Torelló conversialista

És curiosa la sensació de déjà vu que estem vivint a Torelló. Dissortadament, el nostre alcalde torna a estar de baixa, esperem que es recuperi al més aviat possible, i el seu càrrec l’ocupa accidentalment el convergent i exalcalde Lluís Bassas. Després del pacte entre Convergència i els Socialistes ara a l’Ajuntament de Torelló tenim sociovergència, però amb un alcalde que no va guanyar les eleccions. Per tant, més aviat tenim un govern conversialista.
La veritat és que és molt positiu que els dos grans partits s’hagin posat d’acord per governar. Quan un partit local no té la majoria necessària per governar en solitari, la millor opció és arribar a pactes. I si aquests pactes els fan el màxim possible de regidors, encara millor.
Ara, aquells que esperen que amb aquest pacte a Torelló canviaran les coses que s’han fet malament els últims anys, segurament s’equivoquen. En el fons, el PSC i CiU comparteixen una manera de fer conservadora. Per descomptat que s’han fet coses bones, però sovint per cada pas endavant se n’han fet dos enrere. Vaja, que a cada bogada es perd un llençol.
Aquesta és la gran oportunitat que té Esquerra de consolidar-se com a únic referent a l’oposició. Per cert, això és el millor que li podia haver passat a ERC el 2003 després de les eleccions al Parlament de Catalunya. Com dèiem, doncs, és el moment perquè l’ERC de Torelló es converteixi en una autèntica alternativa de govern. Per això només cal actuar amb fermesa a l’oposició i aprofitar el temps que falta per a les eleccions per ampliar suports tant entre els votants com entre possibles “fitxatges” electorals.

Apagats

Aquest mes d’agost, com gairebé tots els dies de l’any, la majoria de temes d’actualitat dels mitjans han passat a Barcelona. Estacions de tren, autopistes i aeroports han estat els grans protagonistes. Un protagonisme gairebé idèntic al de cada temporada, però accentuat aquest any amb crisis més exagerades. Però sembla que l’agost del 07 també serà recordat per un altre problema en una altra infraestructura: l’elèctrica. L’apagada de llum i les conseqüències han evitat haver de tirar de les famoses “serps d’estiu” i els mitjans han tingut teca gairebé cada dia.
Així ha estat com Barcelona ha hagut de patir un constant de notícies negatives que, en el cas dels trens, fa mesos, o anys, que s’arrosseguen. No sé si els barcelonins hi estan massa acostumats, però a la resta de Catalunya és el pa de cada dia informatiu. Vull dir que els de comarques estem acostumats a aparèixer als mitjans d’àmbit general quan patim desgràcies: inundacions, accidents de trànsit, caigudes de cases, incendis, etcètera. Exceptuant poblacions il·lustres pels seus festivals culturals, la resta de poblacions som famoses quan ens passen catàstrofes.
I això té el seus avantatges i els seus inconvenients. El principal inconvenient, no cal dir-ho, és que s’associa aquesta població a la desgràcia. Quanta gent va relacionar durant molt de temps, per posar un exemple proper, Sant Pere de Torelló amb corrupció, pel cas Cullell? Però també té una avantatge molt destacada, i és que mentre no et passi cap calamitat et deixen en pau. D’acord, la premsa local sí que parla del teu municipi quan detenen uns delinqüents, o es forada un carrer per culpa d’un aiguat, però aquesta informació ja es compensa amb la presentació d’un llibre o un ple municipal.
Així és com des de Torelló, de moment, podem celebrar no ser notícia als mitjans d’àmbit general i tinguem aquesta “apagada informativa”. I això que passen coses que podrien ser, perfectament, notícia en qualsevol mitjà català, com alguna que ha succeït aquest estiu i que, lògicament, no us penso explicar per evitar “fugues informatives”. Així que hem d’estar contents de ser invisibles, ja sigui per notícies negatives com, perquè negar-ho, per notícies positives, i així continuar sent un poble tranquil i sense cap més etiqueta que la de “pescallunes” de la qual ens agrada tant presumir.

Publicat a El Ter, número de setembre

CMB

Just davant del meu pis hi viuen, o vivien fins fa poc, unes prostitutes. Només hi resideixen, no hi exerceixen, ja que treballen en un local d’estil molt holandès situat a la C-17 a l’alçada d’Orís. Aquestes dones no són les úniques que s’estan a Torelló, recordo haver-ne vist també a la Plaça Nova. I direu: “si que t’hi fixes”. La veritat és que no és difícil distingir-les ja que no passen desapercebudes: solen ser molt joves, van en grupets de 3 o 4, amb trets facials de països sud o centreamericans i, com no, amb poca vestimenta. Però totes elles tenen un nexe d’unió que acaba confirmant a què es dediquen. Es tracta del CMB.
CMB són les sigles d’un important càrrec de responsabilitat: Coordinador de Mobilitat del Bordell. Aquest càrrec l’ocupa un home que es dedica a fer de xofer de les prostitutes d’aquesta casa de barrets de variada i cridanera lluminositat de neó. Es tracta d’un home gran, n’hi posaria prop de 70, de cara gran, ulleres grans, nas gran i boca gran. Vaja, que serviria de model perquè en Gabí Boixader en fes un dels seus capgrossos de cartró pedra. El CMB recull les dones i les porta al seu lloc de feina. Almenys davant de casa té un estrany costum: no importa si té lloc per aparcar, ell estaciona en doble fila el seu cotxe blanc, toca el clàxon i espera que les dones de companyia baixin del seu pis i entrin al cotxe per acompanyar-les al local. Però, per exemple, també les porta a la perruqueria que, ai las, és la mateixa que vaig jo. S’espera a fora, amb les mans al volant i amb el motor parat, que les esteticistes les deixin impecables per atraure el màxim possible de clients.
La veritat és que aquest home em té ben intrigat. ¿Què hi fa algú de la seva edat ocupant un càrrec d’aquesta responsabilitat? Per la manera que té de conduir, potser ens hauríem de preguntar qui i com li fan la revisió cada vegada que s’ha de renovar el carnet. També em tenen ben encuriosit les converses que deu entaular amb les ocupants del vehicle. Segur que tindria coses molt interessants per explicar-nos ja que les deu haver vist de tots colors. ¿I el contracte, el deu tenir fix o és per obra i servei? I qui sap si cobra en especies: sens dubte, tot un personatge.
A finals de juliol hem celebrat la Festa Major i ja hem tingut pregoner, però si jo fos la regidora de Cultura no m’ho pensaria dues vegades a l’hora d’escollir el de l’any que ve.

Publicat a El Ter del mes d'agost

Quadrant horaris

Fins que no tens fills en edat escolar no n’ets plenament conscient. A principi de curs t’avisen, però tu dius per dins “ui, fins al juny falta molt de temps”. I van passant els mesos, i no en prens consciència. Prou feina tens per organitzar la teva vida per aconseguir fer quadrar els horaris i perquè algú a les 9 del matí sigui puntual a deixar la nena a l’escola i per tornar-hi a ser a les 5 en punt a la tarda.
Però quan arriba el mes de maig, enmig de les habituals circulars informatives, en reps una que et recorda que a partir de l’1 de juny les classes només seran al matí. I, de pas, també et donen una alternativa, pagant, és clar, per continuar tenint-hi els fills a la tarda. Això fins al dia 20, perquè a partir d’aquesta data, ni matí ni tarda, s’ha acabat el col·legi. Resulta que, a més, no tens avis disponibles les 24 hores del dia i un dels dos treballa fins a mitjan de juliol i l’altre fins a finals. Mentrestant, a la bústia de la casa vas rebent fulletons publicitaris de casals d’estiu per tots caps i cantons amb ofertes variades.
Així és com et veus obligat a organitzar uns horaris i contractar uns serveis per tal que, les hores en què treballes, els nens de casa estiguin ocupats i si pot ser distrets i ben atesos. Obres un full d’Excel i comences a fer columnes de dies i fileres d’hores. Les hores clau són les 10 del matí, hora de deixar la nena, la 1, hora d’anar-la a buscar i donar-li el dinar, i les dues hores que van de 3 a 5 de la tarda, moment en què tornem a ser a casa, amb una mica de sort. I un cop l’has acabat t’adones que cada dia és diferent. I és que a les respectives feines resulta que també s’han organitzat de tal manera per tenir ara totes les reunions de valoració de temporada i cursos de formació. Això sense excloure els sopars o dinars de final de curs.
Finalment, després d’un mes absolutament estressant i al mateix temps extremadament ruïnós, comences les vacances esgotat i deixes anar la frase habitual: “em mereixo un descans”. I mires el compte corrent, recordes que t’has de posar a fer maletes imaginant el cotxe carregat camí del càmping, o de l’hotel, o d’on sigui, convençut que passaràs molta calor i que estarà ple de gent i deixes anar: “deixeu-me dormir 24 hores i demà, espero, veuré les coses d’una altra manera”.

Publicat a "El Ter", número de juliol

Trencar tòpics

Fa uns quants anys vaig escriure un article a La Marxa de Vic que vaig titular "Mai havia estat tan avançat". En aquell text explicava la història d’una parella de torellonencs que estaven esperant que els acabessin les obres d’un pis que portava gairebé dos anys de retard. El títol de l’article és la frase que rebien com a resposta cada vegada que li preguntaven al constructor com estava el seu pis. Almenys aquest tenia sentit de l’humor.
Aquella parella, que feia poc temps que s’havia casat i que va estar més de 2 anys vivint a casa dels pares d’ell perquè no podia anar a viure al seu propi pis, ara ja és un quintet. El seu habitatge se’ls ha fet petit perquè els tres fills dormen en una sola habitació. Tot i que podrien seguir-hi vivint una mica estrets, van decidir comprar-se una casa antiga de poble per rehabilitar. Allà tindran l’espai que necessiten, tot i que dos dels nens seguiran dormint en una mateixa habitació.
Malgrat la seva mala experiència, i que tothom els ho va recordar abans de posar-se de nou en obres, van fer una aposta molt arriscada: es van vendre el pis a un comprador que els donava un any per abandonar-lo, mentre feien les obres de la casa nova. O sigui, tenien un any per tirar endavant el projecte nou tenint en compte que la casa en qüestió estava pràcticament en ruïnes i calia afegir-hi un pis i unes golfes de més, a part de reforçar l’estructura. Per tant, es tractava pràcticament d’una obra nova. Si tenim en compte que ja havien passat gairebé 4 dels 12 mesos quan van començar les obres, realment se la van jugar sabent el que els havia passat 7 anys enrere.
Doncs bé, ara ja falten menys de 3 mesos per abandonar el pis i el constructor que fa la rehabilitació de la casa no l’ha abandonat ni un moment. I no només això, sinó que té el calendari perfectament organitzat per poder lliurar la casa als nous inquilins fins i tot un mes abans de la data prevista perquè puguin fer el trasllat amb calma aquest agost, complint així la promesa que els va fer de tenir-la a temps.Això demostra que, a vegades, els tòpics no es compleixen. Potser al final aquesta obra no s’acabarà exactament dins la data prevista, però almenys el constructor no contesta “mai havia estat tan avançada” cada vegada que li demanen com va l’obra sinó que contesta: “dimecres haurem acabat els envans i dijous ja podrem...”. Potser s’equivoca d’un parell de dies o d’una setmana, però no menteix deliberadament. Aquesta és la diferència amb l’experiència anterior. L’únic tòpic que sí que perdura és aquell que diu que, en definitiva, de bones persones i d’impresentables els trobem repartits per tot arreu.

Publicat a El Ter, juny 2007

Electoralisme

En el moment que escric aquest article falta més d’un mes per a les eleccions municipals del 27 de maig. Malgrat això, i com tothom deu haver evidenciat, estem en plena campanya electoral. Tan és que la “campanya oficial” duri només els últims quinze dies, la maquinària dels partits ja està funcionant a un ritme frenètic.
Els símptomes són més que evidents. Des de fa setmanes, podem anar llegint a la premsa local els múltiples moviments dins les candidatures per tal d’acabar formant les llistes definitives. Alguns d’aquests passos es fan discretament, però d’altres, com és el cas de Vic, de manera molt mediàtica i mediatitzada. Això ja és campanya, perquè en cada cas els polítics locals aprofiten per col·lar missatges als futurs electors.
Lògicament, i a més gran escala, no cal dir que també ha augmentat sensiblement la publicitat dels partits, ja sigui utilitzant la imatge del consistori, com fa l’Hereu a Barcelona, o només amb la imatge o la marca del propi partit. També s’estan succeint, un darrere l’altre, diferents actes “institucionals” dels representants municipals: inauguracions, xerrades, presentacions d’actes, visites d’obres, etcètera. No cal dir que també és en aquesta època de l’any quan, curiosament, s’executen aquells projectes municipals que més vots poden donar i, per contra, es congelen aquells que més poden perjudicar la imatge del partit que governa el consistori. Al mateix temps que les oposicions ho critiquen tot, i més.
A Torelló, a part d’aquests actes partidistes, n’hem tingut un parell d’exemples més protagonitzats per l’equip de govern del nostre Ajuntament. El grup majoritari va boicotejar una xerrada sobre aeroports de Ramon Tremosa amb l’excusa que era un acte polític. Oi tant que va ser un acte polític, perquè es parlava de política que, per aquell qui no ho sàpiga, és la “gestió d’allò públic”. En canvi, el que han fet els “nostres representants” és excloure aquest acte, deliberadament, del cartell de les activitats de Sant Jordi a Torelló, malgrat que s’hi presentava un llibre. Per cert, si els feia por que fos un acte a favor d’ERC perquè l’organitzava el Fòrum Republicà del Ges han de saber que Ramon Tremosa va criticar a tots els partits, inclosa Esquerra.
L’altre exemple és el butlletí municipal que, tal i com es va anunciar en l’última edició, té com a tema destacat una entrevista a l’actual alcalde, del PSC. Com deia, falta poc més d’un mes per a les eleccions acaba de sortir el Pescallunes per destacar, com no, l’excel·lent obra de la majoria absoluta de govern. Potser es pensen que ens creurem que això no és electoralisme ni un acte partidista? No és estrany que la gent, al final, es cansi dels polítics i, en conseqüència, de la política i això, sincerament, perjudica i molt a la democràcia.

Article publicat a El Ter, número de maig.

La por a l'article

La Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull va organitzar a mitjan març les seves jornades anuals de comunicació. Són tres dies de taules rodones, xerrades, debats, etcètera, a l'entorn de les professions de periodisme, publicitat i relacions públiques i comunicació audiovisual. Un complement formatiu per als estudiants i per a l’equip docent que gira entorn d’un tema, en aquesta ocasió dedicat a la por. La por des de molts punts de vista, per exemple, des del tractament periodístic dels temes de successos o les campanyes publicitàries de trànsit, fins com de superar la por se’n fa un espectacle mediàtic.
En més d’una taula es va arribar a unes conclusions semblants: hi ha dos tipus de por, aquella inherent a la persona i la que s’aprèn o s’adquireix a posteriori. Tan l'una com l’altre, però, es poden inhibir o domesticar. I la clau per superar la por és la capacitat de treball que es tingui en un moment d’estrès, de pànic o de temor. O sigui, que davant d’una situació de por i superat el moment inicial, hem de ser capaços de no tancar-nos en un bucle sinó de buscar escapatòries a través d’alguna acció que ens permeti superar-la.
Això explica perquè gent davant d’una situació semblant té o no por. Durant les jornades vam sentir diferents exemples, un de molt recorrent va ser la postura d’un alumne davant de l’examen. La millor manera de no tenir por és estar ben preparat i davant del full en blanc posar-te a treballar, o sigui, a respondre les preguntes i no tancar-te en la idea que “segur que malgrat tot, m’anirà malament”. Per tant, una bona preparació i posar-la en pràctica serveix per superar la por que també és més alta quan més ambiciós és l’objectiu a obtenir.
Un altre full en blanc que provoca sovint pànic o certs temors, és el de l’articulista o el de l’escriptor quan ha de redactar un text. Màrius Serra, Andreu Martín i Marcos Ordóñez van coincidir a dir que existeix la por de quedar-te sense idees davant d’una pàgina en blanc. És curiós, aquest és un temor que sovint té l’autor d’aquesta columna quan es mira el calendari i s’adona que ja fa tard al lliurament de l’article i encara no ha escrit cap paraula. Li comença a entrar pànic davant la possibilitat de no trobar un tema per escriure l’article. Però en lloc de dir-se “no tinc cap idea, no tinc cap idea, no tinc cap idea” connecta el radar que té al cap, sondeja el seu voltant, busca un clau a on agafar-se i de cop en troba un allà a on menys s’ho espera. I es posa a escriure i sense saber ben bé com s’adona que ja el té acabat.

Article publicat a El Ter, abril 2007

17524

El dijous llarder del 2007 una fotografia de Torelló va anar a parar a les mans de centenars d’espanyols. Són tots aquells qui van decidir anar a comprar un cupó de l’Once. I és que en l’edició del 15 de febrer hi havia reproduïda la fotografia de la plaça Fortià Solà.
La nit del Pullasu, el dia abans de les Senyoretes, el número 17524 va donar a uns quants afortunats un pessic d’euros. A partir d’ara aquest número estarà sempre més associat a Torelló. Un servidor va comprar dos números, un d’ells començat amb 1 i l’altre acabat amb 4, i així vaig aconseguir que em tornessin els diners. Bé, això que em tornessin els diners és un dir, ja que amb els 3 euros vaig comprar un cupó pel divendres, que en val 2,5, i amb els cinquanta cèntims restants vaig comprar un “rasca”. Del de divendres no en vaig treure ni un cèntim i del rasca me’n van regalar 50, de cèntims. Bé, això de regalar és un dir perquè me’ls vaig tornar a gastar amb un altre rasca i aquesta vegada no em va tocar.
El problema el vaig tenir quan vaig anar a cobrar ja que se’m van quedar la butlleta. Em vaig comprar el número convençut que no em tocaria i, en bona part, per quedar-me’l de record. Sortosament, la venedora tenia una bossa plena de cupons sense premi i me’n va donar un parell que tinc a casa ben guardats. Però, és clar, no és el que jo havia comprat i, la veritat, ja no em fa tanta il·lusió.
A més, cada vegada que em miro la butlleta em pregunto: quina gràcia té un número de l’Once on hi posa “Ayuntamento de Torelló. Comunidad autónoma de Cataluña” i que el lloc de la foto el puc veure cada dia en directe? També he descobert que, des de fa setmanes, cada dia van apareixent fotografies de pobles de Catalunya en aquests números i que aquesta acció es “ven” com un homenatge als nostres pobles. Fins i tot la premsa local en fa àmplia difusió o es pengen cartells als comerços del poble. Efectivament, tot plegat no és res més que una estratègia de màrqueting per vendre més números de la loteria dels “cegos”. I a fe de Déu que té èxit perquè les vendes es disparen en els pobles protagonistes de les fotografies. Aquest és el meu cas, que no tinc per costum comprar aquesta loteria i en aquesta ocasió hi he deixat 3 euros. Sempre queda el consol que és a fi de bé.

Publicat a El Ter, març 2007.

Deixa't trencar les dents

Publicat a El Ter de febrer de 2007.

El setembre passat publicava en aquestes pàgines un article sobre l’alcoholisme titulat “La gran borratxera”. Doncs bé, començàvem l’any amb la notícia que aquest 2007 s’ha d’aprovar una llei semblant a la del tabac per intentar fer baixar el consum desmesurat d’alcohol que, pel que sembla, està provocant un greu augment de malalties.
Com que en aquell article defensava que cal més moderació en el consum d’alcohol i perquè no se m’acusi de carca o d’anar en contra de la important indústria d’aquestes begudes, proposaré una trampa per tal de poder beure i conduir begut sense que la policia et multi.
El divendres 12 de gener el 9 Nou publicava una notícia titulada “Absolen un veí de Torelló per no bufar bé per falta de dents en un control d’alcoholèmia”. Segons es desprèn d’aquesta notícia, a l’home el van condemnar a 6 mesos de presó per desobediència greu a l’autoritat. Però després de presentar-hi recurs el jutge ha cregut que l’acusat té raó quan diu que no s’hi va negar si no que li va ser impossible bufar perquè tenia dues dents trencades que li ho impedien ja que sentia molt dolor i “la sensació de fred i calor que li podia produir el fet de bufar tan fort”. Així ho va testificar un testimoni.
Els successius consellers d’Interior mai han dit que els ocupants dels cotxes no puguin anar beguts, només demanen que sigui el conductor qui no hi vagi. De fet, cada vegada que sento allò de “si el jovent surt de marxa que almenys un de la colla no begui perquè pugui conduir” ja m’imagino, en una nit de festa, un pobre marginat suportant les bromes dels companys perquè no pot mamar. També veig ben nítidament aquest cotxe carregat de borratxos i el sofert conductor esperant impacient el cap de setmana següent per agafar una bona turca. Però ara ja tenim una solució per a aquest jove que li toca conduir sense beure. La sentència favorable del veí de Torelló pot crear jurisprudència. Es tracta del següent: tots els joves es poden torrar tant com faci falta i just abans d’agafar el cotxe han de jugar-se a sorts a veure a qui li toca que els altres li clavin un cop de puny als morros i li facin saltar les dents. No s’ha de patir pel dolor que pugui sentir aquest jove ja que com que anirà borratxo ni se n’adonarà del que li han fet.
També hi ha l’opció de quedar entesos amb una altra colla, preferent enemiga o amb fortes enemistats, i liar-se a hòsties abans d’agafar el cotxe. Com que aquest és un esport també habitual els caps de setmana, no ha de ser difícil triar aquesta opció. Un cop hagi acabat la baralla, el que tingui els morros més inflats que agafi el cotxe i cap a casa. Lògicament, aquest mètode té un inconvenient: què passa quan tots els de la colla ja s’han quedat sense dents? Haurem d’esperar que aviat una nova sentència judicial ens il·lumini.

La gran borratxera

El primer dia de l'any a la ràdio van donar una notícia sobre les malalties produïdes per l'alcohol. No recordo ben bé quines són, però sí que cada vegada són més. Van lligar aquesta dada amb la futura llei contra l'alcoholisme que vol preparar el govern espanyol aquest 2007, un any després de l'entrada en vigor de la llei en contra del tabaquisme.

El setembre de l'any passat, en un article publicat al Ter, ja deia que la lluita contra l'abús de l'alcohol es convertiria en un Tema, en majúscules, els propers anys. Avui recupero aquest text:

La gran borratxera

La Festa Major de Torelló comença i acaba amb una borratxera. La Porronada n’és el tret de sortida i el Rimini el d’arribada. La Porronada consisteix en anar voltant pel poble, de bar en bar, a veure qui beu més alcohol d’un porró. I en la Rimini, es tracta d’aguantar la nit despert anant passant una sèrie de controls i en què es recomana no consumir res que no sigui alcohol.
Per suposat, es tracta d’unes activitats de la festa destinades a la gent més jove, la majoria adolescents. El programa de la Festa Major ja deixa ben clar que la seva organització no va a càrrec de l’Ajuntament, però sí que formen part de les activitats oficials. Tot i això, de moment no s’ha convertit en una activitat polèmica, de manera pública, però sí que porta uns quants mals de cap a pares que pateixen per com tornaran els seus fills a casa.
Aquest tipus de diversió ja s’ha convertit gairebé en una nova tradició, no només a Torelló, sinó també en molts municipis de la comarca i de Catalunya. A Vic, sense anar més lluny, l’ajuntament va prohibir una activitat semblant també per la festa major. I a Torelló, fa unes temporades, també va acabar malament després d’una acció desproporcionada per part de la Guàrdia Urbana.
Tot plegat té indicis de convertir-se en un Tema, en majúscules, els propers anys. No deixa d’anar lligat a tot el debat obert sobre els “botellons” i les ordenances sobre civisme que van aprovant diferents municipis. Es tracta d’un tema delicat perquè segons com es tracti es pot percebre des de la joventut com una voluntat de controlar les seves activitats i restringir al màxim els espais de llibertat que tenen. Però realment caldria obrir una autèntica reflexió de fons.
Possiblement s’hauria de començar responent una pregunta: per què l’alt consum d’alcohol ha de ser la millor manera de divertir-nos? Tenim massa arrelada la idea que l’alcohol sempre ha d’acompanyar les festes i les celebracions. A Catalunya som uns grans productors de vi, cava i cervesa i s’ha de promoure al màxim el seu consum, això sí, acompanyat del petit text que “recomana l’ús responsable”. Però, a on està el límit d’aquest consum responsable? Mentre molts d’aquests fills vegin quin ús i consum fan de l’alcohol els seus familiars més directes, sobretot aquells més grans, és difícil que res pugui canviar.
El problema no està, doncs, en la Porronada. Aquesta és una festa que una vegada a l’any no fa mal. El problema està en què el consum abusiu d’alcohol per part de molta gent jove és el més habitual cada cap de setmana. Alguns d’aquests joves, quan ja no ho són tant, en pateixen les conseqüències. El dia que es comencin a explicar en detall, com s’ha fet amb d’altres drogues, quanta gent de mitjana edat es pot considerar autènticament alcoholitzada o quins perjudicis té per a la seva salut i per a la dels familiars més propers, potser les formes de diversió començaran a canviar. Fa anys que es predica el “si beus, no condueixis”, però els altres que beguin tant com vulguin. Vist el relatiu èxit de la nova llei antitabac, malgrat tot el que sabem sobre els efectes de la nicotina i les prohibicions a mitges, tot fa pensar que la cosa va per llarg.

La transició

Publicat a El Ter, en el número de gener de 2007

Ja hem entrat en un nou any, el 2007. Com no pot ser d’altra manera, la gent es fa molts bons propòsits de cara als propers 365 dies. Hi ha qui desitja canviar la manera de viure, o qui buscarà satisfer molts dels desitjos anhelats. Però aquestes bones intencions, sovint, duren de Nadal a Sant Esteve.
El canvi d’any és un moment simbòlic de transició. A les 23:59 diem que som al 2006 i a les 24:01 ja som al 2007. Què ha canviat? Res, només una percepció metafòrica del pas del temps. Per això fracassen molts dels bons propòsits perquè en realitat res canvia, som els mateixos que fa dos minuts. Un altre moment simbòlic de l’any és quan som nosaltres els qui complim anys. En aquestes dates passa quelcom semblant, amb la diferència que alguns a cada número que afegeixen a la seva edat també hi sumen uns percentatges de depressió.
El dia a dia és l’autèntica transició, el canvi de veritat. Ens passem la vida buscant assolir petits, mitjans o grans objectius que els anem treballant al llarg de tot l’any. De petits volem ser adolescents i d’adolescents volem ser grans. La nostra vida és sempre una transició a un altre jo. I quan aconseguim aquest objectiu, quan arribem allà a on volíem, ja se’ns acut un altre repte per assolir. No assaborim la fita coronada sinó que ens fa més il·lusió pensar en nous cims.
Aquesta és la grandesa del saber viure: estar en constant transició cap als objectius de vida. La gràcia, doncs, no és arribar-hi, sinó gaudir i patir del viatge. És el viatge a Ítaca el que ens manté vius, no arribar-hi. Per això el pitjor que ens pot passar és no tenir objectius per assolir ja que l’única sortida que ens queda és emprendre l’últim i tràgic viatge cap a la mort.
Per tant, el millor desig que podem tenir per un canvi d’any no és tant crear o desitjar nous objectius que no estan al nostre abast, sinó reflexionar en quin moment del viatge ens trobem. Quins són els objectius que ja teníem per davant a les 23:59 del 31 de desembre del 2006. I adonar-nos que els neguits, les angoixes, les pors, les il·lusions i les esperances que ens dóna el viatge és el que ens manté vius. També és un moment idoni per recordar què hem fet en viatges anteriors, quins camins equivocats hem agafat o quines han estat les dreceres més encertades per així fer més planer el camí.
És per això que un bon desig per a aquest inici d’any és esperar que tots plegats tinguem unes pacífiques i felices transicions.

L'educòmetre

Article publicat a El Ter en el número de desembre de 2006.

Torelló s’ha inventat una eina didàctica que duu per nom l’Educòmetre. Es tracta d’unes fitxes en un format una mica més gran que un punt de llibre i que s’agrupen per franges d’edat, de 0 a 16 anys. En cada una d’aquestes fitxes s’hi proposa una situació d’hàbits dels infants. Aquests hàbits són els que ha d’adquirir el nen o la nena en la seva corresponent edat. En una cara de la fitxa s’hi presenta la situació i al revers s’hi donen pistes per aconseguir que la criatura tiri endavant aquesta tasca.
Per exemple, de l’edat de 3 a 6 anys hi podem trobar una fitxa en què se’ns diu que el nen ha de saber menjar sol i s’il·lustra amb un dibuix que conté una escena que reprodueix aquesta situació. Al darrere ens diuen què i com ho hem de fer per aconseguir el nostre objectiu. Aquestes fitxes s’ajunten amb un cargol en un extrem i acaben conformant un conjunt semblant a un pantone o paleta de colors. La gràcia d’aquesta eina és que, a part de la seva utilitat didàctica, és molt manejable i permet jugar amb el nen. Les fitxes es poden treure i posar i distribuir com es vulgui. Per exemple, cada vegada que s’ha aconseguit que el nen domini un hàbit nou es pot treure la fitxa del conjunt sencer i guardar-la en un calaix.
Sense cap mena de dubte, és una iniciativa molt interessant i, alhora, de gran actualitat. L’han elaborat les escoles de Torelló amb l’ajuda tècnica d’un equip de disseny i la col·laboració econòmica i logística de les institucions. Tot plegat amb el suport pedagògic de Maria Jesús Comellas, reconeguda mestra i educadora. És d’actualitat perquè hi ha un debat obert de com s’eduquen les criatures i quin paper hi juguen els pares. Aquesta és una eina, a l’estil d’una Supernany domèstica, que ens diu quin camí hem de seguir per educar, des de casa, les nostres criatures. Sí, aquest és un dels principals dèficits de la nostra societat: els pares cada vegada tenen menys temps pels seus fills i molts es pensen que la feina és només responsabilitat de les escoles. Tan de bo que sigui útil i els pares l’apliquin amb disciplina i així treure tensió a les escoles. Alhora, també cal esperar que la iniciativa s’estengui a altres poblacions.
De moment, la rebran els alumnes de Torelló i seran les escoles les que decidiran com fer-ho arribar a les famílies. La regidoria d’Educació de l’Ajuntament serà la que ho distribuirà als centres. Aquesta regidoria s’ha mostrat, lògicament, molt cofoia per la feina feta i n’ha fet propaganda. Però també s’hauria d’adonar que amb això no n’hi ha prou i si realment volen aconseguir treure tensió als centres cal continuar treballant en tots els àmbits i especialment fent èmfasi a les escoles bressol. Ara s’ha municipalitzat la Blancaneus i aviat en tindrem una de nova, sense cap mena de dubte una gran notícia. Però aquestes són solucions d’urgència que potser s’havien d’haver plantejat anys abans. Torelló també podria ser pionera i podria fer un pla per a l’educació de 0 a 3 anys que permetés, per exemple, tendir a la gratuïtat i l’equiparació dels sous de les mestres de llar d’infants amb les dels mestres de l’escola pública.

La dura vida de Consellera

Publicat a El Ter en el número de novembre.

En el moment que es publica aquest article, els catalans ja hem anat a votar. En el moment que es redacta aquest text, tots just estem en la primera setmana de campanya. Per tant, encara no podem parlar dels resultats. Però sí que podem parlar del passat. En una visita al CAP de Torelló, una més de les que toca a principi de curs de Llar d’Infants, vaig trobar sobre la taula un escampall de SALUTcatalunya, l’“Informatiu del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya” del març de 2006. Com aquell qui agafa l’Hola vaig començar a fullejar-lo fixant-me en les fotografies. No calia ser gaire viu per adonar-se que la persona que més vegades hi apareix és aquella dona de pèl rinxolat i ulleres de pasta. És la Marina, no la Rossell, encara que s’hi assembli, sinó la Geli. O sigui, l’Honorable Consellera de Salut.

Sempre que ens mirem aquestes revistes de consultori, acostumats a les Obregón (Ana), Ortiz (Letizia) i Quintana (Ana Rosa), tendim a fixar-nos en la vestimenta. En aquest cas no som menys i ens rendim doblement al costum (“costum” d’acostumats i “costume” de l’anglès que vol dir “vestit”). Fent un repàs al seu vestuari podem comprovar com és extens. I és que en 25 fotografies, de les 30 que hi ha a la revista, apareix amb més d’una dotzena de modelets diferents. Habitualment vesteix una americana, només en una apareix amb un jersei de coll de barca panxuda. Majoritàriament són de color fosc, tot i que també n’hi trobem de vermelles, blaves o de color mostassa. Curioses les fotos de les pàgines 20 i 21 ja que són la mateixa americana, però una de color vermellós i l’altra grisós. En la fotografia que apareix amb jersei veiem com, en realitat, s’ha tret l’americana que s’entreveu penjada a la cadira. I si ens hi fixem bé, veiem com aquest mateix jersei és el que habitualment porta sota les americanes. Pel que fa als complements, sol dur collarets, que a voltes són llargs, d’aquells que arriben a mig tòrax, i a voltes són més curts. També combina les arracades penjades amb les més petites.

En definitiva, en cap dels actes que apareix va vestida de la mateixa manera. No sabem si la senyora Geli aspira a tornar a ser Consellera, però segur que una mica de mandra sí que li deu fer. Que les futures conselleres s’ho pensin dues vegades i que reflexionin si podran suportar la tensió d’haver de tenir a punt els modelets per sortir als àlbums de fotos, perdó, als “Informatius” de paper del seu Departament. I quan em disposava a començar a llegir el contingut d’allò que havia fet un dels Departaments més importants del meu govern, la doctora em va cridar a consulta. Aquell dia tocava vacunar dos dels xics de casa.

Una dada

Publicat a El Ter en el número d'octubre.

El Setmanari Torelló publicava el passat 8 de setembre el llistat de naixements i defuncions a la Vall del Ges dels mesos de juliol i agost. No cal dir que, lògicament, hi ha més morts que natilicis. Segons el setmanari, i esperant que no se’n deixessin cap, hi havia 5 naixements i més del doble de defuncions, 11, amb un promig d’edat de 78,5 anys. Aquesta estadística és bastant representativa del que ja sabem, que cada vegada hi ha més gent gran i poca d’infantil. Però si ens hi fixem amb més detall podrem veure com tots els naixements són de famílies d’immigrants estrangers. En canvi, entre les persones que van morir no sembla que n’hi hagi cap d’estrangera.
Les suposicions les hem fet fixant-nos amb els noms i cognoms. De fet, els nens només tenen nom i cognom i d’aquests, quatre aparenten ser d’origen magrebí i un sembla que és de l’Europa de l’Est. Els noms i cognoms dels difunts són d’origen català o castellà. Davant d’aquestes dues llistes un pot arribar a una altra conclusió: cada vegada tenim més persones d’origen estranger al nostre territori. Quelcom, d’altra banda, bastant evident. Aquesta és una manera de resumir la dada, però després ja vénen les connotacions d’altre tipus.
Moltíssima gent veu aquest fet, o sigui, que entre la població jove cada vegada hi ha més persones immigrades de l’estranger, com una amenaça. Alguns d’això en diuen racisme, però potser hauríem de distingir entre aquells qui senten un refús contra tota persona que sigui d’una raça o religió diferent a la seva i les persones que, d’entrada, no veuen amb bons ulls la denominada “onada migratòria” perquè els canvia la visió que han tingut fins ara de com és la societat on vivim. Els racistes de veritat, aquells qui senten un odi envers “l’altre”, a curt termini poca cosa es pot fer per fer-los canviar d’idea que no tingui a veure amb un tractament psicològic o psiquiàtric. Però, per a una immensa majoria de la nostra societat, tot és qüestió de temps i d’unes polítiques d’integració, relacionades amb els drets i deuers, molt ben definides.
Aquest estiu s’han reobert uns quants debats al voltant de la immigració, sobretot aquells que tenen a veure amb el dret a vot en les eleccions municipals. S’han dit moltes coses, però fins que els polítics no decideixin posar-se d’acord i hi hagi una proposta real d’una llei electoral, el debat és una mica estèril. El que sí que hauríem de començar a fer tots plegats és canviar algunes percepcions de la realitat. Tan difícil és mirar-nos aquesta llista de naixements com un fet senzillament “normal”? Aquests nens són catalans. Si poca gent dubta que algú que es diu Montilla es pot presentar a les eleccions catalanes, per què no podem pensar que els Banhari, Boutaba, Kotosowa, Lkima i Assabi són nens catalans? Tinguin el nom o cognom que tinguin o hagin nascut on hagin nascut els seus pares. La seva religió, el seu color de la pell, la seva vestimenta o el seu origen familiar no els fa menys catalans. Depèn de nosaltres acceptar que són catalans i també que acabin sentint-se catalans. Si ens entestem en veure’ls com a immigrants i com a una amenaça, és gairebé segur que no hi haurà integració i, per tant, apareixerà el conflicte. Està a les nostres mans no repetir alguns errors que han comès altres nacions, algunes no gaire llunyanes.