En Maurici em vigila el ramat

Hi ha una majoria silenciosa que fa dies que es demana per què no escric res al bloc. És una majoria perquè sou molts els que us pregunteu perquè no l'actualitzo. I silenciosa perquè, de moment, ningú m'ho ha preguntat directament. La raó és senzilla: estic desbordat per la feina de la Facultat. És final de quadrimestre i a part de les correccions em toca assignar unes quantes desenses de llocs de pràctiques.
Però no patiu, estic atent a l'actualitat. Hi he enviat en Maurici, el ninot de neu. El dia de Reis va nevar i l'endemà vam parir en Maurici. Fa uns dies el meu fill em va dir: "en Maurici ja no hi és, ¿a on ha anat?" i jo li vaig contestar "el tinc d'enviat especial per aquests móns de Déu per vigilar-me l'Actualitat". I el meu fill em va respondre: "que et dic ¿a on ha anat el ninot de neu?!". Bé, suposo que aquests dies l'heu vist als diaris, si no és així aquí el teniu. (La primera foto és del dia del seu naixement).

El millor tenor de l'Estat

Aquest és un nom que fa temps que us dic que heu de recordar: Roger Padullés. El tenor català va quedar segon en un dels premis més prestigiosos del món, Francesc Viñas, en què el primer premi va quedar desert. És el que lliura el Gran Teatre del Liceu. A més d'aquest, va guanyar el Premi Plácido Domingo al millor cantant espanyol i el Premi al millor cantant català! (Notícia emesa al Telenotícies Migdia d'avui).

La fotografia és de Immaculada Tubau Prat.

El Xiquidiccionari

357 entrades, 65147 visities i 2 anys, 3 mesos i 28 dies després de la primera entrada d'aquest bloc, m'he adonat que sense adonar-me'n he creat un petit diccionari de paraules o expressions pròpies. Per això en dic el Xiquidiccionari. Algú es preguntarà perquè he triat fer aquest resum 357 entrades, 65147 visities i 2 anys, 3 mesos i 28 dies després. I jo li diré: "realment és una bona pregunta".

Dependentistes

Són tots aquells qui en un referèndum d'independència votarien "no", inclús aquells que es proclamen obertament catalanistes.

Anys 0
Són aquells anys que van de l'any 2000 al 2009.

Generació recessió
Áquella generació de joves, l'actual, que té unes perspectives laborals i econòmiques pitjors que la dels seus pares.

Infantificció
Un homenatge a Joan Fontcuberta en què les joguines dels nens ens ajuden a fer volar la imaginació.

El Tour ho és tot pels francesos/ciclistes
El nom de la nova gira de l'Estanislau Verdet creat per l'autor d'aquest bloc amb ajuda inclosa.

La síndrome de Quixot
Aquells qui no volen reconèixer que formen part d'un grup tot i saber-ho.

Els pixavermell
Els pixapins quan tornen a casa després de recollir un cistell de rovellons.

Patriopatetisme
Patriotisme espanyolista aplicat a les seleccions espanyoles per motius totalment injustificats.

Torelló conversialista
El govern de coalició a Torelló entre el PSC i CiU.

ITV (Inspecció Tècnica de Vailets)
El control pediàtric dels xics de casa.

El descriptor
Una manera de definir Josep Maria Espinàs, n'hi ha d'altres.

Roinejar
La mania de CiU per parlar del transvessament del Roine durant la sequera de l'any passat.

Pancartistes oficials
El grup municipal del PSC que durant un temps van penjar pancartes per demanar que es mantinguessin les urgències de nit a Torelló amb el mateix èxit que quan els pancartistes són de la societat civil i l'ajuntament passa d'ells.

Calçasses (II)
L'home de la dona que és presidenta o cap d'estat d'un govern. Bill Clinton s'hi va quedar a les portes.

Desengialada
La manera de parlar de Marina Geli ens demostra que vol el concert econòmic.

Telescombriaire exhibicionista
Ferran Monegal es dedica a escombrar la telescombraria, però ho fa amb les mateixes eines que critica.

La comuna catalanista o masoveria comuna del catalanisme
Altres maneres de definir la Casa Gran del Catalanisme.

Maramagalls
També una altra manera de definir aquells qui defensen una sociovergència.

La síndrome del Discotecat (II)
La pateixen aquells seguidors de la música i que no saben viure sense la que es fa en català i que la consideren de tanta o més qualitat que la resta de música que es troba al mercat.

Semiperiodisme
El bloc dels meus alumnes del seminari de periodisme de segon curs que comencen a escriure alguns dels gèneres de la professió.

La barretina mediàtica (II)

Aquells opinadors que sempre troben arguments per arribar a la conclusió que tots els partits polítics fan malament la seva feina, menys CiU.

L'últim o el darrer

El 28 de setembre de l'any passat vaig escriure una entrada sobre el Derby entre Espanyol i Barça. Us deia que la majoria de mitjans havien escrit que aquell seria l'últim Derby a l'Estadi Lluís Companys però que "tot i això, sí que és possible que abans d'acabar la temporada es tornin a veure a la Copa del Rei."

I ja ho veieu, com si d'un oracle es tractés resulta que aquell no va ser l'últim... No diguis mai d'aquesta aigua no en beuré.

La Vanguardia 27/09/08

La Vanguardia 27/09/08

Avui 27/09/08

La Vanguardia 15/01/09

Avui 15/01/09

Independentistes i dependentistes

Avui m'he adonat que fa temps que utilitzo el terme "dependentistes" i encara no us havia explicat perquè. Tot ve d'un article que vaig publicar fa 6 anys (31/01/2003) al que llavors era el setmanari "La Marxa". Ara que el torno a llegir penso: "ho podies haver explicat millor", però no n'he canviat ni una coma. Aquí el teniu:

Independentistes i dependentistes

Si una cosa agrada tant als polítics com als periodistes és posar nom a les coses. En podríem dir “emparaular la realitat”. L’avantatge d’utilitzar unes certes paraules per definir un col·lectiu, una iniciativa o un adversari és que és més fàcil que tothom identifiqui una expressió amb aquest col·lectiu, aquesta iniciativa o aquest adversari. Posem un exemple apolític. Als pobles molta gent és coneguda per un sobrenom o malnom que fa més fàcil la identificació d’aquella persona: en Peret Espardenyer, la Carmeta Camacurta o l’Octavi de les Mongetes, per posar tres noms inventats. Però així com aquests noms populars solen durar tota la vida, fins i tot s’hereten, en política es van adaptant en funció de les necessitats de cada moment. Posem altres exemples. Fa trenta anys parlar de Manuel Fraga significava emparaular-lo com a “feixista”. Avui Manuel Fraga, com a president autonòmic que és, se l’anomena “demòcrata”. I així podrien anar sortint varis emparaulaments com “sociates”, “peperos”, “rojos”, “partits democràtics”, “etarres”, “kale borroka”, “zulo”, “progressistes”, “constitucionalistes”, “regions”, “autonomies”, “nacionalitats històriques”, “comunitats autònomes”, etcètera.
Deixava per al final un emparaulament, i la seva negació, que han estat dels que més a fons han calat: “nacionalistes” i “no nacionalistes”. En teoria els primers són aquells que creuen viure en una nació sense Estat i que desitgen més poder polític per a aquesta, mentre que els altres neguen que aquella comunitat hagi de tenir més poder i fins i tot neguen que sigui una nació. Vaja, que a un cantó, i repeteixo que en teoria, hi hauria partits polítics com CiU, ERC i PNB i a l’altre PP i PSOE. Però he anat dient “en teoria” perquè també podríem dir que PP i PSOE són nacionalistes espanyols, o es pot dubtar de si CiU realment és un partit nacionalista.
Potser ha arribat el moment de buscar un nou emparaulament que no ens faci dubtar. Una nova denominació que no permeti a cap partit jugar més a la Puta i a la Ramoneta i que d’una vegada per totes quedin clares les postures. Aquest pas al País Basc ja el van fer des del Pacte de Lizarra, a Catalunya encara no ens hi hem atrevit. Però veient com està el pati, ja comença a ser hora que els partits diguin clar si són “independentistes” o “dependentistes”. Està clar que el nostre país no pot estar en un etern estira i arronsa amb el govern de Madrid. O definitivament ens deixem humiliar, ens rendim, deixem de ser un “gueto” o una “tribu” i per fi aprenem a dutxar-nos amb l’aigua beneïda d’Espanya. O potser ja comença a ser hora de convertir-nos en majors d’edat i aconseguir la nostra independència.

Fotografia extreta del bloc de Marcel Pich

De 9

Aquesta, la d’avui dia 9, és la primera entrada de l’any 9 i suposo que he de parlar de l’any nou. Si no ho faig seré massa original, i això no va amb mi. Per tant, aquí teniu 9 apunts d’aquest any 9 que també és nou.

1) El Conseller Tempesta

L’any acaba i comença amb neu a cotes baixes. El Conseller Saura, d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, el vaig veure ahir a la tele reunit amb la colla de responsables per fer front a una de les “pitjors” tempestes de neu dels últims temps. Bé, concretament sembla que és la pitjor des del 2006. Una manera estranya de dir que feia 3 anys que no nevava més avall dels Pirineus. No acabo d’entendre, però, què vol dir “pitjor”. De moment, no veig que hagi causat massa efectes negatius, no? O potser volen dir que “és la pitjor tempesta des que en Saura és Conseller”, que no hem de confondre amb “Saura és el pitjor Conseller que hem tingut durant una tempesta”. Per cert, amb qui s’hauria de reunir l’honorable Saura és amb l’honorable Baltasar per començar a planificicar la neteja dels boscos afectats.
Com sol passar en aquestes ocasions, el conseller d’Interior de torn es desperta tard i quan ho fa resulta que la “gran tempesta” que anuncia ja s’ha acabat. Quan per fi aconsegueix que unes càmeres de televisió, pública, el gravin fent veure que planifica grans mesures preventives en realitat ja són inecessàries. Vaja, és com aquell noiet que va corrents a la farmàcia per comprar condons perquè ha aconseguit quedar a la nit amb una noia. Se’n torna a casa, es dutxa, s’omple el cos d’AXE i quan surt del bany llegeix un missatge al mòbil: “em sembla que tinc la grip, haurem de quedar un altre dia”. (Aquesta comparació és un homenatge a les joventuts d’ICV que durant la campanya electoral del 2006 regalava condons amb l’eslògan “folla’t a la dreta”.)

2) La Chaconeta

També comencem l’any amb una de les imatges clàssiques per aquestes dates, i no parlo dels salts d’esquí de Garmisch Partenkirchen. Parlo de la celebració de la Pascua Militar a Madrid. Aquest any el debat al voltant d’aquesta cerimònia castrense ha estat la vestimenta de la persona que actualment ocupa el càrrec més important al front del Ministerio de Defensa. Grans analistes polítics, sociòlegs, modistes, etcètera, han discutit aferrissadament els seus arguments a favor o en contra de si la Ministra havia de portar o no un frac amb pantalons. Mentre el debat continua al voltant dels vestits, els pentinats, el feminisme, la panxa, etcètera de Carme Chacón seguim sense ser conscients que amb el PSc (la “c” minúscula no és un error), partit del qual forma part la ministra que comanda les Forces de Seguretat de l’Estat, és molt difícil que fem avenços substancials en l’autogovern.

3) Autobús ateu n'embesteix un de cristià

Un altre debat estúpid que ha començat amb l’any és el de la religiositat arran dels “autobusus ateus” que circularan per Barcelona. I dic que és estúpid perquè no hi ha debat possible amb un tema que no té solució. Ni els religiosos convençaran els ateus que Déu existeix ni al revés. El que realment pot ser interessant d’aquesta “guerra d’autobusus” és que un autobús amb un eslògan ateu tingui un accident amb un autobús cristià. I quan això passi, els mitjans ens explicaran quants viatgers ferits d’un i altre autobús seran o ateus o cristians o musulmans o budistes o agnòstics. També descobrirem que, curiosament, el conductor de l’autobús ateu resulta que també era ateu i que va provocar l’accident voluntàriament empotrant-se contra l’autobús cristià. El que no sabia aquest conductor és que el seu col·lega de l’autobús cristià, que mor en l’accident, també era ateu. Li faran una cerimònia civil, l’incineraran i escamparan les cendres al lloc on havia deixat escrit en les seves últimes voluntats.

4) Tics i tòpics típics

Aquest any també ha començat, mediàticament, amb els tòpics de sempre. Llargues explicacions de com perdre pes, dels altres propòstits de l’any nou, dels preus de les rebaixes, de les estafes de les rebaixes, de com combatre la grip… I així aniran sorgint tots els tòpics de l’any: els carnavals de Catalunya, els millors bunyols de Catalunya, l’operació sortida i retorn de Setmana Santa (amb les índexs de morts i accidents inclosos), la felicitat de la primavera, els llibres més venuts de Sant Jordi amb la polèmica inclosa dels mediàtics, els primers banyistes a la platja, la importància de les cremes solars, altre cop les operacions sortida, les operacions bikini, la prevenció amb els petards i les coques de Sant Joan, el retorn de vacances, la dificultat de compaginar vida familiar i treball quan els nens encara no van a cole, el començament de l’escola, el recompte de barracons, les depressions postvacaionals, la discrepàncies en la celabració de la diada, el debat de si Halloween o castanyada, la visita al cementiri, la col·locació dels llums de Nadal, l’anunci de Freixenet i els resums de l’any. I apa, tornem-hi, de nou, a l’any 10, que no ha estat res.

5) TC digues "No"

Entre les notícies previstes, però, la que espero amb impaciència és la resposta del Tribunal Constitucional al recurs presentat contra l’Estatut de Catalunya. Ja us ho vaig dir fa uns dies que tinc la impressió que aquesta sentència serà la que marcarà un dels punts d’inflexió més importants de la història del nostre país. És per aquest motiu que el meu desig polític més profund, el que realment espero políticament d’aquest any 9, és que la sentència sigui el més contrària i contundent possible contra l’Estatut.

6) Els convidats de l'any

Pel que fa a la música en català, una més de les meves passions, començaré l’any comprant-me el nou disc d’Els Convidats en què hi toca la bateria un bon amic torellonenc, en Santi Carcasona. I a partir d’aquí, impacient que treguin disc Roger Mas, Mazoni, Dept, Obrint Pas, Sanjosex, Le Petit Ramon, Mishima i Joan Miquel Oliver, tal i com avançava fa uns dies l’Avui. És una molt bona notícia perquè aquests noms són, sense cap mena de dubte, de les millors formacions musicals que podem trobar al mercat (i no parlo només del mercat de música en català).

7) Sorpreses previsibles

Aquest any 9, però, a part d’aquests tòpics, estarà carregat de sorpreses. Vaja, ple de notícies imprevisites. I com que són imprevisibles no es poden preveure. Però m’atreveixo a aventurar que el Barça guanyarà la Copa del Rei, la Lliga i perdrà la Final de la Champions, que el tripartit es trencarà i hi tornarà a haver eleccions abans de l’estiu i que Sopa de Cabra anunciarà que treu nou disc. I m’estalvio de dir-ne d’altres que em vénen al cap perquè, no fos cas, que se’m culpés de ser-ne el causant.

8) S'acaben els anys 0

Una de les coses que em van “comentar” durant el tribunal de la meva Tesi era que no era correcte parlar dels “anys 0” per fer referència a la primera dècada del Segle XXI i que, en tot cas, havia de dir-ne els “anys 10”. És probable que dir-ne “anys 0” sigui discutible, però en cap cas n’hauríem de dir “anys 10”. Aquesta va ser una de les qüestions que vaig obviar en les respostes al tribunal, però que ara voldria argumentar. Quan parlem de les dècades del Segle XX sovint parlem dels anys 20, 50, 80 o 90, no? D’aquí que em sorgís el dubte de com n’hauríem de dir dels 10 anys que van del 2000 al 2009 inclosos. Per això vaig pensar que si el 1945 era de la dècada dels 40 o el 1968 de la dels 60, l’any 2009 hauria de ser l’últim dels “anys 0”. I a partir de l’any que ve en direm els anys 10 (del 2010 al 2019), i els següents els anys 20 (del 2020 al 2029) i així anar fent, no?

9) El 9 entre 8 i 10

I, pel final, deixo el millor desig de tots. Aquest any han de néixer dos nebots més, l’Oriol i en Quim (si no hi ha canvis d’última hora amb els noms). Curiosament, els meus fills han acabat l’any 8 tenint 8 cosins i començaran el 10 tenint-ne 10, si tampoc hi ha més sorpreses. De totes les pors que tenim quan comença un any nou, i el 9 no n'és una excepció, la pitjor de totes és aquella que et fa pensar en les coses dolentes que et poden passar, especialment entorn de la salut d’amics i familiars. És per aquest motiu que, per sobre del que he escrit fins ara, el que més desitjo per aquest any 9 és que els parts de la meva germana i la meva cosina vagin molt bé i que els nens i tota la família i amics tinguin salut (ja us he dit al principi que no seria massa original).

Publicat a Elter.net

Malgrat tot, fa il·lusió

Carta als Reis d'Orient

(Torelló 27/12/08)

Ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí

A les acaballes d’aquest 2008 diuen que la gran revolució musical ha estat Manel. És de les poques vegades que he sentit a parlar amb tan desfici d’un grup que canta en català. Fins i tot me l’ha recomanat gent que hauria tingut els meus dubtes que escolti gaire música en la nostra llengua. També he pogut llegir alguna crítica d'algú que normalment parla de política, especialment per elogiar tot allò que fa Convergència i Unió. Però el que més em molesta del que he pogut llegir és la insistència d’una tesi que ja fa massa temps que llegeixo: “això d’ara sí que és música i no la que es feia a principis dels anys 90 o finals dels 80”.
No he entès mai aquesta obsessió per comprar l’aparició d’alguns intèrprets nous amb els orígens del Pop-Rock en català. I habitualment es fa la comparació amb un to despectiu. La qualitat de Refree, Sanjosex, Mazoni, Le Petit Ramon o els mateixos Manel per alguns s’expliquen en el sentit que “malgrat la música que s’ha fet les últimes dècades han sortit grups com aquests”. I una altra cosa que he detectat és que sembla que abans dels Manel només hi hagi hagut El Pets, Sopa de Cabra, Sau i Sangtraït que, amb la mateixa regla de tres, se’ls ha de tractar com una anomalia sociocultural.
No fotem home (o dona). Ja comença a ser hora que tractem la música en català amb una mica de respecte i normalitat. Ja es va fer prou befa, cinisme i demagògia amb aquella colla de joves que només volien fer el mateix que fan els d’ara: deixar anar les seves inquietuds a través de la música.
Per suposat que la música que es fa en català actualment és boníssima. Però també n’hi ha de millorable, com sempre. L’únic que ha canviat és que ara hi ha més opcions per triar i amb més varietat d’estils. És precisament gràcies a aquells grups precursors, i alguns d’anteriors i tots els posteriors, que ara elogiem "Els millors professors europeus". I és gràcies als defectes i les virtuts musicals d’aquells i altres joves que ara podem dir sense embuts que comencem a ser un país normal, musicalment parlant. Només falta que ens ho creguem i que la nostra cultura rebi el suport que es mereix i que tant s’ha criticat quan l’ha rebut.
I és que com diu l’última cançó del primer disc de Manel, Corrandes de la parella estable, ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí. Si es canta tant i tan bé en català és perquè ja tenim el públic educat. La música en català ja no sona estranya com ja fa dues dècades que no ens sorprèn sentir un actor de Hollywood doblat al català, o un partit retransmès en català o que ens informin en català. I si no ens passem el dia comparant un TN amb el NoDo, o en JR de TV3 amb el de TVE, o en Puyal amb Matias Prats es pot saber ¿per què collons hem d’anar comparant la música catalana d’ara amb tota la de fa 15 o 20 anys quan no tenen res a veure? En canvi, pot tenir sentit comparar Manel amb Bob Dylan perquè t’hi recorda amb l’estil, o amb Jaume Sisa amb algunes lletres.
Manel, sincerament, no sona més bé que molta de l’altra música que es fa a Catalunya. Senzillament és un exemple més de l’exquisita qualitat musical del nostre país. Als ja citats Refree, Sanjosex, Mazoni o Le Petit Ramon hi podem afegir Antònia Font, Estanislau Verdet, Mishima, Plouen Catximbes, El Fill del Mestre, Guillamino, Feliu Ventura, Aramateix, Obrint Pas, Abús, Òscar Briz, Mesclat, L’Ana és un Koala, Dept, Roger Mas, Sanpedro o Marc Parrot, per dir alguns dels que més he escoltat els últims anys. No m'oblido dels “clàssics” com Els Pets, Jaume Sisa, Quimi Portet, Pep Sala, Lax’n’Busto, Gossos, Cris Juanico o Pascal Comelade. Fins i tot hi podem sumar aquells que encara no s’han decidit a gravar un disc amb la nostra llengua com Sidonie o Love of Lesbian. I me’n deixo una bona colla.
També s’ha escrit que els Manel si no existissin s’haurien d’inventar. Amb això hi estic d’acord, com també hi estaria si em diguessin que tots els anteriors també s’haurien d’inventar. També he llegit algú que en parlava sense haver comprat el disc, una altra mostra del poc respecte per la nostra cultura. Jo, de moment, ja n’he comprat dos exemplars. Un d’aquests el vaig regalar ahir i l’altre porto setmanes escoltant-lo al cotxe amb el meu viatge diari a Barcelona. Em fascinen les seves històries amb plantejament atractiu, nus sorprenent i desenllaç desconcertant. M'atrapen i em mouen els canvis de ritme a mitja cançó. M'encanta sentir-me identificat en algunes cançons. Però ja començo a tenir ganes d’escoltar altres coses noves.
Ara que tenim molta matèria primera de qualitat, i si de veritat volem elogiar, respectar i defensar la nostra música, comprem tants CD com faci falta i deixem-nos ja de comparacions odioses.

Sopar de Nadal

Aquesta tarda toca preparar el Sopar de Nadal. Aquí teniu el menú:

Entrants
Torradetes amb Fraga fumat,
amb bacallà de Zapatero també fumat,
amb finançament de pernil ibèric andalús,
amb paté de cinisme socialista,

amb foie de desmemòria d'Esquerra
amb mousse de contradicció convergent,

amb govern de feina poc feta i codonyat
Carpaccio d'autonomia amb encenalls de formatge bolonyès
Carpaccio de llengua catalana aixafada per COPE madrilenya
Ministres catalans farcits de formatge de cabrales i espanyolisme recalcitrant

__
Sopa de galets amb Saura a Pilota picada
Gamba montillesca a la planxa
Borbons al vapor

__

Torrons de fatxes torracollons

Neules farcides de la xocolata del lloro

Copa de cava (Gran Reserva Pedro Solbes Non Pidolis Ultra)

__

I cafè, descafeinat i amb sacarina, per tothom

"Pensin en el que han fet pel país"

Aquests dies estic treballant en un projecte d'investigació en què m'he de llegir tots els articles d'opinió sobre les eleccions catalanes del 2006 durant els quinze dies de campanya. He d'analitzar tres diaris i en aquests moments em llegeixo els de l'Avui. Quan porto 115 articles llegits em trobo de ple amb un del que llavors era el cap de llista d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira. L'article es titula "Pensaments propis" publicat el 25 d'octubre de 2006 i, lògicament, demana el vot pel seu partit.

Començo a llegir i al sisè paràgraf m'entrebanco amb aquestes paraules: "ERC és la garantia que el desplagament estatutari no comporti encara més retallades o que les inversions establertes no es calculin sistemàticament a la baixa". Com us podeu imaginar, estem a punt de comprovar si això és cert.

Ara ERC pot demostrar si pot garantir allò que va prometre per ser votada. Si no, ja sap què li pot passar. No, no és cap amenaça, el mateix Carod-Rovira ens ho diu: "Convido a pensar en el que cadascú de nosaltres, partits i candidats, ha fet pel país durant aquests darrers anys i en tota la seva trajectòria. Pensin en el que han fet pel país, no pas en allò que diuen que han fet".

Senyor Carod-Rovira, suposo que encara manté el convit perquè jo tinc la intenció d'assistir-hi les properes setmanes.

El "qüento" de Nadal

A mitjan de mes d’octubre un professor d’una escola de l’àrea metropolitana de Barcelona conduïa el seu cotxe. Al mateix temps una dona de la comarca d’Osona consultava el web d’Educació. L’home acabava tenint un petit accident de circulació: una topada per darrere. La dona veia al web que estava cridada dos dies després als nomenaments dels professors de català substituts de Secundària. L’home va anar al metge i li van fer una baixa per quinze dies. La dona va anar als nomenaments a Barcelona i li van assignar la seva primera substitució: ella havia escollit substituir la baixa de l’home que havia tingut l’accident de circulació perquè havien de ser només quinze dies anant i tornant a 95 quilòmetres de casa seva.
Quan ella va arribar a l’escola va descobrir que la seva plaça provisional era en una aula d’acollida d’una escola amb un 80% d’immigració. La seva feina era ensenyar català a nois i noies arribats feia poc a Catalunya i que només saben parlar una llengua no romànica. Una escola i un ambient social molt diferents als que estava acostumada. I per dins es va dir: “sort que només són quinze dies”.
Però quinze dies després l’home de l’accident li va enviar un correu electrònic dient-li que es trobava malament. Que l’accident li havia aguditzat uns problemes físics que ja arrossegava i que tornava a tenir la baixa per quinze dies més. A partir d’aquell moment la professora, que ja s’estava ambientant al lloc de treball, va decidir fer-se seva la feina pensant que potser la substitució aniria per llarg. I així va ser, després dels segons quinze dies van venir els tercers. La primera nòmina li va donar una alegria. En el sou hi anava inclosa la part proporcional de vacances i del “finiquito”. O sigui, que en realitat cobrava només pels dies en què el professor titular estava de baixa.
A principi de desembre la professora començava a notar el cansament d’haver de fer 190 quilòmetres diaris i d’haver-se de llevar tres dies a la setmana a dos quarts de sis del matí. Tot això tenint en compte que és mare de tres criatures i que el seu marit també treballa a Barcelona. A aquest fet s’hi havia de sumar que a l’escola li tocava fer unes guàrdies en unes classes d’uns alumnes que no eren els seus. Aquelles classes eren un infern: una hora supervisant un camp de batalla en què un alumne li va arribar a dir: “tu a mi ¿de qué me conoces? ¿Te paso droga o qué?”.
Malgrat això, ella es va prendre molt seriosament l’avaluació dels que ja eren els seus nens. Es va emportar la feina a casa i va fer un informe de cada un dels seus alumnes. S’estava acabant el trimestre i a la substituta li va començar a entrar un temor després de rebre un correu del professor suposadament accidentat que li deia que ja es trobava millor. El dia 19 de desembre era l’últim dia de classe abans de les vacances de Nadal. Si el professor titular tornava abans d’aquesta data ella no cobraria els dies de festa. En canvi, si ell decidia que ja es trobava bé el 8 de gener tots dos sí que cobrarien els dies de vacances, amb la paga doble inclosa per ell. Però resulta que aquest home se’n volia anar a fora de vacances durant aquests dies i no ho volia fer estant de baixa.
Així va ser com va arribar el dia 19 de desembre, últim dia de classe. Ella, com cada dia durant els últims dos mesos, va anar a treballar. I un cop allà, a mig matí, la van cridar de secretaria i li diuen: “em sap molt de greu, però avui ha vingut la seva dona i ens ha portat l’alta del metge en data d’avui”. Quan els altres companys de l’escola ho van saber molt molestos li van dir: “sempre fa el mateix! Sempre demana l’alta just abans de les vacances!”.
La professora va tornar a casa amb una sensació agredolça. Dolça per saber que ja no hauria d’agafar el cotxe cada dia per recórrer tants quilòmetres i per anar a una escola amb greus problemes per poder educar els seus alumnes. Dolça perquè començava les vacances de Nadal. Dolça perquè havia après moltes coses durant aquests dies. Dolça perquè s’havia sentit molt a gust amb els companys de feina. Però amarga de saber que estaria 20 dies sense cobrar perquè fins el 12 de gener no li podrien donar un nou destí. Amarga per descobrir que aquesta mala passada, desgraciadament, no és una excepció en aquest món. Amarga de saber que hi ha persones que s’ho munten molt bé aprofitant els avantatges de ser funcionari. Amarga d’adonar-se que hi ha molts motius pels quals falla el sistema educatiu i sanitari del nostre país. Amarga de pensar que també podria passar que el seu proper destí torni a ser el mateix perquè el professor, curiosament, es podria ressentir de l’accident durant aquestes dates.

Generació recessió

Diuen que la principal causa del descontentament de la joventut actual, expressat, per exemple, atacant la universitat amb l'excusa del Pla Bolonya, és que veu que les seves expectatives de futur estan per sota de les dels seus pares. O sigui, que si fins ara els fills acabaven superant els pares en qualitat de vida ara pot passar que sigui al revés. I és que aquells que estan a un pas d’entrar en l’edat adulta s’adonen que ja mai més tornaran a viure en l’opulència que estaven instal·lats quan eren adolescents. Un joves que veuen que quan entrin al món laboral ja no es podran comprar la PSP o la Wii, que ja no seuran en cotxes amb tot tipus de luxes o que no viuran en una casa de propietat. Al contrari de la generació anterior, la coneguda com a Generació X.

Els que eren joves a finals dels 80 i principis dels anys 90 i que ara tenen entre 35 i 40 i pocs anys, eren, érem, coneguts com la generació indefinida. Indefinits en comparació amb els nostres pares que havien estat els de la generació idealista, que havien començat a canviar el món. Aquells pares eren joves a finals dels anys 60, principis dels 70. En canvi, nosaltres no teníem res per a què lluitar perquè la feina important ja estava feta. La nostra principal missió havia de ser gaudir més de l'oci i viure millor que els nostres pares. I en certa manera ho vam aconseguir. Dic en certa manera perquè aquesta crisi ja ha enganxat de ple a alguns d’aquesta generació.

Però ara ja comencen a emergir els fills dels més veterans de la Generació X. Aquests que creuen tenir un futur molt negre. Una generació que veuen que les seves expectatives econòmiques i socials retrocedeixen. En definitiva, una generació que arribarà a l’edat adulta en un clar període de recessió de tot tipus. És per això que si la nostra Generació era l’X perquè no se li va trobar cap nom, estic convençut que el nom que més li escau a l’actual, desgraciadament per ells i per tots, és el de Generació Recessió. Si voleu, i perquè soni més cool, en podríem dir Recession Generation.

Em crec el PSC

En Quim Monzó parla poc de partits polítics, però quan ho fa la sol clavar. Fa unes setmanes en va dedicar un a ERC molt interessant i avui dimecres en publica un de memorable sobre el PSC. La tesi de l'article és fàcil de resumir en un frase del mateix text: "El PSC es un partido sumiso al PSOE, y ese es uno de los méritos que ven en él quienes los votan". Clar i castellà (perquè està escrit en aquesta llengua a La Vanguardia, tot i que suposo que això en Monzó ho pensa en català.) No us perdeu la resta de l'article.

És per aquest motiu que penso que sí, que el PSC té raó quan en l'executiva de dilluns va afirmar que "si no s'arriba a un pacte i s'evidencia que l'executiu central no té voluntat de complir l'Estatut, les relacions PSC-PSOE no tornaran a ser com abans i hi haurà un abans i un després entre PSC i PSOE." Direu que l'article d'en Monzó, que precisament fa referència a la reacció de CiU davant aquesta afirmació dels socialistes, pretén dir-nos que el PSC no empitjorarà les relacions amb el PSOE. O sigui, que no li convé trencar relacions amb el PSOE perquè precisament són aquestes relacions les que li dóna vots. Teniu raó, això és el que afirma en Monzó. I també és el que afirmo jo.

Quan dic que em crec el PSC quan diu que "les relacions PSC-PSOE no tornaran a ser com abans i hi haurà un abans i un després entre PSC i PSOE" és perquè penso que sí que canviaran les relacions entre aquests partits germans, però no en el sentit que us imagineu. L'única opció real i realista que li queda al PSC és canviar les relacions amb el PSOE deixant de ser dos partits federats i passar a ser un sol partit. L'autèntic canvi al qual poden optar els dirigents del PSC per mantenir les quotes de poder, la seva única ambició política, és fusionar-se amb el PSOE.

I com sol passar en les fusions entre empreses, i és que d'això es tracta ja que es fusionarien interessos econòmics, només caldria canviar el nom del nou partit resultant. Jo proposo que facin desaparèixer la "O" d'obrer, que ja fa un tuf massa antiquat. Crec que les noves sigles haurien de ser PSCE de Partido Socialista de las Comunidades Españolas. Fixeu-vos que així l'actual PSC i el PSE (Partido Socialista de Euskadi) es sentirien doblement representants ja que farien allò que sempre han fet i és mantenir la "C" i l'"E" perquè, tal i com acaba l'article en Monzó, això al PSOE "le sirve para aparentar".

Tocar s'escriu amb T i C

Aquells que asseguren que Catalunya només pot convocar un referèndum d’independència quan es pugui guanyar tinc els meus dubtes que, en realitat, creguin en el dret a l’autodeterminació. I és que si fos així, no s’entén que no facin ni cas a un estudi de CiU, el seu partit de referència, que confirma que prop del 60% del catalans són partidaris de dir que “sí” a exercir aquest dret. Segueixo pensant, i ho diré tantes vegades com faci falta, que només formulant la pregunta sabrem si el podem guanyar, encara que el perdem en el primer intent.
És per això que considero que a Catalunya estem a prop del punt d’inflexió més important de la recent història democràtica. La sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut català marcarà l’autèntic termòmetre nacional. Ni les diferents eleccions autonòmiques, espanyoles o locals ni el referèndum de l’Estatut hauran estat tan importants. Per primera vegada l’Estat espanyol ens dirà “fins aquí podeu arribar”. O sigui, la sentència del TC servirà per saber quin és límit autonòmic de Catalunya.
Per tant, serà l’hora de saber si els catalans també ens volem quedar dins aquests estrets límits o els volem superar. I vist el panorama, la pregunta que hem de formular-nos només és una. Ja la sabeu. Aquest és el punt d’inflexió. Després d’això, només ens queden dues opcions: continuar dins Espanya amb els límits que ens haurà marcat o marxar-ne.
També serà el moment perquè els partits polítics catalans passin definitivament de les paraules als fets. La resposta política, i partidista, ja no podrà ser ambigua. I si acaba sent ambigua, i si no canvia res, i si... jo ho tinc clar, i no és broma, no tornaré a votar fins que no es convoqui el referèndum.

Publicat a Elter.net

Autoretrat 3

Autoretrat 2

Autoretrat

Frase del dia

Tornàvem de cole. Al meu fill Arnau el fred li havia congelat les paraules. Només ens havia dit "tinc pipí" i nosaltres li hem respost "aguanta". Pocs metres després, una dona estava fregant, per fora, el vidre de l'aparador d'un comerç amb una escombra amb un drap al capdamunt. Ell que se li acosta i li diu:

"L'escombra serveix per terra"

Entrevista a Neus Bonet

Avui s'han fet públics els índexs d'audiència segons les enquestes de l'EGM i el Matí de Catalunya Ràdio es manté líder amb 342.000 oients. Tal i com us vaig anunciar, li vaig enviar fa unes setmanes unes preguntes a la Neus Bonet que em va enviar les respostes fa una setmana. Per algun d'aquests motius cibernàutics inexplicables, no em va arribar. És probable que fos el detector d'SPAM. Avui, finalment, he pogut recuperar l'entrevista. Aquí teniu les respostes:

Ja fa dos mesos que vas començar al Matí, estàs satisfeta del funcionament del programa? En definitiva, de quins canvis et sents més orgullosa?
No encara no estic satisfeta del funcionament del programa. En primer lloc perquè penso que sempre tot és perfectible. I més en un programa que representa un relat de l’actualitat i de la vida, de 5 hores diàries.

Volem fer un programa que vagi més enllà d’informar. Que expliqui perquè passen les coses. Totalment obert al món, però amb la nostra mirada. I que sigui el reflex de la pluralitat social que tenim, a través de les tertúlies.

I el feedack amb el públic, encara és desigual com deies fa un mes a l'Avui?
El feedback amb el públic, és difícil de definir perquè no es pot generalitzar. Jo crec que el temps ens va donant la perspectiva de les coses. Els primers dies eren uns/unes oients que trucaven i/o escrivien. Alguns per queixar-se. Per opinar sobre els canvis, per preguntar una mica què faríem al programa. I per dir-me cul d’olla també.
Ara la relació és molt més fluida. Diria que entra en els paràmetres de qualsevol relació d’un programa amb els seus oients. És a dir, hi ha qui es queixa, comenta, opina, però hi ha molta participació als diferents espais del programa. I moltes peticions de poder-hi intervenir per les diferents vies que posem a disposició de tothom: el nostre banc del “Si no fos” o el “Faristol” que volen ser tribunes d’expressió, debat, crítica o comentari.

Quin és el millor elogi que t'han fet?
Ara no tinc orelles per elogis. Em calen crítiques, anàlisis i sinceritat. I això és el que tinc de la gent que més i millor em coneix. I que per tant, no és gens condescent amb mi.

I la pitjor crítica?
Que en els primers dies no semblava jo!

D'aquí a uns dies sabreu els EGM, ¿quines dades us confirmaria que aneu per bon camí i quines no?
Això sí que li hauras de preguntar al director de l’emissora. Però no es poden fer projeccions amb només tres mesos.

Es diu que cal paciència per consolidar l'audiència, ¿no trobes que aquesta temporada ha canviat massa coses a Catalunya Ràdio per aconseguir aquest objectiu?
Els canvis costen sempre, a tot arreu i a tothom. I com et deia cal temps perquè només el pas del temps et dóna la perspectiva de les coses. Canviar no deixar de ser invertir en el futur i això és el que fem tots cada dia.

¿I la direcció creus que tindrà paciència amb vosaltres?
No crec que sigui qüestió de paciència si no de treball en equip. De veure les tendències i les evolucions i la velocitat de creuer que agafa el programa. I aplicar si calen correccions en la ruta actual. Allò que et deia al començament, tot és perfectible i ho és cada dia.

¿I tu, et veus amb força? ¿Et sents massa pressionada?
De moment de força i ganes, ànims i ganes de batallar no me’n falten. No me n’han faltat mai. M’agrada molt la meva feina. I la visc amb passió. I la pressió moltes vegades ve més donada per un mateix. Pel nivell d’autoexigència que cadascú es marxa. I aquí acostumo a ser massa severa amb mi mateixa.

¿Penses ja en la temporada que ve, o és massa aviat?
Faig cas d’una dita de la meva àvia, que sempre deia després de l’1 ve el dos, i a poc a poc, i bona lletra.

En Joaquim Maria Puyal ha tornat a afirmar recentment que creu que la "corpo" no té ni ha tingut mai un model previ i que això li passa factura. ¿Hi estàs d'acord?
No he llegit aquestes declaracions. En tot cas li hauries de preguntar a ell. I realment no em queda clar amb aquest enunciat de quin model previ es parla: model d’empresa, model programàtic? I tampoc em queda clar quina és aquesta factura que paguem o estem pagant ni en què consisteix.

Infantificció

Dijous passat vaig visitar l'exposició de Joan Fontcuberta "De Facto" al Palau de la Virreina de la capital del Barcelonès. Mentre la visitava se'm va ocórrer aquesta exposició virtual. A ell, a Ivan Istochnikov, li dedico.

Infantificció: què més real que la imaginació d'un infant.

A pasturar

Invasió auditiva

Súper Roc


Porca matança


Jardinera fidel


Aterra amb força


Llagrinimal


A l'aguait


Pudor

Cafè de Gotham

Salvatjada

Volca't

Urureta

Fa temps que sostinc que a Catalunya podríem sobreviure només amb la música feta al nostre país. I no només això, sinó que la nostra capacitat creativa marca tendències i supera, amb escreix, la que es fa a Espanya i altres llocs de l'estranger. Aviat us en parlaré més àmpliament. Però aquesta introducció la volia fer abans de parlar de Pau Vallvé.
També fa uns dies que us parlo del meu idil·li amb l’Estanislau Verdet que ha arribat al clímax simbiòtic amb el títol de la seva nova gira. Però el meu enamorament envers al tan Islau ha arribat per l’oïda. La cupido va ser l’Eli. “L’all ho és tot pels anglesos” és probablement el disc més “nou” de l’any. Llàstima que no hagi rebut el reconeixement que es mereix, fins i tot l’Avui no l’ha inclòs entre els candidats a millor disc de l’any. La barreja d’humor, amor, agror i ardor que desprèn la seva música i lletra t’atrapen des de l’inici. Segons l’autor “En el fons el lletgisme és una manera de veure les coses lletges amb carinyo i acabar trobant-les maques”. No hi acabo d’estar d’acord. I és que tinc el meus dubtes que en allò que es fixa el senyor Verdet d’entrada sigui lleig. Com he dit, sí que hi pot haver de partida agror, “coses de les que ens solem queixar”. Però si li trobem bellesa és perquè, en realitat, són petites coses de la nostra vida que sense elles tot seria avorrit, molt avorrit.
L’enamorament amb el senyor Vallvé ha continuat gràcies a la Maria Coma. No, no es tracta d’un triangle amorós. Resulta que com “extra” al premi del concurs del nom de la gira, un single dedicat, hi anava de regal el disc d’u_mä, l’altre projecte de can Vallvé. El més divertit del cas és que els premis me’ls va dur en persona la (mä)ria, que havia estat alumna meva a segon de carrera.
El canvi de registre és significatiu, però es nota que estan fets de la mateixa factoria. La paraula que millor defineix u_mä és “tendresa” tot i que ells diuen que fan “música petita, màntrica i íntima … una mescla de natura, nostàlgia i fet a casa”. Curiosament l'Eli també en parla en el seu bloc, ho acabo de veure.
D’aquest disc em crida l’atenció que el primer track sigui la bso que utilitza un anunci de reciclatge de la Generalitat. Llàstima! La cançó és massa bonica com perquè al cap em vingui la propaganda del nostre govern. Si no fos per això, potser al sentir-la m’hauria imaginat que aquesta música hauria pogut servir per un sketch del Cirque Du Soleil, per exemple. Les cançons d’u_mä són d’aquelles que t’agradaria que formessin part de la banda sonora dels teus millors somnis. Només hi ha un petit, petitíssim, detall que m’hauria agradat que tingués el disc perquè sonés millor: que s’hi sentís més la veu de la (mä)ria que la d’en pa(u). Sentint-lo a ell me’n vaig, sense voler, a en Verdet i això em distreu una mica.
No ho dubteu, hi ha vida al Més Enllà i la trobareu en un món que es diu Estudis Miau.

PC (Per cert) Potser us preguntareu què té a veure el que he escrit amb el títol de l’entrada, oi? La cançó 10 dels u_mä em va commoure gratament. Portem setmanes tenint uns fans d’u_mä a casa i no ho sabíem! Aquí sota podreu comprovar-ho. Atenció, que aquest vídeo té data de caducitat. No voldria que d’aquí a uns anys els meus fills em reclamin drets d’autor.

Les aparences no enganyen

Interpretació periodística del conflicte basc

Interpretació periodística del conflicte basc

(Avui, El Periódico i La Vanguardia. Setembre 1998 - abil 2000)

Confusió

Avui dimecres he participat com a convidat a la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio. Els tertulians periodistes Paco Marhuenda, Mercè Beltran i Ramon Rovira han hagut de compartir la seva hora de tertúlia amb un convidat que ha anat allà a parlar de la seva tesi. No és la primera tertúlia en què participo, però sí que ha estat en la que m'ha costat més explicar-me. La veritat és que quan més em pregunten sobre un treball de tants anys de feina tinc la sensació que més respostes ambigües dono. És curiós, però arriba un moment en què penso que l'única resposta possible que puc donar és regalar la tesi a aquell qui em faci les preguntes. L'única resposta vàlida és la mateixa tesi.
Per això avui he tingut la sensació que ni em sabia explicar ni em podien entendre. De fet, m'ho han dit explícitament: "no sé si t'entenc" ha deixat anar un tertulià. Un treball d'aquestes característiques, carregat de dades, de matisos, d'un marc teòric previ i que, a més, a part de respondre'm preguntes me'n formula moltes més ¿com carai el puc explicar en deu minuts i, a sobre, que se m'entengui?

Suposo que dec estar patint allò que alguns comparen amb una crisi postpart. Potser sí. Però que consti que al fill me l'estimo molt.