21 d’octubre de 2010

La pregunta que no he fet a Felip Puig

L'Honorable Felip Puig i Godes ha visitat aquest migdia la Facultat de Comunicació Blanquerna. Dins els actes del cicle de conferències "Futur de Catalunya" que va encetar dimarts Joan Puicercós. L'exconseller ha estat molt explícit i ha respost sense embuts les preguntes dels estudiants. A més, també ha contestat alguna pregunta feta des del Twitter a través de #futurcat.
Això vol dir que no m'ha donat temps per fer-li una d'aquelles preguntes-comentari (o comentari-pregunta) que se solen fer a les conferències i que es fan interminables. Per tant, aprofitaré per fer-ho aquí.
En un moment de la xerrada, Puig ha insistit en aquell vell argument per ajornar la independència: cal que la societat estigui madura per poder ser independents, que el referèndum el puguem guanyar i que no comporti un trencament social. Doncs bé, jo al senyor Puig m'hauria agradat dir-li això:
"Amb tots els respectes, però crec que s'equivoca. Això de voler la independència és com voler tenir un fill. Aquelles parelles que fa temps, o no, que conviuen junts, arriba un moment que es plantegen tenir fills. Quan això passa, comencen a analitzar els pros i contres de tenir-los i, habitualment, acaben arribant a la conclusió que la cosa té més inconvenients i decideixen ajornar la decisió amb la frase "quan estiguem preparats ja ho farem".
I és que quan hi paren a pensar veuen que ser pares està ple d'inconvenients: canviar bolquers, no dormir a la nit, despeses econòmiques, s'acaba la llibertat de vitajar, ja no se surt a sopar o al cine, etcètera, etcètera.
Però, ¿què acaba fent decidir a la majoria de parelles tirar endavant l'engendrament? Doncs habitualment la clau és fer un cop de cap. No hi ha res millor per ser pares que deixar-se portar per la trempera del moment, sense protecció, i provar sort. I si a la primera, a la segona o a la tercera la cosa no tira endavant, no passa res, ho tornem a intentar. Però, almenys així, ja s'ha pres la decisió de tenir la criatura i no es posa en dubte l'objectiu principal.
Així doncs, estic convençut que Catalunya només podrà, voldrà i estarà madura per decidir el seu futur quan es convoqui un referèndum, i no al revés. Així de senzill. Si hem d'esperar estar madurs per poder fer la pregunta potser llavors ja se'ns haurà passat l'arròs.
I aquí ve la pregunta, senyor Puig, ¿no creu que hauríem de convocar un referèndum el més aviat possible i així, finalment, la gent podrà exercir el dret a decidir que tan prediquen?"