La lupa sobre ERC

Aquestes són 10 reflexions sobre ERC que, en el fons, no fan res més que condensar aquelles idees que ja hem escrit més d’una vegada en aquest bloc.
1) Esquerra Republicana continua sent el centre d’atenció de la política catalana. Avui, l’endemà de les eleccions espanyoles, en què Zapatero o Rajoy haurien de ser els protagonistes, en realitat ho és Joan Puigcercós. Això demostra el pes real d’un partit que té la clau de la governabilitat de Catalunya. També demostra que és el partit que té un potencial més gran dins el panorama polític del nostre país.
2) Però bona part d’aquesta atenció és deguda també a la suma d’incidències institucionals que ha protagonitzat un dels partits més antic del país. En l’actual etapa democràtica, si no m’equivoco, els únics consellers que han presentat la dimissió són els dos màxims dirigents d’ERC. I no només això, també els seus consellers han estat els únics que han estat expulsats d’un govern. En les anteriors ocasions des d’ERC es va dir que es faria autocrítica i sembla que només ha servit perquè ara es digui, un altre cop, que es farà autocrítica. Potser seria hora que, a part de dir-ho també es faci. O sigui, ¿i sí passem de l’autocrítica a l’actocrítica? La dimissió de Puigcercós, encara que tard, és un exemple d'actocrítica.
3) Malgrat això, no es pot negar que té molt mèrit la valentia que han tingut els dirigents d’aquest partit a l’hora de posar el seu càrrec a disposició quan han cregut que havien comès algun error. Molts altres consellers, d’aquest i d’anteriors governs, han mantingut el càrrec malgrat la seva nefasta gestió i que haurien hagut de plegar per motius més justificats.
4) Com deia, gairebé tothom es permet el luxe d’opinar sobre ERC i aconsellar els passos que ha de seguir, inclòs un servidor. Però la gent del partit no hauria de fer massa cas d’aquelles opinions que vénen dels salvapàtries, sigui quina sigui aquesta pàtria, que en realitat pretenen salvar els seus partits de referència. Consellers (parlo d’aquells qui donen consells) de CiU, PSC-PSOE, ICV i PP que s’atreveixen a parlar-ne com aquells entrenadors de futbol que comencen una roda de premsa dient “no vull parlar d’àrbitres” per acabar criticant-los. I amb quin cinisme i hipocresia molts d'ells fan veure que lamenten la pèrdua del grup parlamentari català quan, en realitat, el que voldrien és veure la desaparició d'Esquerra.
5) En canvi, potser haurien de fer més cas a aquells qui realment n’opinen o els critiquen perquè s’estimen el partit i desitgen un país més lliure. D’aquests n’hi ha molts que han escrit o verbalitzat algunes propostes molt interessants i se’ls ha ignorat. I no només ignorat, sinó fins i tot menyspreat i intentat silenciar.
6) Perquè si un defecte ha tingut el partir republicà ha estat no obrir-se suficientment a l’aire nou. Si Carod-Rovira es llegís avui la llista de gent que va firmar el manifest “Carod President” li hauria de caure la cara de vergonya de no haver aprofitat el potencial que hi havia en desenes d’aquelles firmes que ara pensen que se’ls va utilitzar primer i ignorar després.
7) I és que allò que diuen molts d’aquests vertaders amics d’ERC és que l’estratègia iniciada a partir del primer tripartit sembla que no duu als resultats esperats. Donar ales a un PSC moribund no només l’ha ressuscitat sinó que ha comportat els millors resultats de la branca a Catalunya del PSOE i a un president de la Generalitat de l’executiva d’aquest partit espanyol i espanyolista.
8) Malgrat tot, els resultats d’aquestes eleccions espanyoles no han estat tan dolents com semblen. En cap cas es tracta d’una “derrota”, tal i com hem sentit aquesta nit al TN de TV3. Són els segons millors resultats en unes espanyoles, unes eleccions en què tradicionalment el votant independentista no s’hi sent identificat.
9) Per tot plegat, no hem de perdre l’esperança que el rumb encara es pugui redreçar. El sentiment independentista realment és molt present i s’ha de convertir en majoritari. CiU s’està adonant que aquest pot ser el camí a seguir. Els propers mesos, en aquest sentit, seran crucials. Tot i les desavinences, convé que el catalanisme de veritat, no aquell manllevat i maquillat, faci pinya davant l’envestida nacionalista espanyola que ens espera.
10) La incertesa i feblesa estratègica d’aquests últims anys fa la impressió que no consolida un full de ruta clar que dugui a convertir-lo en un partit majoritari. Però ERC ha sobreviscut a moments pitjors que aquest i a uns mínims que feien presagiar la pràctica desaparició. Qui sap, potser tots aquells qui ens creiem amb el dret de dir-hi la nostra i ens atrevim a donar consells algun dia ens haurem de menjar les paraules que fa anys que repetim. Quan això passi us asseguro que faré autocrítica i actocrítica.