatiu. I de l'escola vam anar una estoneta al parc i una altra a casa de la meva germana. Allà ja no vaig poder més i vaig quedar clapat al sofà. Així que de seguida que vam arribar a casa em vaig posar el pijama i vaig començar a fer sopar, pensant només a poder-me'n anar a dormir el més aviat possible.
Però, de cop, vaig recordar que tenia una entrada per anar a veure en Josep Puntí que presentava, diria que per primer cop, el seu nou espectacle "El telèfon roig" al teatre Cirviànum. Una barreja d'il·lusió i mandra es va apoderar de mi, però després de sopar em vaig tornar a vestir i cap al teatre s'ha dit. M'assec a la meva butaca i, sorpresa, al meu costat s'asseu un antic company d'escola dels anys 80, l'Albert, que em recorda que el dia 23 tenim el sopar d'exalumnes de Rocaprevera. De fet, jo mateix vaig fer el cartell per a la convocatòria del 24è sopar per celebrar que vam acabar 8è d'EGB.
I just darrere nostre veig que s'asseuen una parella d'edat més avançada que la mitjana d'espectadors. Són els pares, ai las!, de l'única (si no em fallen les dades) exalumna torellonenca que ha estudiat a la Facultat de Comunicació Blanquerna.
L'espectacle, i mai més ben dit, comença amb Carles Ribot. De cop, al fons del pati de butaques, comença a sonar una guitarra i una veu desafinada que canta "Que tinguem sort". En Carles va baixant les escales fins arribar a l'escenari i poc a poc anem descobrint que en Ribot porta a sobre només dues coses, la guitarra i un mocador de coll lligat a la cintura que li amaga l'entrecuix i mig cul. A partir d'aquí la mare de l'exalumne de Blanquerna es va passar tota l'actuació d'en Ribot fent comentaris sarcàstics, de fàstic i rient de l'actuació del fill bastard de Pau Riba. La veritat és que no tinc paraules per definir allò que vam veure dalt l'escenari. El paio va acabar estirat cap per avall i demanant que apaguessin els llums perquè tenia son. Sort en vam tenir de la versió que va fer de "Perduts en la boira" de Mazoni.

I en Josep Puntí no es va fer esperar. L'hora i tres quarts que van venir a continuació són impossibles de descriure. No us diré quines cançons va cantar, perquè segurament no ho sap ni ell. Però alguna cosa semblant a "Ull per ull" o "Mirall capgirat" es van sentir, interpretades a betzegades, amb energia i de manera magistral. A mig camí comença a canviar la lletra a un idioma semblant a l'anglès o al francès fins que amb un gest amb la mà cap al seu cervell sembla que se'n recordi de la lletra, i continua en català.
Els músics que l'acompanyen procuren de no perdre el fil, i els costa. El que perd sovint el fil de la guitarra i del micròfon és el mateix Puntí a qui en Carles Ribot, que va entrant i sortint, li posa les coses a lloc.
Estic convençut que ahir vaig viure un dels moments més memorables de la història de la música del nostre país. En Puntí és de les poques persones a qui pots veure creure's allò que canta. La cançó prèn vida, en Puntí és la cançó. Una cançó que traspua el sofriment d'una ànima aturmentada.
Al final del concert en Puntí surt sol dalt l'escenari, agafa una guitarra, la comença a tocar, no li agrada com sona i fuig de l'escenari deixant anar un crit: "bona nit!". El concert s'ha acabat.
S'obren els llums i sento algú que em crida. Al moment no la conec amb aquell cabell llarg i ondulat, però una radiant Anna Riera d'Olot em saluda. Òstia, quants anys que no veia la que va ser una de les meves millors alumnes. Em presenta el seu marit amb qui es va casar l'11 de setembre (el dia que jo feia 11 anys que em vaig casar). Se la veu feliç i m'informa que, curiosament, és funcionària i que treballa de mestre de català a Vic. Em diu que de tant en tant llegeix el meu bloc. Ens acomiadem i me'n vaig cap a casa amb la intenció d'escriure aquesta entrada al bloc i le dedicaré a ella.