Amenaces i oportunitats del 28N

Falta menys de dos mesos perquè sapiguem els resultats de les eleccions del 28 de novembre i mai com ara havíem estat tan a prop, des del franquisme, de la independència de Catalunya. Malgrat això, encara queda molt camí per córrer. O sigui, estem davant de grans oportunitats, però també d'unes quantes amenaces.

Les oportunitats
La gran victòria després de 7 anys de tripartit i de debat estatutari és que la independència s'ha convertit en el centre del debat polític a Catalunya desplaçant l'autonomisme reivindicatiu. Molts són els factors que han condicionat aquest desplaçament, entre ells la presència d'ERC en el govern català. Però no pels motius esgrimits pels d'Esquerra, sinó més aviat per tot el contrari. Sí que és veritat que ERC ha obligat al PSC a catalanitzar-se i que ha permès que una part de l'electorat d'esquerres se sentís més proper al catalanisme. Però la tossuderia d'Esquerra per voler prioritzar l'eix esquerra-dreta i després de fer president a un exministre espanyol i membre de l'executiva del PSOE, han fet emprenyar bona part de l'electorat sobiranista que ha hagut de tirar pel dret per altres vies.
Així doncs tenim, per començar, un PSC més dividit que mai. Personatges com Castells i Sobrequés han hagut de rendir-se als peus de l'independentisme, mentre d'altres com Pasqual Maragall hi flirtegen. La divisió dins del PSC és més aguda del que volen aparentar. Si se'n van a l'oposició a finals d'any, ja en sentirem a parlar. I si torna a necessitar els vots d'ERC per governar, potser podem tenir alguna sorpresa.
CiU, especialment CDC, s'ha vist obligada a mullar-se i personatges com el propi Artur Mas han hagut de dir en públic que en cas d'haver de decidir hauria de dir que sí, que està a favor de la secessió. Aquest és un canvi enormement positiu ja que, per primera vegada, CiU comença a abandonar l'ambigüitat. Si CiU ha de governar i li falten vots per fer-ho, ja ho sentirem a dir, també, si no acaben radicalitzant el seu nacionalisme més enllà d'un platònic concert econòmic.
Pel que fa a ERC, també s'ha vist obligada a prometre que no tornarà a fer president a un socialista sucursalista amb les seves condicions referendàries. Val més tard que mai.
Finalment, la presència de dos partits nous independentistes també tenen ingredients de bona notícia. En cas que tots dos entressin al Parlament, cosa de moment poc probable, tindríem 4 partits clarament sobiranistes a la cambra catalana.

Amenaces
Però les mateixes oportunitats tenen també incorporades de bracet algunes amenaces.
La primera, i més evident, és que el debat catalanista pugui tornar, fruit de certa decepció en la falta de concreció, cap a l'autonomisme ressignat. Això serà així si a principis de la nova legislatura Catalunya, el seu govern, torna als pactes del peix al cove i accepta maquillatges al desastre de l'Estatut.
Al PSC, tot i la crisi interna, continua manant l'espanyolisme gens amant de les aventures sobiranistes. El dels socialistes és el partit del funcionarietat de Catalunya i, per tant, de les cadires calentes. Difícilment veurem tota aquesta gent disposada a lluitar per millorar les seves condicions socials, laborals o morals ja que se sap que val més boig conegut que savi per conèixer.
CiU continua estant lligada per l'encadenat d'un electorat covard. En bona part condicionat per l'U de les sigles. Aquesta rèmora alenteix una locomotora ben engrassada, però que encara funciona amb llenya i carbó.
ERC arriba massa tard al canvi de rumb. Les consultes sobiranistes els ha agafat amb els pixats al ventre. Encara que ens vulguin fer creure que no, que la lluita per la sobirania ha estat sempre l'eix de la seva política, ara se'ls creu menys gent que mai. Diuen que el poble és sobirà i si les enquestes avancen una patacada monumental, per algun motiu deu ser.
I també arriben tard Reagrupament i Solidaritat Catalana. Per més que tots plegats ens vulguin fer creure el contrari, en cap cas és positiu per a la secessió de Catalunya que els tres partits independentistes vagin per separat a les eleccions. Només amb un govern fort sobiranista, sense gaire galls als galliner, podrem aconseguir fer el salt qualitatiu i quantitatiu definitiu.

En conclusió, el futur del país depèn del desequilibri entre aquestes amenaces i oportunitats. No cal que us digui a favor de quin plat de la balança estic, oi?