Una de les coses que més em va sorprendre del concert de comiat de Lluís Llach va ser sentir-li dir que quan va escriure la cançó “Tendresa” va pensar “que potser era bleda, però de tan bleda en realitat és revolucionària”. Doncs té raó, és revolucionària.
La cançó diu:
Del dolç batec de la tendresa
Del dolç batec de la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que ens cura quan fa por la solitud.
Sovint, massa, la solitud fa acte de presència. Una solitud d’esperit, un desemparament davant les inclemències que ens envolten. Quan lluites per uns valors i t’adones que una ventada pot enderrocar el fràgil castell de cartes que tant t’ha costat construïr, tu també caus. Ai! Fa mal! Tens la sensació que ningú t’entén, o que no ho fa prou. I et preguntes: ¿potser sóc jo qui està equivocat? Si no ho penses ets un cínic.
I busques aixopluc, la pluja et cala. No el trobes, ho engegaries tot a la merda. Però quan et sents abatut, derrotat, obres la porta i arriba la tendresa. La seva mirada il·luminada, innocent i fresca se’t clava al fons del cor. I ells o ella salten a sobre teu i t’abracen. Amb força, la força de la tendresa. La seva escalfor et crema els mal pensaments. Et sents feliç i lliure. Ets un privilegiat: l’infant que tens en braços et recorda que tu també has estat infant. Agraeixes, a qui sigui, poder viure en plenitud allò que un dia vas ser i que ja no recordaves que havia existit. Tens la segona oportunitat de viure la infantesa, la teva infantesa. No, la teva no, una de millor, la dels teus fills.
Sovint, massa, la solitud fa acte de presència. Una solitud d’esperit, un desemparament davant les inclemències que ens envolten. Quan lluites per uns valors i t’adones que una ventada pot enderrocar el fràgil castell de cartes que tant t’ha costat construïr, tu també caus. Ai! Fa mal! Tens la sensació que ningú t’entén, o que no ho fa prou. I et preguntes: ¿potser sóc jo qui està equivocat? Si no ho penses ets un cínic.
I busques aixopluc, la pluja et cala. No el trobes, ho engegaries tot a la merda. Però quan et sents abatut, derrotat, obres la porta i arriba la tendresa. La seva mirada il·luminada, innocent i fresca se’t clava al fons del cor. I ells o ella salten a sobre teu i t’abracen. Amb força, la força de la tendresa. La seva escalfor et crema els mal pensaments. Et sents feliç i lliure. Ets un privilegiat: l’infant que tens en braços et recorda que tu també has estat infant. Agraeixes, a qui sigui, poder viure en plenitud allò que un dia vas ser i que ja no recordaves que havia existit. Tens la segona oportunitat de viure la infantesa, la teva infantesa. No, la teva no, una de millor, la dels teus fills.
Dedicat a Francesc Orteu, per allò que tenim en comú i especialment pel seu article "A Sant Joan de Déu" publicat el divendres 7 de març de 2008 a l'última del diari Avui.
2 comentaris:
Enric, vas estar a Verges? Jo també hi vaig ser. Vaig tenir la mala sort, això sí, de ser al primer dels dos concerts de comiats y no es va allargar massa amb els "bisos". El segon concert el vaig veure per la tele (és el que tenim els fans de Lluis Llach) i va ser molt millor. Imperdonable, en qualsevol cas, que no cantès "L'Estaca". Al concert de Madrid (que també vaig anar) si que la va cantar i va ser indescriptible (decenes de madrilenys cantant "l'avi Siset...") amb les mans agafades.
Quina llàstima que es retirès...
Per cert, que ben al costat meu hi era el Jordi Basté amb la dona.
Hola Manel, no, no vaig anar al concert. El vaig veure per la tele i tinc el CD. Així que vas veure Basté i senyora? Per la teva informació, ella és exestudiant de la Facultat. Vés per on.
Publica un comentari a l'entrada