Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sobre el Conflicte Basc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sobre el Conflicte Basc. Mostrar tots els missatges

17 d’octubre del 2011

Lizarra i congrés de pau 2011

Avui s'ha firmat un document de pau de proposta de resolució del conflicte basc i la fi d'ETA. El 12 de setembre de 1998 es firmava al País Basc el pacte de Lizarra. Doncs bé, aquí teniu alguns fragments dels dos documents confrontats. Busqueu les diferències i digueu-me si això no es podia haver resolt fa 13 anys:

Lokarri 2011

Llamamos a ETA a hacer una declaración pública de cese definitivo de la actividad armada, y solicitar diálogo con los gobiernos de España y Francia para tratar exclusivamente las consecuencias del conflicto.

Lizarra 1998

El proceso de diálogo y negociación puede propiciarse con conversaciones multilaterales que no exijan condiciones previas infranqueables para los agentes implicados, a fin de que el diálogo pueda producirse.

El proceso de negociación y resolución propiamente dicho, que lleva implícitos la voluntad y el compromiso de abordar las causas del conflicto, se realizaría en unas condiciones de ausencia permanente de todas las expresiones de violencia del conflicto.

Lokarri 2011

En nuestra experiencia de resolver conflictos hay a menudo otras cuestiones que si son tratadas pueden ayudar a alcanzar una paz duradera. Sugerimos que los actores no violentos y representantes políticos se reúnan y discutan cuestiones políticas así como otras relacionadas al respecto, con consulta a la ciudadanía, lo cual podría contribuir a una nueva era sin conflicto. En nuestra experiencia terceras partes observadoras o facilitadoras ayudan el diálogo. Aquí, el diálogo también podría ser asistido por facilitadores internacionales si así fuese decidido por las partes involucradas.

Lizarra 1998

La resolución política sólo puede plasmarse a través de un proceso de diálogo y negociación abierto, sin exclusiones respecto a los agentes implicados y con la intervención de la sociedad vasca en su conjunto.

La negociación debe ser global, en el sentido de abordar y dar respuestas a todas las cuestiones que constituyen el conflicto así como a las que son consecuencia de éste. No hay agendas limitadas. En este sentido, la negociación no debe ser concebida como un proceso de ganancias particularizadas sino para resolver el conflicto.

13 d’abril del 2010

Hipòcrites

Com ja us explico en el meu nou bloc, vaig tenir l'ocasió de conèixer Martxelo Otamendi i Juan Mari Torrealdai, director i editor d'Egunkaria, pocs mesos després del tancament del seu diari. Amb tot tipus de pèls i senyals, ens van explicar com els van torturar aquella gent que defensa l'unitat d'Espanya. Vaig sentir una profunda tristesa i indignació. Lúnic que feien era escriure un diari en èuscar. I com que els espanyols no entenien què deia el diari, els van acusar de col·laborar amb ETA. Han tardat 7 anys a descobrir que tot era una farsa. Però vaja, no passa res, total, el que importava és que ho semblés.
Així treballa Espanya amb allò que no és espanyol. Així funciona la democràcia. Curiosament això coincideix en el temps amb el processament del jutge Baltasar Garzón. Avui he vist les imatges del president Maragall en un acte de suport al senyor Garzón dels sindicats majoritaris espanyols. El mateix Maragall que, curiosament, es creia que Otamendi havia estat torturat. Ara, el mateix Maragall que era alcalde de Barcelona quan Garzón va fotre a la garjola a quatre independentistes catalans perquè no molestessin durant els Jocs Olímpics. El mateix jutge que va fotre a la presó una colla de joves acusant-los de ser la branca juvenil d'ETA i que dos mesos després va haver de deixar al carrer perquè no en tenia cap prova.
També he vist la faràndula espanyola progre, entre la qual l'Almodóvar, manifestant-se a favor de Sant Garzón. Els mateixos progres que no han obert mai la boca en defensa de l'Egunkaria. I no només això, sinó que quan en la gravació d'un disc a favor de Palestina un músic basc els va demanar gravar-ne un en defensa del rotatiu basc, músics com Víctor Manuel van respondre que ni en pintura i es van posar a cantar: "vascos sí, ETA no!".
A aquests senyors, amics meus, ni riure'ls les gràcies. És patètic que haguem de sortir en defensa del jutge Garzón. L'Audiencia Nacional, tingueu-ho clar, es va inventar per acabar amb els nacionalismes no espanyols. Tant me fot que l'ultradreta espanyola també ataqui Garzón. Aquesta gent no ens ha de fer por, els que realment ens estan fent mal són uns altres que dissimulen sota una falsa progressia. Exactament el mateix que el Tribunal Constitucional. I si voleu seguir pensant que encara hi tenim alguna cosa a tractar amb aquesta gent, allà vosaltres. En tot cas, quan torneu mireu si encara porteu la cartera i la dignitat.

11 de desembre del 2009

Fins aquí han arribat

Els suposats progres espanyols, aquells que s'emparen sota títols com "No a la Guerra" o "Hay motivo", ahir van fer-se la foto per defensar la militant saharaui Aminatu Haidar. Els Almodóvar, Sánchez (Aitana), Vargas Llosa, Bardem, Ramonet i desenes de cognoms il·lustres de la cultura espanyola han demanat que el seu monarca intercedeixi per la vida d'una dona en vaga de fam.
Ara ja sabem fins a on poden arribar els espanyols suposadament més sensibles per la diversitat cultural i ètnica del món. Ara ja sabem que es manifesten en contra de la guerra, en contra d'Aznar i a favor d'una militant saharaui. ¿On eren aquesta gent quan un militant catalanista com Xirinacs estava en vaga de fam o quan l'Audiencia Nacional va fer tancar un diari com l'Egunon Egunkaria? Doncs ara ja sabem, tornem a saber, que aquesta gent només defensa els drets de les minories minoritzades que els dóna la gana.



3 de desembre del 2008

Confusió

Avui dimecres he participat com a convidat a la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio. Els tertulians periodistes Paco Marhuenda, Mercè Beltran i Ramon Rovira han hagut de compartir la seva hora de tertúlia amb un convidat que ha anat allà a parlar de la seva tesi. No és la primera tertúlia en què participo, però sí que ha estat en la que m'ha costat més explicar-me. La veritat és que quan més em pregunten sobre un treball de tants anys de feina tinc la sensació que més respostes ambigües dono. És curiós, però arriba un moment en què penso que l'única resposta possible que puc donar és regalar la tesi a aquell qui em faci les preguntes. L'única resposta vàlida és la mateixa tesi.
Per això avui he tingut la sensació que ni em sabia explicar ni em podien entendre. De fet, m'ho han dit explícitament: "no sé si t'entenc" ha deixat anar un tertulià. Un treball d'aquestes característiques, carregat de dades, de matisos, d'un marc teòric previ i que, a més, a part de respondre'm preguntes me'n formula moltes més ¿com carai el puc explicar en deu minuts i, a sobre, que se m'entengui?
Suposo que dec estar patint allò que alguns comparen amb una crisi postpart. Potser sí. Però que consti que al fill me l'estimo molt.

2 de desembre del 2008

Una hora amb la Neus

El 12 de novembre d'aquest any Genís Roca va fer el seu espai habitual del Matí de Catalunya Ràdio amb la Neus Bonet, "El Matí 2.0". Aquell dia Genís Roca va donar 6 consells per a Blocs professionals o d’empresa i que podeu escoltar aquí. Resumidament, són aquests:

1) Eines i recursos. Es tracta de donar a conèixer les eines i recursos interessants que s’han localitzat a internet.
2) Lectures i conceptes. També donar a conèixer articles, llibres o comentaris interessants que hagis pogut sentir.
3) Experiències i bones pràctiques. Explicar els problemes amb què t'has trobat, especialment en l'àmbit professional, i quines són les possibles solucions que més t'han funcionat.
4) Entrevistes i testimonis. Fer preguntes a algú destacat de l'àmbit del teu bloc, fer públiques les respostes i que la gent hi pugui dir la seva opinió.
5) Actualitat i novetats. Fer saber i enllaçar totes aquelles notícies que s’han trobat a internet vinculades amb el teu bloc.
6) Idees i propostes. Exposar les idees pròpies.
Aquestes propostes, totes elles molt interessants, recordo que són per a blocs professionals o d'empresa. O sigui, no serien ben bé vàlides per a aquest bloc perquè ni és professional ni és d'empresa. Però el que em va cridar l'atenció de les explicacions de Genís Roca va ser l'exemple que va posar en el punt "4". Roca va dir que, per exemple, li envies unes preguntes per internet a la Neus Bonet i ella te les contesta i publiques les respostes al teu bloc. I va afegir "ara Neus t'inundaran el correu de preguntes", o quelcom semblant. Bé, no sé si molta gent li va enviar correus a la Neus Bonet, jo sí que ho he fet. Estic esperant les respostes que m'ha dit que m'enviaria, tot i que també entenc que està molt enfeinada i només li falta la que li he donat jo, de feina.
En tot cas, demà dimecres al matí aprofitaré per recordar-li. I és que la Neus m'ha convidat a participar a la tertúlia per parlar de la meva tesi. A veure com va...

11 d’octubre del 2008

Penúltim esglaó

Dimecres passat es va reunir la Comissió de Doctorat de la Universitat Ramon Llull. En aquesta comissió, l'última abans que es comenci aplicar una nova normativa més adaptada als plans de Bolonya, es va estudiar l'acceptació de la defensa de la meva Tesi Doctoral. Allà van estudiar tota la documentació presentada, entre aquesta els informes dels doctors que formaran part del tribunal. Aquests informes són els que garanteixen que, finalment, la Tesi podrà ser defensada. Això vol dir que, vulguis o no, passes nervis esperant que la comissió doni el vist-i-plau definitiu perquè puguis passar a l'últim esglaó abans de ser doctor.
Doncs bé, dimecres la comissió va acceptar que la Tesi Doctoral "Interpretació periodística del conflicte basc. Avui, El Periódico i La Vanguardia (Setembre 1998 - abril 2000)" del doctorand Enric Xicoy i Comas i dirigida pel doctor Albert Sáez i Casas pugui ser defensada davant d'un tribunal.
La defensa de la Tesi no deixa de ser un acte acadèmic, un ritual, en què el doctorand defensa allò que ha estudiat i els membres del tribunal valoren la feina feta. Però quan es fa aquest acte, el doctorand ja sap que els informes del tribunal són positius, si no ja no s'hauria convocat l'acte de defensa. Per tant, podem dir que l'autèntic examen es passa en la comissió de doctorat. Per suposat, el dia de la defensa hi ha nervis pel fet d'haver d'exposar tants anys de feina davant d'uns doctors que consideres un referent acadèmic i intel·lectual i que, a part d'elogiar la feina feta, també destacaran les seves mancances. I també passes els nervis de veure't acompanyat de familiars, amics i companys de feina que vénen a donar-te suport en un dels moments més importants de la teva vida acadèmica.
La defensa d'aquesta Tesi, l'últim esglaó, serà el dimarts 25 de novembre de 2008 a les 11 del matí a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Els doctors del tribunal seran:
Miquel Rodrigo Alsina
Ferran Sàez Mateu
Salvador Cardús i Ros
Txema Ramírez de la Piscina Martínez
Petxo Idoyaga Arróspide
Ja falta menys!

27 de setembre del 2008

Jo també tergiverso

Avui tenim aquesta excel·lent notícia en forma d'article del director de La Vanguardia. Malgrat que fa uns dies us deia que aquest diari escrivia una notícia atacant amb trampes vestides en forma de dades comprobables el referèndum d'Ibarretxe, sembla que potser han canviat d'idea.

15 de setembre del 2008

Doble debut

Avui és un dia especial! Els bessons de casa comencen P3. A les 9 del matí, per primer cop en 3 anys, 3 mesos i 9 dies els hem separat, si descomptem els dies que un dels dos estava malalt quan anaven a la Llar d'Infants. Per l'Arnau, la separació no ha estat traumàtica, encara que no les tenia totes. Però per en Pol la doble (o triple) separació ha estat molt dolorosa. Quan marxàvem del cole i passàvem per davant de la seva classe encara plorava desconsoladament. ¿I no ens trenca el cor? La veritat és que et deixa una mica descol·locat, però els dos anys de Llar d'Infants ens han servit d'entrenament. A les 3 sabrem com ha anat el primer dia del xics de casa. Ah! ¿I la Laia? Buf, la Laia! Ja és tota una noieta i, abans que res, volia fer un petó als seus germans per desitjar-los un bon inici de curs.
Però avui, a part d'aquest doble debut estudiantil, un servidor també té un doble debut periodístic. Dos exalumnes de la Facultat de Comunicació Blanquerna han confiat en mi per dues col·laboracions. Un d'ells és Toni Aira, també company com a professor i d'altres batalles investigadores, que actualment dirigeix el Singular Digital. Aquest diari electrònic ha afegit Ges Avall entre el que ells denominen "Blocs Singulars". Els trobareu al final de la portada del portal, valgui la redundància.
L'altre exalumne és Ferran Casas, que després de ser un dels corresponsals de l'Avui a Madrid va entrar a treballar a Público des de la delegació de Catalunya. Abans de l'estiu em va encarregar un article per a la principal pàgina d'opinió del diari: Dominio Público. Aquest article és una espècie de tribuna en què hi han escrit importants personatges com Alfons López Tena, Carlos Garaikoetxea, Desmond Tutu o Ignacio Ramonet, entre molts d'altres. També hi han escrit els principals polítics espanyols i catalans. Doncs bé, se'm va fer l'encàrrec d'escriure un article sobre els mitjans de comunicació espanyolistes que, en un principi, vaig titular "Tematizando la desafección". Al final m'hi han posat El 'tema' catalán y vasco i apareix publicat avui. El podeu llegir en l'enllaç. També, si voleu, podeu llegir la versió original que els vaig enviar a finals del mes de juliol. Hi ha pocs canvis:


Tematizando la desafección
Más o menos conocida es la teoría de la agenda-setting. Ésta nos dice que la sociedad habla de unos temas y no de otros a partir, también, de la información que consume de los medios. O sea, que la gente termina hablando de lo que ve en la tele, escucha en la radio y lee en los periódicos. Y digo que es más o menos conocida porque a menudo se confunde, incluso en círculos académicos, con otras teorías. No es lo mismo los temas de que habla la gente que lo que le gustaría a los medios que comentara la gente. Es aquí donde entra en juego otra teoría, la de la tematización.
Tematizar no es nada más que intentar incrustar unos u otros temas en la agenda política para así controlar mejor la coyuntura. Así lo afirma el teórico Carlo Marletti. En definitiva, tematizar significa informar (o desinformar) reiteradamente sobre unos temas para condicionar la agenda-setting de la sociedad y, en consecuencia, intentar influir en las actitudes del público.
En el Estado Español el conflicto probablemente más tematizado es el encaje de las distintas naciones que en él intentan convivir. Concretando, los conflictos vasco y catalán aparecen asiduamente en los medios españoles. Esto sería lógico sí en realidad hubiera conflicto. Pero precisamente lo que se hace es crear, tematizar, unos conflictos donde no los hay. Es en este momento cuando los medios deciden insistir en la perpetuación de temas para intentar condicionar las actitudes de sus consumidores.
Ejemplos aún más concretos, tenemos a montones. Pero para no aburrir, nos centraremos sólo en dos, recientes y, al mismo tiempo, casi eternos. El primero es el “Manifiesto por la lengua común”. En Catalunya no existe ningún conflicto con el castellano. Todos los chicos que viven en nuestro país terminan los estudios sabiendo más castellano que catalán. Las pruebas de Selectividad así lo demuestran. Y ningún ciudadano de Catalunya, absolutamente ninguno, tiene problemas para vivir toda su vida sin utilizar ni una palabra de la lengua propia de este territorio.
El otro ejemplo es la (no) participación de ETA en los atentados del 11M. Han pasado más de cuatro años desde aquél crimen masivo; se han juzgado y condenado a los principales autores; se han desmontado todas las teorías conspirativas, pero “ETA” siguen apareciendo en los titulares de algunos medios de comunicación al lado de “11M”.
La intención es clara. En el caso del catalán algunos medios de comunicación, de una tendencia ideológica marcadamente anticatalana (no sólo anticatalanista), dan alas a manifiestos demagógicos publicándolos a diario en portada. Probablemente saben que lo que se denuncia es falso, pero no importa. En el fondo lo que interesa es crear la sensación de conflicto para, así, justificar y condicionar las actitudes políticas de la sociedad española. Exactamente lo mismo se pretende cuando se intenta tematizar la idea de que ETA estuvo detrás de los atentados más sangrientos de la historia moderna de España.
A estos medios de comunicación, en el fondo, lo que les da miedo es que se rompa la unidad de España. Saben que en estos territorios existe un número importante de gente que defiende un derecho, el de la autodeterminación de los pueblos, que algún día puede ser ejercido libremente. Y el día que esto pase podría ganar el “sí” a la independencia. No nos engañemos, este mismo temor lo tienen otros medios, incluso los más importantes editados en Catalunya y Euskadi. Con una diferencia: utilizan otras estrategias menos agresivas para convencer a su público de que la independencia de estos territorios no es la solución al conflicto.
Pero lo que no parece que tengan bien estudiado los responsables de estos medios de comunicación es la influencia real de sus estrategias tematizadoras. Probablemente se crean las encuestas y los estudios de opinión pagados por ellos mismos. O, a lo mejor, se fíen más de los comentarios que leen en sus portales electrónicos o de las cartas recibidas que de estas encuestas. Pero si se leyeran muchos de los estudios serios que se realizan periódicamente, entre ellos algunas tesis doctorales, descubrirían que la influencia en los consumidores de medios a menudo es menor de la deseada. A veces, incluso produce el efecto contrario cuando el público implicado sabe discernir claramente los hechos reales de los inventados o tergiversados. Está demostrado que la influencia de los medios es menor cuando más cerca está el público del conflicto tematitzado. Y al revés, cuándo más lejos estás de un tema informativo, mayor es la credibilidad e influencia que tienen los medios de comunicación.
Así, y en relación con los dos ejemplos antes expuestos, están consiguiendo en los territorios implicados el efecto contrario al deseado. Se produce en Catalunya lo que el presidente de la Generalitat de Catalunya denominó “desafecto” respecto a España. Y lo dijo alguien, José Montilla, quién, según piensan muchos catalanes catalanistas, es un ferviente defensor de la unidad de España. Y se consigue que los planes soberanistas de Ibarretxe continúen recibiendo adhesiones dentro y fuera de Euskadi.Quizás pues, estos medios de comunicación, y los poderes políticos y económicos que les dan cobijo, tienen muy clara su estrategia comunicativa a la hora de tratar conseguir su objetivo político y social. Y quizás haya muchos españoles que se crean y se dejen influir por estas estrategias tematitzadoras. Pero quizás, y solo quizás, se estén equivocando de estrategia y haya mucha gente en Catalunya y en Euskadi que se esté frotando las manos, porque mientas unos se empeñan en demostrar que los ángeles tienen sexo ellos ven más cerca que nunca la solución al conflicto real que hace siglos que padecen.

12 de setembre del 2008

10 anys i anem enrere

Avui fa exactament 10 anys que es va firmar el Pacte de Lizarra-Garazi: l'acord entre les formacions basques basquistes per traçar un pla de pau que havia de suposar la fi d'ETA i del conflicte basc. Quatre dies després, ETA anunciava una treva indefinida que es va viure amb molta esperança al País Basc.
El temps, però, ha demostrat que ni aquella treva, ni la de fa un parell d'anys, van servir per avançar ni un mil·límetre en la solcuió del conflicte. Almenys no va servir perquè avancés l'Estat espanyol. En canvi, sí que semblaria que la societat basca, majoritàriament, està convençuda que la solució del conflcite passa pel diàleg i per l'exercici del dret a l'autodeterminació.
Per Espanya, entenent Espanya com les principals forces polítiques, jurídiques i econòmiques, no només no cedeix sinó que fa passos enrere. 10 anys després i el TC fa una sentència que diaris com El País ja s'han afanyat a destacar que val per qualsevol intent d'exercir d'aquest dret reconegut per les Nacions Unides. Per cert, en la portada d'El País de l'edició Catalunya la notícia apareix just a sota de la fotografia de la hissada de senyera en els actes de la Diada. Coincidència?
Curiosament, abans d'ahir, 10 de setembre, va ser el dia en què vaig tenir la meva tesi impresa i enquadernada. Aquesta tesi intenta explicar com van tractar els tres diaris editats a Catalunya de difusió general, Avui, El Periódico i La Vanguardia, aquella treva que va començar fa 10 anys. Suposo que ja us podeu imaginar que entre les conclusions a què arribo és que els mitjans escrits, que també són actors del conflicte, també van ser partícpes que una dècada després no hàgim avançat cap a la pacificació d'Euskadi i de la solcuió del conflicte.

3 de setembre del 2008

El profeta de La Vanguardia

El doctor en Periodisme i Professor de la UPF Carles Castro és un dels redactors de Política de La Vanguardia. Des de fa uns quants anys és l'encarregat d'analitzar les estadístiques polítiques. Poc abans d'unes eleccions, siguin del tipus que siguin, Castro recopila totes les dades de què disposa, en tria unes quantes i pronostica què pot passar en el futur. O sigui, en funció d'allò que ha passat en votacions anteriors s'atreveix a pronosticar allò que pot passar en el futur més immediat. De fet, i relacionat amb aquesta tasca al diari, el periodista ha escrit recentment un llibre que porta per títol Relato electoral de España (1977-2007).
Doncs bé, el doctor Castro avui publica al seu diari aquesta notícia que veieu reproduïda i enllaçada en aquesta entrada. El titular principal en el suport paper és "El último rey de Euskadi" i el titular a internet és semblant a l'avantítol en paper "La consulta de Ibarretxe no alcanzaría la participación mínima fijada por la Unión Europea".
Davant aquests titulars és lògic esperar que Carles Castro hagi analitzat allò que ha passat en eleccions anteriors i hagi comprovat que, efectivament, la proposta d'Ibarretxe no passaria la "prova del cotó" de la Unió Europea. ¿Com ho demostra? De la següent manera:
En el gràfic podem veure com Castro ens diu que la UE exigeix per acceptar un referèndum que almenys vagi a votar un 50% del cens i que en les últimes eleccions a Euskadi aquests percentatges s'han quedat en un 41,4% (1998), 45,6% (2001) i 39,6% (2005). O sigui, que tal i com titula en el text no s'arriba al 50% que exigeix la Unió Europea. Ara, fixem-nos en la trampa de Castro. Aquests percentatges són només dels votants sobiranistes (PNB+EA+HB+Aralar+IU). Glups! O sigui, tal i com diu el mateix Castro ha fet uns "cálculos muy sencillos (véase gráfico)". De fet, hem de llegir 375 paraules abans d'entendre perquè obté aquests càlculs tan senzills: "siempre que los que estuviesen en contra se abstuvieran, claro". Claro, claro! O sigui, que el profeta ens diu que això passaria si en un referèndum basc només es votés "sí" a la consulta.
La pregunta lògica és: ¿però només hi anirien a votar la gent que hi estigui d'acord? La resposta sembla lògica, no? ¿Sabeu quina va ser la participació total en aquestes eleccions citades, amb votants no sobiranistes inclosos?: 70% (1998), 79% (2001) i 68% (2005). Sense comentaris.
Molt bé! Anem a la segona part del gràfic. En aquesta té en compte quin seria el resultat de la consulta. Segons la UE s'hauria d'aconseguir un 55% de vot favorable per acceptar, finalment, el resultat del referèndum. Doncs bé, si el senyor Castro hagués seguit el mateix criteri que abans, o sigui, que només haguessin votat els favorables al sí, el resultat seria clar: 100% de vot afirmatiu, no? Doncs tampoc! Ara resulta que sí que té en compte aquells que hi votarien en contra. Els resultats, a partir de les dades de les últimes eleccions, haurien estat: 54,6% (1998), 52,8% (2001) i 53,4% (2005). Hòstia, fregant el travesser, però per fora! Però aquí, el doctor Castro, torna a fer trampa. Si abans havia tingut en compte els votants de PNB, EA, HB, Aralar i IU ara resulta que els votants de IU (o EB) ja no voten. Fixeu-vos quins serien els resultats sí hagués comptabilitzat el seu vot favorable: 60,3% (1998), 58,42% (2001) i 58,81% (2005). Gooooooool!
O sigui, ara resulta que amb una participació d'entre un 70% i un 80% i un vot afirmatiu proper al 60% la UE hauria d'acceptar la independència d'Euskadi! No, no, això no ho pot dir La Vanguardia!
Per cert, una última apreciació. Aquesta notícia, tota ella, compara la consulta popular d'Ibarretxe amb el referèndum independentista de Montenegro i que va validar la UE a partir del 50% de participació i de més d'un 55% de vot favorable. Però el que sembla oblidar el redactor de La Vanguardia és que la proposta d'Ibarretxe no és un referèndum independentista sinó que les preguntes que vol formular són un pèl, només un pèl, diferents: “¿Esteu d’acord a donar suport a un procés de final dialogat de la violència si prèviament ETA manifesta la seva voluntat inequívoca de posar-hi fi d’una vegada i per sempre?” i la segona és “¿Esteu d’acord que els partits bascos, sense exclusions, iniciïn un procés de negociació per arribar a un acord democràtic sobre l’exercici del dret a decidir del poble basc i que aquest acord sigui sotmès a referèndum abans que finalitzi l’any 2010?”.
El text de Castro acaba amb un: "Y el último rey de Euskadi volvería a perder su corona". No sabia que Euskadi ja havia tingut un rei... Llarga vida al Rei dels Profetes!

12 de juliol del 2008

Hi ha un motiu

Aviat farà un any que vaig escriure una entrada que portava per títol Doctorant-me. I ja ho veieu, a dia d'avui encara no sóc doctor. Era el 23 de juliol, un dia abans que la meva filla fes quatre anys, que us explicava que ja havia acabat el redactat de la tesi, però que faltava la revisió del meu director.
Doncs bé, el meu director em va respondre molt ràpid, i em va dir allò que havia de canviar i tot el que havia d'afegir. Aquest curs ho he anat fent, però a comptagotes. El primer quadrimestre, de setembre a febrer, m'ha estat impossible perquè tenia classe els 5 dies de la setmana.
No ha estat fins aquest segon quadrimestre que l'he pogut anar acabant dedicant-hi un dia cada dues o tres setmanes. Finalment, el 23 d'abril, Sant Jordi, vaig imprimir els últims canvis i poder-me repassar, per primer cop, tota la tesi. La vaig tornar a donar al meu director. No és enganyar-vos dir-vos que l'autèntic tribunal el passes amb ell, just abans que et doni el vist-i-plau per imprimir-la.
Doncs bé, el dia 7 de juliol, Sanfermín, festa molt celebrada pels meus parents navarresos, em vaig asseure al bar de la Facultat. Davant meu, el President de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, el meu director de tesi. L'Albert Sáez es repassa l'última versió i em diu: "ja la pots imprimir".
Avui, 10 de juliol de 2008 he creat el document en pdf definitiu. Ara sí! Ara la tinc acabada. Encara em falta un procés llarguet fins que l'hagi de defensar a finals d'any, però la feina important ja està feta.
¿I com em sento? Doncs, la veritat, amb la mateixa calor que ahir i que no em deixa dormir. Per això estic escrivint al sofà, descamisat i esperant que passi un bri d'aire. Què voleu que us digui, senzillament són unes quantes pàgines de paper amb 128.755 paraules.
Bé, aquest és el motiu pel qual fins avui no he tornat a escriure al bloc. Disculpeu la pausa (si és que en algun moment us ha molestat, que ho dubto).
PD La portada és provisional.

29 de maig del 2008

Les preguntes

El president basc ja ha formulat les preguntes que vol traslladar al seu poble el 25 d’octubre. Suposo que ja les coneixeu però, per si de cas, aquí les reprodueixo: “¿Esteu d’acord a donar suport a un procés de final dialogat de la violència si prèviament ETA manifesta la seva voluntat inequívoca de posar-hi fi d’una vegada i per sempre?” i la segona és “¿Esteu d’acord que els partits bascos, sense exclusions, iniciïn un procés de negociació per arribar a un acord democràtic sobre l’exercici del dret a decidir del poble basc i que aquest acord sigui sotmès a referèndum abans que finalitzi l’any 2010?”.
La campanya políticomediàtica en contra de les preguntes ja ha començat. Un dels exemples més clars és La Vanguardia que en portada avui titula: “Ibarretxe busca el apoyo radical para su referéndum” que, com us podeu imaginar, fa referència al radicalisme basquista i no al radicalisme espanyolista. A més, li dediquen un semàfor vermell per consumar “su huida hacia delante en busca del choque de trenes con el Estado a través de una consulta ilegal, que para tener el voto de los proetarras no plantea críticas a ETA como le pidió el PNV”. I en pàgines interiors el no radical Florencio Domínguez afirma que “el lehendakari se pone, no en manos del PCTV, sino en último término de la propia ETA”.
Queda clar, doncs, que la gran “estupidesa” del lehendakari ha estat no plantejar unes preguntes, si no el fet de no haver-les formulat correctament. La solució, senyor Ibarretxe, és molt senzilla. Li proposo que canviï de preguntes. La primera alternativa que li proposo és la següent: “¿Esteu d’acord a donar suport a un procés de final policial, militar i judicial de la violència sanguinària i sectària d’ETA encara que manifesti la seva voluntat inequívoca de posar-hi fi d’una vegada i per sempre?”. Aquí es recull tot allò que demanen els espanyolistes, sense matisos.
El mateix proposo en la segona pregunta: “¿Esteu d’acord que els partits espanyols, amb l’exclusió dels bascos radicals, iniciïn un procés de negociació per arribar a un acord democràtic sobre el no exercici del dret a decidir del poble basc i que aquest acord sigui sotmès a les Corts Espanyoles abans que finalitzi l’any 2010?”. ¿Quin espanyolista podria dubtar de la bondat d’aquestes preguntes?
Tenint en compte que els espanyolistes diuen que un 51% dels bascos no poden decidir el futur del 49% restant és lògic creure que encara menys un 49% de gent que votés que “sí” a les preguntes anteriors no podria decidir el futur del 51% restant, oi?
Ah, i la mateixa norma la podríem aplicar a Catalunya. La pregunta al referèndum del 2014 hauria de ser: “¿Esteu d’acord que Catalunya no sigui reconeguda com una nació i que continuï formant part d’Espanya?”. Se suposa que en cas que guanyés el “sí” per només un 51%, aquest no seria legítim i tindria més valor allò que diguessin els del “no” i, per tant, Catalunya hauria de ser reconeguda com una nació i se l’hauria d’expulsar d’Espanya, oi?

2 de març del 2008

Quina mena de Periodisme

Avui fa una setmana us informava que a la Facultat de Comunicació Blanquerna es presentava el nou llibre de Carles Quílez "Mala vida". Em va tocar fer d'amfitrió i us volia fer cinc cèntims d'algunes coses de les que es van dir. L'autor del llibre va explicar l'elaboració del text i ho va il·lustrar amb un vídeo amb entrevistes a delinqüents i assassins. Amb sang freda algun d'aquests pajarus explicava com van cometre els seus delictes.
El motiu principal del llibre és trencar la versió oficial que estem acostumats a sentir en boca dels mitjans que habitualment fan d'amplificadors de gabinets de premsa. Jutjats, fiscalies, cossos policials, advocats, etcètera, han après, segons Quílez, a posar filtres a la informació perquè ens arribi el màxim de manipulada (entenent com a manipulació la tria de la informació que es considera més favorable als propis interessos). Vaja, una manera de donar la veu a "l'altre", si se'm permet aquest petit homenatge a Kapuscinski (que també va aparèixer citat en algun moment).
Pel que fa a José María Mena, l'exfiscal, va arribar amb gairebé una hora de retard per un compromís inaludible. La seva intervenció no va decebre aquells qui volien sentir sentències clares (com s'espera d'algú que durant tants anys n'ha dictat, de sentències). La seva, de conclusió, va ser que la delinqüència dels autòctons almenys la comet gent que potser algun dia pot ser reinserida a la societat mentre que els immigrants delinqüents no es poden reinserir perquè no han estat mai "inserits".
Però, en realitat el que m'agradaria comentar, perquè negar-ho, és la resposta que els dos ponents van donar a una pregunta del moderador de l'acte, o sigui, d'un servidor. Els vaig preguntar com és que sovint sentim la veu del botxí, del delinqüent de diferents graus de delinqüència, inclosos els terroristes islamistes, però que, en canvi, mai sentim la veu d'ETA. I, en definitiva, si creien que això era una falta de democràcia. La resposta, dels dos, va coincidir en afirmar que ETA, en realitat, és l'actor del conflicte que no vol parlar. Mena, a més, hi va afegir dos arguments més. El primer és que es tracta d'un col·lectiu que es troba en la clandestinitat i que quan vol parlar ja ho fa a través dels seus mitjans "oficials". El segon, que donar-li la veu, en realitat, no és res més que fer apologia del terrorisme. "Espero haber respondido a su pregunta" va concloure l'exfiscal.
Sí que em va respondre la pregunta, però no coincideixo amb els seus arguments. Una vegada li vaig preguntar a un amic basc si era fàcil entrevistar ETA i em va dir que quan volgués em donaria un telèfon que em diria com aconseguir-ho. Sí que és veritat que ETA és clandestina. Sí que es veritat que quan vol comunicar coses ho fa a través de mitjans amics. I també és veritat que la cúpula directiva de l'organització no concedeix entrevistes a tothom. Però ETA la formen centeneras de militants. Alguns empresonats, alguns que han complert condemna, alguns crítics amb la direcció, alguns fugits de la justícia, però molts d'ells fàcils d'utlitzar com a font informativa i que tenen ganes de parlar. I sobre si es fa apologia del terrorisme quan se li dóna la veu hi estaria d'acord si s'acceptés que cada vegada que es dóna la veu a una font que no pensa com tu és també fer apologia d'aquella ideologia, inclosos aquells delinqüents autòctons que davant de pantalla expliquen amb pèls i senyals com han fotut un tret al cap d'algú que li feia nosa.

7 de juny del 2007

La victòria del feixisme

Davant l’anunci confirmat per part d’ETA del final del seu autoproclamat alto al foc, voldria fer tres consideracions.
La primera té a veure amb la reacció de l’opinió/informació publicada. Potser encara ens trobem en un moment calent i la reacció és excessivament visceral, però ha passat el mateix de sempre. Quan hi ha moments d’inflexió com aquest, i que s’accentuarà després del proper atemptat, s’engega la centrifugadora informativa i opinadora i les posicions se’n van cap als extrems. Així que aquells que durant els últims mesos s’havien mostrat partidaris del diàleg, per exemple, ara el neguen o silencien aquesta opció. I l’atenció se centra, única i exclusivament, en allò que es denomina la defensa i aplicació de l’Estat de Dret. Els mitjans es farceixen de referències a les possibles noves víctimes que pot causar el terrorisme i s’abandona l’anàlisi que fins fa pocs dies es feia sobre la recerca de solucions polítiques al conflicte. Estem cometent els mateixos errors de cada final de treva. ETA aconsegueix, cada vegada, el seu principal objectiu: militaritzar el procés. Aconsegueix centrar el debat només en la resposta policial i judicial, com així ho demostren els primers passos del govern espanyol. El que demano és que mentre expliquem com de fills de puta són els d’ETA quan tornen a estroncar la quotidianitat de milers de persones i que s’ha de lluitar per evitar més víctimes, també continuem defensant els passos ferms cap a una solució dialogada i política del conflicte.
La segona consideració és que els comunicats d’ETA cadascú els interpreta com i quan els dóna la gana. Quantes vegades hem sentit dir durant aquests mesos que d’ETA només es valorarà o parlarà d’un comunicat quan aquest exposi clarament que abandona les armes i es dissol? En canvi ara, davant aquest anunci, davant aquest comunicat, tothom reacciona i ho interpreta a la seva manera. En què quedem, d’ETA només farem cas quan anuncia que abandona les armes o també quan diu que les torna a agafar? ETA se l’ha d’escoltar sempre i s’hi ha d’intentar parlar, encara que sigui amb una pistola sobre la taula. Això no vol dir, ni molt menys, estar d’acord amb el que diu. Qui no ho faci, o no ho vulgui fer, és perquè no en té ni idea de com s’han solucionat els conflictes violents en la història de la humanitat.
La tercera consideració, en part fruit de les altres dues, és que tot plegat demostra que continua guanyant el feixisme: aquells qui neguen utilitzar la democràcia com arma per solucionar un conflicte. I normalment els més feixistes són els que més s’omplen la boca de paraules com democràcia o llibertat. Ho fan, però, des d’una visió esbiaixada d’aquesta democràcia. Qui pot defensar un país democràtic si mata a persones que no pensen com tu? Qui acusa als altres d’antidemocràtics quan és incapaç de fer un pas més decidit en el rebuig, en totes les seves expressions, de la violència? Qui diu defensar la democràcia quan il·legalitza partits que representen una part gens menyspreable de la societat? Qui es proclama demòcrata quan nega el dret a un poble a autodeterminar-se?
I qui després de llegir-me cregui que de les meves paraules s’entreveu una equiparació entre ETA i alguns partits polítics d’aquells denominats democràtics o que aquest text dóna ales als terroristes per no deixar-me centrifugar i em poso a favor dels botxins i no de les víctimes; vol dir que o que no m’he explicat bé o no em voleu entendre. Si escric el que escric és precisament perquè no vull veure més sang vessada de víctimes innocents, però la història d’ETA ens demostra que se segueixen exactament els mateixos passos i això sí que m’aterra.

31 de maig del 2007

Apunts postelectorals

Perdre
No he votat mai un partit que després hagi guanyat les eleccions. Això pot semblar decebedor, però la veritat és que hi acabes trobant el gust. És com aquella sensació tan agradable d’anar a a dinar amb colla a un restaurant i demanar aquell plat que no ha demanat ningú: els altres comensals et miren, de reüll, amb cara d’enveja amb el seu meló amb pernil o llom a planxa dins el plat. Què passarà el dia que la meva opció sigui la majoritària? Doncs potser després m’hauré de plantejar si votava aquell partit per portar la contrària o perquè realment em creia els seus ideals i projectes de país. Si això mai passa, també espero que aquest partit es faci les mateixes preguntes. Però com això, de moment, no fa gaire pinta de canviar, us asseguro que en properes eleccions seguiré apostant per cavall perdedor.

Abstenció
No és novetat que cada partit acabi llegint els resultats electorals en funció dels seus interessos. Allò tan clàssic de “tots guanyen”. Tot i això, les dimissions o la voluntat de no pactar d’alguns regidors electes demostren que, almenys en les municipals, encara queden polítics amb un cert grau de sentit comú. El que és novetat d’aquesta votació, i que ja es va assajar en les autonòmiques, és quina valoració en fan els partits de la baixa participació. En aquest cas la majoria ha apostat per començar entonant un suau “mea culpa” per acabar, després, culpant als altres (ja siguin altres partits o altres responsables, com la premsa). Malgrat tot, tinc la teoria, al contrari d’una immensa majoria, que el fet que hi hagi abstenció no per força ha de ser preocupant. Els polítics, i també molts mitjans, s’omplen la boca qualificant l’abstenció com una espècie de “malaltia” que està matant la democràcia. Doncs no, la meva teoria, encertada o no, és que es tracta de tot el contrari. Precisament perquè la nostra democràcia funciona i les nostres institucions s’han consolidat, la gent vota menys. En molts pobles han vist passar alcaldes de diferents colors i han pogut comprovar que, en el fons, poques coses canvien de l’un a l’altre i que ells continuen fent, tranquils, la seva vida. En definitiva, estic convençut que la majoria de gent que no va a votar és, senzillament, per pur conformisme. Ara, això no treu que hi hagi una bossa important de gent que no hagi anat a votar emprenyada amb els polítics i que també seria més saludable que hi anés quanta més gent millor per una qüestió diguem-ne estètica, per un cantó, i de legitimitat, per un altre.

PxC
No entenc a què treu cap que Esquerra demani il·legalitzar la Plataforma per Catalunya emparant-se en la llei de partits. Fer això és legitimar una llei que la mateixa ERC havia criticat quan es va aprovar amb la voluntat d’aniquil·lar una opció democràtica com la que representa l’esquerra abertzale. És una paradoxa. És com si algú, davant de dos delictes semblants comesos per dos delinqüents diferents demanés que no en condemnessin a un d’ells perquè és més alt, guapo, ben plantat i de classe mitja-alta. L'única il·legalització que hauria de demanar Esquerra és la de la llei de partits. El que convé fer amb la PxC és estudiar amb molt deteniment les causes del seu ascens. No estem davant d’una anècdota. L’endemà de les eleccions vaig sentir unes quantes opinions del tipus: “jo no els he votat mai ni els votaria mai, però...”, i a continuació un seguit d’afirmacions properes allò que alguns denominen xenofòbia. Des del meu punt de vista el que ha fet la Plataforma, de la manera tant barroera i xenòfoba com vulgueu, és posar el dit en una llaga en què els altres partits han preferit posar-hi tirites. En tots els països del món, i en totes les èpoques històriques, els fluxos migratoris massius han dut a xocs de cultures i/o religions que cada territori ha entomat de diferents maneres. El que no ha de permetre mai un poble receptor d’immigració és que aquesta comporti més marginació. I és que l’autèntic problema d’una societat és que hi hagi altes cotes de població, sigui o no immigrada, que es trobin en situació de marginació o, dit d’una altra manera, la no integració social. Si volem derrotar la PxC el que hem de fer és intentar acabar amb la marginació.





Diferències
Una de les afirmacions que més vegades se senten en unes eleccions municipals és que cada poble és un cas. Això vol dir que no es pot extrapolar a la situació general d’un país. Però, en canvi, l’endemà de les eleccions s’arriba a conclusions del tipus: “tal partit ha pujat, tal altre ha baixat...”. En què quedem? Doncs crec que les dues coses són, en certa manera, compatibles. És veritat que les situacions dels municipis són molt diverses. I també és cert que hi ha alcaldables que s'han presentat, tranquil·lament, per partits diferents al llarg dels anys. Fins i tot s’ha demostrat que partits aparentment antagònics al Parlament de Catalunya no tenen cap mania de pactar alcaldies i regidories en els municipis, normalment per no permetre l’accés al govern a un tercer que els altres dos li tenen una especial mania. Però tampoc es pot negar que si tots repasséssim en deteniment les llistes que s’han presentat als nostres municipis hi veuríem els estereotips de simpatitzants, votants o militants del partit pel qual s’han presentat. Trobaríem pocs casos de membres d’una candidatura de CiU o del PSC, per posar dos exemples, que en unes eleccions catalanes o espanyoles no votessin el mateix partit que representen.

CUP i ERC
En cap cas ERC pot presumir de res després d’aquestes eleccions. Si no em fallen els números, Esquerra presentava 200 llistes més, o sigui, havia passat de prop de 500 a prop de 700, d’uns 950 municipis que té el nostre país. O sigui, i si ho mirem en percentatges, al 2003 tenia candidatures en poc més d’un 50% dels municipis i al 2007 en una mica més del 70%. Doncs bé, malgrat augmentar un 20% de candidatures, en total, al país, va perdre un 1% de votants. Tampoc podem dir, però, que la CUP ha fet molt mal a Esquerra ja que aquest partit ha perdut 81.657 vots i la CUP n’ha obtingut 18.438. Però sí que en podria fer en properes eleccions si la CUP es va estenent i demostra que fa feina en les regidories que ha obtingut. El cas d’Osona es podria escampar ja que la seva pujada ha estat proporcional a la davallada d’ERC. Si una cosa no es mereix l’independentisme és que el que perd un partit ho guanyi un altre. En tot cas haurien de sumar. Per tant, espero que Esquerra realment hagi pres nota del que ha passat i actuï en conseqüència.

ANB
L’esquerra abertzale, malgrat els intents d’eliminar-la del mapa amb suposades pràctiques democràtiques, no només ha resistit sinó que, a més, i malgrat la il·legalització de tantes llistes, és la segona força municipal del País Basc. Espero que tant el PNB com el PSE-PSOE, inclòs el president espanyol, s’adonin d’una vegada per totes que no es pot eliminar una manera de pensar només il·legalitzant un partit. D’acord que l’esquerra abertzale potser encara hauria de fer gestos més clars per desvincular-se de la violència. Però tampoc es pot negar que ja n’ha fet uns quants i que potser començaria a ser hora que sigui el Govern Espanyol qui en faci algun de significatiu

22 de març del 2007

Insistirem

Una vegada més una entrevista a Arnaldo Otegi ha creat un gran ressò informatiu quan, en realitat, estem davant de les mateixes declaracions de sempre. Aquest ja és el tercer text en què intento explicar que, en el fons, Otegi no aporta res de nou en cap d'aquestes entrevistes, per més que així se'ns intenta fer veure. L'altre dia al Matí de Catalunya Ràdio sí que Otegi va dir que era un error voler aconseguir la independència d'Euskadi amb violència. Però per què no és cap novetat? Doncs perquè ell mateix va dir que ETA creu que actualment es donen les condicions per solucionar el conflicte per vies estrícatment democràtiques. O sigui, i en definitiva, si ETA manté la treva deu ser perquè, des del seu punt de vista, seria un error buscar la independència mitjançant la violència, no?
Per què en lloc de focalitzar sempre l'atenció en les paraules (buscades) de condemna de la violència no ens centrem en una altra condemna que fa Otegi. No és més interessant i important investigar si és veritat, com afirma Otegi, que cap dels 20 supòsits pels quals va ser il·legalitzada Batasuna o no s'ha demostrat o no ha tingut cap sentència condemnatòria? No podríem explicar, d'una vegada per totes, que aquesta llei, a part de no tenir precedents a Europa, no és Batasuna qui la incompleix sinó els que l'apliquen?
Sigui com sigui, crec que no anem pel mal camí. Les paraules de Rajoy "sólo un gesto podrá servir para que Batasuna se presente a las elecciones: un comunicado de ETA en el que manifieste su decisión unilateral de disolverse" en són un bon exemple. Estic convençut que aquesta setmana hi pot haver un comunicat d'ETA i que servirà perquè el govern legalitzi Batasuna. Per això Rajoy posa els límits d'aquest comunicat: "decisió unilateral de dissoldre's". Com que el comunicat no dirà exactament això, el PP seguirà tenint munició pel seu terrorisme polític. Però, almenys, i així ho espero, haurem fet un pas més cap a la pacificació d'Euskadi.

6 de març del 2007

El silenci, la millor defensa


Els estudiosos del terrorisme sempre han cregut que sense els mitjans de comunicació aquest no tindria sentit. De fet, tot acte de terrorisme no deixa de ser un pseudoesdeveniment que més enllà del dany humà o material que causa sobretot pretén escampar el terror i per això necessita els mitjans de comunicació de masses. És per aquest motiu que sovint s'ha debatut a les redaccions si el més convenient seria silenciar els atemptats o actes terroristes per així no facilitar un dels principals objectius dels terroristes.
El temps ha demostrat que això és impossible, perquè, per sobre de tot, preval el dret de la societat a estar informada. Així ha estat com els mitjans, tradicionalment, en lloc de silenciar el terrorisme el que han fet ha estat informar-ne, però sempre de manera el màxim de negativa possible. Això, per suposat, els mitjans no afins als terroristes, que són la majoria. Amb aquesta excusa s'han fet excessos i l'atac ha anat, massa vegades, més enllà arribant a criminalitzar ideologies que també es defensen pacífica i democràticament. El conflicte basc n'és un clar i proper exemple.
Ara el PP està actuant com una organització pseudoterrorista verbal. Terrorisme entès com a acció violenta amb voluntat d'atemorir la societat. Insisteixo, es tracta d'una violència verbal i que, per suposat, no té res a veure amb els crims que causen altres organitzacions. Es tracta d'enviar, diàriament, missatges premeditats i calculats a la societat amb una alta càrrega de mentides, mitges veritats, insults, etcètera, a través dels mitjans de comunicació. En definitiva, estem parlant d'un atemptat diari a la intel·ligència humana. A diferència d'altres terrorismes, aquest té un sector mediàtic afí nombrós i de gran difusió. Això ha creat una lluita que sobrepassa la pura disputa parlamentària o política i s'ha traslladat al carrer.
Davant la impossibilitat de dialogar i fer raonar aquesta gent, sembla que només hi ha dues maneres de combatre-ho: o reaccionant amb violència o amb el silenci. Si la reacció és violenta, com es veu que intenta practicar el PSOE, la situació pot acabar malament. Per tant, i per no posar-se del bàndol d'un partit que també ha practicat i practica certa violència verbal, i temps enrere intents d'altres violències, no queda cap més remei que callar. Només silenciant, no donant la veu, a aquesta colla d'intoxicadors de la informació i de la realitat social veig possible una via cap a la pau. En aquest cas el dret dels ciutadans d'estar informats quedaria a un segon terme quan s'en vulnera un altre: el dret de tot ciutadà a no ser agredit diàriament.
Aquest, lògicament, ha de ser el pas previ a un futur diàleg i fins i tot a una negociació política amb aquesta gent que, a hores d'ara, no entén cap altre tipus de llenguatge. Fins que el PP no condemni la violència verbal i abandoni definitivament les armes lingüístiques, no hi ha res a negociar!

26 de febrer del 2007

Paraula d'Otegi

El 20 de setembre de 1998, pocs dies després de la firma del Pacte de Lizarra i de l'anunci de treva d'ETA, el diari La Vanguardia publicava una entrevista a Arnaldo Otegi. Això que ara sembla tan normal, en aquell moment va ser un gest molt significatiu. Després de la mort de Miguel Ángel Blanco, el juliol de 1997, es va imposar un silenci mediàtic sobre l’esquerra abertzale que aquesta entrevista va trencar. La va fer Antoni Batista i no va ser exempta de polèmica. El director del diari era Juan Tapia i el cap de política José Antich. El primer la volia publicar, el segon no. Al final va aparèixer a la portada del diari, però fent referència a la revista de diumenge. O sigui, no es va publicar a les pàgines de política. L’any 2000 José María Aznar va guanyar per majoria absoluta i poc després José Antich seria el nou director de La Vanguardia i Jordi Barbeta el cap de política. Juan Tapia i Antoni Batista ja no són al diari. Aquella entrevista va ser un exemple més de les lluites internes que vivia aquella redacció.
Han hagut de passar més de 8 anys i mig perquè el diari dels Godó torni a entrevistar a Otegi. Ara el director i el cap de política són els mateixos de fa 6 anys i ha estat el mateix Barbeta qui ha entrevistat Otegi. Les paraules del líder de Batasuna van sortir en portada, tot i que amb un cos de lletra més petit que el 98, i de la resposta posterior de Rodríguez Zapatero titulars, també en portada, a tota pàgina i un editorial. Els anys acaben posant les coses al seu lloc.
És curiós veure com ara aquest diari afirma que Arnaldo Otegi és una persona que ha canviat d’opinió. En l’editorial d’aquest dilluns es pot llegir: “En esta ocasión puede haber elementos nuevos en el mensaje que Otegi ha lanzado a través de la citada entrevista, e incluso indicios de un cambio de estrategia, como se desprende de la afirmación de que “el Estado español no tiene que pagar un precio político a ETA ni a nosotros””. I la portada parla de "la nueva estrategia de Otegi". Potser sí que les coses sembla que sonin diferent, però no hi ha cap canvi substancial. El que passa és que d’alguna manera o altra s’ha de dissimular aquests 8 anys i mig de silenci. O és que no s’han llegit o escoltat les múltiples entrevistes que han fet a Otegi en altres mitjans i que ells mateixos han resumit? Que no s’han llegit el Pacte de Lizarra? Que no s’han llegit la proposta d’Anoeta?
O és que tampoc es van llegir l’entrevista del 98 al mateix diari en què el líder de la llavors HB va dir: “Nosotros reconocemos que Euskal Herria es una sociedad plural, qite hayun sentimiento cultural de sectores proclives a sentirse con total legitimidad españoles, pero existe en el país indudablemente y de forma bastante extendida, incluso mayoritaria, el sentimiento de pertenecer a una nación propia y de no compartir la identidad ni francesa ni española. Por lo tanto, el camino para que esas dos culturas, en vez de enfrentarse en el terreno de la confrontación violenta, busquen el terreno de la confrontación democrática, es articular un espacio común de convivencia, democrático, en el que cualquiera pueda defender su opción: sea que Euskal Herria siga atada a España o a Francia, o que Euskal Herria pueda emprender un camino solitario. Y que la resolución final de este proceso sea democrática, que sea el país el que decida cuál de los dos caminos elige”. Dir això no és afirmar que no s’ha de pagar un preu polític per a la resolució del conflicte? Si una cosa ha demostrat Batasuna aquests últims anys és la seva coherència de discurs i així ja ho apuntava en una entrada que vaig titular "La (in)coherència de Batasuna".
Si a Arnaldo Otegi se l’hagués escoltat seriosament des de 1998 i se li hagués fet una mica de cas, potser alguns ara no tindríem aquesta sensació de déjà vu. Però vaja, si tot plegat ha de servir a fi de bé, també farem veure que estem davant d’un moment històric de la democràcia i del periodisme espanyols i ens sumarem a l’entusiasme.
Publicat a Poliblocs.