"No, no me n'havia adonat"

Entrevista a Ramon Anton Nonell Llenó, President dels Amics de la Cultura del No (ACUNO). Ramon Anton, Bescanó (1979), s’ha posat al capdavant d’una colla de persones descontentes amb tota iniciativa política que no rebi el suport d’alguna associació ciutadana. Volen convertir-se en el nexe d’unió de totes aquestes campanyes en contra de gairebé tot.

¿Sou anarquistes?
No, nosaltres creiem en la política. Però no amb aquesta política de no escoltar el poble quan es manifesta, justificadament, en contra de iniciatives polítiques que van en detriment del poble.

¿Doncs, per què no us dediqueu a la política?
No home, tampoc és això. Nosaltres volem canalitzar aquelles queixes ciutadanes, però que els polítics facin la seva feina.

¿Actualment la vostra principal queixa és el transvasament de l’Ebre?
No, la nostra principal atenció és per la MAT. La batalla de l’Ebre la donem pràcticament per perduda. Hi estem en contra, per suposat, però la nostra veu no s’ha escoltat suficientment.

¿I no podíeu haver triat un altre nom per a l’associació?
No ho vàrem dubtar ni un moment. Des de diferents cercles, bàsicament polítics i periodístics, es qualifica a la gent que es queixa amb raó com a la cultura del no. Doncs nosaltres agafem aquesta terminologia, amb connotacions negatives, i li donem la volta.

¿Però us considereu d’una cultura que està en contra de tot?
No, en contra de tot no. Però allò que es coneix com a la cultura del no, segons aquests intel·lectuals, són persones que no tenen arguments, que no hi entenen en política i només volen entorpir el bon funcionament del país...

¿I no sou això vosaltres?
No, ni molt menys. Darrere de cada una de les iniciatives en contra de la MAT, dels transvasaments, de les guerres, dels transgènics, del pas de l’AVE pel centre de Barcelona o de les incineradores estan documentades i tenen el suport de tècnics especialitzats i de prestigi.

¿Aquestes són totes les iniciatives a les quals doneu suport?
No, n’hi ha moltes més. Pràcticament no hi ha comarca de Catalunya en què no hi tinguem representants. Ja som 25 persones, 25 amics, que treballem per fer un país millor.

¿I heu pensat obrir-vos a altres iniciatives de fora de Catalunya?
No, de moment no. La veritat és que som un grup que, de fons, ens sentim molt catalans i sabem que si això ens passa a Catalunya és, en bona part, pel tracte desigual que hem rebut per part de l’estat durant dècades.

¿I ja per acabar, s’ha adonat que m’ha respost totes les preguntes començant amb un ‘no’?
No, no me n’havia adonat.

Aquí comença una sèrie de textos definits com a Entrevistes Impossibles, en homenatge a aquelles persones anònimes que mai podran sortir a 'La Contra' de La Vanguardia. Tenint en compte que aquest diari pública cada dia entrevistes a persones cada vegada més inversemblants, per no dir tocats de l’ala, em proposo trobar-ne d’encara més sonats. Lògicament, cap d’aquestes entrevistes que publicaré s’han dut a terme.