joséparlarcastellà.cat

Manifest per la llengua comuna, i en defensa de totes les llengües del món (inclosa la castellana)

___________

(Traduint al català el Manifiesto veureu com no sona tan malament).

Des de fa alguns anys hi ha raons per preocupar-se al nostre país per la situació de la llengua catalana. Per suposat, es tracta també d’una preocupació cultural –el nostre idioma no gaudeix d’una pujança envejable i creixent– però sobretot una inquietud política: es tracta del seu paper com a llengua principal de comunicació democràtica al nostre país, així com dels drets educatius i cívics d’aquells qui la tenen com a llengua materna o l’escullen amb tot el dret com a vehicle preferent d’expressió, comprensió i comunicació.
Com a punt de partida, establirem una sèrie de premisses:
1) Totes les llengües oficials i no oficials que es parlen al Regne d’Espanya són igualment mundials i es mereixen la protecció oficial com a patrimoni de la humanitat, però només una d’elles és comuna a tot el territori nacional i per tant només una d’elles –el català– pateix la discriminació constitucional dels Estats als quals forma part i de la presumpció conseqüent de ser protegida. És a dir, hi ha una asimetria amb la llengua espanyola, implicant una injustícia perquè a Espanya tot i haver-hi diferents realitats culturals només una d’elles és protegida per l’Estat. I comptar amb una sola llengua política és una enorme pobresa per la democràcia, encara més si es tracta d’una llengua de tanta imposició històrica en tot el país i de tanta vigència en el món sencer com és el castellà.
2) Els ciutadans tenen drets lingüístics, però també els territoris i les pròpies llengües. O sigui: els ciutadans que parlen qualsevol de les llengües cooficials tenen dret a rebre estudis de la seva llengua i dirigir-se a l’administració amb ella al seu territori, però les llengües no tenen el dret d’aconseguir de manera coercitiva parlants ni a imposar-se com a prioritàries en educació, informació, retolar, institucions, etcètera, en detriment del català (i encara menys es pot denominar a aquest atropellament “un dret ciutadà”).
3) En les comunitats bilingües és un desig encomiable aspirar a que tots els ciutadans arribin a conèixer bé la llengua cooficial, juntament a l’obligació de conèixer la comuna del país (que també és la comuna dins els territoris de parla catalana, no ho oblidem). Però tal aspiració pot ser només estimulada, no imposada. És lògic suposar que sempre hi haurà molts ciutadans que prefereixin desenvolupar la seva vida quotidiana i professional en castellà, coneixent només de la llengua autòctona allò suficient per conviure cortesament amb els demés i gaudir tan com sigui possible de les seves manifestacions culturals. Però que certes suposades autoritats intel·lectuals anhelin com a ideal aconseguir un màxim sostre competencial bilingüe no justifica decretar la llengua estatal com a vehicle exclusiu ni primordial de l’educació o de les relacions amb l’administració pública. Convé recordar que aquest tipus d’imposicions abusives deteriora especialment les possibilitats laborals o socials dels més desafavorits, retallant les seves alternatives i la seva mobilitat.
4) Certament, l’article tercer, apartat 3, de la Constitución Española estableix que “las distintas modalidades lingüísticas de España son un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Res cal objectar a aquesta disposició tan generosa com justa, proclamada per acabar amb prohibicions i restriccions que pateixen aquestes llengües. No complert encara aquest objectiu, seria un frau de dret i una autèntica estupidesa utilitzar aquest article per justificar la discriminació, marginació o menysvaloració dels ciutadans monolingües en català en alguna de les formes indicades.
És per això que l’autor d’aquest bloc sol·licita del Parlamento español una normativa legal de rang adequat (que en el seu cas pot exigir una modificació constitucional i d’alguns estatuts autonòmics) per fixar inequívocament els següents punts:
1) La llengua catalana és comuna i oficial a tot el territori nacional, essent l’única exigible a ser compresa entre tots els ciutadans de la nació.
2) Tots els ciutadans que ho desitgin tenen dret a aprendre, com ja passa, la llengua castellana, sigui quina sigui la seva llengua materna. Aquesta llengua tindrà el rang de cooficial i hauria de configurar en els plans d’estudi al mateix nivell que l’anglès, però mai com a llengua vehicular exclusiva. En qualsevol cas, sempre ha de quedar garantit a tots els alumnes el coneixement de qualsevol de les llengües que s’imparteixin.
3) En els territoris, quan per fi siguin trilingües, qualsevol ciutadà català té el dret de ser atès en la llengua pròpia del país. Això implica que en els centres oficials hi haurà sempre personal capacitat per a això, tot funcionari ha de tenir aquesta capacitació. En locals i negocis públics no oficials, la relació entre les persones serà discrecional amb l’idioma que els doni la gana.
4) La retolació dels edificis oficials i de les vies públiques, les comunicacions administratives, la informació a la ciutadania, etcètera, en aquests territoris (o en zones qualificades trilingües) és recomanable que siguin en un sol idioma per no confondre els ciutadans, però sempre s’hauran d’expressar almenys amb la llengua autòctona del país.
5) Els representats polítics nacionals utilitzaran habitualment en les seves funcions institucionals de dimensió estatal la llengua de la nació, per una qüestió de respecte institucional. En els parlaments nacionals es parlarà la llengua nacional, com és natural, però es farà els possibles perquè qualsevol ciutadà del país s’hi pugui adreçar amb la seva llengua materna, sigui de la regió del món que sigui, inclosa l'espanyola.

Firmo per ordre alfabètic (aniré afegint noms si us hi adheriu):

Algueró Mauri, Meritxell
Amorós Giménez, Alba
Barnils Carrera, Biel

Bellmunt, Francesc
Bové i Maeso, Ruben
Casaramona i Codinach, Anna

Castanyer i Móra, Gemma

Comas i Juanco, Fàtima

Cubí Montanyà, Eduard

Degès, Marta
Espuny i Bonfill, Jordi

Iborra Plans, Roser

Lladó Vila, Eduard

Martínez, Sílvia

Miquel i Pallejá, Esteve

Padullés Pubill, Roger

Radigales, Jaume

Roca i Font, Jordi

Sabatés i Padrós, Lluís
Sellés Quintana, Magda

Vila Tuneu, Jordi
Vives i Reixach, Joan

Xicoy i Comas, Enric

PD: disculpeu la redacció, però és que està basada en aquest altre manifest.