29 de maig de 2008

Les preguntes

El president basc ja ha formulat les preguntes que vol traslladar al seu poble el 25 d’octubre. Suposo que ja les coneixeu però, per si de cas, aquí les reprodueixo: “¿Esteu d’acord a donar suport a un procés de final dialogat de la violència si prèviament ETA manifesta la seva voluntat inequívoca de posar-hi fi d’una vegada i per sempre?” i la segona és “¿Esteu d’acord que els partits bascos, sense exclusions, iniciïn un procés de negociació per arribar a un acord democràtic sobre l’exercici del dret a decidir del poble basc i que aquest acord sigui sotmès a referèndum abans que finalitzi l’any 2010?”.
La campanya políticomediàtica en contra de les preguntes ja ha començat. Un dels exemples més clars és La Vanguardia que en portada avui titula: “Ibarretxe busca el apoyo radical para su referéndum” que, com us podeu imaginar, fa referència al radicalisme basquista i no al radicalisme espanyolista. A més, li dediquen un semàfor vermell per consumar “su huida hacia delante en busca del choque de trenes con el Estado a través de una consulta ilegal, que para tener el voto de los proetarras no plantea críticas a ETA como le pidió el PNV”. I en pàgines interiors el no radical Florencio Domínguez afirma que “el lehendakari se pone, no en manos del PCTV, sino en último término de la propia ETA”.
Queda clar, doncs, que la gran “estupidesa” del lehendakari ha estat no plantejar unes preguntes, si no el fet de no haver-les formulat correctament. La solució, senyor Ibarretxe, és molt senzilla. Li proposo que canviï de preguntes. La primera alternativa que li proposo és la següent: “¿Esteu d’acord a donar suport a un procés de final policial, militar i judicial de la violència sanguinària i sectària d’ETA encara que manifesti la seva voluntat inequívoca de posar-hi fi d’una vegada i per sempre?”. Aquí es recull tot allò que demanen els espanyolistes, sense matisos.
El mateix proposo en la segona pregunta: “¿Esteu d’acord que els partits espanyols, amb l’exclusió dels bascos radicals, iniciïn un procés de negociació per arribar a un acord democràtic sobre el no exercici del dret a decidir del poble basc i que aquest acord sigui sotmès a les Corts Espanyoles abans que finalitzi l’any 2010?”. ¿Quin espanyolista podria dubtar de la bondat d’aquestes preguntes?
Tenint en compte que els espanyolistes diuen que un 51% dels bascos no poden decidir el futur del 49% restant és lògic creure que encara menys un 49% de gent que votés que “sí” a les preguntes anteriors no podria decidir el futur del 51% restant, oi?
Ah, i la mateixa norma la podríem aplicar a Catalunya. La pregunta al referèndum del 2014 hauria de ser: “¿Esteu d’acord que Catalunya no sigui reconeguda com una nació i que continuï formant part d’Espanya?”. Se suposa que en cas que guanyés el “sí” per només un 51%, aquest no seria legítim i tindria més valor allò que diguessin els del “no” i, per tant, Catalunya hauria de ser reconeguda com una nació i se l’hauria d’expulsar d’Espanya, oi?

La cuina del Periodisme


Als meus mestres de periodisme sovint els agrada comparar el seu ofici amb el dels cuiners. L'expressió "la cuina del periodisme" l'utilitzen sovint quan han de parlar de les rutines periodístiques. Però, arran de la disputa oberta entre els cuiners de veritat, aquesta expressió prèn una nova dimensió.
La batalla entre Santi Santamaria i la resta de xefs estrella (o estrelles, Michelín o no) és també una batalla entre grups mediàtics. No cal ser massa viu per adonar-nos que en aquesta disputa hi ha també interessos periodístics. L'exemple més clar és la guerra mediàtica que tenen El Periódico, en contra, i La Vanguardia, a favor, de Santi Santamaria. La portada d'ahir dimecres de l'encara diari del Grupo Z, amb una recepta amb additius de Santamaria, l'ha contestat avui dijous La Vanguardia amb un titular explícit: "Sanidad ve bien la transparencia que pide Santamaria". Però El Periódico ha continuat atacant amb aquest titular, també d'avui: "Santamaria admet que usa additius i promet deixar-los".
Però, ¿què hi ha, en el fons, en la cuina d'aquests titulars? ¿Per què uns hi estan a favor, i els altres en contra? La resposta és molt senzilla. Santi Santamaria és col·laborador del Magazine de La Vanguardia on cada diumenge hi publica un article i una recepta. I El Periódico té en marxa una promoció de llibres de receptes, "La cocina de Casa", en què hi participen alguns dels millors xefs catalans, bascos i espanyols: Ferran Adrià, Hilario Arbelaitz, Martín Berasategui, Quique Dacosta, Rafael Morales, Xavier Pellicer, Toño Pérez, Joan Roca i Carme Ruscalleda. Curiosament, no hi és Santi Santamaria.

26 de maig de 2008

Venc casa a Torelló

Si ets usuari habitual d'aquest bloc ja t'hauràs adonat que al costat hi tinc un link al "bloc de la casa". Però si no t'hi havies fixat aprofito per comunicar-t'ho. Si hi estàs interessat, connecta't al bloc on hi trobaràs moltes fotos i més informació. Fes córrer la veu!
Aquestes són les característiques de la casa:
_______
Garatge per 2 cotxes
1 despatx
3 banys
2 habitacions
1 suite
1 estudi
1 terrassa
1 traster
1 solàrium
_____
190m2 útils
250m2 construïts
55,73m2 jardí

24 de maig de 2008

En Saül ens visita

Saül Gordillo, director de l'Agència Catalana de Notícies, va visitar ahir divendres tres seminaris de Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. En dues sessions, Saül Gordillo ens ha explicat què és l'ACN. La veritat és que en un país com el que tenim la feina que està fent ell i tota la gent de l'agència és un treball de formiguetes. Poc a poc l'ACN s'està donant a conèixer, no només a la societat, sinó sobretot en tots els àmbits de la comunicació, especialment entre els mitjans. Per estrany que sembli, l'ACN no és encara l'agència de referència de la majoria de mitjans del nostre país, tot i que a hores d'ara és la que millor recull tot allò que passa al nostre territori. Per sort, però, alguns grans mitjans, especialment digitals, comencen a publicar notícies elaborades pels joves redactors de l'Agència.
El blocaire Gordillo també va parlar com a tal amb els alumnes del nostre seminari de segon curs de Periodisme. Aquests alumnes disposen d'una eina per mostrar els seus treballs: SemiPeriodisme. En Saül els va recomanar que, si realment tenen una ànima periodística, ara que comencen la seva carrera utilitzin totes les eines que tenen a disposició a través de la xarxa per canalitzar les seves inquietuds. Els va dir que ell ho va fer a través del seu bloc i gràcies a això s'ha fet un nom de referència en el panorama comunicatiu en català.


22 de maig de 2008

Al lloro, cada dia millor!

Burla, burla i més burla s'ha fet de la frase de l'any a Can Barça: "al loro! Que no estamos tan mal!" del president Laporta. Però, per estrany que sembli, no us volia parlar d'aquesta frase si no d'aquest titular d'avui a l'Avui: Un lloro perdut torna a casa després d'explicar on vivia. El text sencer del breu afirma: "Un lloro que s'havia perdut al Japó va ser tornat per la policia al seu domicili després que l'au comuniqués el nom del seu amo i la seva adreça. Els lloros grisos africans són una mascota molt popular entre els japonesos per la capacitat que tenen d'imitar."
La versió online de The Japan Times en dóna més detalls. Pel que sembla el lloro en qüestió es diu Yosuke i es va perdre a la població de Nagareyama, a la prefectura de Chiba. Se'n va fer càrrec l'oficial de policia Shinjiro Uemura, que el va dur fins a un centre veterinari. Pel que sembla, el lloro Yosuke era força esquerp ja que segons Uemura "vaig intentar fer-m'hi amic i parlar amb ell, però em va ignorar completament". En canvi, es veu que als metges del centre veterinari els va entretenir amb un recital de cançons.
Però, finalment, l'au va dir les paraules clau: "I'm Mr. Yosuke Nakamura" i tot seguit l'adreça dels seus propietaris. L'agent Uemura va seguir la pista i, efectivament, aquell era el nom del seu propietari i vivia a l'adreça en qüestió. Pel que sembla, els seus propietaris van tardar dos anys a ensinistrar la seva bestiola perquè aprengués les paraules clau.
En un món occidental i part de l'oriental carregat de xips implantats als animals, molts d'ells construits al Japó, amb registres o anellaments d'ocells i tot tipus de controls, és curiós com al final el que acaba funcionant és el clàssic mètode de comunicació analògic. O sigui, el boca-orella, en aquest cas, el bec-orella.

19 de maig de 2008

Bo(n)jan

17 anys. A aquesta edat, molts nois amb prou feines estan trobant la sortida al túnel de l'edat del pavo. Aquella edat tonta en què ja has de començar a prendre decisions importants a la teva vida. Aquells anys en què, aviat, tindràs carnet de conduir i a casa patiran mil vegades més que el dia en què vas anar sol a escola per primer cop. De petit, anant sol al cole, et podien atropellar creuant un pas de vianants; als 18 anys et pots matar a la carretera o pots ser tu qui mati algú travessant un carrer.
Doncs als 17 anys Bojan Kirkic Pérez s'està convertint en una icona futbolística mundial. Però no és una estrella com les altres. Per començar, és català i això ja és inèdit en aquest món del futbol en què pocs jugadors del nostre país han aconseguit convertir-se en un crack mundial. Sembla que Cesc Fàbregas és un d'aquests. Però allò que realment diferencia Bojan de la resta de jugadors, a part de la seva qualitat, és la seva humilitat. Aquells qui el coneixen diuen que Bojan és un autèntic bon jan. Escoltar la seva mare a la ràdio ha estat de les poques alegries que m’ha donat el Barça aquesta temporada.
Però la suma d’aquests tres factors: joventut, qualitat i humilitat no ha estat ben païda per algunes patums (vaques sagrades) del vestidor. Segons insinuava fa uns dies La Vanguardia, al jugador de Linyola li han fet una espècie de mòbing.
Aquest és el principal mal del club blaugrana: l’autoodi. Salvant les enormes diferències, això és el que li ha passat també a Jan Laporta. Sí, d’acord, ha tingut errors monumentals aquesta temporada i ha demostrat algunes actituds menyspreables. Però l’actual president del Barça és un altre bon jan comparat amb les màfies, i no és una metàfora, de les directives anteriors. I cap altre president ha aconseguit, tant en l'àmbit esportiu com social, el que han fet ell i la seva junta en tan poc temps després d'aconseguir la direcció del club. El que realment m’avergonyeix de ser seguidor d’aquest club és la imbecil·litat d’aquells aficionats que demanen la dimissió de Joan Laporta per dues miserables temporades (o per dues temporades miserables). Ah, i això inclou una sèrie de personatges que treballen per mitjans de comunicació que se’ls hauria de dir de tot menys periodistes.
I el tercer bon jan que ha entrat en escena és Pep Guardiola. Un altre jugador que va haver de marxar per la porta del darrere del club pel tracte despòtic que va rebre també per una bona colla d’aficionats que van fer córrer tot tipus de rumors infundats.
La temporada que ve serà la dels tres bons jans marcant l’esquelet del Barça. És l’oportunitat que tenen Bojan, Jan i Pep de demostrar que són bons jans, però que no són estúpids. És l’ocasió perquè treguin l’orgull que duen a dins i facin callar, d’una punyetera vegada, aquells que han fet tant de mal al club i al país.

11 de maig de 2008

Comunicarem la independència

Algun dia comunicarem la independència. Serà un dels dies més feliços de la meva vida, sens dubte. Mentrestant ens entrenem. M'han convidat, dimecres que ve, a una jornada a la UAB dedicada a Comunicació i Independència. Aquí us passo la seva nota de premsa. Hi esteu convidats!

Alfons López Tena participarà a la I Jornada Comunicació i Independència

El col·lectiu d'estudiants de la UAB 'Comunicació i Independència' es presentarà públicament el dimecres 14 de maig amb una jornada de xerrades i conferències, organitzada conjuntament amb la Comissió 100 anys d'estelada

L'Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) acollirà, el proper dimecres 14 de maig, la I Jornada Comunicació i Independència. Es tracta de la primera activitat que organitza 'Comunicació i Independència', un col·lectiu d'estudiants de la UAB creat en els darrers mesos amb el propòsit de traslladar, als passadissos de les facultats i als campus universitaris en general, el debat sobiranista. Juntament amb 'Comunicació i Independència', l'altra entitat que ha participat en l'impuls i organització de la Jornada ha estat la Comissió 100 anys d'estelada.
Un dels al·licients de la I Jornada Comunicació i Independència serà la presència de l'Alfons López Tena, vocal del Consell General del Poder Judicial. A partir de les 11 hores, López Tena serà a l'Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB per pronunciar una xerrada sobre el caràcter pragmàtic de la independència.
A banda de la conferència del jurista de Sagunt, que servirà per obrir l'encontre, la I Jornada Comunicació i Independència comptarà amb altres actes. Just després de la intervenció de l'Alfons López Tena, tindrà lloc una taula rodona per parlar del centenari de l'estelada i de les repercussions que sovint ha comportat la lluita independentista. El col·loqui comptarà amb la presència d'Oriol Falguera, de la Comissió 100 anys d'estelada; Ramon Piqué, professor de la UAB i membre de la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura; i Carles Castellanos, també professor de la UAB i membre del FOCDA, Fòrum Català pel Dret a l'Autodeterminació.
Ja a la tarda i a partir de les 16 hores, es celebrarà la part més vinculada amb la temàtica comunicativa i informativa de la sobirania catalana. Amb el pretext de parlar de la presència de l'independentisme en els mitjans de comunicació del país, es reuniran en una mateixa taula Carme Forcadell, responsable de comunicació de la Plataforma pel Dret a Decidir; Laia Altarriba, membre de la junta directiva del Grup de Periodistes Ramon Barnils; Enric Xicoy, professor de Periodisme de la Universitat Ramon Llull; i Xavier Mir, impulsor de la de la Xarxa de Blocs Sobiranistes.
L’exdirector del diari Avui, president del Consell Editorial del mateix periòdic i director de continguts del Grup Cultura 03, Vicent Sanchis, també hi participarà. Concretament, Sanchis serà l’encarregat de tancar la I Jornada Comunicació i Independència, amb un parlament relacionat amb la qüestió que tindrà lloc al voltant de les 17 hores, aproximadament.
La I Jornada Comunicació i Independència serà presentada pel periodista i professor de la UAB Enric Marín.

Puigcercós i Carandell

No sóc militant d'Esquerra Republicana de Catalunya i, per tant, no tinc dret a vot a les seves eleccions. Però sí que tinc una mínima idea d'allò que m'agradaria que acabés passant al partit independentista. El primer que voldria és que no guanyés un tàndem. Vull dir que per mostrar les diferents tendències del partit seria millor que sortís elegit president el membre d'una candidatura i secretari general d'una altra.
Una altra cosa desitjable és que qui guanyi la presidència sigui algú amb molta experiència dins el partit i molta experiència amb càrrecs institucionals. Aquesta figura, qui millor l'encarna, és Joan Puigcercós. Aquests dies se li critica el document privat que es va fer públic a través de l'Avui. No entenc perquè. El maquievalisme és propi de qualsevol, insisteixo, qualsevol polític que vulgui tenir responsabilitats de govern. L'única cosa que se li pot criticar, en tot cas, és que hagi estat poc astut a l'hora de posar certes idees sobre paper i que, després, no hagi impedit que aquestes s'hagin filtrat als mitjans. Són molts els polítics que, en privat, diuen i/o escriuen coses semblants o pitjors dels seus companys de partit. I són molts els periodistes que tenen documents interns de polítics que, interessadament, no acaben publicant.
Puigcercós és prou maquievèlic i està sobradament preparat per presidir el partit. I també és, a hores d'ara, el candidat més ben posicionat per tal d'obtenir millors resultats a les eleccions a la presidència de la Generalitat. En un context polític en què guanyen le eleccions els millors gestors, Puigcercós té possibilitats, fins i tot, d'acabar sent president de Catalunya. En aquest sentit, els candidats Renyer, Benach i Carretero tenen massa camí a fer per guanyar-se la simpatia i el suport de no només els nous votants d'ERC sinó també dels propis. I la figura de Carod-Rovira sembla que ja ha cremat tots els cartutxos per repetir com a presidenciable.
Pel que fa a la secretaria general, Rut Caranadell hauria de ser la guanyadora. Hi ha diferents motius. El primer, i principal, és que assegura que l'autèntica veu crítica del partit tingui també la presència que es mereix. Així, amb el tàndem Puicercós-Carandell, es garanteix un bon equilibri entre la continuitat renovada i la renovació continuada. I és que cap de les altres tres candidats significaria una autèntica renovació. A més, la parella de Puigcercós a dirigir el partit, Ridao, ha demostrat unes poques ganes que ja l'haurien d'inhabilitar.
Carandell és la candidata que està menys contaminada. Els altres tres candidats ja han tingut alguna mena de responsabilitat dins al partit. Aquesta poca experiència de partit podria semblar que és insuficient, però el que li convé ara a Esquerra és fer net i començar de zero, especialment en la secretaria general, per dirigir totes les tendències. Tot depèn de l'equip que l'acompanyi, que sí que podria estar format per gent que hagi tingut algun paper dins al partit i de les altres candidatures. ¿Què millor que un equilibri de forces per aconseguir que tots els sectors puguin fer sentir la seva veu? A més, una dona amb aquestes responsabilitats, inèdit als altres partits, segur que és garantia de bona gestió.
Estic convençut que aquesta no acabarà sent la combinació guanyadora, però també tinc la impressió que, passi el que passi, les coses a ERC no milloraran massa.

8 de maig de 2008

"No, no me n'havia adonat"

Entrevista a Ramon Anton Nonell Llenó, President dels Amics de la Cultura del No (ACUNO). Ramon Anton, Bescanó (1979), s’ha posat al capdavant d’una colla de persones descontentes amb tota iniciativa política que no rebi el suport d’alguna associació ciutadana. Volen convertir-se en el nexe d’unió de totes aquestes campanyes en contra de gairebé tot.

¿Sou anarquistes?
No, nosaltres creiem en la política. Però no amb aquesta política de no escoltar el poble quan es manifesta, justificadament, en contra de iniciatives polítiques que van en detriment del poble.

¿Doncs, per què no us dediqueu a la política?
No home, tampoc és això. Nosaltres volem canalitzar aquelles queixes ciutadanes, però que els polítics facin la seva feina.

¿Actualment la vostra principal queixa és el transvasament de l’Ebre?
No, la nostra principal atenció és per la MAT. La batalla de l’Ebre la donem pràcticament per perduda. Hi estem en contra, per suposat, però la nostra veu no s’ha escoltat suficientment.

¿I no podíeu haver triat un altre nom per a l’associació?
No ho vàrem dubtar ni un moment. Des de diferents cercles, bàsicament polítics i periodístics, es qualifica a la gent que es queixa amb raó com a la cultura del no. Doncs nosaltres agafem aquesta terminologia, amb connotacions negatives, i li donem la volta.

¿Però us considereu d’una cultura que està en contra de tot?
No, en contra de tot no. Però allò que es coneix com a la cultura del no, segons aquests intel·lectuals, són persones que no tenen arguments, que no hi entenen en política i només volen entorpir el bon funcionament del país...

¿I no sou això vosaltres?
No, ni molt menys. Darrere de cada una de les iniciatives en contra de la MAT, dels transvasaments, de les guerres, dels transgènics, del pas de l’AVE pel centre de Barcelona o de les incineradores estan documentades i tenen el suport de tècnics especialitzats i de prestigi.

¿Aquestes són totes les iniciatives a les quals doneu suport?
No, n’hi ha moltes més. Pràcticament no hi ha comarca de Catalunya en què no hi tinguem representants. Ja som 25 persones, 25 amics, que treballem per fer un país millor.

¿I heu pensat obrir-vos a altres iniciatives de fora de Catalunya?
No, de moment no. La veritat és que som un grup que, de fons, ens sentim molt catalans i sabem que si això ens passa a Catalunya és, en bona part, pel tracte desigual que hem rebut per part de l’estat durant dècades.

¿I ja per acabar, s’ha adonat que m’ha respost totes les preguntes començant amb un ‘no’?
No, no me n’havia adonat.


Aquí comença una sèrie de textos definits com a Entrevistes Impossibles, en homenatge a aquelles persones anònimes que mai podran sortir a 'La Contra' de La Vanguardia. Tenint en compte que aquest diari pública cada dia entrevistes a persones cada vegada més inversemblants, per no dir tocats de l’ala, em proposo trobar-ne d’encara més sonats. Lògicament, cap d’aquestes entrevistes que publicaré s’han dut a terme.

Un horitzó, disset paisatges



















Aquestes 14 fotografies del perfil de Torelló les he fet durant les 4 estacions de l'últim any i en diferents moments del dia des del mateix lloc.

6 de maig de 2008

Dedicat a l'ortografia, ja!

"Laporta, dedicat a la política, ja", a part de ser el títol d'una de les últimes entrades del bloc de Saül Gordillo, és també el lema d'una de les pancartes que es va veure diumenge al Camp Nou.
El senyor Bassas, del programa de ràdio que duu el mateix nom de l'emissora i del moment del dia en què s'emet, ha dit aquest matí que era una pancarta que estava mal escrita i que havia de dir "dedica't, amb apòstrof". ¿I com ho sap el senyor Bassas que està mal escrita? Estic convençut que la intenció del seu autor, o autors, o autora, o autores ja era escriure-ho sense l'apòstrof. O sigui, l'autèntic missatge de la pancarta és: "Senyor Laporta, president del Futbol Club Barcelona, com que vostè en aquests moments ja es preocupa i es dedica més a la política que al club, deixant de banda les seves responsabilitats, ha provocat la crisi de fútbol del primer equip del Barça". Bé, amb aquestes o unes paraules semblants.
Per tant, aquell qui pensi que m'he equivocat en el títol d'aquesta entrada, també va errat. No vull dir que "ja seria hora que alguns pancartistes aprenguessin a escriure-les correctament, sense faltes d'ortografia" sinó que vull dir que "aquesta entrada està dedicada a l'ortografia i a aquelles persones que l'utilitzen de manera adequada".