Dos budells buits

A casa em diuen que sempre tinc un budell buit. Aquesta tardor ho he comprovat amb amargor. Després d’un estiu calòric, em vaig proposar perdre uns quilets i en poc més d’un mes en vaig perdre set. Els devia portar molt ben amagats perquè gairebé ningú m’ha dit “et veig més prim”, senyal que encara dec fer galtones. Sigui com sigui, m'ha costat déu i ajuda estar-me d’anar picotejant durant tot el dia: que si ara un polvoró, que si després una galeta amb xocolata, més tard uns grapats d’avellanes crues i de postres un xupa-xups de cola. Per tant, malgrat l’esforç titànic, o potser avui hauria de dir avatarós, estic convençut que mai seria capaç de fer una vaga de fam.
Això ve a qüento de la imatge d’Aminatu Haidar tornant a casa per Nadal. I és que des d’aquest bloc vull fer una crida a trobar el primer màrtir català del segle XXI i última víctima del dependentisme. Si el govern marroquí ha cedit a les pressions d’una activista independentista sahrauí, perquè no pot fer el mateix el govern espanyol amb un de català?
El pla és el següent. Un català, o millor una catalana, de certa bellesa física i intel·lectual, se n’ha d’anar a alguna ciutat marroquina. Se m’acuden algunes candidates, però no voldria comprometre a ningú. Ha d'anar, per anar bé, a alguna ciutat de fàcil accés per terra, mar i aire i de bastant interès turístic (aquesta última exigència està pensada perquè alguns periodistes es puguin fregar les mans davant l’expectativa de passar 40 dies en un hotel de quatre estrelles arran de mar en un clima més favorable al que estan vivint en altres latituds). Al mateix temps, però, ha de ser un territori amb certa marginalitat social, no difícil al Marroc, perquè els intel·lectuals més sensibilitzats s’hi sentin més còmodes.
Tornem a la noia en qüestió. Un cop allà, la jove independentista anunciarà que comença una vaga de fam si Espanya no dóna llum verda a un referèndum d’independència vinculant a Catalunya. A partir d’aquí, deixem que les declaracions es vagin succeint. De moment, no passem encara als fets. Convé tenir preparat tot un dispositiu de comunicació, amb un gabinet de premsa ben coordinat, per evitar fissures internes en l’independentisme. Passats uns 20 dies, la noia començarà a trobar-se malament i començarem a actuar. Bé, els que començaran a actuar seran els artistes i intel·lectuals catalans que redactaran manifestos, es manifestaran al carrer i muntaran concerts reivindicatius. Poc a poc, s’aniran sumant suports internacionals, els espanyols per suposat que no, i es demanarà la implicació del Rei del Marroc i els presidents d’EUA i França.
L’últim a entrar en escena serà el President de la Generalitat de Catalunya que demanarà a l’activista catalana que deixi la vaga de fam comprometent-se a aprovar en una setmana la nova llei de referèndums i afirmant que “aquesta nova llei serà l’instrument per poder consultar als catalans qualsevol qüestió sobre l’autogovern de Catalunya sense cap limitació”. Però la frase farsa de Montilla no col·larà perquè llegirem la lletra petita de la llei en què dirà “qualsevol referèndum ha de ser aprovat per les Corts Espanyoles”.
La salut de la jove catalana empitjorarà i la ingressaran a un hospital 12 dies després, 32 en vaga de fam. En aquell moment, s’accentuaran les negociacions diplomàtiques i el govern marroquí, juntament amb el nordamericà i francès, procuraran convèncer el govern espanyol de cedir. I Zapatero dirà: “prometo que aceptaré qualquier propuesta de referéndum que provenga del parlamento de Cataluña (ho dirà amb ‘ñ’ castellana)”. Però tampoc col·larà. Els activistes catalans demanaran que primer el Parlament de Catalunya enviï la proposta de referèndum i que l’aprovin les Corts Espanyoles abans que l’activista acabi la vaga de fam.
38 dies després de començar la vaga, l’activista entrarà en estat crític. Començarà el debat de si l’han de mantenir amb vida amb alimentació artificial, però la noia, per un problema congènit, entrarà en coma el dia 40 i morirà el dia 42.
Un final tràgic? Depèn de com ens ho mirem. Ja avançava que seria l’última víctima del dependentisme. A partir de llavors els passos cap a la independència s’accentuaran a marxes forçades quan 42 activistes més començaran una vaga de fam a 42 ciutats diferents de l’Estat espanyol.