19 de maig de 2008

Bo(n)jan

17 anys. A aquesta edat, molts nois amb prou feines estan trobant la sortida al túnel de l'edat del pavo. Aquella edat tonta en què ja has de començar a prendre decisions importants a la teva vida. Aquells anys en què, aviat, tindràs carnet de conduir i a casa patiran mil vegades més que el dia en què vas anar sol a escola per primer cop. De petit, anant sol al cole, et podien atropellar creuant un pas de vianants; als 18 anys et pots matar a la carretera o pots ser tu qui mati algú travessant un carrer.
Doncs als 17 anys Bojan Kirkic Pérez s'està convertint en una icona futbolística mundial. Però no és una estrella com les altres. Per començar, és català i això ja és inèdit en aquest món del futbol en què pocs jugadors del nostre país han aconseguit convertir-se en un crack mundial. Sembla que Cesc Fàbregas és un d'aquests. Però allò que realment diferencia Bojan de la resta de jugadors, a part de la seva qualitat, és la seva humilitat. Aquells qui el coneixen diuen que Bojan és un autèntic bon jan. Escoltar la seva mare a la ràdio ha estat de les poques alegries que m’ha donat el Barça aquesta temporada.
Però la suma d’aquests tres factors: joventut, qualitat i humilitat no ha estat ben païda per algunes patums (vaques sagrades) del vestidor. Segons insinuava fa uns dies La Vanguardia, al jugador de Linyola li han fet una espècie de mòbing.
Aquest és el principal mal del club blaugrana: l’autoodi. Salvant les enormes diferències, això és el que li ha passat també a Jan Laporta. Sí, d’acord, ha tingut errors monumentals aquesta temporada i ha demostrat algunes actituds menyspreables. Però l’actual president del Barça és un altre bon jan comparat amb les màfies, i no és una metàfora, de les directives anteriors. I cap altre president ha aconseguit, tant en l'àmbit esportiu com social, el que han fet ell i la seva junta en tan poc temps després d'aconseguir la direcció del club. El que realment m’avergonyeix de ser seguidor d’aquest club és la imbecil·litat d’aquells aficionats que demanen la dimissió de Joan Laporta per dues miserables temporades (o per dues temporades miserables). Ah, i això inclou una sèrie de personatges que treballen per mitjans de comunicació que se’ls hauria de dir de tot menys periodistes.
I el tercer bon jan que ha entrat en escena és Pep Guardiola. Un altre jugador que va haver de marxar per la porta del darrere del club pel tracte despòtic que va rebre també per una bona colla d’aficionats que van fer córrer tot tipus de rumors infundats.
La temporada que ve serà la dels tres bons jans marcant l’esquelet del Barça. És l’oportunitat que tenen Bojan, Jan i Pep de demostrar que són bons jans, però que no són estúpids. És l’ocasió perquè treguin l’orgull que duen a dins i facin callar, d’una punyetera vegada, aquells que han fet tant de mal al club i al país.

2 comentaris:

Lluís Sabatés i Padrós ha dit...

Completament d'acord Enric. Esperem que tinguem sort de cara la propera temporada i que en Pep sigui capaç amb l'ajuda de molts de tirar endavant el nou projecte. No ho tindrà gens fàcil. Sort Pep!!!

enric ha dit...

Enric, després de Vicent Sanchis i molts pocs més. Ets l'únic que has estat capaç de fer una crítica constructiva de la situació del Barça. És molt trist haver de dir això. T'encoratjo a anar més enllà i fer un anàlisi a fons de la situació actual del barça començant pels grups de comunicació (grup godó per un cantó i sogecable-prisa per un altre contra mediapro),continuant pels partits polítics (psc-psoe) i exdirectius (rosell, nuñistes i altres ressentits). També t'encoratjo a fer una crítica sobre en què s'està convertint el periodisme. I no només em refereixo al Barça. Ni a la política. Sinó a tot en general. On és la línia entre el periodisme (jo ho entenc com a informació i crítica amb informació contrastada) i la propaganda? Jo en molt pocs casos la puc distingir. Ànims i gràcies.